Doble vara

 Ho confesso, estic tip de sentir comentaris sobre com de malament parlen el castellà els alumnes catalanoparlants.

No fa gaire, en una reunió d’equip docent, una professora de castellà va comentar, amb certa sornegueria, que un alumne, amb ganes de quedar bé, en acabar la classe li havia demanat si «¿Me he llevado bién?». Rialletes còmplices, mirades de desaprovació, algú que hi afegeix que encara com no va dir «traído» en comptes de «llevado», més rialles, un altre que demana resignació al fet que l’institut es troba en un poble on la majoria de la població s’expressa habitualment en català... i els professors de català forçant un somriure incòmode i aguantant el tipus en silenci, per no crear una situació tensa, perquè ells, per cada exemple de catalanada que deixen anar els alumnes quan s’expressen en castellà, podrien posar vint-i-cinc exemples de castellanades que airegen els mateixos minyons i minyones cada cop que es comuniquen en la malmesa llengua dels seus avis, i el doble en el cas dels alumnes que habitualment parlen en castellà.

El subconscient, sovint, ens delata. El comentari de la professora de castellà, lluny de ser malintencionat, volia ser il·lustratiu, però no aconseguia amagar un pessic de condescendència ni el missatge subliminar associat a un supremacisme latent segons el qual és molt més greu profanar la gloriosa llengua de Cervantes que trepitjar el simpàtic i pintoresc codi endreçat per Pompeu Fabra.

Tal com passa amb el teòric bilingüisme, que només s’exigeix en una direcció (als catalanoparlants se’ns demana que el practiquem, mentre que els castellanoparlants poden exercir el monolingüisme sense cap problema), per més que, sobre el paper, la cooficialitat atorga rang d’igualtat al català i al castellà a casa nostra, a l’hora de la veritat l’escàndol només es produeix en una direcció: quan els catalanoparlants no dominen de manera impecable el castellà. En canvi, si un castellanoparlant nascut a Catalunya i educat en la immersió lingüística destrossa el català cada cop que l’utilitza encara li hem de donar les gràcies per la deferència. I és cert que, amb els temps que corren, cal agrair que algú que no ho fa habitualment s’expressi en català, encara que allò que li surt de la boca sigui un refregit poc consistent.

Quan algú, parlant en castellà, diu que «un chiclet hace olor de fresa» o «los macarrones són buenos», tothom s’escandalitza. En canvi, si parlant en català sentim que «un xicler fa olor a maduixa», «els macarrons estan bons», «m’he caigut de la bicicleta» o «li he trucat, però no estava», en cas que algú s’adoni de la pífia encara hem de donar les gràcies a qui fa l’esforç d’expressar-se en la nostra llengua. Si això no és una doble vara de mesurar, ja m’explicareu què és.

(Lectura, Segre: 26/10/2025)

Escriure i sobreviure

 Angle Editorial ha tingut l’encert de recuperar, després de quasi un quart de segle, una de les millors novel·les del seu catàleg, Habitacions separades, de Pier Vittorio Tondelli, en la traducció acurada, exquisida i ara revisada del manresà Jordi Estrada. Si bé sovint s’ha encasellat aquest llibre com una novel·la de culte sobre el món homosexual dels anys vuitanta, en realitat és un producte literari d’alt voltatge, que va molt més enllà d’aquesta i de qualsevol altra etiqueta.

És cert que Habitacions separades, publicada en italià per primer cop el 1989, retrata l’època en què la sida començava a fer estralls entre la comunitat gai (el mateix Tondelli va morir d’aquesta malaltia el 1991), però en les seves pàgines hi trobem, sobretot, una excel·lent novel·la intimista al voltant del personatge protagonista, Leo, que ha de superar la mort del seu amant, Thomas. És, doncs, una novel·la sobre relacions humanes, una novel·la d’amor i mort, que aprofundeix en el tema de la soledat i de la literatura com un lloc on viure, o, més ben dit, on sobreviure. Perquè escriure, per a Leo, com segurament també per a Tondelli, s’acaba convertint en un acte de supervivència. El personatge ha viscut una experiència traumàtica i, en una constant muntanya russa d’anades i vingudes en el temps (present, passat i, fins i tot, futur, s’alternen al llarg de la història) i en l’espai (es mou per Nova York, Montreal, Milà, Berlín, Florència o Barcelona, entre moltes altres ciutats), fa balanç dels temps viscuts i, sobretot, de la relació contradictòria que va viure amb Thomas i de com la va viure: «estava segur del seu amor per Thomas, el volia per a tota la vida, fins al final. Però no en la mateixa habitació». És una novel·la que supura veritat i autenticitat narrativa, i, a més, està escrita en una prosa plena de bellesa, que la traducció d’Estrada ha sabut conservar perfectament, carregada d’imatges i descripcions d’una gran plasticitat literària així com de passatges d’una humanitat corprenedora.

(El Pou, octubre 2025)

Travessar el carrer

 A l’agost vaig visitar Vietnam. És, com la majoria de països asiàtics, un lloc ple de contrastos. La convivència del comunisme amb el lliure comerç ha obert les portes, d’una forma un xic descontrolada, al turisme internacional, al qual, a canvi de divises, els vietnamites volen mostrar la bellesa dels seus paisatges, les bondats del règim que hi governa, el valor d’un poble que ha sobreviscut a mil guerres i revoltes i la devoció que professen al seu líder històric Ho Chi Minh.

Les grans ciutats, com Hanoi o Saigon, han crescut de manera desaforada i han esdevingut autèntics monstres de ciment. Els seus habitants han trobat, però, la manera de gestionar la mobilitat: tothom circula en moto. Amb un únic ocupant, amb dos, amb tres, i no és estrany, fins i tot, veure una família sencera (dos adults i dues o tres criatures intercalades) a dalt d’un d’aquests vehicles. Hi ha semàfors, però les motos no sempre els respecten, com sovint no respecten la direcció del carrer. Els passos de zebra són purament decoratius. Només així s’aconsegueix certa fluïdesa i s’evita el col·lapse circulatori. Caldria saber, d’altra banda, amb quin grau de sinistralitat han de conviure.

Caminar per aquestes ciutats és una odissea. La calçada és un formiguer de vehicles de dues rodes i les voreres són, sovint, impracticables, plenes de parades de menjar i de motos aparcades. El malson per al turista occidental, però, arriba sobretot quan ha de travessar el carrer. Plantar-se a l’altra banda només s’aconsegueix amb una barreja de perícia, confiança, temeritat i fe en el caos endreçat. Encara que no ho sembli, els motoristes estan al cas i esquiven lleument els vianants, i els vianants activen un sisè sentit que els permet arribar sans i estalvis a l’altre costat. La clau és avançar sense córrer però sense aturar-se, tranquil·lament, amb un pas constant, amb la mirada endavant i alhora detectant, de reüll, qui s’acosta per una o altra banda. Si corres, t’atropellarà la moto que t’havia de passar per davant; si t’atures, t’envestirà la que havia de passar pel teu darrere. No és fàcil. Cal una habilitat que s’ha de practicar moltíssim. Sovint, el turista es posa al costat d’un vietnamita a qui veu que és a punt de travessar i li segueix el ritme. En alguns carrers concorreguts, fins i tot, hi ha qui ajuda els turistes a travessar el carrer per, un cop a l’altra banda, portar-los al seu local perquè consumeixin alguna cosa.

Ben mirat, travessar el carrer en una ciutat vietnamita és una metàfora de com hauríem d’avançar per la vida en general: sense córrer, sense aturar-nos, amb seguretat però sense precipitació, vigilant discretament a banda i banda i, si pot ser, amb ulls al clatell, perquè no saps mai d’on pot venir la patacada.

(Lectura, Segre: 12/10/2025)

Maria Pombo té raó

 

Maria Pombo és una influèncer madrilenya amb més de tres milions de seguidors a Instagram. Poca broma. No fa gaire, en un vídeo de TikTok va fer una afirmació que va causar certa polèmica: «No sou millors perquè us agradi llegir, ho heu de superar». Estava responent algú que havia observat una prestatgeria que hi havia a casa d’ella i que lamentava que en comptes de figuretes i marcs de fotos no hi hagués cap llibre.

Maria Pombo té raó. Llegir no ens fa millors. No canvia l’essència de les persones. No ens tornem més bons, ni més guapos, ni més rics, ni més solidaris pel fet de llegir. Hi ha veritables malparits que han llegit molts llibres i hi ha persones extraordinàries que no n’han llegit mai cap. Llegir no ens fa necessàriament millors, és cert, però també és cert que alguns llibres poden canviar-nos i ens poden ajudar a ser més savis, o ens poden fer viure experiències que enriqueixen el nostre coneixement de la naturalesa humana, o ens poden fer adonar de com és el món i la gent que l’habita, o poden fer-nos qüestionar les rodes de molí amb què alguns ens volen fer combregar. Un món sense llibres seria un món sense pensament crític, un món on ningú es qüestiona l’autoritat, on tothom assumeix el paper que li diuen que ha d’assumir, sense fer-se preguntes, sense inquietuds, sense memòria històrica; el món, en fi, en el qual alguns somien.

El problema de les declaracions de Maria Pombo no és el que va dir. Al capdavall, és el que deuen pensar moltes persones que mai no agafen un bon llibre i que potser són molt bones persones. El problema és la contribució a banalitzar i menysprear la cultura i la literatura que suposa una declaració com aquesta en boca d’una persona influent. Quan algú amb tres milions de seguidor fa una afirmació així, a banda de posar-se en evidència, fa apologia de la incultura, que no és res il·legal, però sí lamentable. Hauria pogut dir que a ella no li agrada llegir, però va preferir presumir-ne, enorgullir-se’n, naturalitzar i reivindicar la ignorància en comptes de patir-la. Perquè també és cert que, si bé llegir no ens fa essencialment millors, sí que ens fa menys ignorants.

No és el primer cop que un famós presumeix frívolament de no llegir, com si això el fes més autèntic, més fresc, més modern. Renunciar a llegir és una decisió legítima; presumir-ne, en canvi, suposo que deu ser una manera d’exorcitzar ves a saber quina frustració i justificar la pròpia insubstancialitat. Fer-ho quan tens tres milions de seguidors és, a més a més, una acte irresponsable.

Llegir no hauria fet millor Maria Pombo, però estic segur que li hauria anat molt bé i potser hauria evitat que es convertís, per uns dies, en abanderada de la superficialitat.

(Lectura, Segre, 28/9/2025)

Biquini verd

 Hi ha dos característiques que, al meu entendre, agafen una rellevància especial en els relats de l’olonenca Miracle Sala. Una és la mirada femenina que trobem en molts dels seus textos, i no tan sols la seva o la d’alguna alter ego narratiu, sinó la de dones de diverses generacions que observen el món o recorden altres temps amb una sensibilitat exquisida. L’altra és l’amor per la llengua, perquè en els relats dels tres volums que ha publicat fins ara –La força de les paraules (2017), Piscolabis (2021) i el darrer, El meu biquini verd (2025)— trobem el llenguatge al servei de la narració, però també la narració al servei de les paraules, que, sovint, es converteixen en protagonistes. Per això hi solen aparèixer persones grans –sobretot dones, però també homes—, familiars de la narradora (els padrins, la mare, alguna veïna), que connecten el passat amb el present i són els principals dipositaris de l’essència dels mots. De fet, en la nota introductòria de El meu biquini verd, l’autora reconeix que el lligam entre tots els contes «és el meu compromís amb la llengua i la força de les paraules per transformar records, realitats i somnis».

A El meu biquini verd ensopeguem amb trenta-dos contes molt diversos: uns de més lírics, d’altres més realistes i la majoria recoberts per una pàtina d’ironia intel·ligent. Molts, com hem dit, estan protagonitzats per dones que, sense viure grans històries plenes d’èpica, es mouen per l’èpica de la vida amb decisió i en un entorn sovint rural. Però també, com passa en els altres reculls de l’autora, n’hi ha de protagonitzats per homes (de vegades d’èpoques remotes) i, fins i tot, per animals (un lleó, una vespa, un gos).

Manllevant l’afirmació de l’epíleg que signa Jordi Estrada, podem dir que «amb la realitat en una mà i la fantasia en l’altra, l’autora va trenant històries amb un punt de realisme màgic, absolutament creïbles, perquè hi ha una veritat literària que s’imposa, sobre la base d’un llenguatge precís i colpidor, arrelat al parlar genuí de la terra, i amb un deix poètic...»

No cal que sigui estiu, doncs, per posar-se el biquini verd de la Miracle Sala.

(El Pou, setembre 2025)

Mentalitat monolingüe

 Els parlants de llengües majoritàries estan acostumats a no haver de canviar. De vegades, senten com un atac als seus drets individuals les mesures que busquen afavorir llengües minoritàries i minoritzades que tot just lluiten per sobreviure en el seu propi territori. Hi ha qui, per exemple, pot alternar la comunicació en castellà i anglès en la seva vida quotidiana als Països Catalans i, en canvi, sentir-se agredit si algú se li adreça en català. Perquè una cosa és ser monolingüe i una altra és tenir mentalitat monolingüe. Si bé totes dues coses sovint coincideixen en una mateixa persona, no tindria perquè ser el mateix. Es podria ser monolingüe i mantenir una actitud de respecte cap a aquelles llengües que viuen situacions injustes de minorització, però també es poden saber parlar moltes llengües i promoure la discriminació lingüística.

Un castellanoparlant amb mentalitat monolingüe, per exemple, pot haver estudiat anglès per qüestions laborals i, al mateix temps, percebre que se li imposa una llengua quan se li demana que ha de saber entendre i expressar-se en català per accedir a determinades feines de l’administració, i pot pensar que això va en detriment de les seves llibertats. Pot interpretar-ho com una discriminació i, per denunciar-ho, muntar, posem per cas, una representació teatral on apareixen funcionaris que maltracten ciutadans castellanoparlants pel fet de no expressar-se o no entendre el català a Catalunya. I moltes persones amb mentalitat monolingüe (per més que sàpiguen parlar diverses llengües) ho aplaudiran sense adonar-se que aplaudeixen un món al revés on l’oprimit és presentat com a opressor.

Cal dir les coses pel seu nom: convertir l’oprimit en el dolent de la pel·lícula és de primer de feixisme. El feixista, però, de vegades no és conscient que practica el supremacisme ni que actua amb l’objectiu d’anorrear un rival que es troba en inferioritat de condicions. Sovint, de fet, se sent com una víctima de les arbitrarietats d’un sistema que només beneficia els altres sense prendre consciència que aquests altres són, gairebé sempre, els més desafavorits. Per això, moltes vegades, el supremacista acaba presentant la seva víctima com si aquesta fos l’opressor.

Per més que ens hi esforcem, per més que intentem mil vegades explicar com de precària és la situació de la nostra llengua, per més que ens fem els simpàtics i vulguem fer pedagogia, sembla ser que mai no ens entendran. A l’altra banda hi ha una mentalitat monolingüe. I és impossible que una mentalitat monolingüe (d’algú que parla una llengua no minoritzada, és clar) entengui els esforços de supervivència i l’ambició d’esdevenir normal d’una altra llengua que, des del seu punt de vista, fa més nosa que servei.

(Lectura, Segre: 14/9/2025)

La pàtria infantil

 Tardes al Bellamar (Edicions 62, 2025), l’última novel·la de Rafael Vallbona, recupera la memòria d’una generació, la de l’autor, la dels que van ser nens als anys 60 i adolescents als 70, la dels que es van fer grans coincidint amb la mort de Franco. Però també parla d’una Catalunya que, durant aquells anys, es va transformar gràcies a la diversitat en què va desembocar la barreja dels qui havien arribat per treballar en fàbriques, a la construcció o allà on els volguessin, i els qui ja hi vivien des de feia generacions. Vallbona ens situa en el seu microcosmos d’aquella època: Premià de Mar. Al mateix temps que Premià deixa de ser un poblet de pagesos i es converteix en una ciutat diversa, el narrador de la novel·la comença a entendre com funciona la vida, i ho fa pels carrers del poble, però també, i sobretot, a recer de l’Escola del Pilar. Tardes al Bellamar parteix de dues idees: «la formació de la identitat durant la infantesa i la creació, a partir d’aquesta, de la identitat col·lectiva del lloc on es creix». Hi ha una doble transformació: la del país, col·lectiva, i la del narrador, individual. I en aquest procès hi té un paper important aquella escola que van engegar, amb passió, perseverança i vocació, tres germanes procedents del sud de la península: la Conxita, la Isabel i la Maruja. Perquè «els anys d’escola, o il·luminen o enfosqueixen; no hi ha terme mitjà. És el temps de la descoberta del món, d’obrir els ulls i sorprendre’s de tot (···). Són anys de grans il·lusions i de desenganys menors, però colpidors».

El narrador (i alter ego de Rafael Vallbona) torna a casa després de molt de temps i es reconcilia amb el passat. Perquè, com li diu la Isabel, una de les impulsores de l’escola, «tornar a casa significa haver entès unes quantes coses del món; haver viscut moltes experiències, comès algunes errades i assaborit algun èxit. En resum, fer-se savi».

Llegint Tardes al Bellamar m’adono que tots, tard o d’hora, necessitem evocar el passat, la pàtria infantil que vam habitar mentre ens fèiem grans, que ens va veure créixer, que un dia vam abandonar i a la qual, al cap del temps –i qui sap si més savis o no— necessitem tornar o, si més no, revisitar amb els ulls tancats i el cor obert. I penso en com Alpicat, la meva pàtria, també es va transformar en el temps de la meva infantesa i adolescència, als anys 70 i 80, en aquell cas amb l’arribada de temporers que venien a treballar al camp a l’estiu i alguns s’hi quedaven o, més endavant, amb gent de Lleida que hi compraven una casa adossada. Si hi ha una veritat universal és que la pàtria infantil de qualsevol persona està condemnada a desaparèixer. I ja està bé que sigui així. Perquè això ens permet evocar-la i, per un instant, recuperar la sensació de descobrir el món.

(Lectura, Segre: 31/8/2025)

Postals 2.0

 

Quant fa que no envieu una postal? Algú n’envia, encara? Us en recordeu, oi, de les postals? Estic parlant d’aquelles cartolines de mida A6 on, a una banda, al costat de l’adreça del destinatari, escrivíem dues o tres ratlles amb lletra precipitada i un missatge tòpic, enigmàtic, enginyós o divertit per, al capdavall, compartir la notícia que estàvem visitant un lloc més o menys allunyat de la nostra residència habitual. I a l’altra banda, és clar, hi havia una imatge, normalment una fotografia tan vistosa com impersonal, d’aquelles que justificava haver-nos desplaçat fins aquella part del món: un monument conegut, un paisatge idíl·lic, una font espectacular, una platja plena de para-sols, una escena insòlita o el quadre d’un pintor d’anomenada... Tota una demostració de tipisme i banalitat. D’altra banda, no totes les postals tradicionals s’enviaven en el context d’un viatge. Hi havia, per exemple (i estic segur que hi ha qui encara n’envia per correu postal), les postals de Nadal, amb una imatgeria pròpia i de vegades acompanyades de poemes per reivindicar la pau i la germanor, que constituïen un subgènere epistolar a part.

En un article de l’agost del 2015, al diari Ara, Xavier Antich deia que «les postals testimonien (···) el procés pel qual un pensament o un record es materialitza a distància». Les postals han estat, doncs, una manera de transmetre a parents i coneguts que som lluny de casa, però que, tot i així, pensem en ells des de la distància. En el seu article, Antich parlava d’un «ritual en extinció». Al cap de deu anys, crec que ja podem parlar d’un ritual extingit, del testimoni d’una manera de comunicar-se i enviar records que ja ha desaparegut.

Avui, el que més s’assembla a una postal és la fotografia que, just després de fer-la, enviem per whatsapp al grup familiar quan som de viatge, amb un missatge-clixé de l’estil «Records des de (poseu-hi qualsevol punt del planeta). Fa un temps fantàstic i això és molt bonic». O bé la felicitació nadalenca reciclada que hem rebut de ves a saber qui i que reenviem a tots els contactes del mòbil. Missatges i imatges efímers que de seguida es perdran en el núvol. Però no en tenim prou, d’enviar una d’aquestes postals fast food a familiars i amics. Les xarxes socials ens permeten transformar-nos en reporters de pa sucat amb oli, en exploradors bregats de mons que ens pensem que descobrim, en transmissors d’experiències que estem convençuts que cal tastar un cop a la vida... I enviem contínuament «postals» a la galàxia virtual. Gràcies a (o per culpa de) les xarxes socials, doncs, ens comportem com si fóssim qui sap què i sentim ara i adés la necessitat de compartir cada pet que ens fem amb la resta de la humanitat.

(Lectura, Segre: 17/8/2025)

Síndromes vacacionals

 Diuen que posar nom a les malalties, a les síndromes o als trastorns ajuda a posar-hi remei, si és que n’hi ha. Si més no, pot ser un punt de partida.

No fa gaire, vaig posar nom a una sensació que m’aborda sovint: la dificultat de gaudir de moltes experiències gratificants a causa de la frustració per no estar fent una altra cosa que potser seria millor. O, dit d’una altra manera: la por de perdre’m alguna cosa important mentre n’estic fent una altra. D’això, en anglès, en diuen fear of mising out i s’ha popularitzat amb el nom de síndrome FOMO o, directament, FOMO.

Em passa, sobretot, quan faig turisme intensiu (dedicar deu o quinze dies a conèixer tots els racons possibles d’un país de l’altre cap de món, allò que alguns, amb certes pretensions, en diuen «viatjar»). Soc dels qui no es volen perdre res, volen veure-ho tot, passar per tot arreu, tastar tot el que hi ha a l’abast i fer totes les activitats possibles. Sé que no és la millor manera de conèixer territoris i cultures, perquè al final em quedo amb la sensació d’haver fet moltes coses i no haver-ne aprofitat cap del tot. A més, no acabo de gaudir prou d’algunes de les experiències perquè mentre n’estic vivint una ja estic pensant si tindré temps de viure la següent. I de vegades no tinc temps, i aleshores em quedo amb el mal cos de pensar que allò que m’he perdut potser hauria estat molt millor que el que sí que he fet. M’hi esforço, i amb l’edat diria que una mica sí que ho he millorat, però no puc evitar tenir el rau-rau contínuament de pensar que em perdo alguna cosa. Potser ara que li he posat nom em serà una mica més fàcil trampejar-ho. De fet, ja em disculpareu, però escric aquest article, a les portes de les vacances, amb la voluntat d’exorcitzar l’angoixa que sospito que m’assaltarà quan aquest estiu estigui fent turisme per aquests mons de déu, és a dir, amb l’aspiració que em serveixi d’exercici d’autoajuda i pugui gaudir una mica més d’allò que faci enlloc de lamentar-me del que no podré fer.

Potser m’estimaria més, tant per tant, patir una altra síndrome, la d’Stendhal, a la qual confesso que algun cop també he sucumbit de manera lleu i transitòria. Henri Beyle, conegut com a Stendhal, l’autor francès que dona nom a aquest trastorn psicosomàtic, escrivia l’any 1817 que «sortint de la Santa Croce em bategava el cor, la vida se m’havia exhaurit i caminava amb por de caure». Alguns psicòlegs defensen que l’exposició a un excés de bellesa pot provocar aquests símptomes i la psiquiatra florentina Graziella Magherini va posar nom a aquest trastorn l’any 1989. I tanmateix –o potser per això— no em canso mai de visitar Florència.

Amb el desig que no hagueu de fer front a cap d’aquestes penalitats, espero que tingueu, si és que en feu, unes bones vacances.

(Lectura, Segre: 2/8/2025)

Escoltar música

 L’estiu és època de vacances i les vacances es presten a les expansions ocioses, a les estones vagaroses que cadascú inverteix com més li plau: llargues migdiades, remullades a la piscina, una mica de lectura o escoltar música popular.

Parlem de música. Com l’escolteu? Us deixeu portar pel que posen a la vostra radiofòrmula preferida? Aneu buscant, cançó rere cançó, el que us ve de gust en una plataforma digital? Us feu llistes de reproducció amb estils musicals més o menys variats? O sou, com jo, dels qui encara concebeu les cançons com a part d’una obra llarga que hauria d’aspirar a ser unitària i, per tant, escolteu discos sencers? Sou, doncs, de cançons soltes o d’àlbums? Si d’una novel·la no en llegim només un capítol qualsevol, per què d’un LP sovint ens limitem a escoltar-ne una cançó i prou? De fet, hi ha hagut més d’un músic que ha viscut tota la vida d’un sol èxit. En diuen els one hit wonders. Tothom coneix My Sharona (The Knack), San Francisco (Scott McKenzie), 99 luftballons (Nena), Born to Be Wild (Steppenwolf) o la Macarena (Los del Río), però poca gent sabria citar cap més títol d’aquests intèrprets ni, encara menys, dir a quin àlbum pertanyen aquests èxits.

Els qui ja tenim una edat (o dues), de la música que escoltàvem quan érem joves en recordem cançons soltes, és clar, però sobretot discos, alguns dels quals estaven concebuts com una unitat conceptual. Si miro enrere i recordo àlbums que vaig escoltar, sencers, una vegada i una altra, em venen al cap de seguida, per exemple, Sergent Pepper’s (Beatles), The Wall (Pink Floyd), Made in Japan (Deep Purple), Close to the Edge (Yes) o IV (Led Zeppellin).

Això, per a molts, ha canviat.

Com recorda Àlex Torío a la introducció del seu llibre L’era dels àlbums (Columna, 2024), «Curiosament, avui que vivim en un context d’un audiovisual saturat de (···) sèries on s’allarguen històries (···), a la música s’abandona aquesta tendència i la moda consisteix a fragmentar de nou els discos en cançons, o en playlists customitzades que atorguen a l’oient una democràtica –en el pitjor dels sentits— capacitat editora». Això ja ho va saber interpretar el director d’orquestra Luís Cobos quan, als anys vuitanta, publicava aquells exitosos popurris que encadenaven els fragments més coneguts de peces de música clàssica, de Sarsueles o de ranxeres, composicions (o moviments) que, naturalment, sovint havien estat concebudes com a part d’un tot més llarg.

No seré pas jo qui us digui com heu d’escoltar la música. Però, permeteu-me donar un consell: ara que els dies són més llargs i que el temps s’alenteix, encara que sigui per respecte a l’artista que un dia va concebre una obra formada per vuit o deu cançons, torneu a donar una oportunitat als discos sencers.

(Lectura, Segre: 20/7/2025)