Ahir, 3 de juny de 2017, el festival El Segre de Negre que se celebra per segon any consecutiu
a Lleida, em va brindar l’oportunitat de conversar públicament una estona amb
la Isabel-Clara Simó, a qui es volia retre homenatge després de guanyar el
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La Isabel és un autèntic tornado de creativitat i vitalitat i, abans de la
conversa, va llegir una ponència on va disseccionar minuciosament la novel·la
negra com a concepte i com a gènere i va repassar, especialment, el paper de la
dona (com a personatge i com a autora) dins d’aquest tipus de narrativa.
Trobar-se cara a cara, i en públic, amb una escriptora de la seva dimensió, amb una trajectòria sòlida i incontestable, imposa. La Isabel-Clara Simó és una de les escriptores cabdals de la literatura catalana del tombant de segle. Pertany a una generació d’autors imprescindibles, la dels qui, després de la fosca dictadura, van recollir els mots “salvats” (que deia Espriu) i han estat capaços de “normalitzar” la literatura catalana, amb una obra de qualitat (però també popular), i han aconseguit que una nova generació haguem pogut escriure en català sense cap mena de complex ni cap necessitat intrínseca d’escriure en una llengua com si fos un acte de militància. Parlo d’una generació amb noms importants, com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Jordi Coca, Margarida Aritzeta (que també era present a la sala)... o els desapareguts Jesús Moncada, Montserrat Roig o Jaume Fuster. Tot i que, com va confessar ella mateixa, va començar a escriure literatura tard (el seu primer llibre és de 1979), encaixa perfectament en aquesta generació.
El currículum literari de la Isabel-Clara Simó és impressionant. Ha conreat tots els gèneres: poesia, teatre, assaig... però, sobretot, ha destacat en el conreu de la narrativa i, especialment, de la novel·la. Una obra sòlida que li ha comportat premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats: És quan miro que hi veig clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crítica Serra d’Or i molts altres. A més, els últims anys se l’ha premiat també amb reconeixements a la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, Filla Predilecta d’Alcoi (2013), o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes , que ha recollit fa molt poc.
El currículum literari de la Isabel-Clara Simó és impressionant. Ha conreat tots els gèneres: poesia, teatre, assaig... però, sobretot, ha destacat en el conreu de la narrativa i, especialment, de la novel·la. Una obra sòlida que li ha comportat premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats: És quan miro que hi veig clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crítica Serra d’Or i molts altres. A més, els últims anys se l’ha premiat també amb reconeixements a la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, Filla Predilecta d’Alcoi (2013), o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes , que ha recollit fa molt poc.
Vam repassar les seves incursions en el camp de la novel·la policíaca: La veïna, La Nati, El mas del diable
o, molt especialment, La vida sense ell,
que explica detalladament la preparació d’un crim perfecte.
Va dir coses molt interessants, com, per exemple, que
una novel·la (o qualsevol tipus d’obra literària) ha de provocar dues reaccions
en el lector: l’ha de fer sentir, i l’ha de fer pensar. Si falla qualsevol d’aquestes
dues coses, aquell text no funciona i, en cap cas, un artefacte literari ha de
ser “útil”, més enllà d’això. També va deixar clar (a propòsit del marc que ens
acollia) que, si el material literari és bo, no importa el gènere que l’embolcalli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada