Planes, il·lustre

                Fa un parell d’anys, alguns periodistes, historiadors i gent de cultura de Manresa, encapçalats, com no podia ser d’altra manera, pel Joaquim Aloy i el Jordi Finestres, amb el suport, primer de tot, del Col·legi de Periodistes i d’algunes entitats socials i culturals, van constituir una comissió amb l’objectiu d’aconseguir que l’Ajuntament concedís a Josep Maria Planes la distinció de Manresà Il·lustre.

                No m’estendré a glossar la seva figura, perquè a hores d’ara ja l’hauria de conèixer tothom. Només vull recordar que Josep Maria Planes va ser un pioner del periodisme d’investigació, un articulista mordaç, un reporter inquiet, un escriptor de primera línia i un precursor de l’humorisme polític,  que va morir assassinat el 1936 quan només tenia 29 anys.

                Finalment, la ciutat que el va veure néixer i on va fer les seves primeres provatures com a periodista, la ciutat on fins ara només se li havia dedicat un carrer cèntric però modest, li ha atorgat aquesta màxima distinció. La seva mirada atenta, que ha sabut retratar molt bé el pintor Eduard de Pobes (que l’ha immortalitzat davant d’una màquina d’escriure i amb la inevitable pipa que li penja dels llavis), seguirà a partir d’ara tots els plens i actes que tinguin lloc al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Manresa, molt a prop del seu amic Joaquim Amat-Piniella, de qui va prologar el primer llibre.

                Manresa, doncs, amb tots els actes organitzats el darrer any, que han culminat amb aquesta distinció, ha fet justícia a un dels seus homes de lletres més importants. La memòria de Josep Maria Planes s’ha fet present, per fi, d’una manera clara, a la seva ciutat. Tant de bo algun dia els mèrits de Josep Maria Planes (que no són pocs, tot i la seva mort tan prematura) siguin reconeguts també fora de la seva comarca, i ocupi l’espai que es mereix en el món universitari, polític i social d’aquesta Catalunya lliure que volem construir i per la qual, al capdavall, va deixar la pell. Seria una llàstima que la projecció d’un cosmopolita convençut, que va convertir-se en un dels referents de l’ambient periodístic i intel·lectual de la Barcelona republicana, no tingués recorregut més enllà de la seva ciutat de naixement.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número d'octubre de 2017)