Mossèn Ballarín, concentrat

                A un personatge com Josep Maria Ballarín (capellà i escriptor molt popular, que mai no ha defugit de dir les coses pel seu nom i s’ha mantingut fidel a uns ferms principis religiosos, culturals, lingüístics i morals) li escau, com una sotana feta a mida, el llibre que ha confegit Jaume Huch. Mossèn Ballarín per ell mateix (Pòrtic, 2013) és una síntesi concentrada, en petites dosis, del conjunt de la seva obra, i vol compensar l’absència d’una autobiografia que, pel que sembla, no arribarem a llegir mai. Les més de mil cinc-centes cites que componen el llibre formen un retrat extraordinari de Josep Maria Ballarín. Hi trobem el religiós, l’escriptor, el pensador i, sobretot, l’home (“Amb la pau que em dóna la pobresa, les engego pel broc gros. Sóc un capellà estrafolari. Em trobaria més a pler a la taverna que no m’hi trobo a la sagristia”).

Ballarín apareix com un mestre de la frase aguda, a mig camí del pensament precís, l’estirabot lúcid, l’anàlisi brillant i la reflexió esmolada. Sovint contraposa el sentit comú a la saviesa petulant d’alguns pensadors bufanúvols. Així, carrega contra científics i filòsofs (especialment Sartre), però també contra teòlegs i falsos cristians. La presència de la fe plana per tot el llibre, que no està pas mancat de descripcions de gran bellesa literària (“Una plaça de debò ha de fer olor de pa fresc de fleca i de fusta nova serrada de fusteria, les dues olors més belles del món. Déu meu, l’olor dels oficis!”). La figura de mossèn Ballarín se’ns presenta des dels seus orígens familiars (on destaca la mare, que veiem en l’extraordinària foto de la coberta), la vocació (“Tot bitxo es feia capellà, frare o monja. No cal pas una anàlisi sociològica per entendre-ho”), i absorbeix el lector amb una tirallonga de reflexions, sentències, aforismes i estirabots sobre la vida (que “no és com te la donen, sinó com te la prens”), el món (“No em preocupa l’evolucionisme per saber si venim del mico. Em preocupa per saber si anem cap al mico”), l’home (“Venim de pagesos i voldríem un pegadet de vinya, però venim de nòmades i voldríem anar terres enllà”), Déu (“Déu no es demostra ni es raona, s’endevina”), el cel (que deu ser “com un partit de futbol en el qual el Barça fa un gol al Reial Madrid cada minut”), l’Església (“La nostra Església d’avui fa massa soroll de tancar portes”), els sants (“Pobre, Sant Francesc és el sant més actual a totes les èpoques”), el país (“Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari”), la història (“Tot ve de Carlemany”), la civilització (“A Grècia hi ha les fonts de tots els rius d’Europa”), o els catalans (que, “fins no fa gaire, naixíem amb els retrats dels avis a la cambra dels pares”).

Però, és clar, com diu mossèn Ballarín, “Un article no és una exposició doctrinal, és una llambregada”. Per tant, qui vulgui conèixer millor l’autor haurà de llegir l’autoretrat confeccionat per Jaume Huch que, molt probablement, servirà d’invitació a descobrir o redescobrir el conjunt de l’obra de qui va ser capellà de Santa Maria de Queralt durant dècades (“Encara estic meravellat, he vist el món des de molt amunt. Però sóc home, el meu món és arran de terra”).

(Article publicat a Regió7, el dia vint-i-u de gener de 2014)

Memòria i oblit

A cada poble en devia haver tres o quatre. Avui en diríem friquis i segur que algun imbècil els gravaria amb el telèfon mòbil, en situacions ridícules o compromeses, per penjar les imatges al Youtube. El meu record, però, és dels anys setanta. A Alpicat encara no s’ensumava l’explosió immobiliària que havia de canviar definitivament, dues dècades més tard, la fesomia urbana i humana. En general, aquests personatges vivien al llindar de la marginalitat i en la més rigorosa solitud. Recordo el Peret del Sagall, un dement de tarannà variable, en general prou pacífic, a qui, de tant en tant –amb el temps, el seu trastorn bipolar es devia accentuar—, agafaven rampells imprevisibles. Passava la major part de l’any ingressat en un sanatori per a malalts mentals i als estius atemoria la imaginació dels xiquets amb un esguard alienat els efectes del qual, pobre home, no devia pas imaginar. Sovint parlava sol o s’adreçava al primer que trobava per assegurar-li que coneixia les eminències més distingides, de ministres i reis cap amunt. Els diumenges, a missa segona, recitava una versió sui generis del parenostre, amb convicció devota i una veu tan potent que garratibava els escolans. Recordo també el Peret del Coronel, gorra i bigoti, afable i divertit fins que s’encenia com un misto quan la canalla el burxava mentre anava cap a l’hort. I tinc ben present la imatge del Pepito del Motxilla, pacífic, tartamut i sord com una campana, que, sense treure’s la pipa de la boca –era clavat al Popeye!—, mantenia acalorades converses amb el Kojak, un petaner menut i nerviós de qui no se separava mai, i amb el qual, fins i tot, arribava a compartir un gelat.

De tota la galeria de personatges peculiars que hi havia al poble, però, el qui més recordo era el Manuel del Perera, que es passava les hores arrupit en un banc de la plaça i aferrat a una botella, mentre gesticulava i regalava soliloquis a l’aire. Compartia els espais amb la gent del poble –alguns li devien ser parents— en una tolerància mútua que, vist des de l’actualitat, resulta sorprenent. Al cap dels anys vaig saber que era un veterà de la División Azul (aquella unitat d’infanteria que va servir a Franco per ajudar Hitler sense participar oficialment en la guerra mundial), que havia sobreviscut al fred del front de Rússia i, derrotat i alcohòlic, havia tornat al poble. Per mi, aquell pobre diable ha estat sempre la prova que el règim franquista, durant la postguerra, no es va limitar a menysprear, perseguir, anorrear i oblidar els derrotats que havien defensat la causa republicana, que militaven en el comunisme o que flirtejaven amb els ideals llibertaris. Franco també va oblidar –o condemnar a la marginalitat— alguns dels qui hi havien compartit ideals.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de gener de 2014, i també al Pou Digital)

Finalistes del Premi Amat-Piniella (I)

            Quatre són les obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany, que s’atorgarà el dia 19 de febrer.

            Les guerres del pare (Proa, 2013), de Pere Rovira, és una novel·la escrita amb una prosa nítida i de gran plasticitat, on l’autor explica la història del Baster (personatge extraordinari, honest i intel·ligent, d’una força moral incontestable, i sobre el qual recau bona part del pes del relat) i del seu fill (versió infantil del mateix autor). Un pare i un fill que, envoltats de personatges divertits, entranyables i emotius, no es conformen amb la misèria i s’hi enfronten amb orgull. Com quan escriu poesia, Rovira ha buscat en la pròpia experiència la matèria literària per construir la seva obra i ofereix un peculiar testimoni, novel·lat, de la pròpia infantesa. Rovira no ha escrit la novel·la decorativa que algú podria preveure en un poeta. Les guerres del pare, un impressionant homenatge al passat i a l’etapa d’aprenentatge, manté, de cap a cap, la solidesa narrativa pròpia d’un narrador consolidat.

           La nit de Vàlia (Proa, 2013), de Monika Zgustova, és també una novel·la amb referents reals. Una novel·la russa, escrita en català, que recrea la història autèntica de Valentina Grigòrievna, una dona que va ser empresonada en un camp de concentració siberià durant uns anys, i la vida dura de després, amb la seva filla, a la qual recupera en sortir. Misèria, superació i amor es combinen en aquesta novel·la que ens fa conèixer el paper de les dones al gulag de l’antiga Unió Soviètica. La nit de Vàlia, que en bona part es pot adscriure al subgènere narratiu anomenat concentracionari, carrega durament contra la crueltat, la burocràcia i la injustícia del règim stalinista, i ens mostra la persona enfront de les situacions més extremes (“La meva existència transcorria al camp; la veritable vida, dins meu”). Amb un estil on intervenen diferents veus narratives i un relat explicat, per tant, des de perspectives diferents, La nit de Vàlia conté, rere el dramatisme de la majoria de les seves pàgines, una intensa història d’amor.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de gener de 2014)

Preguntes per al 2014

                Fa pocs dies que ha arrencat un any carregat d’expectatives. És un bon moment, doncs, per demanar-nos com anirà el 2014. Proposo que, amb aquella il·lusió neguitosa amb què la canalla s’enfronta a la nit de reis, ens fem una sèrie de (dobles) preguntes i, si s’escau, formulem desitjos de cara als temps que s’acosten. Som-hi:

Voleu que, quan aneu pel món i us identifiqueu com a catalans, la gent reconegui el vostre origen? En cas afirmatiu, preferiríeu no haver de parlar del Barça com a signe d’identitat si no és estrictament necessari?

Teniu la senyera estelada penjada al balcó? En cas afirmatiu, us agradaria despenjar-la perquè ja no cal reivindicar el que sigui que reivindica tenir-la penjada i que sigui estelada?

                Voleu que la selecció catalana de futbol jugui més d’un partit l’any? En cas afirmatiu, voleu que participi en competicions oficials?

                Voleu deixar de ser tractats de nazis pel fet de defensar el model d’immersió lingüística a les escoles? En cas afirmatiu, us agradaria que algú prengués mesures legals contra els qui fins ara us hi han tractat?

                Creieu que 13TV i Intereconomía tergiversen, per a la seva audiència, la realitat quotidiana de Catalunya? En cas afirmatiu, creieu que ho fan deliberadament?

                Esteu tips de sentir com els esportistes catalans diuen que l’esport i la política no s’han de barrejar, mentre ells competeixen en nom d’Espanya? En cas afirmatiu, voldríeu que diguessin el mateix, però competint en nom de Catalunya?

                Creieu en el dret dels pobles a decidir el seu futur? En cas afirmatiu, penseu que Catalunya és un poble amb aquest dret?

                Voleu que els catalans que estan a favor de la unitat d’Espanya puguin votar contra la independència? En cas afirmatiu, us agradaria que ells manifestessin la mateixa consideració en relació als independentistes?

                Creieu que, quan una llei no recull el desig o el sentiment d’un poble, cal canviar-la (com tantes se n’han canviat al llarg de la història, des de la llei de la selva)? En cas afirmatiu, penseu que si, tot i així, no es canvia, és legítim desobeir-la?

                Voleu que el 2014 tingui transcendència en la història de Catalunya? En cas afirmatiu, us agradaria que fos pel resultat d’una consulta en què poguessin votar tots els catalans?

                Voleu anar de vacances a Ítaca (no pas a l’illa real, sinó a la il·lusió que canten els poetes i que han aprofitat, com a símbol, esportistes i polítics)? En cas afirmatiu, us agradaria quedar-vos-hi?

                Si heu contestat doble “sí” en al majoria de preguntes, deveu tenir pocs dubtes sobre què votareu el nou de novembre!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, la vigília de Reis de 2014, i també a El Pou Digital)

"División Azul"

De tots els personatges solitaris, marginats, desubicats o estrafolaris –avui en diríem friquis— que als anys setanta, quan jo era petit, hi havia al meu poble –Alpicat—, el cas més peculiar era el del Manuel del Perera. El recordo arrecerat en un banc de la plaça, aferrat a l’ampolla, malgirbat i amb un abric de color indefinit i colzes esmolats, com els indigents alcohòlics d’algunes ciutats grans. Durant molt de temps no vaig saber on dormia ni de què vivia. No molestava ningú i la gent el deixava fer sense dir-li res, en una convivència que, vist amb la perspectiva dels prejudicis actuals, resulta sorprenent. Quan, a les nits d’estiu, els veïns del meu carrer sortíem a la fresca –els grans asseguts en cadires de cul de boga i els petits al cantell de la vorera—, recordo que algun cop el Manuel se’ns havia atansat. Llavors els grans interrompien la xerrameca i la canalla deixàvem el joc en què estàvem immersos i paràvem atenció. El Manuel, a peu dret (no hauria pas gosat seure), explicava històries de temps remots que jo aleshores no entenia, o cantava cançons que mai no havia sentit... El vèiem del tot inofensiu i ens demanàvem com un alpicatí –no era pas un rodamón que hagués aterrat al poble per casualitat— podia haver acabat d’aquella manera.

Més tard vaig saber que havia format part de la famosa “División Azul”, aquella unitat d’infanteria que servia a Franco per ajudar Hitler sense intervenir oficialment en la Segona Guerra Mundial, formada per més de quaranta mil voluntaris espanyols (militars de carrera i falangistes veterans de la Guerra Civil) que es van arrenglerar al costat de l’exèrcit alemany, i que van ser enviats al Front Oriental, a Rússia, per participar en el setge de Leningrad, on prop de cinc mil van deixar la pell, tant en combat com, sobretot, a causa del fred.

He recordat el Manuel del Perera mentre llegia l’excel·lent novel·la El pou dels maquis, de Margarida Aritzeta (Cossetània, 2013), una recreació novel·lada del que el 1947 es va conèixer com “la caiguda dels Vuitanta”, que va representar el desmantellament de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, un grup de guerrillers vinculats al Partit Comunista, que preparaven el terreny per a una eventual intervenció dels Aliats que alliberés Espanya del feixisme. El pou dels maquis és una de les quatre obres finalistes del Premi Amat-Piniella d’enguany, i hi apareix, com a personatge secundari, un jove que ha tornat a Valls després d’haver format part de la “División Azul”. L’Ajuntament falangista li paga un sou modest de funcionari (lluny del tractament d’heroi que li havien promès quan el van allistar voluntari) i, trastocat i alcohòlic, diu que “ja hauria de ser mort, jo”, i que “quan penso en aquell fred i en aquell llac [l’Ilmen]... em foto a beure. No sóc prou valent per viure així”. Es veu que la memòria selectiva del govern de Franco en va ser tant, de selectiva, que fins i tot va oblidar-se d’alguns dels qui li havien estat afectes. No sé si el pobre diable del Manuel va obtenir el que es mereixia, el que està clar és que no devia obtenir el que s’esperava quan –empès pel fervor patriòtic, per l’odi contra els comunistes o, senzillament, per les ganes de viure una aventura— va agafar el tren cap a Alemanya, camí d’un infern gelat.

(Article publicat a Regió7 el dia 4 de gener de 2014)

Absència

Al Ramon Nadal, que enguany no hi serà

                D’aquí a tres dies serà Nadal. La il·luminació, els pessebres i l’infame anunci de la loteria fa setmanes que ho anuncien. A mi, tot això de l’esperit nadalenc, l’ornamentació kitsch de cases i carrers, la lluminària hortera i, sobretot, la felicitat imposada, m’atabalen una mica. No és pas que no m’agradi, però em sento com si no anés amb mi. Com quan veus una festa on tothom s’ho passa bé i penses que t’hi agradaria ser, però saps que si hi fossis t’hi sentiries fora de lloc.

                Potser, de tot el que envolta aquestes festes, l’espai on millor em sento és el de la sobretaula dels dies de Nadal i Sant Esteve. Parents a qui fa temps que no veus i amb qui cada any (amb la mateixa cordialitat, això sí) acabes discutint sobre els mateixos temes; la mestressa de casa que pateix per si ha trobat el punt adequat de sal en els galets, si ha farcit prou els canalons o si la taula estava ben parada; neules que es treuen quan tothom ja està ben tip i es mengen per pura golafreria; canalla que corre i xiscla fins que algú, tip de sentir-los, decideix que juguin en una altra banda; l’ampolla de bon licor, ben guardada durant l’any, que només es treu en aquestes ocasions; una partida de botifarra ocasional i intergeneracional; les bombolles del xampany (al vi escumós nadalenc mai no li podré dir cava); la conversa alternativa dels fumadors proscrits que, des de fa uns anys, hem de sortir al terrat a satisfer el vici perquè el discurs (i la llei) antitabac ha calat a fons en la mentalitat dels no fumadors i, sobretot, dels exfumadors... i el que cadascú hi vulgui afegir del seu propi retaule nadalenc.

                A totes les sobretaules, però, s’hi sent l’absència dels que en algun moment hi van participar i ja no hi són. Per això, en aquestes trobades, recordem, amb un somriure nostàlgic, anècdotes de padrins i oncles que ens han deixat i a qui potser els més petits ja no recorden o no han conegut. És més dur, en canvi, quan l’absència és recent; quan aquell a qui ara has de recordar seia al teu costat tot just fa un any i, després d’un bon àpat, parlàveu dels plans de futur... L’absència és sempre insubstituïble, però el dol és especialment dur durant el primer any, perquè cada moment és el primer sense aquella persona: els primers sants i aniversaris, la primera Festa Major, el primer Tots Sants i, és clar, el primer Nadal. És cert que amb el record, durant la sobretaula, aconseguirem fer un xic presents els éssers estimats que ja no hi són, però sabem que el record sempre serà insuficient i que, per tant, a alguns, enguany ens tocarà un dinar de Nadal cobert amb una pàtina de tristesa que mirarem de compensar amb un somriure especialment nostàlgic.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de desembre de 2013)

La revolta de Fígols

                A primers de l’any 1932, els miners de la conca de l’Alt Llobregat van engegar una vaga revolucionària amb l’esperança que s’estengués arreu de Catalunya, com una taca d’oli. A Fígols, una colla de miners i filadores van proclamar el comunisme llibertari i, durant uns dies, hi onejà la bandera negra i vermella. Quan va intervenir l’exèrcit –per ordre del govern de la República—, la revolta es va acabar amb una dura repressió. Alguns miners foren detinguts, empresonats i, en alguns casos, fins i tot deportats a l’Àfrica.

              Ara que s’apaga la memòria dels últims testimonis d’aquests fets, aquell episodi ha estat recuperat pels Amics del Teatre de Cercs, que han tingut l’encert d’encarregar a l’escriptor Jordi Cussà (traductor, narrador, poeta i dramaturg) un text que, com tots els de l’autor, desborda talent. L’obra –Fígols, 1932: la revolta— es va estrenar el proppassat 30 de novembre al Cine-Teatre Sant Corneli, de Cercs, i es va poder veure, també, al Teatre Municipal de Berga el dia 14 de desembre. Per qui tingui curiositat de conèixer l’obra, l’editorial berguedana L’Albí –qui, si no?— ha publicat el text de Cussà, que també la codirigeix. I hem de celebrar aquesta publicació perquè en la seva faceta com a dramaturg, amb prop d’una vintena d’obres de teatre, Jordi Cussà mai no n’havia vist cap en forma de llibre.

                Fígols, 1932: la revolta és, a banda d’una bona peça dramàtica, una lliçó d’història destinada als qui pensen que cal recuperar aquest episodi però també, i especialment, cap als qui pensen que “remoure la història no serveix per a res”. Ens parla de l’anarquisme durant la República, d’una època en què “les vagues eren (···) una declaració de guerra social”, d’uns dies en què el somni del comunisme llibertari va ser possible, d’una colla d’obrers (miners i filadores) que, potser amb un xic d’ingenuïtat utòpica, van creure que podien començar una revolució. Treballadores de la colònia Carme –com l’Eulàlia o la Mercè— i miners com el Just, el Cisquet o el líder Manuel Prieto, emprenen una aventura que no pot acabar bé. Al final, coneixerem el destí dels personatges gràcies al recurs escènic on diversos personatges llegeixen o dicten cartes que es van intercanviant. A més, com no podia ser d’altra manera, tractant-se d’un text de Cussà, les escenes, farcides de diàlegs vius i àgils, estan esquitxades de poesia i dels jocs de paraules tan propis de l’autor de Berga: “només en traurem un pa de fam i una bota de misèria”, “una bona bresca de gresca fresca”, “perdre-hi ous i mamelles”, “què més piula, la Pia?”.

Jordi Cussà, que ha evolucionat ideològicament cap a l’independentisme (fins i tot va publicar una novel·la, A reveure, Espanya, on dissenyava, quan això que ara en diem el “procés” era una esperança tot just incipient, la seva versió del camí cap a una Catalunya lliure), no pot dissimular una certa simpatia per les tesis anarquistes o, si més no, per la lluita obrera: “La socialdemocràcia i el capitalisme de rostre humà, com ells ho diuen –comenta el professor, alter ego de Cussà, en una classe que apareix al principi, al mig i al final de l’obra—, no van pas néixer del bon cor d’empresaris i governs, sinó de la lluita i el sacrifici d’homes i dones com el Manuel Prieto”.

(Article publicat a Regió7, el dia 21 de desembre de 2013)

LO-LAI-LO

Aquestes ratlles van adreçades tant als lleidatans que pretenen anar per tot arreu utilitzant l’article masculí “lo”, com a tots aquells parlants de català oriental que (per fer-se el graciós, el simpàtic o, directament, l’imbècil) volen imitar el parlar dels lleidatans i, a banda d’acabar els mots femenins amb un ridícula “e” tancada (“la taule de la sale està trencade”), posen l’article “lo” davant de qualsevol nom masculí i deixen anar bajanades com “lo Antoni” o “vaig veure lo Martí”. L’esgarrifança que em produeixen aquests imitadors de pa sucat amb oli és només comparable a la que em provoquen els qui parlen de “ses Illes” quan es refereixen a les Balears i Pitiüses.

D’entrada, cal advertir que, per més que alguns –abanderats orgullosos del localisme pintoresc— en reclamin l’omnipresència (tant en contextos formals com informals), els lleidatans no l’usem pas davant de qualsevol mot masculí ni –encara menys— en qualsevol posició. Ho fem, només, en alguns casos: davant d’una paraula que comenci amb una consonant (“lo campanar de l’església”, “lo castell de Gardeny”), i, a més, l’article ha d’anar al principi d’una frase, després d’una pausa o bé darrere d’un mot acabat en consonant (“han acabat lo poliesportiu”, “lo veí de dalt fa molt siroll”). No el fem anar, per tant, quan segueix un nom començat en vocal (“l’alcalde us desitja bones festes”) perquè aleshores eliminem la “o”, la qual cosa representem gràficament amb l’apòstrof; ni tampoc (i aquí és on els qui volen imitar la nostra parla punxen estrepitosament) després d’un mot acabat amb el so d’una vocal (“vam veure el castell de Gardeny”, on ningú no diria “lo castell”, o “han tirat a terra el campanar de l’església”, on no es diu pas “lo campanar”).

Com bona part dels trets locals en qualsevol llengua del món, l’ús de l’article “lo” (propi del català nord-occidental) pertany a l’àmbit oral i al registre col·loquial. Un dels indicis que demostren la normalitat d’una llengua és, justament, dominar la diferència de registres i fer-ne una aplicació adequada. Tan decebedor és sentir que algú no sap expressar-se formalment en català, com adonar-se que molts lleidatans eviten, en les converses amb amics i parents, l’ús de l’article masculí “lo” (i el de moltes altres formes dialectals) com aquell qui fuig de la blasfèmia. Tant aquest bandeig com la reivindicació del localisme en tots els àmbits són símptomes evidents d’anormalitat: ningú, en cap llengua “normal” del món, parla igual en tots els contextos i circumstàncies; però ningú, tampoc, no posa en dubte sense criteri les convencions dels registres formals. Deixar d’usar l’article “lo” (a part d’un acte de mesquina pedanteria) és perdre un tros de la identitat dels qui el tenim com a propi. Abusar-ne, però, és caure en una actitud tancada i folklòrica que només afavoreix aquells que volen dividir-nos amb l’objectiu –és clar— de vèncer-nos i de fer-nos desaparèixer.

Acceptar-ne l’ús amb normalitat, sense imitar-lo ridículament, és un senyal de respecte interdialectal.

(Versions molt similars d'aquest article es van publicar al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de desembre de 2013, i també a El Pou Digital)

"PISA, morena, PISA con garbo"

Em costa entendre perquè agrada tant sentir com canten en català coneguts artistes que ho fan habitualment en castellà. El cas, però, és que fa gràcia. Tret de casos excepcionals i remarcables, generalment són interpretacions més voluntarioses que reeixides, on les “ll” es converteixen en “i”, les “e” àtones es transformen en “a”, les esses són totes sordes i les “t” finals desapareixen. Cada any, per exemple, el disc de la Marató aposta per aquesta fórmula a fi d’obtenir més ressò. I se’n surt, la qual cosa legitima el procediment. Perquè als catalans, tan acostumats a sentir-nos minoria acomplexada, ens agrada veure com la gent d’altres dominis lingüístics fa l’intent, encara que sigui puntual i circumstancial, d’expressar-se en la llengua pròpia d’aquest territori. Moltes vegades, fins i tot, és entre els propis catalanoparlants que ens indultem tota mena de barbaritats lingüístiques amb la justificació que l’important és l’ús del català, més que no pas la qualitat.

Ja hauria de formar part d’un passat de transició cap a la normalitat lingüística l’època en què es valorava, per damunt de qualsevol exigència purista, la voluntat d’utilitzar una llengua que durant molts anys havia estat maltractada i minoritzada i, com a mostra d’agraïment a aquesta bona voluntat, es perdonaven tots els castellanismes lèxics, fonèticis i gramaticals. Amb l’esforç n’hi havia prou i, per això, hem hagut d’aguantar, durant dècades, discursos institucionals, declaracions formals o entrevistes a famosos, que ens han fet sentir vergonya aliena. Tot això, però, en un país normal, amb una llengua (o dues, tant se val) normalitzada, hauria de formar part del passat. El que passa és que encara som lluny de poder considerar que l’ús del català està tant normalitzat, a Catalunya i a la resta del territori lingüístic, com el castellà. Alguna cosa falla quan portem trenta anys sentint polítics, periodistes, esportistes o empresaris maltractant el català amb una impunitat només comprensible fins a cert punt. Tothom es posaria les mans al cap si aquestes personalitats fessin el mateix quan s’expressen en castellà.

I això, que passa a Catalunya, també passa al País Valencià i a les Illes on, no fa massa, vam tenir l’oportunitat de presenciar un dels episodis més ridículament patètics que s’han viscut en un Parlament d’expressió catalanoparlant quan la consellera d’Educació i Cultura balear, Joana Maria Camps (del Govern de José Ramon Bauzà, el mateix que ha intentat bandejar el català de tota mena d’àmbits), llegia un text que algú li havia escrit en castellà i que, amb tota probabilitat, havia estat passat pel traductor del Google. Camps va referir-se a l’informe internacional PISA (Program for International Student Assessment), que avalua el rendiment escolar dels adolescents en diversos països, anomenant-lo –agafeu-vos fort!— informe TREPITJA. No, no és cap acudit dolent. És més: es veu que la susdita consellera (d’Educació i cultura, no ho oblidem!), després d’haver protagonitzat aquest episodi, que la posa en evidència i pren una especial rellevància tenint en compte el càrrec que ocupa, no ha dimitit i amb prou feines ha demanat disculpes. I això sí que faria riure, si no fos tan greu.

(Article publicat a Regió7, el dia 7 de desembre de 2013)

"Tot és possible"

                Com ja va passar fa dues temporades, el sant Jordi del 2014 els lectors de la Catalunya Central (i naturalment, també, els d’arreu) tindrem una cita amb els nostres narradors. El 2012 va ser el volum De tot cor, que aplegava trenta-dos relats d’autors del Bages, del Berguedà, de l’Anoia i del Solsonès; relats que tractaven el tema de l’amor des de les perspectives més diverses i, en algun cas, insospitades.

                Òmnium Bages i l’editorial L’Albí tornen a apostar, de cara a la primavera vinent, pel mateix format: recollir relats d’un bon grapat d’autors de la zona, d’edats que van de la trentena a la vuitantena llarga, alguns d’àmplia trajectòria i d’altres de més aviat desconeguts, amb estils ben variats. El tema, aquesta vegada, és la llibertat. És un bon tema per a un any com el 2014, però cal avisar (perquè ningú no es pensi que ensopegarà amb quaranta variacions de la mateixa història) que, de la quarantena de relats que aplegarà el volum Tot és possible, les narracions que giren al voltant de la llibertat dels pobles són una minoria, i encara, sovint, en parlen més en sentit figurat, de forma al·legòrica, que no pas de manera directa. Ben pocs, de fet, se centren en el desig de llibertat dels catalans. N’hi ha que tracten el tema de la llibertat individual, sexual o en relació a algun col·lectiu, com ara les dones; n’hi ha que especulen sobre els límits que ha de tenir la llibertat, si és que n’ha de tenir; n’hi ha que reflexionen al voltant del mateix concepte; n’hi ha sobre la llibertat a l’hora d’exercir la creativitat artística; n’hi ha que critiquen les conseqüències de l’excés de llibertat en algunes etapes de la vida; i n’hi ha que aborden el tema de la llibertat a partir de la seva absència, com a les presons, en un segrest o a causa de l’addicció a l’alcohol. En un parell de relats, fins i tot, apareix la famosa estàtua.

                El dia 12 de desembre, al Celler Oller del Mas –i maridats, com no pot ser d’altra manera, amb una copa de vi jove—, podran sentir-se alguns fragments d’aquests més de quaranta relats. Tothom pot assistir-hi.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2013)