dilluns, 8 d’abril del 2019

Quan jo era noi


                Si bé es va estrenar amb el recull de narracions al voltants dels deu manaments creades expressament per deu escriptors actuals, Que Déu ens agafi confessats (2018), la col·lecció “Altres veus, altres àmbits”, de l’editorial l’Albí, té com un dels objectius principals, a banda de reivindicar veus properes amb no sempre prou projecció, recuperar textos d’autors desapareguts, de vegades oblidats i sovint poc valorats. En aquest sentit, el segon volum de la col·lecció rescata, amb edició i introducció de Josep Maria Solà, un deliciós recull de proses literàries d’un dels artistes més importants del Modernisme, el calafí Alexandre de Riquer (1856-1920), Quan jo era noi, que es va publicar per primera vegada per l’Avenç l’any 1897.


                Riquer, que va ser conegut més com a pintor i dibuixant que no pas com a escriptor, va publicar aquest llibre empès per la “necessitat de fixar, per retrobar-los i reviure’ls, aquests records de nen fantasiats per l’home”. L’autor, que acompanya els textos amb delicats dibuixos, grata en el record i cerca la bellesa d’evocar-lo a través de les paraules. En conjunt, tots els relats (que dialoguen entre ells, amb personatges comuns i referències compartides) formen part d’una mateixa història que es pot llegir com una novel·la sobre la infància. Riquer s’erigeix com un excel·lent escriptor, amb descripcions vistoses i àgils, plenes de plasticitat. Tot i evocar la infantesa, no sempre es tracta de l’evocació d’un paradís perdut, ni de la recreació d’episodis més o menys íntims. Abunden els personatges tràgics: el Manco (a qui roben els préssecs de la vinya), el Martí (que és coix i rep un tret durant la carlinada de 1872), la Mariona (una nena malaltissa que viu amb el seu pare després que la mare els abandonés),... De vegades, sense ser tan foscos, alguns relats recorden la prosa de Víctor Català o de Joaquim Ruyra.


                Quan jo era noi és una oportunitat per descobrir l’Alexandre de Riquer narrador, per fer una passejada sincera i nostàlgica per la infantesa de l’autor, per descobrir l’Alta Segarra de la segona meitat del XIX, per conèixer-ne el paisatge, el llenguatge, la gent.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada