Entrevisten, al gener, l’actor
i polític Toni Cantó al diari El Mundo.
Li pregunten si té prevista alguna actuació a Catalunya i respon una cosa tan
rocambolesca i malintencionada com aquesta: “De momento, no. Pero lucharé
porque se haga, aunque sea dos o tres días en un centro cultural de donde sea.
En Cataluña trabajar en español es muy complicado”. A El Español, on també van entrevistar-lo, el titular és “No puedo
trabajar en Cataluña por hacer teatro en español”.
Podríem pensar que es tracta
d’una exhibició d’ignorància de les que provoquen vergonya aliena. No és el
primer cop que es posa en evidència. En el passat, Cantó va comparar la
immersió lingüística amb la pederàstia o va afirmar que la majoria de denúncies
per violència de gènere eren falses. També podria tractar-se de la trista
excusa d’un actor ressentit perquè ningú, a Catalunya, s’ha interessat pel seu
espectacle. Però no ens enganyem. No és res d’això. El discurs victimista de
Cantó coincideix amb el que, de tant en tant i de manera calculada, es fa fins
i tot des de Catalunya per part, sobretot, de persones vinculades al PP I C’s. L’alcaldable
Manuel Valls va dir, fa poc, que els castellanoparlants “ho passen malament” a
Barcelona. Tot plegat va molt més enllà d’una denúncia que, clarament (i ho
saben), no té cap fonament. Al darrere d’aquesta mena d’afirmacions hi ha pura
malícia. No crec que Toni Cantó ignori que bona part del teatre que es
representa a Catalunya es faci en castellà; ni que, per exemple, aquests mesos
passin per Barcelona actors i actrius espanyols com Lolita Flores, Gabino Diego
o Carmen Machi; o que molts actors i actrius catalans, com Àngel Llàzer, Josep
Maria Pou o Sergi López, facin ara mateix teatre en castellà.
Un dels objectius d’anar dient que a Catalunya el
castellà és una llengua marginada i perseguida pel poder “nacionalista” és
alimentar una idea falsa que segurament els dona vots. Però el principal
objectiu, més sibil·lí i alhora més perillós, és contribuir a evitar que el
català pugui assolir determinades cotes de normalitat. Amb aquesta mena de
comentaris ens tenen entretinguts. S’aconsegueix, per exemple, que a les xarxes
i als mitjans tothom es posi a justificar i defensar la presència del castellà
a Catalunya i, mentrestant, ningú recorda que la llengua que està en perill, la
que té realment amenaçada la supervivència, és la llengua catalana. Si no ho
veieu clar, només cal que aneu al cinema, que feu una repassada dels canals de
televisió i de les plataformes digitals a què teniu accés, que passegeu pel
jutjats, que pareu l’orella al carrer de qualsevol ciutat catalana o, fins i
tot, que consulteu la cartellera teatral. Quina diríeu que és la llengua
amenaçada per tots cantons i totes les valls?(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de febrer de 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada