Connexions

 Entre el centenar de paraules que Jaume Puig recull com a pròpies del vocabulari manresà en el flamant llibre El parlar de Manresa (Zenobita, 2025) m’ha sorprès gratament descobrir-ne algunes que coincideixen amb paraules que també són pròpies del català que es parla al Segrià, que és on un servidor va fer el primer vagit i, per tant, on es parla el dialecte que vaig mamar, amb el qual vaig aprendre a enraonar i que poc o molt encara practico. Desconeixia que algunes d’aquestes paraules (apariar en el sentit d’adobar, escatxigar, moixó, llangost, trascolar, cirerer de pastor, arna) també es diguessin al Bages. D’altra banda, havia entomat amb naturalitat sentir-ne d’altres (tossal, timó, plegar en el sentit de recollir, patac d’aigua, melic, esvaït en el sentit de defallit) perquè és com jo ho he dit tota la vida i em semblava que eren mots d’ús general. I el cert és que m’ha agradat descobrir totes aquestes connexions.

Dit això, El parlar de Manresa és un llibre excel·lent i no s’hauria de llegir com un recull de curiositats. És una obra filològica rigorosa, amb cara i ulls, que no pretén fer una llista de paraules amb l’objectiu de contribuir a l’establiment d’un eventual fet diferencial manresà ni, encara menys, crear un catàleg pintoresc de localismes amb vocació folklòrica. L’objectiu del llibre és aixecar acta del parlar de Manresa (i del Bages), deixar constància d’un patrimoni lingüístic en perill de desaparició tot descrivint-ne la fonètica, la morfologia, la sintaxi i, naturalment, el vocabulari propi. Una interessant contribució a la dialectologia catalana que és especialment valuosa pel fet que descriu el parlar d’una zona del català central, on sovint es creu que de dialectes només en parlen els altres.

Com diu la professora Mar Massanell al pròleg, «tota pedra fa paret», i l’aparició d’una monografia dialectal «que posi el focus en una localitat o en una comarca determinades és una notícia magnífica que ha d’omplir de joia no tan sols els qui són d’aquells verals, sinó també els catalanoparlants d’arreu i tots els amants de la nostra llengua», que, a més, podem descobrir-hi connexions ben interessants.

(El Pou, desembre 2025)

Viure i escriure

 Després de guanyar el Premi Carles Riba amb La mar de dins (2003) i consolidar-se com un dels poetes més destacats de la literatura catalana, la qual cosa va quedar certificada en el volum Poesia 1979-2004 (2006), Pere Rovira va iniciar una prolífera i brillant etapa creativa que, segurament, ha donat els seus millors fruits al llarg d’aquests últims vint anys. En aquest temps ha escrit alguns dels seus millors versos, que ha aplegat en reculls com ara Contra la mort (2011) o El joc de Venus (2021); ha publicat dues novel·les excel·lents, que són L’amor boig (2007) i Les guerres del pare (2013); ha traduït amb personal precisió i gran sensibilitat Les flors del mal (2021); i ha escrit tres dietaris plens de vitalisme, ironia, escepticisme i tendresa que l’han convertit en un dels millors representants d’allò que alguns en diuen literatura de la intimitat.

La finestra de Vermeer (2016) repassava el 2013, Música i pols (2019) resseguia l’accidentat 2017 i Vida i miratges (2025), aparegut aquesta tardor, recorre el 2022 de cap a cap. Poc més o menys cada tres anys, doncs, Pere Rovira decideix encetar un dietari l’1 de gener amb l’objectiu de tancar-lo el 31 de desembre. Després, toca revisar-lo i, al cap d’un parell o tres d’anys, el publica a Proa. Els eixos que l’empenyen a les més humanes reflexions són la família, els amics, la poesia o els records. Amb una prosa clara i efectiva, sense pirotècnia ni exhibicionisme estèril, i amb un to d’escepticisme vitalista, irònic i intel·ligent, al llarg de l’any i en quatre-centes pàgines, tant pot arremetre sense contemplacions contra els «pregoners de la vida correcta», talibans del menjar saludable, com carregar contra poetes que no fan poesia (perquè «ser poeta és infinitament més fàcil que escriure poesia») i, naturalment, valorar l’obra d’aquells a qui sí que admira (Francisco Brines, Josep Carner, Màrius Torres o, per descomptat, Baudelaire); tant pot recrear trobades amb amics més o menys anònims, com recordar la seva relació amb personalitats destacades del món artístic (Paco Ibáñez, Juan Vida, Miguel Ríos, Almudena Grandes, Luís García Montero o, és clar, el seu gran amic Joan Margarit); tant pot evocar un episodi de la pròpia infantesa mentre juga amb els nets o recordar un poema davant d’un estol d’orenetes, com reflexionar sobre el que és veritat i el que és mentida durant el dia de Reis. Qualsevol fet quotidià pot portar-lo a escriure passatges memorables sobre la vida, el pas del temps, l’art, la naturalesa humana, l’actualitat, el paisatge, la literatura o el mateix fet d’escriure. Escriure com una necessitat vital, com una manera de viure. I és que, al capdavall, «les ganes de viure i les d’escriure signifiquen gairebé el mateix».

(Lectura, Segre: 21/12/2025)

Franco ha mort?

 Al novembre va fer cinquanta anys que va estirar la pota aquell a qui Pere Quart anomenava el «Gran Porc» i Joan Brossa «Sa Excremència». Ara sembla que el 1975 tothom va celebrar-ho amb gran eufòria, però jo (que llavors tenia sis anys) no tinc present que el meu entorn entomés la notícia ni amb tristesa ni amb celebracions. Diria que, en general, aquells dies hi havia més expectació que no pas grans mostres d’alegria.

El mes passat, la revista Sàpiens regalava als nous subscriptors una ampolla de cava amb l’etiqueta «Franco ha mort!», tot convidant aquells que en el seu moment (per edat o per prudència) no ho van poder fer, a celebrar l’efemèride. Durant aquests cinquanta anys ens han dit i repetit que el franquisme es va acabar el dia que va morir Franco, que després va venir una transició «modèlica» i que l’època de totalitarisme, nacionalcatolicisme, censura i repressió s’havia esfumat amb el comunicat d’un compungit Carlos Arias Navarro que, amb els ulls brillants, va engegar el discurs amb aquella frase mítica de «Españoles, Franco ha muerto». Després, es veu que tothom era demòcrata, però no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que el feixisme va continuar i continua, encara avui, traient el cap aquí i allà.

L’any 2012, l’artista visual Eugenio Merino va exposar, a la fira ARCO de Madrid, l’obra Always Franco, que presenta, amb un hiperrealisme que posa la pell de gallina, el dictador –amb ulleres de sol i uniforme militar— refrigerat dins d’un dispensador de llaunes de refresc, a punt de ser despatxat al primer consumidor que se’n vulgui servir. Amb tota la ironia que vulgueu, la lectura és tan clara com esgarrifosa: Franco (o, si voleu, el feixisme) està hivernant i espera el moment propici per tornar. La infame Fundación Nacional Francisco Franco va interposar una demanda judicial contra Merino per danys contra l’honor i es va celebrar un judici que l’artista va guanyar. Fins fa uns mesos, l’obra formava part de la col·lecció del desaparegut Museu d’Art Prohibit de Barcelona, propietat del periodista i empresari lleidatà Tatxo Benet.

Al cap de cinquanta anys, la majoria dels qui aleshores remenaven les cireres han passat a millor vida, però el seu llegat ha perviscut. A la judicatura, a l’exèrcit, al parlament o al congrés dels diputats hi ha qui exerceix l’herència del franquisme d’una manera més o menys desacomplexada. Cada vegada hi ha més joves que, sense haver viscut (i, per tant, sense haver patit) la dictadura, compren el discurs latent segons el qual aquella etapa de la nostra història va ser un paradís d’ordre, respecte i orgull identitari. Potser sí que del cos del dictador, a hores d’ara, ja no en queda ni tan sols pastura per als cucs, però el seu esperit, al cap de cinquanta anys, segueix ben viu.

(Lectura, Segre: 7/12/2025)

Dolents

 Hannibal Lecter, Raskòlnikov, Darth Vader, el comte Dràcula, el Joker, Lady Macbeth, Kurtz o, el meu preferit, Long John Silver. Tots aquests personatges tenen, com a mínim, dues coses en comú: són protagonistes d’històries de ficció (literària o audiovisual) i han passat a la història per la seva maldat. Són dolents que, malgrat tot, han connectat amb el lector o l’espectador.

No cal sentir-se identificat amb un personatge, ni tan sols haver d’acceptar la bondat dels seus actes, per valorar-ne els matisos i sentir-s’hi atret. No oblidem que Dràcula i Darth Vader, en el fons, actuen moguts per l’amor; o que gràcies a les lliçons de Long John Silver, un pirata mentider i traïdor, el jove Jim Hawkins madurarà com a persona; o que el jove estudiant Raskòlnikov es penedeix profundament del seu crim atroç i accepta el càstig que li imposen; o que Lady Macbeth està malalta d’ambició; o que el comediant Arthur Fleck ha estat escarnit fins a l’exasperació abans de convertir-se en el Joker; o que Kurtz (tant el de Coppola com el de Conrad) ha viatjat fins a la profunditat de la tenebra humana; o que Hannibal Lecter gasta una eloqüència seductora. Són personatges que provoquen, en major o menor mesura, allò que en literatura pot anomenar-se «empatia negativa», és a dir, certa sintonia amb personatges a priori repulsius, immorals o abominables.

Fa anys vaig portar un original a una editorial on ja havia publicat dues novel·les. Era la història de Jaume Bru, un pagès de remença que, al segle XV, viu dominat pel seu costat més violent i salvatge, un assassí sense escrúpols, però també un home valent. Quan em vaig reunir amb l’editora, vaig haver d’entomar una gerra d’aigua freda. Em va dir que no els interessava el meu original perquè el protagonista era massa fosc, i que, si pretenia tornar a publicar en aquell segell, calia que el fes més empàtic. M’hi vaig negar, perquè l’objectiu del text era, justament, aprofundir en la maldat del personatge i explorar-ne els rastres d’humanitat. Per això me’n vaig anar amb la cua entre les cames i l’original sota el braç. Per sort, la decepció va durar poc, perquè Ànima de llop (Proa, 2004) estava destinada a endur-se el Premi El Lector de l’Odissea, que a l’hora de seleccionar les obres finalistes comptava amb la participació de 100 lectors, els quals, per tant, avalaven la novel·la malgrat no comptar amb un protagonista «empàtic».

Ara que els contes infantils defugen els malvats i que, per (sobre)protegir els infants, algunes veus conviden a evitar les escenes cruels o despietades en la literatura infantil, potser cal recordar que el món és ple de dolenteria i la canalla bé que ha de saber-ho. És imprescindible que hi hagi dolents en la ficció? És clar que no. Però cal evitar que hi siguin?

(Lectura, Segre, 23/11/2025)

Calderer, poeta

 Aquest octubre ha fet cinc anys que ens va deixar Lluís Calderer. Cinc anys sense una de les ments més lúcides i una de les veus literàries més valuoses que s’han deixat sentir a Manresa. Cinc anys sense una presència que prestigiava els actes culturals de la ciutat. Cinc anys sense les lliçons de saviesa amb què delectava qualsevol mena d’auditori (en una conversa informal o en una conferència) cada cop que obria la boca. I cinc anys, és clar, sense compartir amb ell aquest Fanal de cua al Pou de la gallina.

Lluís Calderer va escriure molt. Podria haver escrit més, però preferia llegir. I va llegir moltíssim. Era un gran lector. Sentint-lo, un tenia la sensació que havia llegit tot allò que valia la pena llegir, ho havia assimilat i compartia l’experiència amb una brillant maduresa analítica i una enorme capacitat divulgadora que el van convertir en guia de tants i tants altres lectors. I quan escrivia, és clar, era perquè tenia coses a dir. I les deia amb les paraules justes, mesurades, essencials i profundes. Anava directament al rovell de l’ou. La seva poesia, per exemple, és d’una sensibilitat i d’una envergadura intel·lectual que, ben mirat, ens porten a afirmar que som davant d’un poeta de primer ordre que no té res a envejar a altres poetes més reconeguts de la seva generació.

Coincidint amb l’efemèride, l’editor i amic Jaume Huch acaba d’aplegar la poesia completa de Lluís Calderer en el volum Incertesa de l’alba (L’Albí), que inclou, a banda dels tres reculls ja publicats –Essència del temps (1982), Mentre la pols es mou (1995) i El pacte clos (1997)–, poemes esparsos que havien sortit aquí i allà i, fins i tot, alguns d’inèdits. El mateix Huch, a més, signa un excel·lent pròleg que, entre altres coses, serveix per justificar l’aparició d’aquest volum tan necessari.

No és estrany que el passat 22 d’octubre la sala d’actes del Casino quedés petita en la presentació d’Incertesa de l’alba. La llista de seguidors devots, orgullosos d’haver conegut Lluís Calderer i d’haver-nos deixat guiar per les seves paraules sàvies és llarga, sobretot al Bages. Tant debò aquest volum faci volar més enllà la seva poesia i l’acosti al reconeixement que es mereix.

(El Pou, novembre 2025)

Més enllà de l'ofensa

 Una coneguda periodista ha publicat aquesta tardor un assaig on reflexiona al voltant de la impunitat amb què, avui dia, es pot difamar algú fins a enfonsar-lo i quedar-se tan ample. L’origen de l’assaig és l’experiència viscuda per la pròpia autora fa deu anys, quan, just després que diagnostiquessin un càncer terminal al seu marit (figura molt respectada en el camp del periodisme), hi va haver un opinador que va llençar, a través del seu blog, un reguitzell de comentaris sarcàstics i feridors sobre la imminent condició de vídua de l’autora; un enfilall d’atacs que ella ha definit amb encert com un «escarni classista, misogin i cruel».

Els textos que van ferir la periodista fa deu anys no estaven pensats per generar debat, ni eren una crítica d’interès públic; eren un atac gratuït, altament narcisista, per part d’una persona intel·ligent, que sap escriure, que és capaç de generar idees interessants, molt per damunt de la mitjana, però que, parapetat a dalt del seu Olimp intel·lectual que li impedeix sentir empatia i, qui sap si mogut per alguna mena de gelosia, va activar un mecanisme de defensa que consisteix a escarnir tot allò i tots aquells que no li agraden, o que considera éssers inferiors, fins al punt de fer bandera d’aquesta esborronadora manca d’humanitat. Fa deu anys, l’opinador en qüestió va demostrar que la capacitat de generar idees d’un cert gruix intel·lectual no ha d’anar lligada necessàriament a la capacitat de sentir empatia i comportar-se amb dignitat. I val a dir que deu anys després, lluny de mostrar vergonya o penediment, quan la víctima s’ha defensat el difamador ha continuat furgant en la ferida.

El més sorprenent i trist de tot plegat, però, no és tant que hi hagi personatges que actuen amb condescendència petulant i amb insolència prepotent, que desqualifiquen i insulten sense filtre, que es passegen per la xarxa amb aires de superioritat, jutjant el món que els envolta com si, des de la seva torre d’ivori, fossin el guardians d’una veritat que únicament es troba al seu abast. Sempre n’hi haurà algun, d’aquests, i desgraciat d’aquell que es converteix en la seva diana. El que més em sorprèn, doncs, no és l’existència d’un egocèntric presumptuós, sinó el seguici de perfils que li riuen les gràcies cada cop que vomita un dels seus comentaris ofendosos. Qui pot aplaudir aquesta mena d’exabruptes? Només se m’acut que han de ser persones acomplexades que necessiten creure’s superiors a la resta i es pensen que s’hi acosten tot mostrant complicitat amb un agressor eloqüent, amb un incompetent social a qui consideren el súmmum de l’ocurrència. I vull pensar que no n’hi ha tants com sembla, però que els que hi ha fan molt soroll.

Si no, ja podem plegar.

(Lectura, Segre: 9/11/2025)

Doble vara

 Ho confesso, estic tip de sentir comentaris sobre com de malament parlen el castellà els alumnes catalanoparlants.

No fa gaire, en una reunió d’equip docent, una professora de castellà va comentar, amb certa sornegueria, que un alumne, amb ganes de quedar bé, en acabar la classe li havia demanat si «¿Me he llevado bién?». Rialletes còmplices, mirades de desaprovació, algú que hi afegeix que encara com no va dir «traído» en comptes de «llevado», més rialles, un altre que demana resignació al fet que l’institut es troba en un poble on la majoria de la població s’expressa habitualment en català... i els professors de català forçant un somriure incòmode i aguantant el tipus en silenci, per no crear una situació tensa, perquè ells, per cada exemple de catalanada que deixen anar els alumnes quan s’expressen en castellà, podrien posar vint-i-cinc exemples de castellanades que airegen els mateixos minyons i minyones cada cop que es comuniquen en la malmesa llengua dels seus avis, i el doble en el cas dels alumnes que habitualment parlen en castellà.

El subconscient, sovint, ens delata. El comentari de la professora de castellà, lluny de ser malintencionat, volia ser il·lustratiu, però no aconseguia amagar un pessic de condescendència ni el missatge subliminar associat a un supremacisme latent segons el qual és molt més greu profanar la gloriosa llengua de Cervantes que trepitjar el simpàtic i pintoresc codi endreçat per Pompeu Fabra.

Tal com passa amb el teòric bilingüisme, que només s’exigeix en una direcció (als catalanoparlants se’ns demana que el practiquem, mentre que els castellanoparlants poden exercir el monolingüisme sense cap problema), per més que, sobre el paper, la cooficialitat atorga rang d’igualtat al català i al castellà a casa nostra, a l’hora de la veritat l’escàndol només es produeix en una direcció: quan els catalanoparlants no dominen de manera impecable el castellà. En canvi, si un castellanoparlant nascut a Catalunya i educat en la immersió lingüística destrossa el català cada cop que l’utilitza encara li hem de donar les gràcies per la deferència. I és cert que, amb els temps que corren, cal agrair que algú que no ho fa habitualment s’expressi en català, encara que allò que li surt de la boca sigui un refregit poc consistent.

Quan algú, parlant en castellà, diu que «un chiclet hace olor de fresa» o «los macarrones són buenos», tothom s’escandalitza. En canvi, si parlant en català sentim que «un xicler fa olor a maduixa», «els macarrons estan bons», «m’he caigut de la bicicleta» o «li he trucat, però no estava», en cas que algú s’adoni de la pífia encara hem de donar les gràcies a qui fa l’esforç d’expressar-se en la nostra llengua. Si això no és una doble vara de mesurar, ja m’explicareu què és.

(Lectura, Segre: 26/10/2025)

Escriure i sobreviure

 Angle Editorial ha tingut l’encert de recuperar, després de quasi un quart de segle, una de les millors novel·les del seu catàleg, Habitacions separades, de Pier Vittorio Tondelli, en la traducció acurada, exquisida i ara revisada del manresà Jordi Estrada. Si bé sovint s’ha encasellat aquest llibre com una novel·la de culte sobre el món homosexual dels anys vuitanta, en realitat és un producte literari d’alt voltatge, que va molt més enllà d’aquesta i de qualsevol altra etiqueta.

És cert que Habitacions separades, publicada en italià per primer cop el 1989, retrata l’època en què la sida començava a fer estralls entre la comunitat gai (el mateix Tondelli va morir d’aquesta malaltia el 1991), però en les seves pàgines hi trobem, sobretot, una excel·lent novel·la intimista al voltant del personatge protagonista, Leo, que ha de superar la mort del seu amant, Thomas. És, doncs, una novel·la sobre relacions humanes, una novel·la d’amor i mort, que aprofundeix en el tema de la soledat i de la literatura com un lloc on viure, o, més ben dit, on sobreviure. Perquè escriure, per a Leo, com segurament també per a Tondelli, s’acaba convertint en un acte de supervivència. El personatge ha viscut una experiència traumàtica i, en una constant muntanya russa d’anades i vingudes en el temps (present, passat i, fins i tot, futur, s’alternen al llarg de la història) i en l’espai (es mou per Nova York, Montreal, Milà, Berlín, Florència o Barcelona, entre moltes altres ciutats), fa balanç dels temps viscuts i, sobretot, de la relació contradictòria que va viure amb Thomas i de com la va viure: «estava segur del seu amor per Thomas, el volia per a tota la vida, fins al final. Però no en la mateixa habitació». És una novel·la que supura veritat i autenticitat narrativa, i, a més, està escrita en una prosa plena de bellesa, que la traducció d’Estrada ha sabut conservar perfectament, carregada d’imatges i descripcions d’una gran plasticitat literària així com de passatges d’una humanitat corprenedora.

(El Pou, octubre 2025)

Travessar el carrer

 A l’agost vaig visitar Vietnam. És, com la majoria de països asiàtics, un lloc ple de contrastos. La convivència del comunisme amb el lliure comerç ha obert les portes, d’una forma un xic descontrolada, al turisme internacional, al qual, a canvi de divises, els vietnamites volen mostrar la bellesa dels seus paisatges, les bondats del règim que hi governa, el valor d’un poble que ha sobreviscut a mil guerres i revoltes i la devoció que professen al seu líder històric Ho Chi Minh.

Les grans ciutats, com Hanoi o Saigon, han crescut de manera desaforada i han esdevingut autèntics monstres de ciment. Els seus habitants han trobat, però, la manera de gestionar la mobilitat: tothom circula en moto. Amb un únic ocupant, amb dos, amb tres, i no és estrany, fins i tot, veure una família sencera (dos adults i dues o tres criatures intercalades) a dalt d’un d’aquests vehicles. Hi ha semàfors, però les motos no sempre els respecten, com sovint no respecten la direcció del carrer. Els passos de zebra són purament decoratius. Només així s’aconsegueix certa fluïdesa i s’evita el col·lapse circulatori. Caldria saber, d’altra banda, amb quin grau de sinistralitat han de conviure.

Caminar per aquestes ciutats és una odissea. La calçada és un formiguer de vehicles de dues rodes i les voreres són, sovint, impracticables, plenes de parades de menjar i de motos aparcades. El malson per al turista occidental, però, arriba sobretot quan ha de travessar el carrer. Plantar-se a l’altra banda només s’aconsegueix amb una barreja de perícia, confiança, temeritat i fe en el caos endreçat. Encara que no ho sembli, els motoristes estan al cas i esquiven lleument els vianants, i els vianants activen un sisè sentit que els permet arribar sans i estalvis a l’altre costat. La clau és avançar sense córrer però sense aturar-se, tranquil·lament, amb un pas constant, amb la mirada endavant i alhora detectant, de reüll, qui s’acosta per una o altra banda. Si corres, t’atropellarà la moto que t’havia de passar per davant; si t’atures, t’envestirà la que havia de passar pel teu darrere. No és fàcil. Cal una habilitat que s’ha de practicar moltíssim. Sovint, el turista es posa al costat d’un vietnamita a qui veu que és a punt de travessar i li segueix el ritme. En alguns carrers concorreguts, fins i tot, hi ha qui ajuda els turistes a travessar el carrer per, un cop a l’altra banda, portar-los al seu local perquè consumeixin alguna cosa.

Ben mirat, travessar el carrer en una ciutat vietnamita és una metàfora de com hauríem d’avançar per la vida en general: sense córrer, sense aturar-nos, amb seguretat però sense precipitació, vigilant discretament a banda i banda i, si pot ser, amb ulls al clatell, perquè no saps mai d’on pot venir la patacada.

(Lectura, Segre: 12/10/2025)

Maria Pombo té raó

 

Maria Pombo és una influèncer madrilenya amb més de tres milions de seguidors a Instagram. Poca broma. No fa gaire, en un vídeo de TikTok va fer una afirmació que va causar certa polèmica: «No sou millors perquè us agradi llegir, ho heu de superar». Estava responent algú que havia observat una prestatgeria que hi havia a casa d’ella i que lamentava que en comptes de figuretes i marcs de fotos no hi hagués cap llibre.

Maria Pombo té raó. Llegir no ens fa millors. No canvia l’essència de les persones. No ens tornem més bons, ni més guapos, ni més rics, ni més solidaris pel fet de llegir. Hi ha veritables malparits que han llegit molts llibres i hi ha persones extraordinàries que no n’han llegit mai cap. Llegir no ens fa necessàriament millors, és cert, però també és cert que alguns llibres poden canviar-nos i ens poden ajudar a ser més savis, o ens poden fer viure experiències que enriqueixen el nostre coneixement de la naturalesa humana, o ens poden fer adonar de com és el món i la gent que l’habita, o poden fer-nos qüestionar les rodes de molí amb què alguns ens volen fer combregar. Un món sense llibres seria un món sense pensament crític, un món on ningú es qüestiona l’autoritat, on tothom assumeix el paper que li diuen que ha d’assumir, sense fer-se preguntes, sense inquietuds, sense memòria històrica; el món, en fi, en el qual alguns somien.

El problema de les declaracions de Maria Pombo no és el que va dir. Al capdavall, és el que deuen pensar moltes persones que mai no agafen un bon llibre i que potser són molt bones persones. El problema és la contribució a banalitzar i menysprear la cultura i la literatura que suposa una declaració com aquesta en boca d’una persona influent. Quan algú amb tres milions de seguidor fa una afirmació així, a banda de posar-se en evidència, fa apologia de la incultura, que no és res il·legal, però sí lamentable. Hauria pogut dir que a ella no li agrada llegir, però va preferir presumir-ne, enorgullir-se’n, naturalitzar i reivindicar la ignorància en comptes de patir-la. Perquè també és cert que, si bé llegir no ens fa essencialment millors, sí que ens fa menys ignorants.

No és el primer cop que un famós presumeix frívolament de no llegir, com si això el fes més autèntic, més fresc, més modern. Renunciar a llegir és una decisió legítima; presumir-ne, en canvi, suposo que deu ser una manera d’exorcitzar ves a saber quina frustració i justificar la pròpia insubstancialitat. Fer-ho quan tens tres milions de seguidors és, a més a més, una acte irresponsable.

Llegir no hauria fet millor Maria Pombo, però estic segur que li hauria anat molt bé i potser hauria evitat que es convertís, per uns dies, en abanderada de la superficialitat.

(Lectura, Segre, 28/9/2025)

Biquini verd

 Hi ha dos característiques que, al meu entendre, agafen una rellevància especial en els relats de l’olonenca Miracle Sala. Una és la mirada femenina que trobem en molts dels seus textos, i no tan sols la seva o la d’alguna alter ego narratiu, sinó la de dones de diverses generacions que observen el món o recorden altres temps amb una sensibilitat exquisida. L’altra és l’amor per la llengua, perquè en els relats dels tres volums que ha publicat fins ara –La força de les paraules (2017), Piscolabis (2021) i el darrer, El meu biquini verd (2025)— trobem el llenguatge al servei de la narració, però també la narració al servei de les paraules, que, sovint, es converteixen en protagonistes. Per això hi solen aparèixer persones grans –sobretot dones, però també homes—, familiars de la narradora (els padrins, la mare, alguna veïna), que connecten el passat amb el present i són els principals dipositaris de l’essència dels mots. De fet, en la nota introductòria de El meu biquini verd, l’autora reconeix que el lligam entre tots els contes «és el meu compromís amb la llengua i la força de les paraules per transformar records, realitats i somnis».

A El meu biquini verd ensopeguem amb trenta-dos contes molt diversos: uns de més lírics, d’altres més realistes i la majoria recoberts per una pàtina d’ironia intel·ligent. Molts, com hem dit, estan protagonitzats per dones que, sense viure grans històries plenes d’èpica, es mouen per l’èpica de la vida amb decisió i en un entorn sovint rural. Però també, com passa en els altres reculls de l’autora, n’hi ha de protagonitzats per homes (de vegades d’èpoques remotes) i, fins i tot, per animals (un lleó, una vespa, un gos).

Manllevant l’afirmació de l’epíleg que signa Jordi Estrada, podem dir que «amb la realitat en una mà i la fantasia en l’altra, l’autora va trenant històries amb un punt de realisme màgic, absolutament creïbles, perquè hi ha una veritat literària que s’imposa, sobre la base d’un llenguatge precís i colpidor, arrelat al parlar genuí de la terra, i amb un deix poètic...»

No cal que sigui estiu, doncs, per posar-se el biquini verd de la Miracle Sala.

(El Pou, setembre 2025)

Mentalitat monolingüe

 Els parlants de llengües majoritàries estan acostumats a no haver de canviar. De vegades, senten com un atac als seus drets individuals les mesures que busquen afavorir llengües minoritàries i minoritzades que tot just lluiten per sobreviure en el seu propi territori. Hi ha qui, per exemple, pot alternar la comunicació en castellà i anglès en la seva vida quotidiana als Països Catalans i, en canvi, sentir-se agredit si algú se li adreça en català. Perquè una cosa és ser monolingüe i una altra és tenir mentalitat monolingüe. Si bé totes dues coses sovint coincideixen en una mateixa persona, no tindria perquè ser el mateix. Es podria ser monolingüe i mantenir una actitud de respecte cap a aquelles llengües que viuen situacions injustes de minorització, però també es poden saber parlar moltes llengües i promoure la discriminació lingüística.

Un castellanoparlant amb mentalitat monolingüe, per exemple, pot haver estudiat anglès per qüestions laborals i, al mateix temps, percebre que se li imposa una llengua quan se li demana que ha de saber entendre i expressar-se en català per accedir a determinades feines de l’administració, i pot pensar que això va en detriment de les seves llibertats. Pot interpretar-ho com una discriminació i, per denunciar-ho, muntar, posem per cas, una representació teatral on apareixen funcionaris que maltracten ciutadans castellanoparlants pel fet de no expressar-se o no entendre el català a Catalunya. I moltes persones amb mentalitat monolingüe (per més que sàpiguen parlar diverses llengües) ho aplaudiran sense adonar-se que aplaudeixen un món al revés on l’oprimit és presentat com a opressor.

Cal dir les coses pel seu nom: convertir l’oprimit en el dolent de la pel·lícula és de primer de feixisme. El feixista, però, de vegades no és conscient que practica el supremacisme ni que actua amb l’objectiu d’anorrear un rival que es troba en inferioritat de condicions. Sovint, de fet, se sent com una víctima de les arbitrarietats d’un sistema que només beneficia els altres sense prendre consciència que aquests altres són, gairebé sempre, els més desafavorits. Per això, moltes vegades, el supremacista acaba presentant la seva víctima com si aquesta fos l’opressor.

Per més que ens hi esforcem, per més que intentem mil vegades explicar com de precària és la situació de la nostra llengua, per més que ens fem els simpàtics i vulguem fer pedagogia, sembla ser que mai no ens entendran. A l’altra banda hi ha una mentalitat monolingüe. I és impossible que una mentalitat monolingüe (d’algú que parla una llengua no minoritzada, és clar) entengui els esforços de supervivència i l’ambició d’esdevenir normal d’una altra llengua que, des del seu punt de vista, fa més nosa que servei.

(Lectura, Segre: 14/9/2025)

La pàtria infantil

 Tardes al Bellamar (Edicions 62, 2025), l’última novel·la de Rafael Vallbona, recupera la memòria d’una generació, la de l’autor, la dels que van ser nens als anys 60 i adolescents als 70, la dels que es van fer grans coincidint amb la mort de Franco. Però també parla d’una Catalunya que, durant aquells anys, es va transformar gràcies a la diversitat en què va desembocar la barreja dels qui havien arribat per treballar en fàbriques, a la construcció o allà on els volguessin, i els qui ja hi vivien des de feia generacions. Vallbona ens situa en el seu microcosmos d’aquella època: Premià de Mar. Al mateix temps que Premià deixa de ser un poblet de pagesos i es converteix en una ciutat diversa, el narrador de la novel·la comença a entendre com funciona la vida, i ho fa pels carrers del poble, però també, i sobretot, a recer de l’Escola del Pilar. Tardes al Bellamar parteix de dues idees: «la formació de la identitat durant la infantesa i la creació, a partir d’aquesta, de la identitat col·lectiva del lloc on es creix». Hi ha una doble transformació: la del país, col·lectiva, i la del narrador, individual. I en aquest procès hi té un paper important aquella escola que van engegar, amb passió, perseverança i vocació, tres germanes procedents del sud de la península: la Conxita, la Isabel i la Maruja. Perquè «els anys d’escola, o il·luminen o enfosqueixen; no hi ha terme mitjà. És el temps de la descoberta del món, d’obrir els ulls i sorprendre’s de tot (···). Són anys de grans il·lusions i de desenganys menors, però colpidors».

El narrador (i alter ego de Rafael Vallbona) torna a casa després de molt de temps i es reconcilia amb el passat. Perquè, com li diu la Isabel, una de les impulsores de l’escola, «tornar a casa significa haver entès unes quantes coses del món; haver viscut moltes experiències, comès algunes errades i assaborit algun èxit. En resum, fer-se savi».

Llegint Tardes al Bellamar m’adono que tots, tard o d’hora, necessitem evocar el passat, la pàtria infantil que vam habitar mentre ens fèiem grans, que ens va veure créixer, que un dia vam abandonar i a la qual, al cap del temps –i qui sap si més savis o no— necessitem tornar o, si més no, revisitar amb els ulls tancats i el cor obert. I penso en com Alpicat, la meva pàtria, també es va transformar en el temps de la meva infantesa i adolescència, als anys 70 i 80, en aquell cas amb l’arribada de temporers que venien a treballar al camp a l’estiu i alguns s’hi quedaven o, més endavant, amb gent de Lleida que hi compraven una casa adossada. Si hi ha una veritat universal és que la pàtria infantil de qualsevol persona està condemnada a desaparèixer. I ja està bé que sigui així. Perquè això ens permet evocar-la i, per un instant, recuperar la sensació de descobrir el món.

(Lectura, Segre: 31/8/2025)

Postals 2.0

 

Quant fa que no envieu una postal? Algú n’envia, encara? Us en recordeu, oi, de les postals? Estic parlant d’aquelles cartolines de mida A6 on, a una banda, al costat de l’adreça del destinatari, escrivíem dues o tres ratlles amb lletra precipitada i un missatge tòpic, enigmàtic, enginyós o divertit per, al capdavall, compartir la notícia que estàvem visitant un lloc més o menys allunyat de la nostra residència habitual. I a l’altra banda, és clar, hi havia una imatge, normalment una fotografia tan vistosa com impersonal, d’aquelles que justificava haver-nos desplaçat fins aquella part del món: un monument conegut, un paisatge idíl·lic, una font espectacular, una platja plena de para-sols, una escena insòlita o el quadre d’un pintor d’anomenada... Tota una demostració de tipisme i banalitat. D’altra banda, no totes les postals tradicionals s’enviaven en el context d’un viatge. Hi havia, per exemple (i estic segur que hi ha qui encara n’envia per correu postal), les postals de Nadal, amb una imatgeria pròpia i de vegades acompanyades de poemes per reivindicar la pau i la germanor, que constituïen un subgènere epistolar a part.

En un article de l’agost del 2015, al diari Ara, Xavier Antich deia que «les postals testimonien (···) el procés pel qual un pensament o un record es materialitza a distància». Les postals han estat, doncs, una manera de transmetre a parents i coneguts que som lluny de casa, però que, tot i així, pensem en ells des de la distància. En el seu article, Antich parlava d’un «ritual en extinció». Al cap de deu anys, crec que ja podem parlar d’un ritual extingit, del testimoni d’una manera de comunicar-se i enviar records que ja ha desaparegut.

Avui, el que més s’assembla a una postal és la fotografia que, just després de fer-la, enviem per whatsapp al grup familiar quan som de viatge, amb un missatge-clixé de l’estil «Records des de (poseu-hi qualsevol punt del planeta). Fa un temps fantàstic i això és molt bonic». O bé la felicitació nadalenca reciclada que hem rebut de ves a saber qui i que reenviem a tots els contactes del mòbil. Missatges i imatges efímers que de seguida es perdran en el núvol. Però no en tenim prou, d’enviar una d’aquestes postals fast food a familiars i amics. Les xarxes socials ens permeten transformar-nos en reporters de pa sucat amb oli, en exploradors bregats de mons que ens pensem que descobrim, en transmissors d’experiències que estem convençuts que cal tastar un cop a la vida... I enviem contínuament «postals» a la galàxia virtual. Gràcies a (o per culpa de) les xarxes socials, doncs, ens comportem com si fóssim qui sap què i sentim ara i adés la necessitat de compartir cada pet que ens fem amb la resta de la humanitat.

(Lectura, Segre: 17/8/2025)

Síndromes vacacionals

 Diuen que posar nom a les malalties, a les síndromes o als trastorns ajuda a posar-hi remei, si és que n’hi ha. Si més no, pot ser un punt de partida.

No fa gaire, vaig posar nom a una sensació que m’aborda sovint: la dificultat de gaudir de moltes experiències gratificants a causa de la frustració per no estar fent una altra cosa que potser seria millor. O, dit d’una altra manera: la por de perdre’m alguna cosa important mentre n’estic fent una altra. D’això, en anglès, en diuen fear of mising out i s’ha popularitzat amb el nom de síndrome FOMO o, directament, FOMO.

Em passa, sobretot, quan faig turisme intensiu (dedicar deu o quinze dies a conèixer tots els racons possibles d’un país de l’altre cap de món, allò que alguns, amb certes pretensions, en diuen «viatjar»). Soc dels qui no es volen perdre res, volen veure-ho tot, passar per tot arreu, tastar tot el que hi ha a l’abast i fer totes les activitats possibles. Sé que no és la millor manera de conèixer territoris i cultures, perquè al final em quedo amb la sensació d’haver fet moltes coses i no haver-ne aprofitat cap del tot. A més, no acabo de gaudir prou d’algunes de les experiències perquè mentre n’estic vivint una ja estic pensant si tindré temps de viure la següent. I de vegades no tinc temps, i aleshores em quedo amb el mal cos de pensar que allò que m’he perdut potser hauria estat molt millor que el que sí que he fet. M’hi esforço, i amb l’edat diria que una mica sí que ho he millorat, però no puc evitar tenir el rau-rau contínuament de pensar que em perdo alguna cosa. Potser ara que li he posat nom em serà una mica més fàcil trampejar-ho. De fet, ja em disculpareu, però escric aquest article, a les portes de les vacances, amb la voluntat d’exorcitzar l’angoixa que sospito que m’assaltarà quan aquest estiu estigui fent turisme per aquests mons de déu, és a dir, amb l’aspiració que em serveixi d’exercici d’autoajuda i pugui gaudir una mica més d’allò que faci enlloc de lamentar-me del que no podré fer.

Potser m’estimaria més, tant per tant, patir una altra síndrome, la d’Stendhal, a la qual confesso que algun cop també he sucumbit de manera lleu i transitòria. Henri Beyle, conegut com a Stendhal, l’autor francès que dona nom a aquest trastorn psicosomàtic, escrivia l’any 1817 que «sortint de la Santa Croce em bategava el cor, la vida se m’havia exhaurit i caminava amb por de caure». Alguns psicòlegs defensen que l’exposició a un excés de bellesa pot provocar aquests símptomes i la psiquiatra florentina Graziella Magherini va posar nom a aquest trastorn l’any 1989. I tanmateix –o potser per això— no em canso mai de visitar Florència.

Amb el desig que no hagueu de fer front a cap d’aquestes penalitats, espero que tingueu, si és que en feu, unes bones vacances.

(Lectura, Segre: 2/8/2025)

Escoltar música

 L’estiu és època de vacances i les vacances es presten a les expansions ocioses, a les estones vagaroses que cadascú inverteix com més li plau: llargues migdiades, remullades a la piscina, una mica de lectura o escoltar música popular.

Parlem de música. Com l’escolteu? Us deixeu portar pel que posen a la vostra radiofòrmula preferida? Aneu buscant, cançó rere cançó, el que us ve de gust en una plataforma digital? Us feu llistes de reproducció amb estils musicals més o menys variats? O sou, com jo, dels qui encara concebeu les cançons com a part d’una obra llarga que hauria d’aspirar a ser unitària i, per tant, escolteu discos sencers? Sou, doncs, de cançons soltes o d’àlbums? Si d’una novel·la no en llegim només un capítol qualsevol, per què d’un LP sovint ens limitem a escoltar-ne una cançó i prou? De fet, hi ha hagut més d’un músic que ha viscut tota la vida d’un sol èxit. En diuen els one hit wonders. Tothom coneix My Sharona (The Knack), San Francisco (Scott McKenzie), 99 luftballons (Nena), Born to Be Wild (Steppenwolf) o la Macarena (Los del Río), però poca gent sabria citar cap més títol d’aquests intèrprets ni, encara menys, dir a quin àlbum pertanyen aquests èxits.

Els qui ja tenim una edat (o dues), de la música que escoltàvem quan érem joves en recordem cançons soltes, és clar, però sobretot discos, alguns dels quals estaven concebuts com una unitat conceptual. Si miro enrere i recordo àlbums que vaig escoltar, sencers, una vegada i una altra, em venen al cap de seguida, per exemple, Sergent Pepper’s (Beatles), The Wall (Pink Floyd), Made in Japan (Deep Purple), Close to the Edge (Yes) o IV (Led Zeppellin).

Això, per a molts, ha canviat.

Com recorda Àlex Torío a la introducció del seu llibre L’era dels àlbums (Columna, 2024), «Curiosament, avui que vivim en un context d’un audiovisual saturat de (···) sèries on s’allarguen històries (···), a la música s’abandona aquesta tendència i la moda consisteix a fragmentar de nou els discos en cançons, o en playlists customitzades que atorguen a l’oient una democràtica –en el pitjor dels sentits— capacitat editora». Això ja ho va saber interpretar el director d’orquestra Luís Cobos quan, als anys vuitanta, publicava aquells exitosos popurris que encadenaven els fragments més coneguts de peces de música clàssica, de Sarsueles o de ranxeres, composicions (o moviments) que, naturalment, sovint havien estat concebudes com a part d’un tot més llarg.

No seré pas jo qui us digui com heu d’escoltar la música. Però, permeteu-me donar un consell: ara que els dies són més llargs i que el temps s’alenteix, encara que sigui per respecte a l’artista que un dia va concebre una obra formada per vuit o deu cançons, torneu a donar una oportunitat als discos sencers.

(Lectura, Segre: 20/7/2025)

Presentar a Manresa

 Que Manresa no és una plaça fàcil per venir a presentar un llibre és una dada més o menys sabuda entre els lletraferits. Sigui perquè l’oferta d’alternatives és sovint molt atractiva o perquè el públic manresà és molt exigent i selectiu, el cas és que costa molt aconseguir que un grapat de persones s’acostin a la llibreria corresponent, a la sala d’actes del Casino o a l’Espai Òmnium per assistir a un d’aquests actes. L’excepció, naturalment, són els autors locals, que arrosseguen parents, amics, coneguts i saludats i de vegades omplen fins a la bandera.

A mitjan juny vaig presentar, a la Parcir, l’última novel·la de Rafael Vallbona, Tardes al Bellamar (Edicions 62, 2025), un bon retrat dels anys 60 i 70 i una bona evocació generacional al voltant, sobretot, de la construcció i evolució d’una escola de Premià de Mar.

Quan em va demanar que l’acompanyés en l’acte, vaig advertir l’autor que a Manresa (com suposo que deu passar si fa no fa a tot arreu) costa molt arrossegar públic a les presentacions, tret que hi tinguis coneguts. Però no es va deixar dissuadir, perquè li feia molta il·lusió mostrar la seva darrera creació a la capital del Bages.

Va arribar el dia i, tal com em temia, a banda de l’autor i del presentador, hi havia només tres persones: la mestressa de la llibreria, un senyor que acompanyava Vallbona i una noia que juraria que buscava un refugi climàtic. I, malgrat tot, Rafael Vallbona va demostrar que és un gran escriptor, va exhibir una professionalitat admirable i (a diferència d’altres autors d’anomenada que, quan veuen que hi ha poca gent, fan mala cara i adopten un to desmenjat) va donar-ho tot en les seves intervencions, com si la sala fos plena de potencials compradors de la novel·la. Va explicar, per exemple, com Premià s’havia anat configurant a base d’un aiguabarreig social que convivia amb certa harmonia i va parlar de l’escola del Pilar, on ell havia anat, creada per unes germanes mestres immigrants fa seixanta anys i que va ser –i encara és— un refugi de respecte i un exemple de bones pràctiques, així com un dels marcs essencials en la construcció de la identitat individual de l’autor. Va quedar palès que a ell l’havien educat molt bé en aquella escola.

(El Pou, juliol 2025)

Llegir salvatgement

 El context és indestriable de qualsevol experiència humana. Sense context, res no té sentit. Posar marc a una pintura i penjar-la a la paret d’un museu en condiciona, per exemple, la percepció i la valoració artística.

En el terreny de les lletres, sovint ens demanem on comença la literatura. Què fa que atribuïm l’etiqueta d’obra literària a un text i no a un altre? La voluntat de l’autor? El treball amb el llenguatge? L’ús de figures retòriques? El tema? La perspectiva? La capacitat de canviar el lector? El grau de ficció? La possibilitat que posseeixi diferents capes d’interpretació? O és el marc que l’envolta?

La veritat és que no podem saber com funciona exactament un text literari. En realitat, la lectura literària quotidiana, la que fem fora de l’àmbit acadèmic, no la fem pas obligats a trobar-hi el reflex, la defensa, l’ensenyança o l’explicació de res. Una obra literària ha de voler dir per força alguna cosa que la nostra intel·ligència lectora hagi de desxifrar? Una obra literària ha de ser percebuda necessàriament com un fruit sec al qual li hem de trencar la closca per assaborir-ne el contingut? I aquest contingut, si es troba, no serà diferent en cada lector?

Una llista amb noms de productes, com si fos la llista de la compra (o després d’haver estat, efectivament, una llista de la compra), per exemple, es pot arribar a considerar text literari? Per què no? Dependrà del context, del lector, de l’autor, d’on la veiem escrita, del moment en què es llegeix... La que llegeixo jo quan vaig al supermercat i que hem elaborat a mitges amb la meva dona no compto que es pugui considerar, en aquell moment, literatura. En canvi, si algú se la troba pel carrer, li crida l’atenció per com li sembla que defineix qui sigui que l’ha fet i la reprodueix en un llibre de poemes, amb un títol ocurrent i exposada a allò que Álvaro Ceballos en diu la «lectura salvatge» (La lectura salvaje, Alianza Editorial, 2025), és a dir, sense filtres, qui ens diu que no pot sacsejar més d’una sensibilitat i qui sap si alguna consciència? Com l’urinari que Marcel Duchamp va intentar exposar en un museu l’any 1917 i que es va convertir en obra d’art.

En aquest text que esteu acabant de llegir, hi ha interrogacions retòriques, comparacions i metàfores; hi ha una invitació a la reflexió i potser haurà empès algú a fer-se preguntes sobre el marc de les nostres vides. Acabeu de llegir un text literari? M’agradaria pensar que sí. Però no soc pas jo qui ho ha de decidir. De fet, no sé si hi ha ningú autoritzat a decidir-ho més enllà de cada lector que, de manera íntima, hi ha posat context i hi ha dipositat la confiança. Sigui com sigui, gràcies per haver tingut la paciència d’arribar fins aquí.

(Lectura, Segre: 6/7/2025)

Candel i els altres

 Enguany es commemora el centenari del naixement de Paco Candel (1925-2007). Les generacions més joves no el recorden i no compto que n’hagin sentit a parlar. Per això és important recuperar-ne la memòria i, sobretot, l’esperit generós i integrador.

Candel va ser un escriptor inclassificable, un visionari que va saber fer visible el problema de la integració dels immigrants arribats a Catalunya en les onades migratòries dels anys 50 i 60. A Els altres catalans (1964), el seu llibre més conegut, amb una naturalitat i una sinceritat abassegadores, repartia les culpes entre els autòctons catalans que menyspreen el nouvingut i els immigrants castellans que no s’adapten. I va fer que uns i altres obrissin els ulls i que uns i altres se’l volguessin fer seu. La seva influència va tenir una transcendència i una transversalitat que pocs discursos sobre migració han obtingut mai a casa nostra. Segurament, alguns aspectes de la transició haurien anat pitjor sense l’existència de Candel. Lligat tota la vida al barri de Can Tunis, que no va voler abandonar mai i que va retratar amb realisme en la seva extensa obra novel·lística, Candel era un home generós i dialogant, que tant podia presentar-se com a senador en representació del PSUC –partit en el qual, d’altra banda, no va arribar a militar—, com mantenir una relació estreta i cordial amb Jordi Pujol, que de seguida es va adonar que valia la pena tenir en compte el discurs candelià.

Més que no pas rellegir els seus llibres (la majoria dels quals són avui introbables), el que no ens podem permetre és oblidar el seu esperit conciliador. I una bona manera d’aconseguir-ho és rellegint la magnífica biografia que li va dedicar Genís Sinca el 2008 (La providència es diu Paco) i que ara ha aparegut reeditada, a Comanegra, amb el títol Candel. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure, un llibre que retrata una època, una gent, un context i, sobretot, una personalitat singular que va ser capaç de situar en el centre del debat públic, i amb voluntat constructiva, el fenomen migratori. Un debat que avui, amb el soroll mediàtic i les posicions extremes, és més difícil d’afrontar que aleshores, cosa que el fa encara més necessari. Ara, «els altres catalans» no són els mateixos que aleshores; ja no procedeixen del sud peninsular, sinó més aviat del continent africà o de llatinoamèrica. D’altra banda, els descendents dels «altres catalans» de què parlava Candel ja són nascuts aquí i, sigui quin sigui el grau d’integració als costums i la llengua propis del territori, es consideren catalans. No és un debat fàcil ni còmode. Per encarar-lo amb condicions, segurament faria falta un nou Candel nascut qui sap si a l’Equador, al Marroc o al Senegal.

(Lectura, Segre: 22/6/2025)

Experiència i escepticisme

 Diuen que l’experiència ens fa savis, i potser és veritat, tot i que sospito que no sempre és així. També diuen que la ignorància ens fa atrevits, i compto que això també passa sovint. A molts, però, més que no pas savis, l’experiència ens ha fet escèptics. Al cap dels anys arriba un moment que, a la feina, mires al teu voltant i t’adones que gairebé tothom és més jove que tu, la qual cosa vol dir que has arribat a una edat provecta i venerable, has acumulat un tou d’experiència i tens més perspectiva que la majoria. Poder mirar enrere facilita l’habilitat de saber mirar endavant. Per això, com a docent amb una pila d’anys a l’aula, compromès amb la feina, amb voluntat constructiva i sense cap intenció ni apocalíptica ni reaccionària, em veig amb cor d’opinar sobre la deriva que, des de fa uns anys i al meu parer, està prenent l’ensenyament.

Com suposo que també deu passar en tants altres camps, en l’ensenyament s’han produït canvis necessaris, útils i molt positius (la idea d’inclusió, la coeducació, la igualtat d’oportunitats, l’accés a noves tecnologies), però també n’hi ha hagut que, potser perquè mai no han anat acompanyats d’una decidida inversió en recursos, contribueixen al desànim professional i al fracàs acadèmic (el menyspreu a la meritocràcia, el bandejament de la cultura de l’esforç, la banalització dels continguts, la sobreprotecció, l’omnipresència de l’educació emocional, el tsunami burocràtic, l’abús de les noves tecnologies).

Avui dia, qui dicta els programes i els procediments metodològics als centres educatius són els alumnes i, sobretot, les famílies, amb la complicitat de gurús de la pedagogia que fa mil anys que no trepitgen una aula, o que no l’han trepitjada mai, i amb el beneplàcit d’alguns sectors de claustres que, amb bona voluntat i poca perspectiva, els compren i n’acaten el discurs. La realitat és que, per una banda, la vocació docent és cada dia més escassa, i, per l’altra, els resultats de les proves externes no sempre arriben a això que ara se’n diu l’assoliment satisfactori. I si això passa és perquè alguna cosa deu fallar.

Crec que molts dels docents que es troben, com jo, més a prop de la jubilació que de l’última pandèmia, comparteixen el meu escepticisme. Al capdavall, dubtar de tot és potser també una forma de saviesa. Soc conscient que, com a veterà del ram del guix (i del retolador, i de la pissarra digital), el meu paper hauria de ser el de rondinar, i el paper de les noves fornades de docents hauria de ser el de deixar-me dir i no fer-me cas. Però quan llegeixes que un percentatge important de joves professors de secundària es plantegen seriosament canviar de feina per poder dormir a les nits, dubtes encara més de cap a on va tot plegat.

(Lectura, Segre: 8/6/2025)

Candel i Sinca

  Quan un escriptor emprèn el projecte d’escriure una biografia, segurament la seva pròpia història queda, a partir d’aquell moment, lligada a la del biografiat. Quan Genís Sinca, l’any 2001, va visitar per primera vegada Paco Candel al barri de Can Tunis amb la intenció de recrear la seva història, no compto que s’imaginés que aquell projecte, que acabaria amb la publicació de La providència es diu Paco (La Magrana, 2008) un any després de la mort de Candel, el portaria, vint-i-cinc anys més tard, a comissariar els actes de commemoració del centenari de l’autor de Els altres catalans i Donde la ciudad pierde su nombre.

La història de la literatura és plena d’estranyes parelles. La formada pel novel·lista que millor i més exhaustivament va retratar el fenomen migratori durant la segona meitat del segle XX i el periodista manresà que s’ha convertit en un dels més brillants autors de biografies de la literatura catalana no sé si és estranya, però, des del dia que Sinca va fer la primera visita a Candel, estava destinada a fructificar amb un llibre tan interessant com l’esmentat, que ara podem recuperar, reeditat per Comanegra, amb el títol Candel. Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure (2025).

I és que quan escriu una biografia, Sinca no es limita a fer un recull de to enciclopèdic amb episodis més o menys rellevants, anècdotes i obres destacades del biografiat. El manresà té molt clar que l’objectiu és captar i transmetre l’essència (l’ànima!) d’aquell a qui pretén retratar. En el cas de Candel, un personatge únic i inclassificable, ho aconsegueix quan s’adona que l’antunenc, més que no pas parlant d’ell, es deixa anar quan parla dels altres, dels amics, col·laboradors o còmplices com el doctor Ribas, mossèn Cuspinera o el crític teatral Xavier Fàbregas. I Sinca sap anar posant esquers per treure el màxim rendiment de les converses.

El llibre de Sinca, escrit amb la sensibilitat literària que ja li coneixem, és la història d’un escriptor vocacional, però també, com la mateixa obra literària de Candel, el retrat d’una època, d’un barri i de la seva gent, i d’un fenomen (la immigració dels anys 50 i 60) que va configurar la Catalunya que hem conegut els de la nostra generació.

(El Pou, juny 2025)

Alimentar el cervell

  Deia Josep Pla (i, si no ho deia, segur que podria haver-ho dit) que allò que més l’interessava de la cuina és el resultat. És una bona manera de definir-se com a amant de la gastronomia però no pas dels fogons. I és que, certament, un pot renegar de passar-se hores elaborant plats gustosos i, en canvi, gaudir molt davant d’una espatlla de xai al forn, d’uns caragols a la llauna, d’un bacallà amb samfaina o, fins i tot, d’una truita a la francesa acompanyada de pa amb tomata i regada amb un bon vi.

Conec molta gent que no cuina, però no conec ningú a qui no agradi menjar. Uns queden satisfets amb àpats més o menys senzills, d’altres busquen una estona de felicitat en la sofisticació de l’alta cuina, i n’hi ha que s’alimenten a base de pizza, macarrons i patates fregides. Sigui com sigui, tots gaudim menjant, perquè, al capdavall, forma part de la naturalesa humana allò de fer de la necessitat virtut. A veure si, al final, per més que ho vestim amb mil idees creatives, resultarà que, com qualsevol animal del planeta, en el fons els humans no busquem res més que satisfer les necessitats bàsiques. A veure si, al final, per més que ho intentem maquillar amb interminables rius de tinta, només ens mou la necessitat de menjar per sobreviure i copular per perpetrar l’espècie.

Vull pensar, tanmateix, que, a banda de satisfer les necessitats del ventre i del baix ventre, els humans també tenim necessitats intel·lectuals, per senzilles o bàsiques que siguin. I em sembla que és per això que, des que el món és món, ens inventem històries i ens les expliquem a través de rondalles, faules, acudits, sopars de duro, contes, novel·les, pel·lícules o sèries. La ficció alimenta el cervell. Necessitem la narrativa. Sense narracions no podem viure. Les narracions ens fan persones. Quan som petits, ens ajuden a assimilar els biaixos del comportament humà, ens ofereixen models i pautes que, de manera més o menys inconscient, contribuiran a formar-nos. Després, quan ja som grans, permeten aprofundir en l’anàlisi de la pròpia naturalesa. Les històries poden arribar per mil canals: explicades a la barra d’un bar o al llit abans d’anar a dormir; llegides en un llibre o al diari; a través de la televisió, la ràdio o el cinema, etc. Els uns sobreviuran a base d’històries simples o superficials i els altres necessitaran literatura de qualitat. Això ja dependrà dels interessos, les capacitats o l’ambició de cadascú. Però ningú no sobreviu sense ficció.

De la mateixa manera que necessitem menjar, respirar o dormir, també necessitem ficció narrativa. La necessitem fins a tal punt que, quan ens adormim i, per tant, ningú ens nodreix el cervell amb històries de ficció, som nosaltres mateixos que ens les generem a través dels somnis.

 (Lectura, diari Segre: 25/05/2025)