Arxipèlag literari

 

(Foto: Enric Casas)

Roc Casagran ha passat per la llibreria Poques Paraules de Manresa després d’haver guanyat el Premi Sant Jordi amb la novel·la Somiàvem una illa. Una vintena llarga d’assistents (entre coneguts de Rocafort, gent d’Òmnium i públic passavolant) vam acollir-lo, vam acompanyar-lo i vam gaudir d’una conversa que, naturalment, va girar al voltant de les illes, físiques i reals, però també metafòriques: illes apartades del món, illes artificials, illes devastades, illes desnaturalitzades, illes que s’enfonsen, illes tancades, illes obertes... Illes connectades i, alhora, separades per l’aigua de mars i oceans. I vam parlar de la Carla, la protagonista, una dona que ha passat la ratlla de la joventut («Arriba un moment en què només se’ns considera joves si morim»), i que ha patit dos traumes personals que li fan replantejar alguns dels fonaments en què se sustentava fins ara la seva existència. El primer el coneixem de seguida (la mort de la seva mare) i el segon es reserva per l’últim capítol (perquè no es pot pas explicar tot des del començament). És, doncs, un context en què «La vida volia continuar, però feia pujada». Aïllada del món i, com qui diu, agafada a un tros de fusta per salvar-se del naufragi personal, la Carla (que just acaba de dirigir i és a punt d’estrenar una sèrie documental sobre illes del món, que, en el fons, són una extensió metafòrica d’ella mateixa), escriu una llarga carta al seu company on repassa i fa balanç de la seva vida fins llavors: els alts i baixos entre ells dos, la relació amb la mare, els fills que comparteixen... I li serveix per reflexionar sobre la vida, la mort, la llibertat, el desengany, l’amor, l’amistat o, naturalment, la soledat.

I, agombolats per la cordialitat amb què l’autor exposava els ets i uts de la seva novel·la, tots ens vam sentir una mica com si fóssim illes, però no pas illes solitàries i desemparades, sinó illes que formen part d’un arxipèlag: l’arxipèlag literari.

(Publicat a la secció "Àlbum de visites", acompanyant la fotografia d'Enric Casas, en el número de maig de El Pou de la gallina)

Qui edita els autors de casa?

 

Un any més, Òmnium Bages-Moianès i la Biblioteca del Casino de Manresa han organitzat la Revetlla de Sant Jordi. La trobada acull bona part de les novetats literàries de proximitat. Si ens fixem en la vintena d’obres a les quals es va donar visibilitat en aquesta edició, i posem el focus en les editorials que hi ha al darrere, constatarem que n’hi ha una que predomina de manera incontestable: gairebé la meitat dels llibres presentats en la Revetlla són publicacions de Parcir Edicions. El segell manresà és al darrere de llibres infantils vinculats al forn de Cabrianes (el de Joan Ros i Roser Rojas), al Parc de la Séquia (d’Estefania Santcreu i Anna Villegas) o als sants patrons de Cardona (d’Ovidi Cobacho i Valentí Gubianas); ha publicat també narrativa de bagencs amb cert recorregut (Montserrat Vilarmau, Pere Joan Cardona, Josep Tomàs i Eugènia Vilaró) o d’altres que fan la primera incursió en el camp literari (Noemi Isla, Cèlia Costa, Montserrat Fargas); i, fins i tot, és el segell amb què ha confiat el veterà Josep Fàbrega per al seu darrer llibre de poemes.

Sense entrar a valorar la qualitat literària dels textos, és innegable, doncs, que Parcir fa una feina indiscutible com a plataforma perquè molts autors locals puguin veure impresos els seus textos i puguin tenir novetat literària per Sant Jordi.

I a la resta, qui els edita? A la Revetlla hi havia llibres publicats per la berguedana L’Albí (per partida doble, amb novel·les d’Imma Cortina i de Josep Heras), la mallorquina Lleonard Muntaner (amb el llibre de relats de Marta Julià), la lleidatana Pagès (el recull de Jaume Capsada), l’andalusa Apuleyo (Joan Garcia i Joan Romero); les editorials de l’entorn barceloní Xandri (el debut literari de Pau Brunet), Voliana (la novel·la negra de Joan Company), Animallibres (l’última de Pep Molist) o Crims.cat (el relat criminal de Lluís Riera). D’altra banda, és interessant observar que només dues de les novetats literàries presents a la Revetlla estan vinculades a grans grups editorials: el debut literari de la periodista Núria Bacardit (a La Campana, que ja fa temps que pertany a Penguin Random House) i l’últim lliurament del detectiu Clatellot creat per Isaac Palmiola (a Estrella Polar, del Grup62).

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2025)

Províncies

 «Un poble de Lleida entre els 20 més bonics d’Espanya», «Un poble de Lleida tindrà aquest any tres reines magues», «Un poble de Lleida fa un comunicat per demanar als veïns que no s’insultin pel carrer», «Apareix un llangardaix africà en un poble de Barcelona», «Roben 10.000 litres d’oli d’oliva d’un magatzem d’un poble de Barcelona», «Mor un nadó d’onze mesos en un poble de Barcelona després de ser atacat pel gos de la família», «Un poble de Tarragona estudia aprovar una plantació de cànnabis per la crisi», «Una esquerda recorre tot un poble de Tarragona», «Un poble de Tarragona té l’estàtua de Mazinger Z més gran del món», «Un poble de Girona sanciona un veí que va gastar 5 milions de litres d’aigua en un any», «Un ramat de vaques sembra el caos en un poble de Girona», «Un poble de Girona declara Felip VI persona non grata».

Fins aquí, un recull de titulars més o menys recents extrets, en una recerca ràpida i a l’atzar, de la premsa catalana, tant en paper com digital. N’hi ha de La Vanguardia, de El Periódico, de Segre, de TimeOut, de NacióDigital, de CatalunyaPress o del Diari de Girona. I em crida l’atenció que, quan mires de quin poble es tracta en cada titular, cap d’ells sigui del Segrià, del Barcelonès, del Tarragonès o del Gironès. Cap ni un. Per aquest ordre, parlen de Bagergue (la Vall d’Aran), Belianes (l’Urgell), Àger (la Noguera), Matadepera (el Vallès Occidental), Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), Fonollosa (el Bages), Rasquera (la Ribera d’Ebre), Barberà de la Conca (la Conca de Barberà), Cabra del Camp (l’Alt Camp), Esponellà (el Pla de l’Estany), Terrades (Alt Empordà) i Breda (la Selva).

La normalitat amb què els mitjans es refereixen als pobles catalans situant-los geogràficament en l’àmbit provincial demostra que el mapa mental de les províncies s’ha naturalitzat completament a Catalunya. Després que, ara fa dos segles, l’administració estatal espanyola va dividir el territori en províncies, els intents dels catalans per replantejar-les (i de fugir, per tant, d’una divisió territorial pensada des d’Espanya) s’han vist sempre frustrats o no han prosperat per motius ben diversos. La Generalitat Republicana tenia, a principis dels anys 30, el projecte de dividir el territori en comarques i vegueries, però no hi va haver temps d’aplicar-lo. L’any 1987, el Parlament volia convertir Catalunya en província única, però no ho va dur a la pràctica. L’Estatut del 2006 preveu també una nova divisió en vegueries, però aquest article topa amb la Constitució Espanyola, que estableix que qualsevol alteració dels límits provincials ha de ser aprovada per les Corts Generals mitjançant una llei orgànica. Tinc la sospita, però, que ara mateix ningú (ni allà, ni aquí) no vol trencar amb aquest marc provincial.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'abril de 2025)

Illes somiades

 Els humans som illes. Illes com ara Sumbawa, al sud d’Indonèsia, devastades, engolides per un volcà i que, tot i així, es resisteixen a quedar-se sense vida. Illes com Tristan da Cunha, al bell mig de l’Atlàntic, isolades, on no arriba mai ningú. Illes com Sentinel du Nord, entre l’Índia i Birmània, tancades, que no volen saber res del que hi ha fora. Illes com Tromelin, al nord de Madagascar, ocupada per antics esclaus que només poden ser lliures en un quilòmetre quadrat de terreny. O com l’Insulo de Rozoj, a prop de la costa italiana, creades artificialment amb l’objectiu de viure en llibertat. O com Clipperton, al Pacífic, desemparades i abocades a l’infern. O com les Illes dels Urus, a dins del llac Titicaca, desnaturalitzades per la globalitzadora invasió turística. O com les Tuvalu, al Pacífic, destinades a desaparèixer. I és que les illes, sovint, són microcosmos que poden resultar molt útils als amants de la metàfora.

Una metàfora que explota fins a les últimes conseqüències el terrassenc Roc Casagran en la seva darrera novel·la, Somiàvem una illa (Univers, 2025), amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi. Amb un estil que podríem definir com de realisme poètic (perquè explica, amb sensibilitat, històries properes i quotidianes amb un llenguatge carregat de pinzellades líriques), Casagran reconstrueix la història d’una dona, la Carla, que ha passat la ratlla de la joventut («Arriba un moment en què només se’ns considera joves si morim»), i que ha patit dos traumes personals que li fan replantejar alguns dels fonaments en què se sustentava fins ara la seva existència. El primer el coneixem de seguida (la mort de la seva mare) i el segon es reserva per l’últim capítol (perquè no es pot pas explicar tot des del començament). És, doncs, un context en què «La vida volia continuar, però feia pujada». Aïllada del món i, com qui diu, agafada a un tros de fusta per salvar-se del naufragi personal, la Carla (que just acaba de dirigir i és a punt d’estrenar una sèrie documental sobre illes del món, que, en el fons, són una extensió metafòrica d’ella mateixa), escriu una llarga carta al seu company on repassa i fa balanç de la seva vida fins llavors: els alts i baixos entre ells dos, la relació amb la mare, els fills que comparteixen... I li serveix per reflexionar sobre la vida, la mort, la llibertat, el desengany, l’amor, l’amistat o, naturalment, la soledat.

Al capdavall, com escriu la protagonista, «Els humans som éssers socials. Sobre el paper, sobre la pantalla. A la pràctica, som illes diminutes que no sabem què passa més enllà». I, més endavant, ho rebla: «Hem d’aprendre a acceptar la immensitat dels oceans que ens envolten». I és d’aquest aprenentatge que pretén parlar la novel·la de Roc Casagran.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'abril de 2025)

D'on som

  «I tu, d’on ets?». La pregunta, que per a tanta gent deu tenir una resposta automàtica i sense matisos, pot generar dubtes –o, si més no, una certa vacil·lació— en persones que hem tingut una vida poc o molt errant. Aquells que no vivim allà on vam néixer tenim la sort que, per exemple, sovint ens pot escaure més d’un qualificatiu geogràfic, però també ens trobem que de vegades hem de bregar contra un sentit de pertinença un xic ambivalent.

Us exposaré el meu cas. Si no hi ha dubte que sempre se’m podrà aplicar el gentilici «alpicatí», que m’adjudico amb orgull perquè Alpicat és el poble on vaig néixer, on vaig créixer i on vaig viure fins als vint-i-cinc anys, també és cert que la proximitat amb Lleida i el fet d’haver-hi estudiat fa que em senti còmode quan se’m qualifica de «lleidatà». D’altra banda, fa trenta anys que visc al Bages i això crec que m’atorga el títol de «bagenc» («manresà» durant vint-i-cinc anys i «castellnouenc» —perquè ara visc a Castellnou de Bages, on gairebé tothom és nouvingut— els darrers cinc). I això que molts sabem com costa, que t’acceptin com a membre de la tribu: durant molts anys, els mitjans de la Catalunya central parlaven d’un servidor com del «lleidatà establert al Bages», fins que un bon dia van començar a qualificar-me directament de «manresà» o «bagenc». També he de dir que més d’una vegada, per respondre a la pregunta amb què començava aquest article he adoptat una resposta ambigua i enjogassada i, per fer content a tothom, m’he definit com a «ponentí del Bages» o «bagenc de Ponent». Quan, per temes d’estadística, a l’entrada d’un museu em demanen d’on soc, sempre tinc un moment de dubte i no sempre responc amb el mateix lloc de procedència.

Si toquem de peus a terra i observem com funcionem els catalans a l’hora de repartir-nos gentilicis, al capdavall només n’hi ha un que mai no deixarà de ser-me propi: «alpicatí». Perquè del lloc on vaig néixer i on vaig créixer mai no me’n podré desempallegar. Ni ganes, també us ho he de dir. Com no se’n pot desempallegar ningú. Així, per exemple, per més que Vidal Vidal sigui un dels cronistes més brillants de la ciutat de Lleida, mai no deixarà de ser «arbequí» (és clar que tots en venim poc o molt, d’Arbeca); o Jacint Verdaguer, encara que en marxés jovenàs, sempre es dirà que era de Folgueroles; o Pep Coll, que sempre identificarem amb el Pallars d’on és originari i on, d’altra banda, s’ha proposat de mantenir-se literàriament; o, fins i tot, la senyora Angelina Torres, que fa més d’un segle que viu a Barcelona, però sempre podrà comptar amb un titular com el que el diari Segre li va dedicar al març: «L’àvia de Catalunya, de Bellvís, compleix 112 anys en perfecte estat».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de març de 2025)