El valor de la saviesa

            Tinc la impressió que la possessió d’una vasta cultura és, en aquests temps que corren, un valor molt poc considerat; que comptar amb la lucidesa i la capacitat de penetrar, a través del pensament o la literatura (que és, també, una manera de pensar), en els plecs recòndits de la naturalesa humana –com fan els bons escriptors i els grans filòsofs— no és una virtut gens valorada per la major part dels habitants d’aquests planeta, si més no a Occident. En canvi, no és difícil constatar que, cada vegada més, hi ha qui –amparat sovint per un suport mediàtic de baixa talla moral— es mostra orgullós de la seva ignorància. Hi ha qui es passeja amb altivesa per platós televisius i per les pàgines d’un determinat tipus de premsa popular i populista exhibint esperpèntics retocs estètics i proclamant als quatre vents, com a mèrit personal, no haver-se llegit mai un llibre. Sembla ser que la lectura està renyida amb el glamur. També hi ha qui manifesta, sense cap pudor, que se li té enveja per ser ric, guapo i bon jugador de futbol; perquè la bellesa, els diners i les habilitats esportives són avui, sobretot entre els més joves –que somien ser futbolistes, models, actrius o, directament, famosos—, valors molt més a l’alça que no pas cap mena de mèrit intel·lectual. El que més sorprén de tot plegat és l’actitud amb què alguns es vanten de la seva incultura.

            Aquesta reflexió m’ha vingut al cap llegint el llibre Memòries d’un somni (Quaderns Crema, 2011), d’Amadeu Cuito, un dels quatre finalistes d’enguany per al Premi Joaquim Amat-Piniella, que presentarà el seu llibre el dia 2 de febrer a la llibreria Petit Parcir, i que, entre moltes altres coses interessants, i a part d’exhibir una envejable cultura política i humanística, diu (ara no recordo en quin context, però no importa) que “la ignorància es pot portar amb dignitat (···), però només un cretí en pot fer bandera i mostrar-se’n orgullós”. Quina gran veritat!

Per això crec que cal tenir sempre com a referents els homes i les dones que, sovint des de la discreció i amb el posat humil, tenen el cap prou ben moblat per saber dir allò que els altres amb prou feines aconseguim mig esbossar o, de vegades, ni tan sols ens havíem plantejat. Gent com Lluís Calderer o Josep Tomàs Cabot (per citar només un parell d’eminents escriptors bagencs d’estatura intel·lectual incontestable) formen part d’aquesta elit avui dia tant poc considerada. I aquests referents no sempre formen part de l’àmbit acadèmic o erudit: tots hem aprés un gavadal de coses de persones que, malgrat no haver tingut l’oportunitat de formar-se (perquè la vida els ha anat com els ha anat), són capaces d’esbatanar ulls i badar boques al seu voltant cada cop que parlen.

            Al contrari del que passa amb els ignorants, és curiós observar com la modèstia i la humilitat acostumen a ser característiques de les persones sàvies. Sovint, també ho és la ironia. És clar que, com amb tot, cal anar alerta amb un excés d’humilitat. Com deia Josep Pla, una de les veus més iròniques que han donat les lletres catalanes, al seu Quadern gris: “Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosa”.


(Article publicat al Regió7 el dia 21 de gener de 2012)