dimarts, 19 de febrer de 2013

Sobirania i independentisme


                Per primera vegada en molts segles, el poble de Catalunya ha expressat la seva voluntat –a través de gairebé dues terceres parts dels seus representants electes— de decidir el seu futur de forma sobirana. El camí cap a l’exercici legítim que, com a poble, tenim d’escollir el nostre destí ja no té marxa enrere. Malgrat el que pugui semblar, però, no s’ha de confondre sobirania amb independentisme: poder triar si volem o no continuar dins de l’Estat espanyol pot tenir com a resultat –legítim, naturalment— decidir que la unitat d’Espanya és el millor camí.
                Els primers interessats a confondre els dos conceptes són els partits unionistes, que esquiven tant com poden, en el seu argumentari, la idea d’una Catalunya que, sobirana, escollís quedar-se a Espanya. Repeteixen que la majoria de ciutadans d’aquest país no són independentistes, però ens neguen el dret a refutar –a les urnes— aquest argument, de la mateixa manera que es neguen a ells mateixos el dret a demostrar-lo. També és veritat, però, que, a casa nostra, qui generalment reivindica la sobirania acostuma a ser qui vol exercir-la per separar-se d’Espanya. Però això no canvia l’essència del concepte. Ser sobirà vol dir poder decidir el teu futur, i la decisió és a les mans del poble que, en referèndum, triarà el que vulgui: quedar-se, marxar o la fórmula intermèdia de continuar flirtejant alhora amb la puta i la Ramoneta. Potser l’únic partit netament sobiranista ha estat, de moment, ICV, que s’ha mostrat favorable al dret a decidir tot i que no s’ha decantat obertament per cap de les opcions. Els altres partits, o bé s’han declarat decididament independentistes (ERC, CUP i, amb matisos, CiU), o bé unionistes fins al moll de l’os (PP i Cs), o bé han fet el paperot (PSC).
Negar la sobirania a una comunitat històrica, lingüística i cultural com Catalunya és negar-li el reconeixement que, com a poble, es mereix. Supeditar les decisions que afecten el destí de Catalunya a l’opinió del conjunt de l’Estat espanyol és, a hores d’ara, poc menys que una provocació arrogant. És cert que la llei empara aquesta posició: l’únic subjecte sobirà que reconeix la Constitució espanyola és la totalitat de l’Estat. Però també és cert que el dret d’un poble a reivindicar-se com a tal és absolutament legítim. I allò que és legítim hauria de passar –de forma natural, com s’ha fet tantes vegades al llarg de la història— per davant del que és legal. Quan la llei impedeix un dret legítim, cal canviar la llei. I si la llei, en un cas com aquest, no es canvia, cal tirar pel dret. La legitimitat ens empara i això –l’exercici sobirà del dret a decidir; no pas, encara, de moment, la proclamació d’independència— no hi ha qui ho aturi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, diumenge 17 de febrer de 2013, i també a El Pou Digital)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada