Responsabilitat

                Vivim rodejats d’irresponsables. Homes i dones incapaços d’assumir les conseqüències dels propis actes. De vegades, un té la sensació que tothom busca excuses per esquivar el resultat lògic d’una actuació inadequada. Un paio agredeix la dona i després, amb cara de penediment, diu que es va ofuscar, que en realitat ho va fer perquè se l’estima amb desmesura. Un conductor begut atropella algú, fuig del lloc dels fets i, en el judici, mira d’atenuar el seu grau de culpabilitat, precisament, pel fet de trobar-se en estat d’embriaguesa. Enxampen un narcotraficant amb un carregament de cocaïna i s’indigna perquè, és clar, amb alguna cosa s’ha de guanyar la vida, i si no ho fa ell ho farà un altre. Enxampen un polític manipulant concursos públics i mira d’encolomar el mort als seus subordinats. Ningú no vol tenir mai la culpa de res.

                És com si ens haguéssim convertit en uns eterns adolescents. Habitants d’aquella etapa de la vida en què no s’és adult, però tampoc infant; en què es reclamen drets perquè ja s’és prou gran, i s’eludeixen deures perquè encara s’és petit. Els adolescents, aprofitant la circumstància de viure a cavall de dues etapes vitals clarament definides, busquen sempre excuses per no carregar amb els càstigs que es derivarien d’algunes de les seves accions. Intenten fer passar per una trapelleria infantil allò que en el món dels adults qui sap si fregaria la categoria de delicte. I hi tenen tot el dret, que per això són joves. I més quan els adults del seu entorn, que haurien de fer-los entendre la gravetat del que han fet a base de no rebaixar el pes de les conseqüències lògiques, responen als precs i les excuses infantils de l’estratègia adolescent amb la indulgència pròpia de qui té mala consciència perquè no pot estar prou pel menor que té al seu càrrec o, fins i tot, de qui en el fons s’hi sent identificat, perquè la síndrome de Peter Pan ha fet estralls en la nostra societat.

                Hem passat d’un model de societat en què l’adolescència no existia (els nens passaven a ser considerats adults el dia que es posaven a treballar i abandonaven els pantalons curts) a un altre model on sembla que l’adolescència s’eternitza i no deixem de veure homes i dones de quaranta o cinquanta anys que intenten vestir o proven de parlar com si en tinguessin setze. Crec que no ens adonem que, quan tractem els adolescents com si fossin nens petits, no contribuïm a aconseguir que es converteixin en adults respectables. És clar que tot sembla indicar que d’adults respectables (capaços d’assumir, amb responsabilitat, les conseqüències, bones o dolentes, dels seus actes, que és com a mi em sembla que un adult es guanya el respecte de la resta) cada vegada n’hi ha menys.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de gener de 2020)