Per
als manresans (si més no per als qui estimem els llibres i la literatura), la
paraula Papasseit té doble gènere: masculí (el nom d’aquell lletraferit,
autodidacta i barceloní, que va escriure alguns dels millors poemes d’amor de
tots els temps) i femení (per la llibreria especialitzada en llibres de segona
mà que fins ara hi havia a la plaça Gispert).
He
dit hi havia, sí, i ara podria semblar que toca fer un nou rosari de
lamentacions. Malauradament, és habitual que els petits negocis vinculats a la
cultura abaixin la persiana i que, per contra, guanyin terreny en aquest camp (com
en tants altres) les grans superfícies i les franquícies despersonalitzades. Es
dona la circumstància, però, que, lluny d’haver-nos de lamentar, una vegada
més, pel tancament d’una llibreria, celebrem que la Papasseit no ha tancat,
sinó que s’ha fet gran i s’ha traslladat a un local, ara al carrer Barcelona, més
lluminós i que dobla les dimensions de l’anterior. Fidels als seus principis
d’oferir cultura a preus econòmics i fugir de les lleis i els títols que dicten
el mercat i les llistes mediàtiques, el Miquel Sanchís i l’Anna Roca continuen al
peu del canó, oferint, amb la cordialitat de sempre, unes quantes desenes de
metres de prestatgeries curulles de volums vells (o no tan vells), que perfumen
l’aire amb olor de paper ranci, però també alguns títols nous triats perquè els
agraden. La Papasseit és una llibreria necessària, que no suposa una amenaça
per al sector arrelat a la ciutat, que prou que sobreviu com pot. A més, la
llibreria s’ofereix com a espai d’exposicions i, com fins ara, en tant que
espai cultural, continuarà sent l’escenari de presentacions i recitals íntims i
alternatius, amb un públic fidel al qual han seduït durant els anys que fa que
s’hi dediquen.
Si
Joan Salvat-Papasseit fos viu i s’escaigués la seva presència a Manresa, de ben
segur que aplaudiria l’ambient i la filosofia d’empresa de la llibreria que
porta el seu nom. Els manresans (si més no els qui estimem els llibres i la
literatura) no podem deixar de fer-ho.
(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada