Quaranta
anys enrere, a molts pobles catalans hi havia una caserna de la Guàrdia Civil.
A Alpicat, no. Això no vol dir que no comptéssim amb els inestimables serveis
que oferien a la comunitat aquells que asseguren tenir l’honor com a “principal
divisa”. Depeníem de la caserna que hi havia a Rosselló. Tot i així, sovint es
passejaven, amb el cotxe i en parella, pels camins del terme alpicatí o pels
carrers del poble. La canalla ens miràvem aquells homes uniformats, sovint
malcarats i parlant sempre en castellà, amb una barreja de respecte i temor.
Els padrins i els pares ens havien transmès, potser sense raonar-ho amb
claredat, que valia més no fer-los enfadar. En aquella època, jo era un marrec
temorós i no sabia, per exemple, que el cos de la Guàrdia Civil no era ben bé un
cos policial, sinó un institut armat de naturalesa militar, i que durant el
franquisme la seva presència als pobles més petits tenia, entre d’altres, la
finalitat de controlar la població per part del règim. Des dels primers anys
seixanta, la Benemèrita es va ocupar de la gestió i vigilància del trànsit,
abans que el desplegament dels Mossos d’Esquadra se’n fes càrrec i els
arraconés. Els nostres primers anys com a conductors, doncs, els vam haver de
fer sota la supervisió d’uns policies que actuaven de forma arbitrària
especialment quan descobrien (pels idenficadors que duies a l’exterior del
vehicle, o per la teva llengua quan te’ls adreçaves) les fílies catalanistes del
conductor. Em van aturar un parell de cops. El primer, em volien encolomar una
multa de velocitat en un lloc per on no havia passat. Vaig haver de reclamar i,
naturalment, la sanció no va arribar mai, perquè la foto que pretenien haver-me
fet era impossible que existís. La segona, un dissabte a la nit, em van aturar,
prop de Torrefarrera, i em van avisar que no es podien dur adhesius al vehicle
(hi duia una enganxina on es llegia CAT) i, quan els vaig demanar si n’hi havia
algun de permés, em van dir que només es podia portar l’E d’Espanya amb fons
blanc.
Crèiem,
de bona fe, que la Guàrdia Civil havia passat a ser un cos residual, a casa
nostra, una presència gairebé anecdòtica. No he parlat amb un Guàrdia Civil en
els últims vint-i-cinc anys. Però la realitat ens fa tocar de peus a terra, i ens
ha plantat davant dels morros el retorn del cos (animats amb el crit de “A por
ellos!”) en forma de càrregues brutals contra població que defensa el seu vot
de forma pacífica.
Els nostres pares van créixer, doncs, amb l’alè de la
Benemèrita al clatell. I nosaltres, els seus fills i els seus nets, ja gairebé
l’havíem oblidat quan, de cop i volta, hem tornat a sentir aquest alè terrorífic
i alguns, fins i tot, la violència ferotge i injustificable que el segueix.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'octubre de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada