Tenim un problema amb la llengua

           Cada cop que apareix una denúncia de la suposada discriminació del castellà a Catalunya per part de polítics, periodistes o –com en el cas del famós “Manifiesto en defensa de la lengua común”— intel·lectuals, surt una part del sector progressista (autòcton i estatal) que, amb la boca petita i sense fer gaire soroll (no fos que ens titllessin d’abrandats i radicals), assegura que el problema de la llengua no existeix, que els catalans vivim en la més idíl·lica de les situacions lingüístiques possibles.

            No hi ha problema, doncs? Jo crec que sí. I gros! El que passa és que, sovint, quan es parla de la situació lingüística a Catalunya, acostuma a ser per deixar clar que el castellà no corre perill entre nosaltres, la qual cosa és d’una evidència tan quotidiana i incontestable que fa mal haver-ho de recordar dia sí, dia també.

            A uns i altres ens domina, encara, la mentalitat colonialista que arrosseguem des de fa segles: els uns, colonitzadors per vocació i per tradició, no poden sofrir que hi hagi un territori de la seva pàtria-imperi que defensi una singularitat minoritària, per marginal que sigui, i encara menys que la intenti conservar; el altres, obedients i dòcils, demanem perdó cada vegada que aquesta singularitat aflora i, naturalment, ens esforcem a demostrar que, com a bons colonitzats, absorbim i defensem a ultrança els interessos imposats. I al mig, últimament, ha aparegut també la figura paternal dels qui, sabent quina és la tendència (qui desplaça qui) i sota la disfressa de defensors del pluralisme, afirmen que no passa res, que aquí la convivència és exemplar, que la diversitat enriqueix i el mestissatge ens fa millors i bla, bla, bla.

            Però el problema hi és. I mentre ens defensem dels atacs que ens acusen de totalitaris, hi ha molt poques veus que denuncien el problema real: que hi ha una llengua que corre perill, i que no és pas el castellà! Aneu al cinema, als jutjats, al quiosc... Engegueu el televisor, pareu l’orella pel carrer, al pati de l’escola... Naturalment que hi ha un problema! Si ens despistem, però, aquest problema desapareixerà i, ara mateix, només pot fer-ho en favor de la més forta de les llengües, de la que és més poderosa.

            La tergiversació deliberada de la realitat és un dels més cruels i perversos sistemes de manipulació de masses. Dissortadament, també és un dels més utilitzats. Denunciar greuges inexistents ha esdevingut –o potser sempre ha estat— una forma d’assegurar, per part dels poderosos, la pròpia hegemonia. Com és possible que una de les cultures més potents del món, recolzada per una llengua que parlen centenars de milions de persones, que ha produït alguns dels escriptors més importants de la literatura universal, que disposa de plataformes mediàtiques i polítiques de primer ordre, vulgui mostrar-se com a víctima de discriminacions totalitàries? Des de quan és el peix petit el que es menja el gros?

            En fi, que mentre hauríem d’estar reivindicant les mancances que patim com a cultura, ens toca, una vegada més, esmerçar esforços a debatre les agressions i justificar la pròpia existència... Mentrestant, com deia aquell, a cada bugada hi perdem un llençol.

(Article publicat al Regió7 el 26 de juliol de 2008)

Ho vull, ho tinc, me'n canso

            No sé si respon a una veritable tendència social o si és producte de la meva paranoia particular, però tinc la sensació que cada cop és més general per part de persones de totes les edats l’actitud de voler satisfer els desitjos en la més absoluta immediatesa. Tradicionalment, aquest era un capteniment infantil, reservat sobretot als nens i nenes malcriats: vull una cosa, l’he de tenir i, com que m’han mal acostumat, si no l’obtinc immediatament, m’enfado, m’estiro a terra i començo a espeternegar i a bramar com si fos víctima d’una possessió satànica. Ja em perdonaran els anomenats “indignats” del moviment 15-M (pels quals he de confessar que professo, en general, certa simpatia), però l’eslògan “Democràcia real, ja” [sic], que tantes vegades vam veure i sentir al llarg del 2011, em recorda aquesta actitud: l’aire prepotent i egoista del nen consentit i acostumat a exigir (més que no pas demanar) allò que vol, i que allò que vol es materialitzi a l’instant. També vaig pensar en aquesta mena d’infantilisme creixent quan, no fa gaire, vaig llegir que la gent es cansa dels tatuatges i, cada vegada més, acuden als centres mèdics on ofereixen tractament amb làser per esborrar els pigments que, en el seu moment i decidits a lligar-s’hi per a tota la vida, van fer-se gravar sota la pell.

            Qualsevol afeccionat a l’art de guarnir la pell amb dibuixos permanents  (sapigueu que hi ha veritables col·leccionistes, que viuen la decoració epidèrmica com una mena de religió, capaços de viatjar a l’altre cap de món i sotmetre’s a les agulles d’algun artista de prestigi) sap que fer-se un tatuatge no és una frivolitat, sinó una afirmació d’identitat, una manera de comunicar-se; sap que cal un llarg període de reflexió abans de decidir-se per una imatge que l’acompanyarà a la tomba: el tatuatge és, en principi, irreversible, ha de formar part de la persona i, per tant, molt més enllà de ser un element decoratiu, ha de tenir un significat de certa transcendència. Els tatuadors de solera, per la seva banda, arrufen el nas quan se’ls presenta un inconscient que es vol calçar un tatuatge perquè està de moda.

            El cas, doncs, és que cada vegada hi ha més persones que es fan fer un tatuatge i no són mariners, ni motoristes, ni exconvictes. Molts, però, quan el tenen enganxat a la pell, se’n cansen al cap de quatre dies (perquè volen una feina que no és compatible amb el tatuatge, perquè han canviat de parella i a l’actual no li sembla bé que duguin el nom de l’anterior enganxat a l’avantbraç o perquè consideren que l’estil del dibuix ja no va amb la seva personalitat o amb la nova ideologia) i volen esborrar-lo. El que no saben és que el procés d’eliminació serà molt més llarg, car i dolorós que no pas el de fer-se’l.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge, 22 de gener de 2012)

El valor de la saviesa

            Tinc la impressió que la possessió d’una vasta cultura és, en aquests temps que corren, un valor molt poc considerat; que comptar amb la lucidesa i la capacitat de penetrar, a través del pensament o la literatura (que és, també, una manera de pensar), en els plecs recòndits de la naturalesa humana –com fan els bons escriptors i els grans filòsofs— no és una virtut gens valorada per la major part dels habitants d’aquests planeta, si més no a Occident. En canvi, no és difícil constatar que, cada vegada més, hi ha qui –amparat sovint per un suport mediàtic de baixa talla moral— es mostra orgullós de la seva ignorància. Hi ha qui es passeja amb altivesa per platós televisius i per les pàgines d’un determinat tipus de premsa popular i populista exhibint esperpèntics retocs estètics i proclamant als quatre vents, com a mèrit personal, no haver-se llegit mai un llibre. Sembla ser que la lectura està renyida amb el glamur. També hi ha qui manifesta, sense cap pudor, que se li té enveja per ser ric, guapo i bon jugador de futbol; perquè la bellesa, els diners i les habilitats esportives són avui, sobretot entre els més joves –que somien ser futbolistes, models, actrius o, directament, famosos—, valors molt més a l’alça que no pas cap mena de mèrit intel·lectual. El que més sorprén de tot plegat és l’actitud amb què alguns es vanten de la seva incultura.

            Aquesta reflexió m’ha vingut al cap llegint el llibre Memòries d’un somni (Quaderns Crema, 2011), d’Amadeu Cuito, un dels quatre finalistes d’enguany per al Premi Joaquim Amat-Piniella, que presentarà el seu llibre el dia 2 de febrer a la llibreria Petit Parcir, i que, entre moltes altres coses interessants, i a part d’exhibir una envejable cultura política i humanística, diu (ara no recordo en quin context, però no importa) que “la ignorància es pot portar amb dignitat (···), però només un cretí en pot fer bandera i mostrar-se’n orgullós”. Quina gran veritat!

Per això crec que cal tenir sempre com a referents els homes i les dones que, sovint des de la discreció i amb el posat humil, tenen el cap prou ben moblat per saber dir allò que els altres amb prou feines aconseguim mig esbossar o, de vegades, ni tan sols ens havíem plantejat. Gent com Lluís Calderer o Josep Tomàs Cabot (per citar només un parell d’eminents escriptors bagencs d’estatura intel·lectual incontestable) formen part d’aquesta elit avui dia tant poc considerada. I aquests referents no sempre formen part de l’àmbit acadèmic o erudit: tots hem aprés un gavadal de coses de persones que, malgrat no haver tingut l’oportunitat de formar-se (perquè la vida els ha anat com els ha anat), són capaces d’esbatanar ulls i badar boques al seu voltant cada cop que parlen.

            Al contrari del que passa amb els ignorants, és curiós observar com la modèstia i la humilitat acostumen a ser característiques de les persones sàvies. Sovint, també ho és la ironia. És clar que, com amb tot, cal anar alerta amb un excés d’humilitat. Com deia Josep Pla, una de les veus més iròniques que han donat les lletres catalanes, al seu Quadern gris: “Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosa”.


(Article publicat al Regió7 el dia 21 de gener de 2012)

Poetes joves (III Trobada de Poetes de la Catalunya Central)

            La Tercera Trobada de Poetes de la Catalunya Central, que organitza Òmnium Bages en el marc de la setmana d’activitats al voltant dels Premis Lacetània, i que va tenir lloc al local la Peixera el passat 24 de novembre, va centrar-se per segon any consecutiu en la poesia jove. Sis poetes, quatre dels quals hi eren presents (els altres dos van cedir alguns versos per al llibret que es va repartir entre els assistents), van demostrar la força i la vitalitat de la poesia a les nostres comarques.

(La foto és de la trobada de l'any passat)

            Amb estils, tons, referents i influències molt variats, Jordi López, Sònia Moya, Santi Rufas i Víctor Verdú van oferir un tast de la seva obra, acompanyats amb la guitarra delicada de Pau Ruíz, que sembla que acariciï les cordes com qui no vol la cosa i sempre troba la nota justa per acompanyar la paraula dita. El vallesà Jordi López, que conserva força vincles amb la capital del Bages, on ha viscut alguns anys, va oferir els seus poemes, carregats de sarcasme, amb una acurada escenificació a mig camí entre la recitació i la performance. La cerdanyolenca Sònia Moya, que també fa temps que viu entre nosaltres, va demostrar una vegada més que es poden dir veritats punyents, que es pot analitzar sintàcticament la vida quotidiana, amb una dolçor corprenedora. El manresà Santi Rufas (un dels qui demostra, amb una veu personal i una poesia fresca, que a l’edat en què els futbolistes ja s’han retirat els escriptors encara són –som!— joves) va definir alguns matisos, en forma de poemes, del personatge de ficció (un curiós individu solitari) que protagonitza molts dels seus versos. I, finalment, el lleidatà Víctor Verdú, professor, músic i poeta que actualment viu a Santpedor, va recitar, amb ímpetu, uns quants dels seus poemes, gairebé epigramàtics, que van a l’essència de les coses amb un llenguatge depurat i precís. No hi van poder ser el manresanocasserrenc Josep Grifoll, de qui amb tot es van llegir alguns dels seus versos inclassificables, ni la Laia Noguera, també establerta a Manresa, que a poc a poc, a base de premis i reconeixement, es va consolidant com una de les veus joves més potents del panorama líric en la nostra llengua.

            Iniciatives com aquesta són necessàries, perquè serveixen per donar cobertura als autors de casa, per consolidar una marca literària de qualitat associada a la Catalunya Central. Òmnium Bages està plenament compromès amb aquesta tasca, ara potser caldria que llibreters, institucions i mitjans s’hi impliquessin una mica més.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de gener de 2012)

Més Planes que mai (75 anys de l'assassinat de Josep Maria Planes)

Fa uns dies, a través d'un article a Regió7, l'escriptor manresà Lluís Calderer ens recordava que l'agost passat va fer 75 anys que van assassinar el periodista Josep Maria Planes, i denunciava l'oblit amb què s'ha viscut la trista efemèride, tant des de Manresa en particular, com des de Catalunya en general.

Per això em sembla interessant reproduir un article que vaig publicar en el mateix diari el 3 de maig de 2008, l'any en què commemoràvem el naixement de Planes:

El traç segur del dibuixant Joan Vilanova i la ploma subtil del periodista Josep Maria Planes són actualitat. Tots dos van néixer fa poc més o menys un segle, a Manresa, i encara que les seves vides van seguir viaranys molt diferents, van coincidir en algunes publicacions bagenques. D'en Joan Vilanova se'n fa una exposició aquests dies [maig de 2008] al Casino. Pel que fa a Planes, les iniciatives han estat diverses.

Des de fa alguns anys, l'editorial Proa ha inicia la meritòria tasca de recuperar els escrits de Josep Maria Planes. Nits de Barcelona (Proa, 2001) és una mostra deliciosa d'allò que l'autor anomenava periodisme decoratiu. A mig camí del reportatge i la crònica de societat, i amb una prosa carregada d'ironia intel·ligent, hi retrata alguns locals emblemàtics de la vida noctàmbula de Barcelona. Els gàngsters de Barcelona (Proa, 2002) és un recull de reportatges que Planes va anar publicant, la primavera de 1934, a La Publicitat. Hi denunciava la delinqüència aixoplugada sota el paraigua ideològic dels grups anarquistes, sobretot de la FAI. Aquests i altres articles, així com la visió que del tema apareixia una setmana darrere l'altra a El Be Negre, van ser la causa que l'agost de 1936, amb els carrers i la seguretat controlats per aquells amb qui s'havia enemistat, fos descobert al seu amagatall, i assassinat brutalment en un vergonyós acte de covarda venjança. Tenia 29 anys. Finalment, Planes d'esport (Proa, 2007), aplega els articles dedicats al món esportiu i, molt especialment, els que formaven part del seguiment que, durant dos anys, va fer de la Volta Ciclista a Catalunya.

Per a qui es quedi amb ganes de llegir més coses de l'autor, o per a qui desitgi simplement fer un tast del seu papalloneig literari, l'espai web elaborat per Joaquim Aloy ofereix un apartat amb cent articles apareguts en publicacions manresanes i barcelonines. Planes hi parla de l'actualitat política i cultural, d'autors admirats com Guimerà o Dickens, de societat, d'art... A part d'això, el web inclou també imatges, testimonis, documents... que ens acosten a la figura d'aquell jove periodista que, des del 2002, té un carrer dedicat a la seva ciutat natal.

Proa ha publicat també la completa biografia que ha reelaborat i ampliat Jordi Finestres a partir de la que ja va publicar deu anys enrere, Josep Maria Planes. Set trets al periodisme a la Rabassada. Finestres és també un dels guionistes de la docuficció de TV3 "Els diaris de Pascal", en la qual el manresà és un dels protagonistes. Cal dir, a més, que aquesta sèrie ha brindat a qui signa aquest paper l'oportunitat de contribuir modestament a l'homenatge a Josep Maria Planes a través d'una novel·la escrita a partir dels guions televisius.

Recuperar Josep Maria Planes, però, és també recuperar la memòria històrica. Com denunciava Ignasi Aragay a l'Avui (20/03/2008), en el llibre Memòries I, del desaparegut Josep Benet, s'explica que l'assassí Justo Bueno, un dels personatges més sinistres vinculats al pistolerisme anarquista que denunciava Planes, assassí dels germans Badia i un dels qui va amenaçar el periodista manresà (i qui sap si un dels qui va estar al darrere de la seva mort), figurava fins aquesta setmana al Fossar de la Pedrera de Montjuïc com a "immolat per les llibertats de Catalunya".

(Article aparegut a Regió7, el maig de 2008)

I, encara, un altre article, aquest aparegut al Regió7 al setembre de 2009, on feia, amb certa frivolitat, una comparació entre Planes i l'heroi de les novel·les de Stieg Larsson, que ara torna a estar d'actualitat arran de l'adaptació cinematogràfica que ha fet Holliwood de la saga Millennium. N'estalvio el començament:

            Un dels temes centrals de l’obra de Larsson, deixant de banda les històries concretes dels personatges, és la mateixa feina del protagonista, el periodista Mikael Blomkvist, i més concretament el periodisme d’investigació. La recerca periodística és al centre dels tres llibres; d’aquí que la trilogia dugui com a títol genèric Millenium, el nom de la revista per a la qual treballa Blomkvist.

            Blomkvist, seductor en la quarantena, intel·ligent, compromès, condumidor compulsiu de cafè i a qui agrada sortir per televisió, es dedica a posar el nas en afers sòrdids i, sovint, incòmodes en una societat acomodada com la sueca. Denuncia pràctiques il·legals i immorals de caps de poderosos grups empresarials, es fa ressò del tràfic de dones més o menys encobert i, fins i tot, destapa un cas de corrupció de gran magnitud en el mateix cor dels serveis d’intel·ligència del govern.

            Aquest enaltiment del periodisme ben documentat m’ha recordat un dels escriptors manresans més interessants del segle XX, Josep Maria Planes. L’home que va fundar Imatges, va dirigir El Be Negre i va publicar, durant dos anys, un article periòdic a la coberta de La Publicitat, va ser també un dels pioners del periodisme d’investigació a Catalunya. Bona mostra n’és el recull de reportatges publicats sota el títol Els gàngsters de Barcelona. El que hi diu és fruit d’un rigorós treball de camp a partir, sobretot, de fonts anònimes (expresidiaris, assassins a sou, mafiosos...). Hi denuncia la delinqüència encoberta sota els principis ideològics dels grups anarquistes, especialment de la FAI. Hi parla de la relació entre els atracadors i les associacions llibertàries. Aquests articles, juntament amb la denúncia solitària que va fer dels mateixos grups en relació amb l’assassinat dels germans Badia, o la visió que apareixia del tema a El Be Negre, van ser la causa que a l’inici de la guerra civil, amb la seguretat dels carrers controlada per aquells de qui havia exposat tota una col·lecció de draps bruts, fos descobert al seu amagatall, i assassinat en un acte vergonyós de venjança.

            La diferència entre Mikael Blomkvist i Josep Maria Planes és que el suec, com els bons herois madurs i seductors de les novel·les, surt airós de les aventures relacionades amb la seva feina de periodista d’investigació, mentre que el malaguanyat manresà, un periodista real i valent, va acabar amb set trets al cap a la carretera de la Rabassada.


(Part d'un article aparegut a Regió7, el setembre de 2009)

Joan Maragall i l'independentisme intel·lectual

            L’Any Joan Maragall, que es va engegar l’octubre del 2010 per commemorar del cent-cinquanta aniversari del naixement del poeta i s’ha tancat aquest passat desembre en motiu del centenari de la seva mort, ha arribat a la seva fi. Maragall és un dels poetes més importants de la literatura contemporània, i l’aparent senzillesa de molts dels seus versos (“La vaca cega”, “El cant de la senyera”), que l’han fet popular, més que no pas limitar-ne la vàlua, encara el fan més gran, al costat dels poemes amb més contingut social (“L’Oda a Espanya”), els que recreen l’imaginari popular (“El comte Arnau”), o els que amaguen un pensament més complex (“Cant espiritual”).

            Entre totes les iniciatives (conferències, rutes literàries, publicació de llibres, antologies, traduccions, etc.) que s’han realitzat durant aquest període, vull destacar-ne una de les que ha passat més desapercebudes: l’edició, per part de l’Albí, en una col·lecció de volums breus anomenada Espresso, d’un petit recull d’articles de caire polític titulat La independència de Catalunya. I especialment vull referir-me a l’article que dóna títol al recull. Lluís Calderer també en va parlar a Manresa al novembre, en una interessant conferència a la sala d’actes del Casino, sobre la vigència de Maragall. Es tracta d’un text que el poeta va escriure el 1895, però que mai no va veure publicat en vida, sinó que va aparèixer el 1932 en el volum XIII de les seves Obres completes.

            La independència de Catalunya comença amb aquesta frase: “El pensament espanyol és mort”. A continuació, Maragall valora el fet que “Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat”, i manifesta creure arribada l’hora “de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Tot seguit explica que Madrid es nodreix d’intel·lectuals i artistes catalans, que són els únics que a Espanya es mostren vius, espontanis i dignes de ser considerats europeus. Llavors renega de la temptació de deixar-se seduir per la capital del regne. Madrid pot comprar quadres i traduir llibres, però no ha d’absorbir els intel·lectuals catalans. I tampoc no veu com una opció la voluntat dels qui pensen que poden envair Espanya, dominar-la intel·lectualment. “Nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual”, conclou. I rebla: “hem anat massa temps plegats”. I tot seguit convida els catalans a no llegir diaris de Madrid, a fer veure la “poca substància i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada”, i també els convida a evitar el teatre madrileny (el género chico), i diu que “el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrere d’una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra”. Reivindica, llavors, els artistes catalans: Serafí Pitarra, Enric Morera, Emili Vilanova... als quals atribueix “gràcia europea, gràcia de gent civilitzada”. I acaba dient que “el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa”.

            Des de la nostra actualitat on predominen els discursos ambigus, carregats de matisos i de llenguatge políticament correcte, on les opinions polítiques semblen respondre a la consigna segons la qual els catalans no podem dir res que pugui ofendre ningú, no deixa de sorprendre la naturalitat amb què Joan Maragall, fa més de cent anys, parlava d’abandonar el llast anomenat Espanya i mirar cap al nord (on algú, més tard, diria que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç). Estic segur que avui se li haurien tirat al coll i l’haurien tractat d’insolidari, d’egoista i de ves a saber què més.

            Tres anys després d’escriure aquest article, en un dels seus poemes més coneguts, l’Oda a Espanya, tip de no sentir-se entès, el mateix Maragall deixaria anar aquell transparent i lúcid “Adéu Espanya!”, que tant ha fet ballar el cap, fins avui mateix, a autonomistes, independentistes i federalistes, que han intentat trobar-li interpretacions diverses, cadascú per als seus interessos. Potser d’aquí a cinquanta anys més, quan se celebri (si és que algú es recorda de celebrar-lo) el bicentenari del seu naixement, encara hi haurà qui doni voltes a l’”Adéu Espanya” sense decidir-se a pendre-se’l seriosament.

(Aquesta entrada recull i ajunta la informació publicada en dos articles diferents, als diaris Regió7 i Segre, els dies 7 i 8 de gener de 2011)