diumenge, 17 de febrer de 2013

Llops i humans


                Sempre m’ha fascinat la relació que la nostra tradició folklòrica ha mantingut amb els llops. Les rondalles van plenes de llops famolencs que endrapen cabretes, porquets o nenes indefenses. En la fraseologia catalana també abunden les referències a aquests mamífers udolaires: la foscor més extrema i temible ho és “com una gola de llop”; quan “la pell és del llop” no hi ha sortida airosa possible; si un “cau a les urpes del llop”, està perdut; els qui es volen donar més importància de la que tenen “no maten llops”; mentre que alguns hipòcrites perillosos diem que “tenen cara d’ovella i urpes de llop”; quan un es troba en perill li “veu l’orella al llop”; i, finalment, quan algú “veu el llop” pot ser que simplement s’hagi quedat sense veu.


                El cinema ha explotat, sovint, el mite de l’home-llop que, en realitat, prové d’una la tradició molt antiga i que, en el fons, serveix per explicar la dualitat inevitable de la naturalesa humana: tots tenim una part fosca –un costat que enllaça amb un passat ancestral de caçadors ferotges— que apareix de tant en tant i, sobretot (si fem cas de la versió moderna del mite), les nits de lluna plena. A banda de la referència que en fa Ovidi en les seves Metamorfosis, la versió més antiga que en conec apareix en un dels Lais (una mena de contes medievals d’origen cèltic) que Maria de França va recollir al segle XII. El situa a la Bretanya i és la història d’un cavaller que desapareix de casa cada dos per tres. Quan la seva dona insisteix que li expliqui on va, tement una aventura amorosa, ell acaba confessant que es converteix en llop. La dona, que ha sabut que si li pren la roba mentre dura la transformació el marit no recuperarà la forma humana, pacta la traïció amb un antic pretendent. Traït i convertit en llop, el cavaller ensopega un dia amb el seu rei, per qui sentia un gran afecte, i li demostra una docilitat inusitada, per la qual cosa el monarca decideix adoptar-lo com a mascota. Viu a la cort i no agredeix ningú. Un dia, però, coincideix amb la dona que l’havia abandonat i li arrenca el nas d’una mossegada. Tothom se sorprèn que aquell animal tan dòcil hagi agredit, tot de sobte, aquella dona, la qual, després de ser torturada, acaba confessant. El rei, després de tornar la roba al cavaller i propiciar, doncs, que recuperi la seva forma humana, expulsa del país l’esposa deslleial i el seu company. I es veu, segons explica la llegenda, que algunes filles d’aquell llinatge van néixer sense nas i van viure desgraciades.


                Fa anys, en la meva novel·la O rei o res! vaig incloure una adaptació lliure d’aquest Lai i, poc després, vaig titular Ànima de llop la història d’un home dominat pel costat salvatge de la seva naturalesa. És potser per aquest interès que em desperta el mite de la dualitat humana que no he pogut resistir-me a llegir, d’una tirada, la novel·la Licantropia (Edicions de 1984), que ha publicat recentment Carles Terès, en la qual he descobert, a banda d’un relat prou absorbent i interessant, amanit amb diàlegs perfumats amb el dialecte del Matarranya, l’arrelament del mite en aquesta part de la franja aragonesa i l’existència dels anomenats llobaters, homes que, segons la tradició, eren capaços de comunicar-se amb els llops i a qui pagava qui volia tenir els ramats protegits.

(Article publicat a Regió7 el dia 16 de febrer de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada