Fins
fa deu anys, els catalans que defensaven augmentar l’autogovern eren molts,
segurament la majoria, i eren titllats de nacionalistes. Aleshores, però, no
érem prou els qui crèiem que la solució passava pel trencament amb un Estat que
no ens entenia ni ens entendria i, per tant, l’independentisme era una opció
minoritària i es veia gairebé com una excentricitat. Alguns n’érem tant,
d’excèntrics, que ens definíem com a independentistes tot defugint l’etiqueta
de nacionalistes. Aquests il·lusos ben poc ens pensàvem, aleshores, amb un
estatut de mínims aprovat al Parlament de Catalunya i en vies de ser raspallat
a Madrid, que al cap de deu anys ja gairebé ningú parlaria dels nacionalistes
catalans perquè una bona part d’aquests, així com dels qui renegaven de
qualsevol reivindicació identitària, s’haurien convertit en partidaris de la
independència.
En
un primer moment molts van dir que era una febrada passatgera, un suflé que es
desinflaria en quatre dies, però el nombre dels qui han deixat de confiar en l’encaix
de Catalunya dins d’Espanya no ha fet més que augmentar. A uns els mou la
pressió fiscal que s’exerceix sobre el país, a uns altres el menyspreu rebut
cap a la llengua i la cultura, molts ja estan tips de sentir promeses amanides
amb expressions grandiloqüents com plurinacionalitat o federalisme que mai,
malgrat les promeses reiterades, no s’han omplert de contingut i encara menys
d’intenció... El cas és que ens plantem a la diada del 2017 amb un referèndum
d’independència a la cantonada i un setge polític i judicial ferotge i poderós
per impedir-lo.
Una
idea (un desig, una il·lusió, una esperança) capaç de reunir centenars de
milers de ciutadans cada onze de setembre, ininterrompudament, al llarg de sis
o set anys, sense incidències, amb un somriure i un clam unànime, podria ser
que fos una idea equivocada, però hauria de ser una idea respectada. I no ho
és. Hem fet manifestacions massives, cadenes humanes de cap a cap del
territori, senyeres quilomètriques, hem brandats punters i banderoles, ens hem
vestit amb samarretes de colors... per demanar una cosa tan legítima com que
ens deixin decidir què volem ser, que ens deixin saber cap a on vol anar la
majoria. No sé si mai cap altra reivindicació havia tingut, al món, el suport
de tanta mobilització i tan multitudinària. Què més hauríem de fer? Després
d’una consulta i unes eleccions plebiscitàries que no van acabar de definir,
amb la claredat que molts hauríem volgut, la voluntat del poble català i
descartada, per tant, una declaració unilateral d’independència, davant la
negativa reiterada de permetre un referèndum acordat, quina altra opció tenim a
part de participar en una votació vinculant, encara que no compti amb el
vistiplau de qui mai no ens el donarà?
Ahir, a Barcelona, es va viure
una vegada més una jornada multitudinària. Enguany, tothom que hi participava
ho feia amb un punt més de solemnitat i amb l’esperit festiu de sempre, tot i
que enguany la cosa era més seriosa. L’equidistància, aquell espai en què es
mantenien els que no es voldrien mullar o només es mullen quan no arrisquen
res, ha passat a ser una zona política menys confortable. Tenim el referèndum a
tocar i aquells amb qui l’hauríem d’haver acordat estan disposats a tot per
impedir-lo i són poderosos. Avui ja deuen moure fitxa.(Article publicat al diari Regió7, del dia 12 de setembre de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada