S’ha acabat el curs amb
una curiosa novetat a l’ensenyament secundari: el retorn als anomenats exàmens
de recuperació al setembre. Això vol dir que, en realitat, per a molts alumnes
el curs encara no s’ha acabat del tot.
No entraré a valorar la conveniència o no
d’aquestes proves, encara que és prou simptomàtic que ben pocs professionals
del guix les hagin trobat a faltar. Si ara ho retrec és més aviat per una
qüestió semàntica, perquè hi ha un sector del professorat que s’ha revelat
contra la incongruència que suposa parlar de “recuperació” d’uns coneixements
que no s’han tingut mai. Aquests dies, en els passadissos dels instituts, als
departaments docents o en fòrums virtuals de professorat, hi ha qui ha fet la
reflexió següent: es pot recuperar la cartera després d’un robatori, la salut
després d’una malaltia, l’alegria després d’una temporada d’ànims baixos,
l’estabilitat econòmica després d’una època de vaques magres, la puresa de
l’aire després d’un periode de contaminació, etc... però no la matèria lectiva
que mai no s’ha dominat. En tots els casos esmentats, la recuperació suposa
haver comptat amb cartera, salut, alegria, estabilitat econòmica o aire pur abans
de perdre’ls i, un cop perduts, tenir la possibilitat de recuperar-los. Però
els alumnes que es presenten a un examen de recuperació no han perdut res. Si
es parla amb propietat, l’única cosa que es recupera són els exàmens en si (que
ja havien existit fins fa quinze o vint anys, per a turment estival dels qui no
havíem treballat prou durant el curs), no pas, en canvi, la matèria que
l’alumne s’ha d’estudiar per aprovar-los, perquè si ho ha de fer és perquè mai
no se l’ha sabut, mai no l’ha tingut, i, per tant, no hi ha res per recuperar.
Potser seria més adequat parlar de “prova de
competència”, si del que es tracta és de demostrar que (encara que sigui amb
retard) s’han assolit uns objectius competencials mínims. Tinc un col·lega que,
referint-se amb ironia a la necessitat d’estimuls, proposa anomenar la la prova
de setembre “examen de superació”, jugant amb el doble sentit de superar una
prova i superar un repte personal. De totes les propostes que he sentit
darrerament, però, em quedo amb una que potser no és ni la més adequada, ni la
més original, ni la més nova: “repesca”, que generalment s’associa a una nova
(i última) oportunitat de sortir-se’n, no pas per anar millor preparat, sinó
perquè s’espera que l’atzar jugui a favor. “Repescar” implica tornar a tirar la
canya al riu per intentar que piqui un peix que en una ocasió anterior va
passar de llarg, i això és ben bé el que faran els alumnes que hagin de
presentar-se als exàmens de setembre: tirar la canya i confiar en la sort.
Algun, fins i tot, estudiarà una mica...
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de juliol de 2012, i també al Pou Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada