Records narrats

La ficció literària, sovint, s’alimenta de records d’un autor que, inevitablement, tiba de la memòria per construir mons inventats. Al capdavall, però, també és inevitable que els records, quan esdevenen matèria literària, esdevinguin en gran mesura una forma de ficció narrativa.

Els últims anys, en el panorama literari català, han proliferat el que en podríem dir memòries de la infantesa, fins a convertir-se gairebé en un subgènere de la narrativa memorialística, que tant pot prendre l’aparença de llibre de memòries, com de novel·la verídica o de recull d’històries. Rafael Nadal (Quan érem feliços), Antoni Pladevall (El dia que vaig fer vuit anys) o Manuel Cuyàs (El nét del pirata) en són mostres variades i destacables. Els autors recreen la seva infantesa, a partir de la qual creen un relat autobiogràfic, honest i verídic, que pot arribar a tenir un gran valor literari.

D’una manera molt personal i amb un llenguatge altament líric, això és el que fa l’artista plàstic i escriptor Xavier Franquesa, barceloní molt vinculat a Berga, en el seu llibre El moll de l’os (L’Albí, 2017). Són tres relats autobiogràfics que, en conjunt, expliquen el procés de fer-se gran que, com sempre, va des de la felicitat dels primers anys fins a la pèrdua de la innocència del protagonista adolescent. Són tres moments de transcendència íntima, evocats amb una prosa que en molts passatges es podria titllar de poètica. Franquesa obre la capsa de les fotografies antigues (de fet, entremig dels relats se’n reprodueixen gairebé una cinquantena) i evoca el que li suggereixen, reprodueix els records (autèntics o ficticis) que li venen al cap a partir de les imatges. Són records d’estius passats a Berga (on la família tenia el xalet), hores de vagareig i trapelleries, amb detallades descripcions del paisatge berguedà, de personatges com el Gitano Boig (entre entranyable i terrorífic), d’escenes quotidianes (com l’arribada de la camioneta del gel), o escenes excepcionals, (com el camió destrossat després d’haver xocat amb el Carrilet). Records d’un temps feliç, turmentant gripaus a la bassa i patint els primers llampecs del desig, a través d’uns ulls que “són un vidre delicat, llis, lluent, i els pensaments hi rellisquen per sobre disfressats de reflexos”.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2017)