dissabte, 15 de febrer del 2014

L'home que va ser pedra

La localitat de Sueca, a la Ribera Baixa, ha estat, des de l’època del sainetista Josep Bernat i Baldoví (que en va ser, fins i tot, alcalde), un peculiar focus cultural dins del País Valencià. Escriptors com Josep Palàcios i, sobretot, Joan Fuster, en són una mostra. Fa set anys, el suecà Manuel Baixauli publicava una de les novel·les més interessants de la literatura catalana de les darreres dècades, L’home manuscrit: una experiència metaliterària, fascinant i intel·ligent, que va arrossegar milers de lectors cap a una trama centrada en l’apassionant i esperançadora lluita contra l’oblit que és la literatura. Amb aquella novel·la hipnòtica (que a voltes pot recordar Auster, Kafka o Pirandello, però que a la vegada no té res a veure amb cap d’aquests autors), Baixauli va crear un univers on es barregen, de forma obsessiva, experiència i literatura, realitat i ficció, vida i mort...


            Baixauli acaba de publicar, ara, La cinquena planta (Proa, 2014). En aquesta nova novel·la, l’autor parteix de la pròpia experiència viscuda: la síndrome de Guillaume-Barré, una estranya malaltia que el va tenir paralitzat durant més de quaranta dies. Sis setmanes que es van convertir en un malson, al qual va seguir un lent procés de rehabilitació en un sanatori que s’ha convertit en l’espai central de la novel·la i que es va revelant com una mena de misteriós espai de contacte entre la vida i la mort, i on el joc metaliterari hi és també molt present.
            Al sanatori, el protagonista (un tal B), conviu amb personatges singulars (un cel·lador repulsiu que sedueix totes les dones, una físio de proporcions explosives, un violinista cèlebre que toca peces originals que va improvisant i ningú no enregistra, un escriptor que mai no escriu...) i s’obsessiona per la inaccessible cinquena planta, de la qual ningú no li acaba de donar detalls i on anem descobrint que tot hi és possible. Amb una atmosfera on podem trobar, de manera natural, situacions fantàstiques, surrealistes i oníriques, Baixauli ens ofereix una experiència literària de primera magnitud, que va molt més enllà de l’argument (“És pot explicar, una novel·la? I en dos pàgines? Una novel·la on el menys important és l’anècdota, on l’important és precisament allò que només es pot dir literàriament?”).
            Al llarg de la narració, de fet, Baixauli ens va donant pistes sobre el mateix procés creatiu. Perquè Baixauli integra aquest procés en el propi resultat artístic. En aquest sentit, els breus relats que intercala al llarg del text revelen fins a quin punt hi ha una absoluta implicació entre l’experiència viscuda i la creació literària: vida i literatura són una mateixa cosa (“L’art no sols ha d’estar viu. L’art ha de ser, en si mateix, vida”).
            Amb tot això, però, no voldria que semblés que La cinquena planta és una novel·la apta només per a intel·lectuals i pedants interessats pels grans temes explicats de forma críptica. La cinquena planta, com ja passava a L’home manuscrit, és una narració plena de girs sorprenents i inesperats, on (mai no sabem quan) un objecte o un personatge que apareix com de passada es converteix, de sobte, en el centre del relat. I ens manté absorts fins a l’última pàgina.

(Article publicat al diari Regió7, el dissabte, 15 de febrer de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada