La Creu de la Culla

                La Creu de la Culla és, avui, una curiositat emblemàtica de la topografia urbana de Manresa. Es troba en un indret (just al costat de l’hospital i davant de la històrica casa de la Culla) per on tothom passa tard o d’hora i gosaria dir que, sovint, fa de punt de trobada. Antigament, aquesta creu del terme (l’actual és una rèplica de l’original, el capcer de la qual és al Museu Comarcal) donava la benvinguda als visitants que venien pel camí de Barcelona, una de les vies més transitades que arribaven a Manresa.

                L’any 1901 Jacint Verdaguer va escriure l’únic poema de la seva obra de temàtica purament manresana. Es tracta d’un poema dedicat a aquesta Creu, una de les més antigues de Manresa. Hi recreava, condensada en vint heptasíl·labs, una rondalla que possiblement havia sentit a mossèn Magí Cornet i Balet (manresà, que va ser uns anys auxiliar almoiner del marquès de Comillas), segons la qual un pare i un fill, camí de l’hospital on haurà de quedar-se el vell, s’aturen a descansar al peu de la Creu. El vell recorda com, anys enrere, ell mateix va aturar-s’hi quan duia el seu, de pare, a l’hospital; aleshores el fill, penedit, decideix fer-se càrrec del progenitor i se l’enduu de nou cap a casa.

                Com a estudiós acreditat de Verdaguer, el manresà de Folgueroles Joan Vilamala coneixia bé el poema del seu conterrani. Arran d’aquest interès, va decidir aprofundir en la seva base llegendària i el resultat va ser, primer, un ampli reportatge a la revista Dovella, i, més recentment, un petit volum (La Creu de la Culla) que, publicat per Zenobita, permet conèixer les diferents versions de la història. L’aportació de Vilamala no és tan sols la d’aplegar  variacions disperses d’aquesta rondalla. En realitat, la principal virtut del volumet és el fet que reivindica, i difon, l’existència d’un relat popular pràcticament oblidat. Així, a banda del poema de mossèn Cinto, Vilamala reprodueix textos de finals del s.XIX  (de Joaquim Sarret i Arbós, Norbert Font i Sagué i Jaume Maspons) o de la primeria del s.XX (de Marian Vallès, Ignasi Ribera i Enric Casassas), i n’afegeix tres de propis: una versió en prosa, una altra en vers i (com no podia ser d’una altra manera, en tractar-se de Joan Vilamala) l’auca de la Creu de la Culla, amb dibuixos de Jaume Gubianas.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol-agost de 2015)

Recull de premsa (27-6-2015) sobre el premi Ferran Canyameres

Regió7

Segre

Diari de Terrassa

Un film (3000 metres)

                Club Editor ha recuperat, no fa gaire, un dels llibres menys coneguts de Víctor Català (nom amb què signava l’escriptora Caterina Albert). Es tracta de la novel·la Un film (3000 metres), que va aparèixer per primer cop, per entregues, als anys 20, i que no es reeditava des de la publicació de les Obres completes de Víctor Català, l’any 1972.

                Lluny de l’argument, carregat de clarobscurs, de la imprescindible Solitud –on la Mila, condemnada a viure en una ermita allunyada del món, descobria la bellesa de l’entorn alhora que en tastava també la maldat més cruel, per acabar desafiant el propi destí—, Un film (3000 metres) és una mena de paròdia del melodrama fulletonesc decimonònic. El protagonista es diu Nonat Ventura i és un bord criat a l’hospici. Convençut que el van abandonar uns pares acomodats, després de buscar-los sense resultats, decideix per tots els mitjans viure com creu que li pertoca, se’n va a Barcelona i, apartant de davant seu tothom que li fa nosa, acaba immers en la vida delictiva fins arribar a un final inevitable i efectiu, a l’altura d’una trama on l’atzar té una presència destacada. D’acord amb el títol, el ritme de la història, així com els girs argumentals i la plasticitat de les escenes, és molt cinematogràfic. Al marge d’una gran quantitat de personatges caricaturitzats per la ploma hàbil de l’autora, així com d’una certa fascinació per la pintura d’alguns habitants del costat fosc de la societat i de la moral (prostitutes, lladres, pederastes), el retrat del protagonista ens el va descobrint com un home envejós, ambiciós, insensible i dominat per l’egoisme.

                Però és especialment en el domini virtuós del llenguatge –l’eina que, molt sovint, separa la bona literatura de la dolenta— que Víctor Català ens recorda que som davant d’una narradora monumental. L’edició de Club Editor esmena “algunes errades flagrants” de les edicions anteriors, però no sotmet l’obra “als preceptes sintàctics i lèxics contemporanis”, per no trair la riquesa verbal i expressiva d’una artista que “constitueix un cim de la literatura catalana”. Sort n’hi ha. Entre les pàgines d’Un film (3000 metres) hi descobrim una gran riquesa de vocabulari genuí, tan poc usat com expressiu (remirgolat, esbalandrada, esbardellament...), al costat de castellanismes que hem de suposar ben vius a l’època en què la novel·la va ser escrita (cochero, empleu, recado, sombrero...) i que sovint apareixen en els diàlegs, per fer-los versemblants. De la riquesa fraseològica de la novel·la se’n podria fer tot un estudi. Des d’algunes expressions que encara es poden considerar vives entre les generacions més grans: “arribar a les tres pedretes”, “quines cebes et fan coure els ulls?”, “ser més gandul que el jeure”, “quan un hom pensa senyar-se es treu els ulls”, “suquejar la llet al bec”, “tenir tallat el tel de la llengua”, “portar-ne més al cap que als peus”... Fins a d’altres que un servidor, modestament, no havia sentit mai: “rodar la mola” (rumiar, pensar), “molta fressa de boixets i poques puntes” (molt soroll per no res)... O, naturalment, les que són pròpies del català de Girona, com “fer la camalleta” (la traveta).

                Un film (3000 metres) és una oportunitat per descobrir que l’obra de Víctor Català, si bé no manté la grandesa narrativa de Solitud, la sobreviu amb dignitat.

(Article publicat a Regió7, el dia 20 de juny de 2015)

Víctor Català

L’any 1869, en una família acomodada de l’Escala, va néixer Caterina Albert. Amant dels llibres des de ben petita, es va interessar també per la pintura i l’escultura, es va deixar temptar per la poesia (durant molt temps, sota la influència del gran Maragall, es va creure poetessa, fins que va descobrir que, en realitat, l’autèntica força literària l’aconseguia a través de la prosa) i la dramatúrgia, especialment pels monòlegs d’inspiració guimeraniana. Amb el nom de Víctor Català, va acabar per convertir-se en una de les narradores més importants de la literatura catalana gràcies, sobretot, als seus Drames rurals i a la poderosa novel·la Solitud, un clàssic indiscutible de les nostres lletres. De la seva vida privada se’n sap ben poca cosa. No es va casar mai. Va viure entre L’Escala i Barcelona, però es va deixar veure molt poc. Josep Miracle, que la va biografiar l’any 1978, li atribueix un desengany amorós mai confirmat i se centra, sobretot, en fer una crònica literària de l’autora. Qui va ser, doncs, Caterina Albert? Va portar “una vida reclosa”, com afirma l’Enciclopèdia Catalana? O bé, coneixedora de quatre llengües, va viatjar per tot Europa i coneixia els barris baixos d’algunes ciutats, com asseguren altres fonts?

                Després de llegir els seus textos, un es queda amb la convicció que devia ser una dona molt interessant. Disposada a retratar els plecs més recòndits i, per tant, més autèntics de la naturalesa humana, a l’hora de crear els seus arguments es deixava seduir per les situacions extremes que viuen persones senzilles, en entorns rurals, sovint fregant el límit de la violència i la crueltat. Infidelitats, violacions, odis, abandonaments, assassinats... Per explicar-ho, a més, utilitzava un llenguatge riquíssim i autèntic, poètic i descarnat, carregat d’expressions efectives i mots precisos. Llegir Víctor Català és un plaer per als sentits. Una delícia apta, especialment, per als qui tenen la capacitat d’assaborir l’essència artística d’un bon text literari, la poeticitat de descripcions i escenes, la riquesa lingüística i la força narrativa de l’anècdota. També és, és clar, una sacsejada per a l’ànima.

                Cal celebrar, doncs, que Club Editor hagi tingut la feliç iniciativa de recuperar una de les seves novel·les més oblidades i peculiars, Un film (3000 metres), que la crítica del seu temps va desacreditar –perquè s’apartava de les modes literàries de l’època—, però que, en canvi, permet al lector actual descobrir que Víctor Català, sense allunyar-se tant com pot semblar de la seva essència literària i de la capacitat per retratar l’ànima obscura dels personatges, coneixia els baixos fons de Barcelona tant com les escarpades muntanyes pirinenques i els habitants de la ruralia interior.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juny de 2015)

Misteri a Montserrat

                Només ho saben les muntanyes (Cossetània, 2015) és la primera novel·la de la manresana Imma Cortina. Un debut interessant.

El plantejament genera una notable sensació d’intriga en el lector: per una banda, la trama se situa a Montserrat, i recrea un episodi real que va tenir lloc a finals del segle XVI, quan el monestir depenia de la Congregació de Sant Benet, de Valladolid, i van començar a morir tot de monjos catalans, a la infermeria, atacats per unes misterioses febres; per l’altra, tenim el Pep i la Irene, que, cadascú pels seus motius, fan un recés al monestir, l’any 2010, i, mentre purguen fantasmes personals, es fan amics i reconstrueixen l’episodi intrigant viscut en aquell indret més de quatre-cents anys enrere. L’autora es mostra capaç de connectar, amb prou solvència narrativa i una destacable combinació d’estils (més formal quan se situa al segle XVI; més informal quan explica, en primera persona, fets ambientats en l’actualitat), el passat amb el present, fins arribar al (també doble) clímax final.

                El més destacable de la novel·la de Cortina, però, no és aquesta doble trama, o la recreació, versemblant i ben documentada, d’un episodi real força desconegut (les rivalitats entre monjos observants castellans i monjos claustrals catalans a Montserrat), sinó, al meu parer, les descripcions del paisatge, sovint envoltat per un marc de pluges i tempestes (que mantenen una forta càrrega simbòlica): “la nit era glaçada, tota ella un vidre amb trencadissa d’estels”; “un cel bonyegut de núvols negres que es deixaven anar venjatius i purificadors”; “no sabia si el cel s’havia vestit de roques o les roques s’havien vestit de cel, però tot era gris”; “un retall d’ungla lluent penjava dalt del cel”; “el Cavall Bernat es dreçava coratjós desafiant la nuvolada. A la seva dreta el temps havia queixalat les roques del Tàbor i en deixava al descobert la carn oxidada”.

                Només ho saben les muntanyes, que va merèixer el premi Sebastià Juan Arbó, és el primer tempteig creatiu d’una lectora veterana, i presenta, per això, un grau de maduresa narrativa que no sempre es troba en les primeres novel·les.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2015)

Dedicació

                S’acaba el curs. Un altre. Els que vam deixar de ser estudiants per dedicar-nos a la docència i, per tant, mai no hem abandonat les aules, no comptem la vida en anys. Ho fem en cursos escolars. Som una espècie humana i professional ben curiosa. A diferència dels vells roquers, que arrosseguen el mateix públic durant dècades (i, com a molt, els més afortunats apleguen dos generacions en un mateix concert), els mestres i professors ens anem fent grans, però el nostre públic continua tenint sempre la mateixa edat: són joves. I això (si més no als qui han triat la feina per vocació, que són molts més del que la gent es pensa) ens manté connectats al món en la versió més actualitzada.

                L’experiència com a alumnes i, sobretot, com a pares, modela per a cadascú una opinió determinada sobre el col·lectiu docent. Hi ha qui en parla des de la gratitud i l’admiració, i qui ho fa des del ressentiment o la decepció. I encara hi ha qui, fins i tot, gosa parlar-ne des d’una mena d’enveja mal païda i mal documentada, i assegura que els mestres treballen molt poc i a sobre tenen més vacances que ningú. Només puc entendre un argument així si parteixo de la realitat d’aquells que es pensen que tothom és com ells i delaten (de forma més o menys inconscient) com serien ells si es dediquessin al ram de l’ensenyament.

                Hi ha qui no mou ni un dit si no és a canvi d’una compensació econòmica, qui creu que l’únic que importa són els propis beneficis materials. A l’altre extrem hi ha voluntaris de tota mena, que dediquen temps i esforç a tasques altruistes a canvi de res material, convençuts que allò que fan és necessari per als altres. En tercer lloc hi ha els professionals que inverteixen en la seva feina moltes més hores de les que els demana el seu estricte horari laboral. Segur que en trobaríem en molts oficis, però jo puc parlar del meu, i puc assegurar que (salvant comptades excepcions) la majoria de professionals del guix (o, cada cop més, de la pissarra digital) que conec s’aboquen de manera abnegada a la feina. És per això que truquen o concerten entrevistes amb pares fora de l’horari escolar; que no estalvien temps en les reunions, per parlar dels seus alumnes; que els acompanyen d’excursió i passen nits fora de casa (lluny de la pròpia família) pensant en el benefici pedagògic i humà que, gràcies al seu sobreesforç, l’activitat tindrà en els nois i noies. Rebo correus electrònics dels meus companys i companyes, per parlar de feina, en cap de setmana, durant les vacances, a hores absolutament intempestives... i estic segur que, si algunes persones sabessin (com, de fet, altres ja saben) que els mestres estan dedicant aquell temps a la formació dels seus fills, potser en parlarien d’una altra manera.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de juny de 2015, i també al Pou Digital)

Sentit comú i normativa

                Quan, a finals dels anys 80 i principis dels 90 es va reeditar la polèmica recurrent sobre els partidaris d’un català genuí, fidel a la normativa fabriana (batejats, diuen que per Joan Barril, amb el nom de heavies) i els partidaris del “català que ara es parla”, oberts a tota mena d’incorporacions foranes (coneguts, en aquella època, com a lights), els qui estudiàvem Filologia Catalana a la UdL, que aleshores encara depenia de la UB, sentíem una clara simpatia pels primers. Hi tenia molt a veure el fet que, d’una banda, un dels principals abanderats de preservar la genuïnitat, Josep Murgades, ens havia estat professor i l’admiràvem sense condicions; i, de l’altra, que alguns dels defensors de la permeabilitat i d’obrir l’aixeta normativa a tota mena de castellanismes simpatitzaven amb postures ideològiques que intuíem clarament espanyolistes, com s’ha demostrat després, per exemple, amb els casos de Xavier Pericay, Ferran Toutain i Ivan Tubau (signants, tots tres, del manifest que el 2005 va impulsar la plataforma que va donar com a resultat la creació de Ciutadans).

                Com que el debat sobre si la normativa (controlada per l’Institut d’Estudis Catalans) ha de ser més o menys flexible, sobre si s’han de normativitzar usos àmpliament estesos entre els parlants, sobre si cal o no acceptar aquesta paraula o aquella altra, és cíclic, enguany s’ha revifat amb la publicació d’un llibre molt interessant, titulat Canvi d’agulles (RBA, 2015), que signen deu filòlegs que, amb una àmplia experiència com a divulgadors de la llengua, han destacat en la creació literària (Màrius Serra, Ramon Solsona), treballen com a correctors i assessors en la premsa escrita, ràdio i televisió (Ricard Fité, Rudolf Ortega, Ernest Rusinés, Magí Camps, Albert Pla Nualart, Agustí Mas) o que, al marge d’altres activitats professionals, sempre vinculades al llenguatge, s’han guanyat un nom en el camp de la divulgació lingüística (Enric Gomà, Pau Vidal). Aquesta vegada, però, la polèmica intueixo que es desenvoluparà en termes molt més civilitzats que no pas quan, 25 anys enrere, s’esbatussaven els heavies i els lights.

                Un pot estar més o menys d’acord amb els arguments que s’esgrimeixen a Canvi d’agulles i amb les aportacions que fa cadascun dels deu autors (n’hi ha que fan una valoració global sobre la necessitat i la possibilitat de canviar la normativa, i altres que es dediquen a fer propostes concretes de canvi), però en conjunt hi predomina el sentit comú, la voluntat de diàleg, de debat constructiu, de reflexió sana i necessària. A més, hi plana una constant admiració per la figura del mestre Joan Solà (a qui dediquen el llibre), sense oblidar que un dels autors, Màrius Serra, és membre de la Secció Filològica de l’IEC.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de maig de 2015)

Actualitzar la normativa

                El debat cíclic entre els qui voldrien que la normativa s’adeqüés al “català que ara es parla” i els qui defensen una normativa que preservi un català més genuí, que a finals dels vuitanta i principis dels noranta va traduir-se en la polèmica entre “heavies” i “lights”, ha ressuscitat, ara, amb la publicació del llibre Canvi d’agulles (RBA, 2015), en què deu filòlegs (alguns també creadors) reflexionen, d’una manera que m’ha semblat força constructiva i assenyada, sobre la necessitat que la normativa del català s’acosti una mica més a l’ús real.

                Màrius Serra fa una valoració global sobre la necessitat i les possibilitats de canviar la normativa per acostar-la, en alguns casos, a la realitat. Magí Camps aporta algunes propostes per facilitar l’ortografia, que voldria més intuïtiva. Ricard Fité apunta propostes concretes de canvi en la sintaxi (reducció a “l’hi” d’algunes combinacions de pronoms febles com “la hi” o “li ho”) i valora positivament les incorporacions lèxiques dels darrers anys al diccionari, així com el paper dels llibres d’estil d’alguns mitjans o dels diccionaris que no són el DIEC. Pau Vidal se centra en condemnar la doble negació (“Mai no”), que considera interferida per l’espanyol. Ernest Rusinés analitza la situació actual entre partidaris de la comunicació i partidaris de la genuïnitat, assegura que el codi gramatical que ens regeix és massa antic, es remet a la bibliografia publicada sobre qüestions de llengua mal resoltes o no resoltes i planteja qüestions d’ús corrent que queden fora del codi. Rudolf Ortega se centra en la normativa de la dièresi i fa una proposta per eliminar-ne una part. Albert Pla Nualart s’inspira en la figura de Joan Solà (a qui, de fet, està dedicat el llibre), repassa alguns criteris que han de portar a millorar la sintaxi normativa, defensa la idea d’entendre la “correcció com a adequació al registre”, i renega de la voluntat fabriana de crear un estàndard a partir de barrejar dialectes. Enric Gomà denuncia algunes mancances inexplicables en el DIEC (el diccionari de l’Institut). Agustí Mas fa un retrat sociolingüístic d’Andorra i demana que l’IEC prengui en consideració els “andorranismes”. Finalment, Ramon Solsona se centra en les dificultats del català escrit (literari) per reflectir la llengua oral i col·loquial, i reivindica el “geni del català popular” dels avis, “connectats amb l’ànima profunda de l’idioma”.

Al llibre hi predomina el sentit comú. Les propostes no es presenten com a plantejaments unilaterals. Cada autor, de fet, es fa responsable únicament del que diu en el seu article, sense valorar el que diuen els altres. El llibre, al capdavall, només vol activar el debat, donant per fet que l’última paraula l’ha de tenir l’IEC.

(Article publicat a Regió7, el dia 16 de maig de 2015)

El meu heroi

                Fa prop d'un mes que el professor de socials lleidatà Abel Martínez va morir assassinat a l’institut Joan Fuster de Barcelona on feia només uns dies que treballava com a substitut. La seva mort va desencadenar una allau de mostres de dol i solidaritat arreu del país. Hi ha qui pot haver trobat exagerada la reacció de la comunitat educativa i, especialment, del col·lectiu docent, que arran del cas va voler compartir, per tots els mitjans i a tall d’homenatge a la víctima, el valor social, intel·lectual i humà de la professió d’ensenyant i educador. Hi ha qui pot considerar que en moltes feines els treballadors estan exposats a riscos que, en un moment determinat, posen en perill la seva integritat, i que no en fan un drama social cada vegada que algú hi deixa la pell. Hi ha qui, fins i tot, pot atribuir aquest clam unànime dels docents al victimisme que sovint s’atribueix als integrants d’aquest sector.

                Fixeu-vos, però, que en cap moment ningú no ha demanat que es faci justícia, ni s’ha denunciat desprotecció, ni s’han exigit responsabilitats. L’únic que hem fet els mestres i professors del país ha estat mostrar la nostra commoció davant d’un fet molt tràgic i, com a molt, denunciar una evident manca de recursos que impedeix que puguem exercir la nostra professió amb garanties davant d’un cas com aquest.

                L’Abel va morir mentre feia la seva feina, que, en aquell moment, no era la de, per exemple, fer entendre la importància cultural del Renaixement als seus alumnes de segon d’ESO, sinó la de protegir aquests alumnes d’una amenaça que procedia de dins mateix del centre. L’Abel no va dubtar quin havia de ser el seu paper. No va dubtar sobre com havia d’enfrontar-se a la situació. I li va costar la vida.

                Estic convençut que, si no tots, la majoria dels qui ens dediquem a la docència hauríem fet el mateix. Per això, quan vam sentir la notícia a mig matí del dia 20 d’abril, vam quedar commocionats. Perquè, lluny d’haver-nos trobat mai amb res semblant, ens era esborronadorament fàcil imaginar com devia haver anat tot. Ens vam identificar amb aquell xicot que sent soroll al passadís i surt de classe per veure què passa i, per instint, perquè davant d’una actitud irresponsable d’un alumne l’última cosa que farà és amagar el cap sota l’ala, s’hi enfronta i troba la mort. Estava fent la seva feina, la part menys acadèmica i més humana. S’estava enfrontant a un alumne per protegir la resta, una part de la seva feina que mai no li hauria estat reconeguda si no li hagués costat la vida. Com no hauria estat reconeguda la del seu company d’educació física, que, a risc de fer una fi semblant, va poder reduir l’agressor només amb paraules.

                Tots els docents som, des de fa unes setmanes, L’Abel Martínez. L’Abel és, des d’ara, el meu heroi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de maig de 2015, i també al Pou Digital)

Tradicions

No cal haver estudiat antropologia per adonar-se que a les nostres tribus, si bé antigament l’origen de la majoria de costums i rutines socials es perdien en la memòria de les generacions més velles, en el món canviant i globalitzat d’avui tendim a consolidar, a una velocitat de vertigen, modes i costums que, al cap de pocs anys, tothom considera tradicions. Els nostre fills diran que el Halloween s’ha celebrat tota la vida, mentre nosaltres plorem per la castanyera que, com qui diu, els nostres padrins no coneixien. Al capdavall, per més que els pobles ens aferrem a qualsevol costum i l’elevem a la categoria d’ancestral, sempre hi ha un origen. Ens agrada presumir de conservar les tradicions i no sempre recordem que aquestes tradicions qui sap si un dia, no massa llunyà, van ser una simple moda (potser d’origen foraster) que va esdevenir costum i que, amb el temps, ha arrelat. La distància que va del costum sobrevingut a la tradició ancestral és tan prima que no deixa de comportar alguns riscos per a les tradicions que es remunten realment als orígens culturals d’un poble.

Els turistes que visiten la costa catalana o fan un creuer que s’atura a Barcelona estan convençuts que una de les tradicions més arrelades en aquest país és anar de tapes, degustar “montaditos” o menjar paella infecta i beure amb canyeta sangria de vi barat en un local amb terrassa on els cambrers xampurregen totes les llengües tret de l’autòctona. Quan deuen tornar al seu lloc d’origen segur que presumeixen, amb aire de mundologia, de la seva immersió en la gastronomia local “autèntica”.

Els pastissers són un dels gremis professionals que més ha contribuït a consolidar, adaptar i, fins i tot, crear tradicions recents. Les mones de pasqua (que fa cent anys no eren res més que un ou pintat) i els panellets (que han modificat formes i gustos per arribar a tots els paladars) en són exemples clars. I que me’n dieu, del pa de Sant Jordi? Una mena de coca quadribarrada que a les pastisseries venen, des de la primera diada que el van comercialitzar, com a tradicional?

Segur que avui molts dels lectors d’aquest suplement fan una calçotada. N’hi haurà que, fins i tot, embolicaran un grapat de cebes dolces escalivades amb els fulls del diari que acompanya el dominical. Anar al camp o al restaurant, mascarar-se les mans, sucar els calçots a la salsa (tothom sap i és profecia que el secret dels calçots és la salsa) i aixecar-los ben amunt per, amb una ganyota ridícula, fer-los baixar gola avall, s’ha convertit en un costum arreu de la geografia catalana i ja es parla de les “tradicionals” calçotades. Sembla que ho haguem fet tota la vida quan, en realitat, fins fa una vintena d’anys era una pràctica del tot excepcional.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 d'abril de 2015)