La llengua dels padrins

L’anticatalanisme té moltes cares, moltes sensibilitats ideològiques i diverses procedències territorials. A mi em sap especialment greu, però, quan determinades bajanades provenen de territoris de parla catalana diferents del Principat.

Fins ara, els catalanoparlants que s’atrinxeraven amb més vehemència en la postura de considerar la seva parla com una llengua diferent del català, i escampaven entre els seus conciutadans una teoria conspiratòria segons la qual els catalans del Principat vivim obsessionats amb la idea d’assimilar-los, eren alguns valencians que, fa uns anys, s’arrengleraven en el que s’anomenava blaverisme (hi va haver un partit, Unió Valenciana, amb un líder peculiar, González Lizondo, que va gaudir de certa fortuna electoral als anys vuitanta i noranta defensant, en castellà, les singularitats del valencià i promovent l’anticatalanisme) i que des de fa temps ells mateixos han estat –ves per on— assimilats pel Partit Popular, la majoria de líders del qual ja s’expressen sempre, directament i sense complexos, en castellà.

Darrerament, qui s’ha erigit com a primera espasa en la croada d’arraconar el català a l’escola i a les institucions públiques i, per tant, relegar-lo als usos floklòrics, és el president balear José Ramón Bauzà, que ha promogut, fent-se el sord davant l’opinió de tota la comunitat educativa, una polèmica llei de trilingüisme que (darrere l’aparent promoció de l’anglès, que sempre queda bé) té com a objectiu reduir la presència del català a l’ensenyament i acabar amb la immersió lingüística, de resultats més que contrastats. En poc temps, el govern de Bauzà ha tirat endavant aquesta llei, ha descartat el català com a requisit per accedir a la funció pública i, fins i tot, ha provat de bandejar-lo en els topònims. Fa pocs dies, a més, queia en l’actitud ridícula, demagògica i populista que tradicionalment havia estat patrimoni del blaverisme valencià. Literalment, va dir: “no defensarem el català que es xerra a Catalunya sinó el que vam aprendre dels nostres pares i padrins”.  D’aquí a dir que la llengua pròpia de les Illes és diferent de la catalana hi ha un pas. I, tanmateix, si ens remuntem una colla llarga de generacions fins a l’edat mitjana, ens trobarem amb un dels padrins mallorquins més venerables de la història, el savi, filòsof i políglota Ramon Llull, creador del català literari, que no tenia cap dubte sobre la llengua que parlava i en la qual va escriure bona part de les seves obres, com també ho va fer en llatí i en àrab.

L’intent de disgregació (juntament amb la folklorització i el desprestigi social) és una constant en els processos de substitució lingüística (i consegüent desaparició de llengües minoritàries) que s’han produït o s’estan produint arreu del món. Llegiu, si no us ho creieu, l’interessant assaig de Carme Junyent, Vida i mort de les llengües (Empúries, 1992). Entendreu que l’únic interès que tenen aquells valencians, balears i aragonesos (això del LAPAO faria riure, si no fos un afer tan enverinat) que diuen defensar una llengua pròpia diferent del català és dividir per, un cop afeblida, procedir a l’abolició dels usos públics d’una llengua que, durant un temps, es mantindrà en les manifestacions folklòriques per, al capdavall, desaparèixer.

(Article publicat al Regió7, el dia 28 de setembre de 2013)

¿Españoles?

En un article de l’agost a El Periódico, Jordi Puntí ironitzava sobre la facilitat dels catalans, en època de vacances, per trobar-se amb altres catalans quan viatgen. Hi reproduïa una escena estival que pot haver-se produït a qualsevol indret del món: una parella de Ripoll coincideix amb una família de Vilafranca (“Que sou catalans?”) i, entusiasmats per la coincidència, enraonen fins a trobar, fins i tot, coneguts comuns. “A vegades hi ha catalans que sembla que viatgin pel món només per la il·lusió de trobar altres catalans”, concloïa Puntí. Molt abans que l’autor de Maletes perdudes en parlés, Pere Calders ja havia fet un conte extraordinari, Els catalans pel món, que abordava el tema amb gran subtilitat. En aquest cas, el protagonista coincideix, a Birmània, amb un lloro de Cadaquès que parla un català correctíssim i amb qui té ocasió de recordar el Mediterrani i expressar les ganes de tornar-lo a veure. “L’endemà, de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l’arribada”, acaba Calders.

L’entusiasme de coincidir amb conterranis, però, no és exclusiu dels catalans (malgrat el que vulguin fer creure aquells que dissimulen la pròpia catalanitat per no semblar provincians). De fet, quan viatgem, els catalans també ens trobem amb la pregunta “¿españoles?”, i aleshores, alguns, empassem saliva. Què cal contestar? La resposta còmoda és la resposta més pràctica, és a dir, la del que (tot i ser sobiranista de nova fornada, però convençut, tenir l’estelada al balcó i haver anat fins a l’Ebre per participar a la Via Catalana) reconeix que sí, que és espanyol (al capdavall, es justifica interiorment, és el que de moment encara hi diu al DNI i, ves, prou que celebra els triomfs de la “Roja”), i és posa a parlar amb el suposat compatriota de la cara dura dels anglesos, que no volen cedir Gibraltar i provoquen el personal llençant blocs de formigó al mar per impedir l’activitat pesquera. Si, en canvi, respon que no, que és català, automàticament s’arrisca a una mirada airada i potser, fins i tot, a un comentari despectiu. I això incomoda. A mig camí, hi ha l’actitud pròpia del tarannà dubitatiu que defineix molts dels nostres conciutadans: no dir ni sí ni no i, com a molt, deixar anar un “bueno... catalanes...” que ve a dir, precisament, això: sí, però no; o bé: no, però sí. I, encara, hi ha qui dissimula. Qui, fart de donar explicacions, o d’haver de comportar-se amb hipocresia, o fart, senzillament, d’haver de suportar mirades de condescendència quan l’identifiquen com a català, opta per fer veure que no ha entès la pregunta i, en algun cas, fer-se passar per italià o per portuguès.

Tinc la impressió, però, que últimament, anant pel món, als catalans ja no ens la fan tan sovint, aquesta pregunta: “¿españoles?”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de setembre de 2013, i també a El Pou Digital)

Una entrada al bloc "Mascaró de proa" que parla de "A fer punyetes!"

El crític i expert en literatura infantil i juvenil Josep Maria Aloy ha comentat A fer punyetes!, en el seu bloc "Mascaró de proa", en una entrada on també comenta novel·les de Maria Carme Roca i Joan Pinyol.

A fer punyetes! de Llorenç Capdevila

Barcanova, 2012

Aquesta novel.la de Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969), de qui fa poc comentava, en aquest blog, el seu excel.lent conte L'Èlia va de bòlit (Barcanova, 2013), arrenca quan uns encaputxats entren, de nit, a l'I.E.S. de Vilanova del Tossal i ho destrossen tot. L'endemà, s'han de suspendre les classes i tothom es demana qui poden haver estat els autors dels desperfectes.

De les tres novel.les que presento avui, aquesta potser és la més realista i jo diria fins i tot que impertinenment realista: la cara més crua d'una part dels adolescents d'avui -no tots, per sort!- que reneguen de tot i arrosseguen la seva ànima sense saber on caure morts. El protagonista, l'Eduard, no és cap model de res i les seves conductes provoquen que sigui el lector que estigui temptat de renegar d'ell. Capdevila, que coneix el món dels adolescents, ens dibuixa un Eduard baliga-balaga, a moments més bleda del compte que no es planteja res i sempre s'està lamentant. No sap mai què vol però li agrada jugar amb foc i sovint es crema. Un personatge molt poc modèlic que farà estremir més d'un mestre i més d'un pare davant d'una novel.la escrita sense concessions i amb una bona dosi d'irreverència.

Però l'autor escriu una història volgudament irreverent perquè el lector, que ell suposa que sabrà ser prou crític, aprengui a moure's observant la incompetència del protagonista i n'aprengui alguna lliçó, per petita que sigui.

La literatura no ha d'alliçonar -diu el mateix autor en una entrevista- cosa amb la qual jo també estic d'acord però amb matisos: els escriptors sempre alliçonen, encara que no vulguin, enviant missatges o fins i tot no enviant-ne cap. Sempre alliçonem, encara que no s'explicitin els valors que donen peu a les suposades lliçons... En aquesta novel.la fins i tot la pèssima conducta del protagonista és alliçonadora: qualsevol lector intel.ligent -més intel.ligent que el protagonista- aprendrà que ha d'intentar no caure en les frivolitats i les irresponsabilitats en què cau el protagonista.

És més, Llorenç Capdevila, professor de literatura, ens dóna una una lliçó a tots plegats pels elogis que destina a la lectura entre els joves en uns moments en què llegir no és que sigui una de les seves preferències més importants. En la novel.la, la profe de literatura els llegeix una història a classe... una història narrada en un estil molt directe, que ha captat l'atenció dels alumnes de literatura. Era com si sentissin parlar al protagonista...Al cap de mitja hora de classe, la professora ha deixat de llegir i molts dels alumnes han arrufat el nas i han protestat. Les peripècies de Holden Caulfield els tenien atrapats. L'Eduard sospita que si el protagonista d'aquella novel.la li cau malament és precisament per com s'assemblen. Quin gran escriptor, el tal Salinger! Els bons llibres -ha sentenciat la professora- han de ser capaços de canviar el lector... També ha dit que per això ella creia que els qui llegeixen bona literatura tenen una vida molt més rica que no pas aquells que no agafen un llibre ni per equivocació.

Magistralment escrit amb una prosa fluïdíssima i un ritme trepidant... a moments sembla que el lector estigui llegint un guió cinematogràfic desbordant d'imatges sense aturador. Capdevila s'emmiralla en la novel.la de Salinger. I si no s'hi emmiralla hi fa una clara referència. De fet el protagonista de A fer punyetes i el d' El vigilant en elcamp de ségol són dos joves que tenen coses en comú. Són transgressors i van a la seva qüestionant-t'ho tot... El de Salinger és més intel.ligent que l'Eduard, a qui Capdevila el fa tan baliga-baliga perquè vol que sigui així. En el fons vol que el lector jove, si s'hi emmiralla, sigui per qüestionar les seves conductes barroeres i irresponsables... No pas per identificar-se amb ell. Crec!

Si voleu llegir l'entrada completa:

Tres novel·les d'institut, Josep Maria Aloy

El millor Tomàs Cabot

El 2007, poc més d’un any després d’haver rebut el Premi Bages de Cultura, quan va presentar Weekend amb Robinson Crusoe (publicada per L’Albí), Josep Tomàs Cabot va anunciar que ja no escriuria més novel·les; que, amb els anys que feia que s’hi dedicava, en ficció literària ja havia dit tot el que havia de dir. En realitat, com ell mateix confessava en una nota al final del llibre, aquell Weekend ja partia d’un text que, havent estat redactat en una primera versió els anys vuitanta, havia reescrit i actualitzat.

Que abandonés la literatura de ficció, tanmateix, no vol pas dir que deixés de banda la creació literària. L’any  2010, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, va publicar (un cop més a L’Albí) La feina feta, un llibre imprescindible per entendre la seva dimensió com a escriptor i humanista. Es tracta d’unes “memòries professionals”: més de sis-centes pàgines de lletra atapeïda, on l’autor repassa el seu pas per diferents universitats, l’etapa al capdavant de la revista Historia y Vida, les col·laboracions periodístiques, la vintena de llibres publicats o la relació amb diverses personalitats del món de la cultura. Darrerament, a més, i gràcies a la col·laboració de Jaume Huch, editor de L’Albí, Tomàs Cabot s’ha dedicat a revisar, polir i reescriure tres de les seves novel·les més interessants, que ara apareixen publicades en un sol volum, titulat El cercle tràgic. Es tracta de la trilogia que repassa alguns episodis de la història social de Catalunya, des de la Setmana Tràgica fins a l’esclat de la Guerra Civil.

Tenir l’oportunitat de llegir (o rellegir) aquestes tres novel·les (Giravolt dels dies, 1986; Deu visites al company absent, 1997; i Adéu, Bakunin!, 1998) com si fossin una de sola és, us ho asseguro, una bona manera, i una nova oportunitat, d’aproximar-se (si no ho havíeu fet encara) a l’obra d’un autor a qui algun dia caldrà reconèixer com es mereix. Per a qui ja coneixia (totalment o e part) la trilogia, enfrontar-se ara a El cercle tràgic pot ser una forma de redescobrir (o, si voleu, corroborar) la capacitat narrativa de Tomàs Cabot, el domini de l’estructura, el control sobre el temps i l’espai, la intensitat de les situacions i els personatges memorables (és impossible oblidar la força i la integritat de la Lliberta i del Bakunin!). Però, sobretot, rellegir El cercle tràgic és la millor manera de percebre el missatge desencantat que hi ha al darrere dels tres llibres (ara convertits en tres parts d’un mateix relat), una reflexió segons la qual la història (tant la dels individus com la de les comunitats) és una successió de “tràgics cercles vitals (···), com el de tantes persones, tants grups humans, tants països, incapaços d’aclarir i resoldre el propi destí”.

A El cercle tràgic (que es presenta al Centre Cultural del Casino el dia 20 de setembre) hi ha intriga, pinzellades d’història i reflexió social i política. També hi ha situacions divertides que ens arrenquen un somriure i altres d’un dramatisme sense concessions, que fan estremir. Però, sobretot, El cercle tràgic és una extraordinària passejada per la peripècia vital d’uns personatges ben dibuixats, alguns d’ells d’una integritat commovedora, enmig d’un món dominat per la hipocresia, l’egoisme, l’odi i el dolor.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 14 de setembre de 2013)

"Pura sang"

                Què ho fa que, des de fa temps, entre els guardonats amb els principals premis de novel·la en català hi hagi un clar predomini de periodistes i personatges més o menys mediàtics? Màrius Serra, Genís Sinca i Sílvia Soler s’han endut, l’últim any, el Sant Jordi, el Josep Pla i el Ramon Llull respectivament. Em guardaré prou de qüestionar la independència dels jurats d’aquests premis. El fet de tractar-se de cares mediàtiques, i de persones ben relacionades dins el món cultural de casa nostra, no vol pas dir que no produeixin literatura de qualitat.

                El prestigiós premi Sant Joan, per exemple, va recaure l’any passat en la també periodista Ada Castells, amb una novel·la, Pura sang (Edicions 62, 2012), la lectura de la qual m’ha resultat altament satisfactòria. Es tracta d’una novel·la escrita amb eloqüència narrativa i descriptiva, amb un personatge principal potent, a cavall entre el drama victorià decimonònic i el thriller psicològic més actual, d’una intensitat que reté l’atenció del lector i, al mateix temps, va més enllà del simple entreteniment. A Pura sang seguim la veu de la Sílvia, pintora del mateix quadre una vegada i una altra (una dona que fuig, enmig d’un camp d’ordi), que explica la història al seu fill. És una heroïna desafortunada, que es va casar amb un ric menorquí (“em calia un príncep blau, me’l vaig pintar i es va destenyir de seguida”) per fugir d’un passat desagradable a Barcelona, i es troba atrapada en l’ambient claustrofòbic de Son Blanc, el casalot dels Solivella, amb una sogra despietada, digna d’una pel·lícula de Hitchcock. Quan es queda embarassada, el marit la ignora i la sogra s’apodera de l’hereu. Tot fa un gir quan la Sílvia, barreja de Madame Bovary i Mare Coratge, descobreix que la família amaga un altre infant en una caseta del jardí i, quasi al mateix temps, li diuen que el fill al qual s’adreça la veu narrativa pateix una greu malaltia (“Si no te’n surts, no hi haurà cap paraula per definir-me. Hi ha vídues, hi ha orfes, però ningú no sap com anomenar una mare que ha perdut un fill”). A partir d’aquí, la trama s’accelera i l’acció, que fins llavors se situava en una mena d’infern intemporal, es trasllada a una Barcelona clarament actual on la Sílvia, al capdavall i al límit de la bogeria, continua el seu recorregut existencial a la recerca del seu propi jo, davant del dilema de si és capaç de governar el propi destí. De si ella és “el capità” que domina el viatge, o bé si “el capità és el mar” i, per tant, es deixa endur per l’entorn i les circumstàncies.

                Pura sang és una prou bona novel·la. Tanmateix, la pregunta inicial continua sense resposta: com és que els periodistes acostumen a guanyar, darrerament, els premis literaris més importants?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'agost de 2013, i, amb algunes modificacions, al número de setembre de El Pou de la Gallina)

Negre és el color

De novel·les de gènere (que són lectures habituals d’’estiu) n’hi ha de bones i de dolentes, n’hi ha que estan ben escrites i n’hi ha que semblen voler insultar la intel·ligència del lector. Exactament com passa amb la literatura pretesament de qualitat, la que defuig les etiquetes i menysprea els qui volen acostar-se a un públic més ampli.

I entre els gèneres més populars no cal dir que destaca la novel·la policíaca (o novel·la negra), que ha viscut, els darrers anys, una revifalla considerable.

La novel·la policíaca va néixer a la segona meitat del segle XIX, amb autors com Edgar A Poe o Arthur Conan Doyle i històries que giren al voltant d’un enigma que cal resoldre. A principis del segle XX, a Catalunya, tot i que no hi havia ningú que conrees el gènere, les novel·les policíaques eren molt populars, com constata Josep Pla, amb cert menyspreu, en el seu imprescindible Quadern gris: “La gent s’ha donat, ara, a llegir novel·les policíaques. És una cosa nova en el país. La sensibilitat de la gent, després de la guerra, sembla molt més grollera”. És clar que Pla es refereix a les novel·les d’enigma (“Pel meu gust, si els detectius d’aquestes novel·les fessin de tant en tant un paper ridícul, serien molt més simpàtics. Però no n’erren ni una i totes se les pensen”), i aventura un nou model que, per a ell, seria més interessant: “aquestes novel·les tindrien encara més compradors si alguna vegada plantegessin les coses, no pas des del punt de vista de l’indefectible triomf de la policia, sinó des del punt de vista dels interessos dels lladres”. I és segur que Josep Pla no va tenir-hi res a veure, però al cap de molt pocs anys que posés per escrit el seu parer, als EUA (amb autors del calibre de Dashiel Hammett o Rymond Chandler) començaven a publicar-se novel·les policíaques amb un alt contingut social, on no tot girava al voltant d’un misteri i que sovint se centraven en el delinqüent. Era el naixement del que més endavant s’ha conegut com a novel·la negra o de violència social. En català, vam haver d’esperar la voluntariosa i militant aportació de Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo que, als anys cinquanta i seixanta, van fer les primeres aportacions al gènere en la nostra llengua. I va ser als anys setanta i vuitanta, amb autors com Jaume Fuster o Andreu Martín, que el gènere negre va consolidar-se en català.

Potser ha estat el boom de la novel·la escandinava, o potser les possibilitats que per al gènere ofereix el món i el moment històric que vivim. El cas és que amb el nou mil·lenni s’ha recuperat la moda fins al punt que ara mateix, en català, hi ha un premi literari (el Crims de Tinta) dedicat a la novel·la negra i sufragat pel Departament d’Interior de la Generalitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, i també a El Pou Digital)

Banderes

                Darrerament hem pogut veure els jugadors del Barça competint amb la flamant segona equipació. Les quatre barres vermelles sobre fons groc de la senyera dominen la totalitat de la nova samarreta. Al maig es va anunciar, com a gran novetat, que aquesta temporada, i per primer cop en la història del club, els colors dominants de la vestimenta alternativa del Barça serien els de la bandera catalana i, des d’aleshores, la decisió ha despertat adhesions (s’han batut rècords des que al juny es va posar a la venda) i també algun detractor (l’inefable Tomás Roncero, per exemple, va parlar de provocació quan l’equip es va presentar a Madrid a jugar la Supercopa d’Espanya amb l’equipació quadribarrada). Les causes que han portat a utilitzar un dels símbols nacionals per guarnir els jugadors han estat, de ben segur, diverses: la catalanitat intrínseca del club, la voluntat de no girar l’esquena al procés de transició política que estem vivint, la visió comercial d’aprofitar precisament aquest moment d’omnipresència de les quatre barres...

                A mi ja m’agrada que Messi, Xavi i companyia juguin amb una senyera com a samarreta, com també m’agrada veure els carrers de molts pobles i ciutats de Catalunya amb un gran nombre d’estelades que guarneixen balcons i finestres. Ara mateix, totes aquestes manifestacions les veig com una mostra que el procés sobiranista té suport social i, per tant, va per bon camí. Però –digueu-me, si voleu, perepunyetes— tot plegat em provoca, no puc evitar-ho, un punt d’incomoditat, perquè, en el fons, penso que cal considerar l’exhibició desaforada de banderes com un símptoma de falta de normalitat. I jo, el que voldria, és viure en un país normal. Les nacions que poden viure amb plenitud, amb llibertat i, sobretot, amb normalitat la seva condició no necessiten exhibir els seus símbols a tort i a dret. Les nacions que han de recórrer a aquests símbols és perquè tenen problemes d’identitat (com és el cas, per exemple, dels EUA, on s’aglutinen, sota un mateix sostre nacional, ciutadans de procedència cultural molt diversa), o bé perquè, com en el cas de Catalunya, no gaudeixen de plena sobirania. Que el símbol té la seva força, i que, per tant, no hem pas de menystenir-lo, ho demostren les xiulades i els càntics catalanòfobs que es van sentir al Vicente Calderón, l’estadi de l’Atlètic de Madrid, i ho demostra també l’escarni que, des de la incomprensió, en fan alguns sectors espanyolistes, com per exemple quan l’incomparable bufó ressentit Albert Boadella (a qui tant vam riure les gràcies en un altre temps, perquè qüestionava el poder, i que després, com que el poder no li reia també les gràcies, s’ha posicionat al costat, justament, dels òrgans més poderosos de l’Estat) s’embolica amb una bandera independentista i ensenya el cul just per on hi ha situada l’estrella.

                Tinc l’esperança, i el desig, que en un futur no gaire llunyà els catalans podrem prescindir d’aquesta necessitat que ara tenim d’aferrar-nos als símbols que ens representen. Llavors, amb la suficiència pròpia de qui se sap lliure, despenjarem l’estelada del balcó, trobarem una carrinclonada que un equip de futbol es vesteixi amb la bandera nacional i potser tornarem a riure les gràcies a l’Albert Boadella de torn.

(Article publicat a Regió7 el dia 31 d'agost de 2013)

Burca

                En el món de l’art, i especialment en el de la música, han proliferat de tal manera els outsiders, els enfants terribles, els excèntrics o els talents amb esperit provocador, que a hores d’ara el que costa és trobar artistes que s’avinguin a adaptar-se a les convencions marcades pels clàssics, artistes que no busquin l’originalitat irreverent, la diferència i la provocació i que, per tant, amb la petulància que acostuma a acompanyar aquesta actitud, es creguin perfectament capaços de ser originals, diferents i provocadors. La majoria, com és fàcil de suposar, no se’n surten (i aleshores cauen en el ressentiment i denuncien un entorn cultural mesquí, que no els entén). Altres, per sort, sí que ho aconsegueixen. Però són molt pocs.

                Entre els qui, pel que sembla, han aconseguit amb un cert èxit provocar, tot i que amb poca originalitat i dubtosa qualitat artística, hi ha la cantant nord-americana Stefani Joanne Angelina Germanotta, més coneguda com a Lady Gaga. La línia que separa la genialitat del ridícul és, en el món de l’art, molt prima, i de vegades aquells que en un moment determinat han estat genis cauen, de cop i volta, en la bufonada creativa més rocambolesca, com la de presentar-se a recollir un premi abillada amb un vestit de carn crua de vedella.

                La darrera excentricitat de Lady Gaga arriba en forma de cançó. No fa gaire ha difós, a través d’internet, un tema titulat Burqa on reivindica el dret de qualsevol dona a tapar-se de cap a peus. Diu coses com “I am a woman of choice” i “My veil is protection for the gorgeousness of my face” (“sóc una dona que tria” i “El meu vel és per protegir la magnificència de la meva cara”). I em semblaria la mar de bé, i fins i tot trobaria un punt de sensualitat en aquest elogi de la bellesa oculta i, per tant, del desig per allò que amb prou feines s’insinua, si tingués la certesa que els milions de dones que van pel carrer tapades de cap a peus arreu del món ho fan perquè decideixen lliurement viure amagades i reservar la seva bellesa per a un amant fidel que les respecta. Frivolitzar sobre aquest tema em sembla greu, tant per part dels qui volen veure una opció estètica en l’ús del burca, com d’aquells que pretenen integrar-lo al discurs de la por. Lady Gaga es deixa retratar amb un burca de color rosa de la mateixa manera que apareix fotografiada nua mentre fa exercicis de ioga. En el seu discurs apocalíptic, en canvi, els membres del partit xenòfob PxC alerten de la possibilitat que sota de cada burca hi hagi un terrorista islamista amb un cinturó d’explosius a punt per fer-lo esclatar prop d’una escola. Són dues cares de la mateixa moneda que, en el fons, amaguen la realitat: el que de submissió i tradició masclista arrelada representa l’ús del burca. Que el burca respon a una tradició religiosa i cultural respectable, és cert. Que és símptoma d’un tracte discriminatori cap a la dona, també.

Lady Gaga no contempla aquesta realitat, ella té la sort de posa-se i treure’s el vel quan li dóna la gana, com les turistes que baixen una estona del vaixell amb que fan un creuer per la Mediterrània, visiten la Mesquita Blava d’Istambul i, obligades a cobrir-se el cap, es fan tot de fotos, somrients, per deixar testimoni de l’anècdota d’haver anat, per una estona, amb hàbit de dona musulmana.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 17 d'agost de 2013)

Sense opinió

                És ben curiós el que passa amb els esportistes d’elit. Deuen ser l’únic col·lectiu professional que, més enllà dels quatre tòpics sobre el joc, només opina quan li toquen la cartera. Si cal reivindicar una millora de sou, se senten maltractats i tristos i creuen, amb convicció, que mereixen més. Amb posat circumspecte, munten una roda de premsa i tenen mig país pendent de les seves paraules. Sobre qualsevol altra qüestió, no opinen. La complicitat de la premsa, en aquest sentit, és absoluta. Heu pensat mai la quantitat d’hores d’informatius de televisió en què un jugador de futbol deixa anar perles del nivell de “cal tenir respecte pel rival”, “no hi ha partits fàcils”, “sortirem a guanyar”, “al vestidor no hi ha problemes” o “la política no m’interessa”?

                És com si la nostra societat acceptés, com un fet consumat, que els esportistes són persones amb una capacitat de raciocini del tot limitada, incapaces de travar un discurs intel·ligible més enllà de les sentències absolutament previsibles al voltant de l’esport que practiquen. Així, tot sovint llegim titulars que corroboren aquesta creença. Com, per exemple, quan la nedadora de sincronitzada Ona Carbonell diu, en plural!, que “el que passa fora de l’aigua no és cosa nostra”, en referència a la destitució de l’exseleccionadora espanyola Anna Tarrés i el posterior soroll mediàtic que el cas va generar. O bé quan Leo Messi, respecte del qual s’han acabat els adjectius alhora de qualificar-lo com a futbolista, assegura, en referir-se a l’acusació de frau fiscal en què s’ha vist embolicat darrerament, que “jo no entenc res. Els assessors porten el tema i el solucionaran”, i es queda tan ample. Els esportistes són incapaços de dir el que pensen i tothom ho accepta.

                En canvi, tots sabem que els esportistes són el model en què s’emmirallen milions de joves. I si el model exhibeix, amb total impunitat i fins i tot amb un punt d’orgull, una ignorància suprema, els seus seguidors també ho fan. És per això que mai, com ara, la ignorància havia estat un mèrit. Recordo que, fa uns anys, l’inefable David Beckam declarava, amb arrogància, que mai no havia llegit un llibre. Em va caure l’ànima als peus! No pas perquè no fos lector. Conec, estimo i respecto molta gent que no llegeix, o llegeix poc. Per tant, que un desconegut confessi el seu analfabetisme m’afecta poc. El que em va preocupar va ser la petulància amb que se’n vantava. Ser ignorant s’ha convertit en una cosa guai, cool, pro...

                Per això vam agrair tant que, en el seu moment, Xavi digués que els catalans tenim el dret de ser el que vulguem ser. Però una flor no fa estiu. Per higiene col·lectiva, cal que els esportistes surtin de l’armari. No puc acceptar que realment siguin tan sabatots com ens volen fer creure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'agost de 2013)

Fantasmes a l'institut

                Ningú no mor (Onada, 2013), la darrera novel·la de l’anoienc Joan Pinyol, és una història amb pinzellades terrorífiques, amb interessants reflexions sobre la mort i amb un missatge transversal sobre la importància de no oblidar el passat.

La Mercè és una estudiant de primer de batxillerat que acaba de perdre el pare i, amb la mare, es traslladen a Masdeplors, on viu l’àvia. Arriba al seu nou institut just el curs en què estan a punt de celebrar el vint-i-cinquè aniversari i els alumnes de batxillerat preparen els treballs de recerca sobre la història del centre. A ella i a un company, el Marc, els encarreguen la part sobre els anys que van precedir la construcció de l’IES Masdeplors, vint-i-cinc anys enrere. Mentre aprofundeixen en la investigació, al llarg de l’estiu i durant el primer trimestre del curs següent, descobreixen que al darrere de les negociacions que van portar a comprar els terrenys on s’acabaria construint l’institut s’hi amaga una història fosca, amb una mort, aparentment accidental, pel mig. Durant el procés d’elaboració del treball, la Mercè i el Marc reben l’ajuda inestimable del pare d’ell –el Martí—, de l’àvia d’ella –la Maura—, i d’una mena de bruixa –la Maia—, que viu envoltada de gats i a cavall entre el món dels vius i l’inframon per on vaguen les ànimes dels que han desaparegut. La possibilitat que, un quart de segle després, la veritat aflori, fa “néixer algunes esperances en altres esferes”, les esferes del més enllà. Lluny de contribuir a fer públics els descobriments dels dos estudiants, però, la directora i el secretari de l’institut, la Mireia i el Marcel, obsessionats que tot surti rodó en la festa d’aniversari i quedar bé davant del conseller d’Ensenyament, fan tot el possible per impedir que aquests descobriments surtin a la llum, i això no agradarà gens algunes ànimes turmentades que esperaven que, per fi, es fes justícia. El lector de seguida s’adona que tots els noms propis que apareixen a la novel·la tenen la mateixa inicial: una “M” de mort.

La petjada mexicana, que trobem en altres textos de l’escriptor de Capellades i que procedeix de la influència que en la seva obra va exercir Pere Calders, hi és també present. D’una banda, en la mateixa creença que les ànimes dels difunts continuen vives (“les coses que no són físiques no es poden pas enterrar”); però també, per exemple, amb l’aparició d’una família de mexicans que, tant sí com no, volen passar la nit de Tots Sants al cementiri, on tenen enterrat l’avi, i que reconden els personatges de Gent de l’alta vall i Aquí descansa Nevares.

                Però sobretot, més enllà del món dels morts i de les influències caldersianes, rere l’aparença d’una història de fantasmes que es passegen pels passadissos, les aules i el gimnàs de l’institut de Masdeplors, Joan Pinyol ha tornat, una vegada més, a un dels seus temes recurrents i ha bastit, en realitat, un nou al·legat a favor de la recuperació de la memòria històrica. “Hi ha fets que cal denunciar abans que desapareguin tots els culpables”, s’afirma, amb contundència. I en un to més líric, més transversal, però no pas menys contundent, també llegim que “ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi”.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 3 de juliol de 2013)