La llengua dels diàlegs

                Llegeixo la novel·la L’Aleman, de Jordi Santasusagna, ambientada a la Cardona dels anys quaranta, i observo que els personatges (un desertor de l’exèrcit nazi, el cap de Falange, directius de La Companyia, gent humil de la Coromina o immigrants andalusos) s’expressen sempre en català... i resulta prou versemblant.

                Què cal fer, en un relat, quan ha de parlar un personatge que sabem que en la realitat no utilitzaria mai el català? Aquest és un dilema amb què algú que escriu ficció narrativa en aquesta llengua es troba ben sovint. Hi ha àmbits i situacions on no és versemblant que un personatge parli en català, com no ho és que un pagès empipat perquè acaba de perdre la collita a causa d’una pedregada exclami “vatua l’olla!”. Els qui han conreat això que en diuen novel·la negra, i han retratat el món dels baixos fons, dels suburbis de les grans ciutats, el tràfic de droga, la prostitució i la delinqüència, saben que els personatges, en la major part de situacions, no utilitzarien mai el català ni, tot sovint, tampoc el castellà. I, malgrat tot, en la ficció, gràcies a l’esforç dels autors del gènere, l’utilitzen.

                Com és que de vegades es qüestiona que guàrdies civils i delinqüents utilitzin el català en alguns textos, i, en canvi, ningú no ha posat mai en dubte la versemblança dels diàlegs escrits per autors com Eduardo Mendoza o Vázquez Montalbán, escrits en castellà i situats en ambients catalanoparlants de Barcelona? La resposta és simple: perquè el castellà és una llengua plenament normalitzada, com l’anglès o el francès. I el català, en canvi, és una llengua subordinada a una altra de més poderosa, amb la qual conviu a tots els nivells i, en alguns casos, en posició d’inferioritat. Per això podem trobar novel·les escrites en català on la presència del castellà és molt elevada en els diàlegs, però no a la inversa.

Personalment, crec que s’hauria d’escriure amb normalitat, i fer com els autors d’arreu, que fan l’observació que la conversa s’està duent a terme en la llengua que sigui, però la transcriuen en la llengua en què, amb tota naturalitat, estan escrivint el text. Si l’escriptor en sap prou, ja trobarà igualment la versemblança.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2013)