dissabte, 30 d’agost de 2014

Viatjar en el temps (impressions de Marràqueix)

                Diu Josep Piera, a Seduccions de Marràqueix (Ed.62, 1996), que “un viatge és com la vida, la vida és com un viatge”. De vegades, aquest viatge no tan sols es realitza en l’espai, sinó també en el temps. Aquest estiu he visitat la ciutat marroquina de què parla Piera (un dels pocs autors que, en català, ha fet literatura sobre aquell racó de món) i, a banda de contemplar les meravelles que em presentava el paisatge físic i humà, he tingut la sensació de retrocedir fins a l’època de la meva infantesa o, encara més, fins a la de la infantesa dels meus pares.


No fa pas tant, el nostre país compartia amb el Marroc menys occidentalitzat moltes més coses de les que ara voldríem reconèixer. Quan fa, per exemple, que vam canviar els rucs i les someres per tractors? Quan van començar a entrar soles en un bar, les dones catalanes? Quan vam decidir amagar els nostres fills a casa i sobreprotegir-los fins a convertir-los en presoners del progrés, per por dels accidents? Quan ens vam convertir en esclaus del temps i ens vam haver d’inventar aquesta atrocitat que hem hagut d’anomenar “temps lliure”? En quin moment vam perdre l’interès, sense ser nens, per l’espectacle de la paraula, per les històries explicades oralment? Quan va ser, que les places de pobles i ciutats van deixar de ser un espai per comerciar, per compartir experiències o exhibir animals exòtics? Quan es va estendre, entre nosaltres, la idea que “Déu és una criatura de l’home, i no l’home una criatura de Déu”? En quina època, del nostre passat recent, els carrers de les nostres ciutats van començar a quedar deserts de fauna humana?


A Marràqueix (i diria que en bona part del Marroc), el ruc és, encara, un mitjà habitual per transportar mercaderies, persones o garrafes d’aigua; els bars estan concorreguts exclusivament per homes (ni una dona!) que prenen el te, fumen i xerren; els carrers, els descampats i, fins i tot, la vora de les carreteres, són plens de nens que juguen, que van amb bicicleta, que esperonen una somera o que baden en veure passar un vehicle carregat de turistes occidentals; arreu (des de la plaça de la ciutat fins als racons més remots de l’Atlas o del desert) hi ha homes i dones sense, aparentment, cap més feina que deixar passar les hores; a la fascinant plaça de Jemaa el Fna (que en àrab vol dir “assemblea dels morts”, perquè fins ben avançat el segle XX s’hi exhibien els caps dels ajusticiats), al cor de la ciutat roja, hi ha explicadors d’històries que, quan es pon el sol i la calor remet, mantenen embadalits petits i grans amb la màgia de la paraula dita, així com encantadors de serps i ensinistradors de mones que proven de caçar turistes per demanar-los propines desmesurades; la religiositat, omnipresent, marca codis de conducta, indumentària i, naturalment, omple les mesquites (on els no musulmans tenen prohibida l’entrada) de fidels que hi van a resar; i carrers i carrerons estan sempre a petar de gent, bicicletes, motos i quadrúpedes diversos...

“Només ens separa d’ells una vella mar domèstica –diu Piera— i ens pot unir la veu profunda i diversa dels segles, el respecte a la vida, allò que pot fer possible el demà, que pot evitar el desastre. Ells ens poden oferir el passat, nosaltres a ells el futur”.

(Article publicat a Regió7, el dia 30 d'agost de 2014)

2 comentaris:

  1. Jo fa un any vaig dinar cada dia a la plaça. i també m'hi van tatuar el braç. Quan vam marxar els comerciants ens van dir: Adeu Andreu, Catalanes!!!!

    ResponElimina