Rituals elementals

 

Pocs conceptes s’utilitzen amb tanta lleugeresa com el de tradició. En aquest món en què tot va tan de pressa, a qualsevol activitat, festa o celebració que s’hagi repetit tres o quatre cops de seguida hi ha qui li penja l’etiqueta de «tradicional». Així, és parla de les tradicionals calçotades familiars o la tradició dels correbous en alguns pobles. El sentit comú diu –i el diccionari ho corrobora— que la tradició, per a ser considerada com a tal, ha d’haver traspassat generacions. I resulta que la major part dels nostres avis no feien calçotades i no corrien al davant de les vaquetes.

L’escriptor calafí Josep Maria Solà acaba de publicar Rituals elementals (l’Albí), un assaig que demostra, entre altres coses, com són de profundes i ancestrals les tradicions autèntiques., aquells costums que es perden en la memòria generacional; fins on s’enfonsen les nostres arrels individuals i col·lectives; com alguns rituals han donat transcendència a la vida quotidiana al llarg de mil·lennis; de quina manera les tradicions, les rondalles o les llegendes contenen grans dosis de saviesa.

A la primera part del llibre s’analitzen, es disseccionen i s’expliquen tradicions vinculades a les quatre estacions de l’any, als solsticis i equinoccis, com el pessebre, els Sants Innocents, el Carnaval, les caramelles o la nit de Sant Joan. La majoria d’aquestes tradicions tenen un origen precristià i el cristianisme les va filtrar i adaptar (com el mateix caganer, «una romanalla d’antics cultes a la fertilitat»). És una llàstima que la modernitat i la postmodernitat mal enteses ignorin aquesta saviesa, aquest substrat interessantíssim. A la segona part es parla d’astrologia, de màgia i bruixeria, de la civilització celta, de misteris de Grècia, de maçoneria, del mite del comte Arnau (un mite que va d’una antiga cançó popular fins a Agustí Bartra), del dimoni.

Amb esperit didàctic, però alhora amb voluntat transcendent –i amb una mirada seriosa, intel·ligent, lúcida i moderna—, Solà fa una revisió d’alguns rituals i costums ancestrals. I demostra que moltes de les nostres tradicions tenen arrels compartides i són, al capdavall, universals.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de novembre de 2022)

Acaçar la boira

 

Si a La vida aèria (Pòrtic, 2019), el filòsof granjolí Ferran Sáez Mateu identificava l’interès –o, més aviat, la passió— per les idees, el pensament, la música o la literatura amb la imatge de mirar-se el món des d’una posició elevada, a Acaçar la boira (Pòrtic, 2022) és l’acció del títol la que vol explicar aquell neguit, aquell «projecte absurd» que («emprant diversos artefactes: la filosofia, la música, la literatura...») és l’interès per les preguntes de resposta complexa, o que no tenen resposta, o que poden tenir moltes respostes i totes vàlides. Si a La vida aèria Sáez Mateu jugava amb el gènere del dietari, a Acaçar la boira juga amb el de la memòria autobiogràfica. El verb del títol («acaçar», que els ponentins bé sabem que és sinònim de «perseguir») és tota una declaració de principis, que s’aclareixen en el subtítol: «Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta».

A partir d’una anècdota real (als quatre anys, tal com s’explica en les sobretaules dels dinars familiars a casa dels seus pares, l’autor va fer cap als afores del poble tot acaçant literalment la boira), Sáez Mateu desgrana els orígens i les raons que, a partir dels anys setanta, l’han dut, al llarg de tota la vida, a no deixar d’acaçar-la en sentit figurat, com a metàfora de la inquietud intel·lectual, de la persecució de les idees, de l’intangible, sense una direcció concreta. «Acaçar la boira implica un moviment inútil perquè parteix d’un propòsit irrealitzable». I tot plegat va anar prenent consistència al Segrià dels anys setanta, amb el context de la «febre de l’or verd» i els seus «epígons culturals: els temporers hippies i les macrodiscoteques», i d’una «guerra que no havíem viscut però que revivíem constantment», i de paraules evocadores com «secla», «furó», «broma», «sisquere», «tartanya» o el verb que apareix al títol, «acaçar».

Amb la frase brillant i l’eloqüència discursiva a què ens té acostumats, conscient d’haver «transitat el final d’un món», Sáez Mateu fa un exercici alhora retrospectiu i introspectiu. Es defineix com a filòsof i com a escriptor, que són, per a ell, dues activitats indestriables («Algunes persones escriuen després de pensar. Altres pensen després d’escriure (···). Alguns, finalment, érem gairebé incapaços de dissociar les dues accions»). La música (escoltar-ne, compondre’n, interpretar-ne o col·leccionar instruments) també va jugar un paper important en la seva educació sentimental. En fi, que a Acaçar la boira Ferran Sáez Mateu desgrana, amb ressons fellinians i grans dosis d’ironia intel·ligent, el seu neguit vital, que és alhora un neguit universal. El neguit de qualsevol acaçador de boira, que en el seu cas va despertar en una època i un espai molt concrets.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 13 de novembre de 2022)

Animalades

 

De vegades, la millor manera d’entendre el comportament humà és buscar paral·lelismes en el món animal. D’aquí procedeix l’ancestral tradició d’explicar faules, aquelles històries populars, protagonitzades per llebres, guineus, garses o escorpins, de les quals se’n desprèn sempre una lliçó moralitzant profundament humana. Són històries que ens posen davant del mirall i aconsegueixen, tot sovint, fer-nos reflexionar sobre la pròpia condició. Les persones, com a mamífers que som, ens movem per instint i ens comportem de manera semblant als animals i, per tant, podem dir que els animals tenen comportaments similars als de les persones. Per això, quan diem que algú és un porc, un llop, una rata, una serp, una guineu, un bou, una àguila, una garsa o un gos, ens entenem de seguida: és molt brut, té pocs escrúpols, és manipulador, és una mala persona, és molt fort, té molta vista, és xerraire, és gandul... En tant que éssers racionals amb capacitat de parlar i argumentar, però, sovint mirem de dissimular allò que ens acosta a les bèsties rere un discurs complex que dona cobertura a la nostra suposada naturalesa superior. Ens amaguem al darrere de les paraules, el domini de les quals, de moment, és patrimoni exclusiu de l’homo sapiens. Siguem sincers, però: quan volem amagar el nostre costat irracional, instintiu, només ens enganyem a nosaltres mateixos. En el fons, la manera de ser i de fer de cadascú és el resultat de combinar el context familiar, social i cultural amb l’instint natural.

Mirem, per exemple, com actuen les bestioles que formen part de la nostra quotidianitat domèstica: gats i gossos. Els gats consideren que la casa on viuen és seva, que ells són els reis d’aquell domini i que els humans que voltem per allà, als quals toleren amb un punt d’altivesa, som poca cosa més que convidats. Canvieu casa per poble, país o territori i entendreu el que vull dir. Per altra banda, els gossos pensen que els humans som bons, perquè els alimentem, els traiem a passejar i en tenim cura, i per això estan convençuts que som com déus i es deixen sotmetre des d’una fidelitat inqüestionable. Els gats també creuen que els humans som bons, perquè els donem menjar, els raspallem i els fem carícies, però, a diferència dels gossos, estan convençuts que els déus són ells. Aquí, si canviem gats i gossos per tipologies humanes, la paràbola pren sentit: hi ha qui necessita sentir-se sotmès i hi ha qui es creu el melic del món.

Siguem humils. Tinguem clar que, com a mamífers, al capdavall potser ens assemblem a altres mamífers més del que no ens pensem. Sense el llenguatge, que ens ha permès articular un discurs que justifica i vehicula la nostra racionalitat, qui sap si hauríem progressat gaire.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 d'octubre de 2022)

Camí interior

 

El manresà Jaume Bonvehí, caminant infatigable i lletraferit sensible, ha completat, aquest 2022, la publicació amb l’editorial l’Albí d’una tetralogia de poemaris inspirats en el Camí Ignasià («Camí Ignasià / d’ànima àrida i rude / i de cel clar»). Són quatre reculls d’haikus, aquells brevíssims poemes d’origen japonès que tenen només 17 síl·labes repartides en tres versos (5-7-5) i que, per tant, busquen el màxim impacte sensorial amb el mínim de paraules. Són d’aquella mena de textos que demanen molta més estona de reflexió que de lectura, més temps de silenci que de recitació. La recerca de l’essència a través dels mots.

L’aventura literària de Bonvehí va començar l’any 2019 amb la publicació de Paraules callades, que busca aproximar-se al silenci del Camí en el seu pas pels Monegres; després va aparèixer Paraules alades, que travessa la Rioja i Navarra, l’origen del Camí; a continuació va ser el torn de Paraules forjades, que s’endinsa en els boscos bascos; i finalment ha aparegut el volum que tanca la tetralogia, Paraules traçades, que recorre la part catalana del Camí. Cadascun dels quatre llibres, a més, compta amb il·lustracions (de traç fi i delicat, d’acord amb les paraules que acompanyen) de la Laura Estrada i amb un pròleg revelador del teòleg, jesuïta i antropòleg Xavier Melloni.

No cal dir que, en literatura, la brevetat és exigent i arriscada. En el cas de l’haiku, el poeta s’ho juga tot en només 17 síl·labes. És la síntesi portada a l’extrem. La recerca de l’essència amb voluntat de commoure. Cada paraula ha de tenir ànima pròpia i ha de convertir-se, després d’un ardu procés de destil·lació, en transmissora de l’ànima de l’autor. I Bonvehí supera el repte i comparteix, amb poques paraules, la naturalesa bàsica dels seus sentiments, de les sensacions, dels pensaments, del paisatge que li omple els ulls i l’ànima mentre recorre el Camí Ignasià, que va de Loiola a Manresa, però que, al capdavall, és sobretot un camí interior. Com diu Xavier Melloni en el pròleg del darrer volum: «amb els seus poemes [l’autor] ens ha fet partícips de la seva geografia de l’ànima».

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2022)

Claus

 

Al darrere de cada objecte inútil que guardem a casa hi ha una història. El que més abunda són, segurament, els llibres que en el seu moment van proporcionar una grata estona de lectura tot i que, amb tota probabilitat, no tornarem a llegir. Ens costa desfer-nos-en, dels llibres, perquè tenim la sensació que conservant-los ens convertim en guardians del seu contingut. També hi ha joguines que els fills es resisteixen a llençar o a regalar perquè un dia van fer-los feliços i veure-les els retorna, per un instant, al paradís perdut de la infantesa; vaixelles, tovalles o algun element decoratiu que vam heretar dels padrins i que ens recorden d’on venim; alguna peça de roba que et vas comprar amb il·lusió i que guardes per si mai te la vols tornar a posar, tot i que saps que això és molt poc probable; un reproductor de VHS i un altre de DVD, per si mai vols revisar el vídeo del casament, o una pel·lícula que guardes en aquests formats i no és a les plataformes digitals que tens contractades; trofeus de competicions que no se sap ben bé qui va guanyar; cintes de casset que ja no escoltarà ningú; col·leccions inversemblants que temps enrere ens van fer recórrer la seca i la meca i que ara han perdut tot l’interès; souvenirs de viatges exòtics que ja no recordem qui ens va portar; ampolles de licors impossibles que van aparèixer en un lot de Nadal i que mai no ens beurem; cargols que un dia vam trobar per terra, que no vam saber veure d’on havien caigut i que conservem per si de cas mai ho descobrim; telèfons mòbils descarregats i obsolets; una capsa de sabates curulla de fotografies d’avantpassats a qui no vam conèixer o, directament, de persones que per a nosaltres són desconegudes.

De tots els objectes inútils que guardem a casa, però, potser els que amaguen una càrrega simbòlica més gran són les claus. Claus de la casa on vam viure un dia i que ja no existeix, o d’un cadenat que vam perdre, o del pany que vam canviar, o d’una calaixera que vam vendre per Wallapop, o d’un armari que, al capdavall, mai no hem tingut la necessitat de tancar... O claus que ja hem oblidat quina porta obrien i s’han convertit en desconegudes. No sabem ben bé per què, però les guardem. Aïllades, sense un pany en el qual encaixar, les claus són com peces soltes d’un trencaclosques. Les claus són per obrir portes, caixes o calaixos. Quan aquestes portes, caixes o calaixos ja no existeixen (o hem deixat de tenir-hi accés, o ja no sabem on són) les claus es converteixen en petits objectes metàl·lics del tot inútils, però evocadors, això sí, de records; claus d’accés a mons secrets, desconeguts, que ja només existeixen en la memòria de qui un dia les va fer servir. Per això les guardem, com tantes altres coses: per no oblidar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'octubre de 2022)

Topònims

 

Aquí i a tot arreu, els noms de lloc són un dipòsit lèxic que conserva, més o menys intactes, formes lingüístiques ancestrals, algunes de les quals provenen de llengües antigues desaparegudes. Estudiar la toponímia d’un territori és una manera de conèixer els diferents estrats lingüístics pels quals ha passat. Així, per exemple, si bé és normal que molts noms de lloc catalans tinguin una arrel llatina, n’hi ha alguns que provenen de l’àrab (Almenar, Benicarló) i n’hi ha que tenen l’origen en llengües preromàniques (Lleida, Manresa). Quan la llengua s’extingeix, el topònim, de vegades, es queda en forma de substrat, i fa les delícies dels lingüistes amb vocació d’arqueòlegs. Per altra banda, és habitual que, per tradició, proximitat o relació entre dues comunitats lingüístiques, alguns topònims s’adaptin en altres llengües, i és per això que, per exemple, en català diem i escrivim Osca o Saragossa, així com Florència, Pequín o Londres, en comptes de Huesca, Zaragoza, Firenze, Beijing o Lodon. I, de la mateixa manera, altres llengües han adaptat molts topònims catalans, com Lérida en castellà o Perpignan en francès. Són els anomenats exònims.

Fa un parell de setmanes, l’aparició al BOE d’una llista de comarques catalanes i valencianes afectades per les gelades de l’abril va aixecar polseguera perquè se’n castellanitzava els noms fins a un extrem deliberadament humiliant. D’una banda, hi apareixien exònims que gaudeixen d’una certa tradició en castellà (Ampurdán o Priorato), però en altres casos l’exercici maliciosament creatiu del traductor portava a engendres lingüístics del calibre de Pajares de Yuso com a equivalent a Pallars Jussà, que no té cap tradició ni validesa filològica i la seva plasmació demostra, bàsicament, una manifesta arrogància catalanofòbica.

Que en un text escrit en castellà apareguin exònims castellans de topònims catalans crec que hauria de ser normal. Exigir que en castellà s’utilitzi la forma catalana d’un topònim per al qual el castellà té un exònim no deixa de ser un símptoma d’anormalitat. ¿Per què en la documentació oficial generada per l’Estat, escrita en castellà, no es pot escriure «Cataluña», «Lérida» o «Gerona», i en canvi en la que es genera des de la Generalitat es pot escriure «Saragossa» o «Terol»? Escriure «Lleida» i «Girona» en un text en castellà em sembla una concessió condescendent cap a la colònia. Un premi de consolació. Engrunes. Una altra cosa és que el BOE, com a publicació oficial, ara mateix tingui l’obligació d’evitar els exònims i de mantenir el topònim en la llengua original, i és del tot menyspreable que, a més de no fer-ho, en aquest cas algú s’hagi dedicat a la traducció creativa amb l’objectiu de fer desaparèixer, expressament i amb mala idea, qualsevol rastre de catalanitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'octubre de 2022)

Fuster perillós?

 A finals dels anys 80 (no penso afegir allò tan absurd de «del segle passat», perquè tothom sap a quina dècada em refereixo), Joan Fuster era un veritable referent entre els joves catalanistes i independentistes i, molt especialment, entre els que crèiem en els Països Catalans com a unitat històrica, lingüística i, per què no?, política. Segurament ja ho era des de feia uns quants anys, però parlo del meu record, de quan jo era un jove estudiant del que acabaria sent la UdL. El seu lideratge intel·lectual era indiscutible. Llegíem cada setmana El Temps, on Fuster era una constant figura de referència; si viatjàvem a València ens arribàvem a Sueca, encara que fos tan sols per veure la casa on vivia; i compràvem els seus llibres o els buscàvem a les biblioteques. I aleshores descobríem que Fuster tenia una obra immensa, eclèctica, brillant... Sabíem que havia escrit un influent assaig fundacional des del punt de vista històric i polític (Nosaltres, els valencians), però resultava que era també l’autor d’alguns excel·lents poemaris (Set llibres de versos) i de llibres imprescindibles de crítica i anàlisi literaris (Literatura catalana contemporània), d’història de l’art (El descrèdit de la realitat), d’aforismes (Judicis finals), de dietaris (Causar-se d’esperar), d’història (Heretgies, revoltes i sermons) o d’assaig pur (Diccionari per a ociosos).

Al costat d’Eugeni d’Ors (defenestrat i voluntàriament trasplantant a Madrid després del primer quart del segle) i de Josep Pla (que reconeixia en el de Sueca «un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística»), Fuster és un dels tres grans assagistes de la literatura catalana i, justament, tot i que inicialment hi pasturava a prop, va evolucionar fins a situar-se a les antípodes ideològiques dels altres dos. A causa de les seves idees, i de la influència que van tenir en la construcció de la identitat valenciana, l’any 78 casa seva va patir un atemptat amb explosius. El consideraven perillós. Era un intel·lectual influent, que defensava i teoritzava des de València sobre la pancatalanitat, i el seu discurs era seguit, acceptat i, fins i tot, venerat en els diferents territoris de parla catalana.

Va néixer el 1922 i, per tant, enguany se’n celebra el centenari i se li fan tot d’actes de reconeixement i homenatge. Em temo, però, que la seva influència ha minvat molt. Massa. Ha deixat de ser un pensador de referència per a les noves fornades de polítics, intel·lectuals, periodistes, filòlegs o historiadors, i és segurament per això que avui difícilment sentim parlar de Països Catalans a cap polític, intel·lectual, periodista, filòleg o historiador. Ni a València, ni a Catalunya, ni a Mallorca.

Em temo, doncs, que ja han degut deixar de considerar-lo perillós.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'octubre de 2022)

Guilleries

 

    El Boi és el protagonista de Guilleries (Males Herbes, 2022), la darrera novel·la de Ferran Garcia. El Boi és un jove taradellenc que, a finals del segle XIX, es veu embolicat en una història de venjança salvatge, amb personatges sinistres, personatges tendres i personatges ambigus; enmig d’un paisatge que es converteix en un personatge més: “La meva terra és un clot envoltat completament de muntanyes: al sud el Montseny, a l’est les Guilleries, al nord el Collsacabra, Bellmunt i Puigsacalm, i a Ponent els altiplans del Lluçanès i Moianès. Quan ets al bell mig d’aquest sot, es fa més evident que ets dins una presó de pedra, marges, cims i boscos infinits. La Plana, sí, però una plana enganyosa i falsa, a tot arreu hi ha bonys, la terra és boteruda i plena de turons. El clot fa que s’hi acumulin les boires, i tot plegat, muntanyes, turons, boires, camps, pobles i masies, et marca, per bé o per mal.” I al Boi li tocarà viure espisodis violents, en aquesta experiència iniciàtica extrema. Si hi ha, però, per als amants de les contradiccions i l’ambigüitat, un personatge fascinant en aquesta novel·la, aquest és sense cap dubte Joan Tur, que, com el mític Long John Silver de L’illa del tresor, acompanya el protagonista en el seu procés de creixement.

   Podem pensar que Guilleries és una trama d’aventures en format de novel·la històrica, que aprofundeix en temes com la culpa, la crueltat o la redempció. I potser una mica sí que ho és, tot això, més per la banda de les aventures que per la de la història. Però Guilleries va força més enllà de qualsevol etiqueta, perquè es tracta de literatura d’alt voltatge. Per això, més enllà de les aventures del protagonista o de la recreació d’una època i un ambient, val la pena llegir-la per com està escrita, perquè mostra una narrativa vibrant, sintètica, plena de matisos, intel·ligent, que aconsegueix un to que arrossega el lector cap al riu de sang i clarobscurs que mou els personatges. La prosa, d’una bellesa brutal, excel·leix de manera especial en les comparacions, plàstiques, visuals i, de vegades, sorprenents, un recurs que Garcia fa anar per on vol, amb creativitat efectiva.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2022)

Un nou curs

 

Aquesta setmana es reprenen les classes. Per a tots els afectats (alumnes, mestres, professors, famílies), el setembre és intens. S’hi barregen il·lusions, dubtes, projectes, retrobaments, novetats, inquietuds... Aquest curs, a més, la cosa arrenca carregada de canvis, alguns dels quals van generar certa polèmica i diverses jornades de vaga en el darrer trimestre del curs passat. El canvi que més va transcendir a l’opinió pública (amb alguns missatges esbiaixats, informacions no sempre exactes i comentaris poc documentats) és el de l’avançament de l’inici de les classes en el calendari escolar. Però no és pas l’únic, ni, de fet, el que més preocupa la comunitat docent, a la qual pertanyo. A secundària, per exemple, aquest curs els centres s’enfronten a canvis curriculars importants, destinats majoritàriament a fomentar el treball globalitzat a través de projectes, una metodologia en la qual no tothom creu, però a la qual tothom s’haurà d’adaptar; els claustres rebran, si encara no ho han fet, una formació TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) que caldrà cursar fora de l’horari lectiu (com qualsevol altra formació, és clar); en algunes comarques la relació amb el Departament assolirà la màxima cota possible de digitalització i gestió electrònica; i tot això per no parlar de les incerteses que encara planen al voltant dels projectes lingüístics i la presència o no del castellà a les aules.

Em temo, però, que malauradament aquest curs es mantindran els comentaris a les xarxes desacreditant el personal docent. Això no canviarà. Perquè, per a alguns, el mestre sembla que és només un funcionari (tot i que n’hi ha molts que no en són, també entre els que treballen a l’escola pública) que té un bon sou (hauríeu de veure què cobra i què li queda a un substitut que, a més, ha de fer llargs desplaçaments per anar a treballar o s’ha de buscar pis allà on el destinen) i massa vacances (sense tenir en compte que molts docents són acomiadats a finals de juny, que els equips directius treballen intensament tot el juliol o que bona part del col·lectiu dedica una part important d’aquest mes d’estiu a formar-se i preparar el curs següent).

La visibilitat i la proximitat de la tasca docent desperta una mena de ràbia més o menys continguda en algunes persones, a qui les xarxes permeten esplaiar-se sense filtres. Naturalment que es pot posar en dubte (si pot ser, des del coneixement i el contrast) que un docent (o qualsevol professional) faci bé la seva feina, però generalitzar contribueix a desacreditar una professió que, al capdavall, a tots plegats ens hauria d’interessar que pogués desenvolupar-se amb dignitat i des del respecte, perquè d’això en depèn una part del procés d’educació i aprenentatge dels nostres fills.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de setembre de 2022)

Un tema de banyes

 

A mig juliol va tenir força impacte, en mitjans i xarxes, la notícia que en un dia havien mort tres persones en festes de bous al carrer (fenomen també conegut com a correbous o vaquetes) en tres poblacions del País Valencià. És una notícia esborronadora, lamentable i molt trista. Però no sé si hauríem de considerar-la sorprenent, tenint en compte el perill que tothom sap que representa posar-se al davant d’una bèstia grossa, amb banyes, i provocar-la perquè t’escometi. De fet, suposo que la gràcia (per als que la hi troben) deu ser justament desafiar el risc i situar-se al límit. No ha d’estranyar, doncs, que es produeixin accidents i que, de tant en tant, aquests siguin mortals. Al País Valencià i al sud del Principat la tradició està força arrelada i, per bé que també hi ha qui ho critica, córrer davant dels bous és una de les activitats estrella de les festes majors d’alguns pobles. Això de trobar gust a exposar la vida i, en acabat, lamentar profundament la seva pèrdua suposo que entra dins de les contradiccions que ens defineixen com a humans.

Per més que el seny sembla que hauria d’empènyer a eliminar els esdeveniments taurins de les festes majors, pel que té de degradant cap a l’animal i pel perill que representa per als humans, sempre hi ha un sector gens menyspreable de la població que s’hi aferra amb ungles i dents, esgrimint un argument de pes: la tradició. I és per això que les autoritats dels municipis ho tenen complicat i, com a molt, aconsegueixen tot just establir una normativa que, de vegades, els participants es passen per l’arc de triomf. El cas de Santpedor és interessant i simptomàtic. El costum de les vaquetes s’hi va instaurar als anys 80 i, per tant, no es podia pas parlar d’una «tradició» gaire ancestral. Tot i així, per aconseguir que les vaquetes saltessin del programa de festes van haver de muntar un procés participatiu entre els veïns fa un parell d’anys: vaquetes SÍ o vaquetes NO. Va guanyar el NO. Però, alerta, perquè, amb una participació molt alta, tot just es va imposar pel marge petitíssim d’uns quants vots i ara, gràcies a una iniciativa popular que ha recollit prou signatures, la votació s’ha de repetir.

Em pregunto si ara es parla dels morts en aquesta mena d’actes perquè abans no n’hi havia (cosa que dubto, perquè el perill sempre ha estat el mateix, si no més), o bé perquè la circumstància que ha reobert el debat ha estat especialment dramàtica, o bé perquè interessa destacar-ho a fi de reforçar una campanya en contra dels correbous. Però m’és igual la resposta. Perquè no m’agraden els toros, ni els correbous, ni el bou embolat, ni les vaquetes, ni cap festa (per dir-ne d’alguna manera) amb animals que són escarnits i pateixen. I, malgrat la dramàtica circumstància que l’ha generat, benvingut sigui el debat sobre la seva continuïtat, prohibició o replantejament.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'agost de 2022)