Sobreviure al bilingüisme

Malgrat el cofoisme optimista dels qui acostumen a interpretar els resultats de les enquestes sobre coneixement i ús del català, i malgrat els qui veuen en l’Estat propi (només pel fet de tenir-lo) una solució definitiva a la situació de conflicte lingüistic, algunes veus alerten del perill que, per a una llengua feble com el català, suposa a la llarga conviure en igualtat de condicions amb una llengua forta com el castellà. A finals de març es va presentar a Manresa El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), un llibre on el filòleg Pau Vidal diu coses com que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”.  En un Estat amb aquest perfil de doble oficialitat lingüística, el català continuaria sent una llengua prescindible (com fins ara) i tindria tots els números per, a la llarga, acabar essent engolida per l’altra llengua, el castellà, més poderosa, que des del principi (emparada per la cooficialitat) es mantindria com a única llengua d’una bossa considerable de parlants monolingües, exactament com passa ara. Si es pretén que desaparegui la figura del monolingüe castellà, calen àmbits monolingües en català, on l’usuari no pugui escollir, i això només és possible si aquesta és l’única llengua de l’administració, és a dir, si hi ha monolingüisme oficial.

Estic d’acord amb Pau Vidal quan diu que un Estat català on el català desaparegui no val la pena. I també estic d’acord amb Vidal que la supervivència del català perilla per la quantitat (nombre de parlants), però també per la qualitat (salut filològica). Una llengua que cada vegada (a causa de la contaminació lèxica, sintàctica i fonètica) s’assembla més a l’altra amb què conviu, no té un futur clar. “La llengua –diu Vidal— es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui de parlants) sinó de llengua”. Vidal posa el lector davant d’un mirall on no es pot esquivar una realitat de conflicte lingüístic que quantitativament juga contra el català, ni el retrocés qualitatiu del qual ningú (ni els professionals dels mitjans de comunicació, que treballen amb la llengua) s’escapa.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de Sant Jordi de 2015)