Misteri a Montserrat

                Només ho saben les muntanyes (Cossetània, 2015) és la primera novel·la de la manresana Imma Cortina. Un debut interessant.

El plantejament genera una notable sensació d’intriga en el lector: per una banda, la trama se situa a Montserrat, i recrea un episodi real que va tenir lloc a finals del segle XVI, quan el monestir depenia de la Congregació de Sant Benet, de Valladolid, i van començar a morir tot de monjos catalans, a la infermeria, atacats per unes misterioses febres; per l’altra, tenim el Pep i la Irene, que, cadascú pels seus motius, fan un recés al monestir, l’any 2010, i, mentre purguen fantasmes personals, es fan amics i reconstrueixen l’episodi intrigant viscut en aquell indret més de quatre-cents anys enrere. L’autora es mostra capaç de connectar, amb prou solvència narrativa i una destacable combinació d’estils (més formal quan se situa al segle XVI; més informal quan explica, en primera persona, fets ambientats en l’actualitat), el passat amb el present, fins arribar al (també doble) clímax final.

                El més destacable de la novel·la de Cortina, però, no és aquesta doble trama, o la recreació, versemblant i ben documentada, d’un episodi real força desconegut (les rivalitats entre monjos observants castellans i monjos claustrals catalans a Montserrat), sinó, al meu parer, les descripcions del paisatge, sovint envoltat per un marc de pluges i tempestes (que mantenen una forta càrrega simbòlica): “la nit era glaçada, tota ella un vidre amb trencadissa d’estels”; “un cel bonyegut de núvols negres que es deixaven anar venjatius i purificadors”; “no sabia si el cel s’havia vestit de roques o les roques s’havien vestit de cel, però tot era gris”; “un retall d’ungla lluent penjava dalt del cel”; “el Cavall Bernat es dreçava coratjós desafiant la nuvolada. A la seva dreta el temps havia queixalat les roques del Tàbor i en deixava al descobert la carn oxidada”.

                Només ho saben les muntanyes, que va merèixer el premi Sebastià Juan Arbó, és el primer tempteig creatiu d’una lectora veterana, i presenta, per això, un grau de maduresa narrativa que no sempre es troba en les primeres novel·les.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2015)

Dedicació

                S’acaba el curs. Un altre. Els que vam deixar de ser estudiants per dedicar-nos a la docència i, per tant, mai no hem abandonat les aules, no comptem la vida en anys. Ho fem en cursos escolars. Som una espècie humana i professional ben curiosa. A diferència dels vells roquers, que arrosseguen el mateix públic durant dècades (i, com a molt, els més afortunats apleguen dos generacions en un mateix concert), els mestres i professors ens anem fent grans, però el nostre públic continua tenint sempre la mateixa edat: són joves. I això (si més no als qui han triat la feina per vocació, que són molts més del que la gent es pensa) ens manté connectats al món en la versió més actualitzada.

                L’experiència com a alumnes i, sobretot, com a pares, modela per a cadascú una opinió determinada sobre el col·lectiu docent. Hi ha qui en parla des de la gratitud i l’admiració, i qui ho fa des del ressentiment o la decepció. I encara hi ha qui, fins i tot, gosa parlar-ne des d’una mena d’enveja mal païda i mal documentada, i assegura que els mestres treballen molt poc i a sobre tenen més vacances que ningú. Només puc entendre un argument així si parteixo de la realitat d’aquells que es pensen que tothom és com ells i delaten (de forma més o menys inconscient) com serien ells si es dediquessin al ram de l’ensenyament.

                Hi ha qui no mou ni un dit si no és a canvi d’una compensació econòmica, qui creu que l’únic que importa són els propis beneficis materials. A l’altre extrem hi ha voluntaris de tota mena, que dediquen temps i esforç a tasques altruistes a canvi de res material, convençuts que allò que fan és necessari per als altres. En tercer lloc hi ha els professionals que inverteixen en la seva feina moltes més hores de les que els demana el seu estricte horari laboral. Segur que en trobaríem en molts oficis, però jo puc parlar del meu, i puc assegurar que (salvant comptades excepcions) la majoria de professionals del guix (o, cada cop més, de la pissarra digital) que conec s’aboquen de manera abnegada a la feina. És per això que truquen o concerten entrevistes amb pares fora de l’horari escolar; que no estalvien temps en les reunions, per parlar dels seus alumnes; que els acompanyen d’excursió i passen nits fora de casa (lluny de la pròpia família) pensant en el benefici pedagògic i humà que, gràcies al seu sobreesforç, l’activitat tindrà en els nois i noies. Rebo correus electrònics dels meus companys i companyes, per parlar de feina, en cap de setmana, durant les vacances, a hores absolutament intempestives... i estic segur que, si algunes persones sabessin (com, de fet, altres ja saben) que els mestres estan dedicant aquell temps a la formació dels seus fills, potser en parlarien d’una altra manera.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de juny de 2015, i també al Pou Digital)

Sentit comú i normativa

                Quan, a finals dels anys 80 i principis dels 90 es va reeditar la polèmica recurrent sobre els partidaris d’un català genuí, fidel a la normativa fabriana (batejats, diuen que per Joan Barril, amb el nom de heavies) i els partidaris del “català que ara es parla”, oberts a tota mena d’incorporacions foranes (coneguts, en aquella època, com a lights), els qui estudiàvem Filologia Catalana a la UdL, que aleshores encara depenia de la UB, sentíem una clara simpatia pels primers. Hi tenia molt a veure el fet que, d’una banda, un dels principals abanderats de preservar la genuïnitat, Josep Murgades, ens havia estat professor i l’admiràvem sense condicions; i, de l’altra, que alguns dels defensors de la permeabilitat i d’obrir l’aixeta normativa a tota mena de castellanismes simpatitzaven amb postures ideològiques que intuíem clarament espanyolistes, com s’ha demostrat després, per exemple, amb els casos de Xavier Pericay, Ferran Toutain i Ivan Tubau (signants, tots tres, del manifest que el 2005 va impulsar la plataforma que va donar com a resultat la creació de Ciutadans).

                Com que el debat sobre si la normativa (controlada per l’Institut d’Estudis Catalans) ha de ser més o menys flexible, sobre si s’han de normativitzar usos àmpliament estesos entre els parlants, sobre si cal o no acceptar aquesta paraula o aquella altra, és cíclic, enguany s’ha revifat amb la publicació d’un llibre molt interessant, titulat Canvi d’agulles (RBA, 2015), que signen deu filòlegs que, amb una àmplia experiència com a divulgadors de la llengua, han destacat en la creació literària (Màrius Serra, Ramon Solsona), treballen com a correctors i assessors en la premsa escrita, ràdio i televisió (Ricard Fité, Rudolf Ortega, Ernest Rusinés, Magí Camps, Albert Pla Nualart, Agustí Mas) o que, al marge d’altres activitats professionals, sempre vinculades al llenguatge, s’han guanyat un nom en el camp de la divulgació lingüística (Enric Gomà, Pau Vidal). Aquesta vegada, però, la polèmica intueixo que es desenvoluparà en termes molt més civilitzats que no pas quan, 25 anys enrere, s’esbatussaven els heavies i els lights.

                Un pot estar més o menys d’acord amb els arguments que s’esgrimeixen a Canvi d’agulles i amb les aportacions que fa cadascun dels deu autors (n’hi ha que fan una valoració global sobre la necessitat i la possibilitat de canviar la normativa, i altres que es dediquen a fer propostes concretes de canvi), però en conjunt hi predomina el sentit comú, la voluntat de diàleg, de debat constructiu, de reflexió sana i necessària. A més, hi plana una constant admiració per la figura del mestre Joan Solà (a qui dediquen el llibre), sense oblidar que un dels autors, Màrius Serra, és membre de la Secció Filològica de l’IEC.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de maig de 2015)

Actualitzar la normativa

                El debat cíclic entre els qui voldrien que la normativa s’adeqüés al “català que ara es parla” i els qui defensen una normativa que preservi un català més genuí, que a finals dels vuitanta i principis dels noranta va traduir-se en la polèmica entre “heavies” i “lights”, ha ressuscitat, ara, amb la publicació del llibre Canvi d’agulles (RBA, 2015), en què deu filòlegs (alguns també creadors) reflexionen, d’una manera que m’ha semblat força constructiva i assenyada, sobre la necessitat que la normativa del català s’acosti una mica més a l’ús real.

                Màrius Serra fa una valoració global sobre la necessitat i les possibilitats de canviar la normativa per acostar-la, en alguns casos, a la realitat. Magí Camps aporta algunes propostes per facilitar l’ortografia, que voldria més intuïtiva. Ricard Fité apunta propostes concretes de canvi en la sintaxi (reducció a “l’hi” d’algunes combinacions de pronoms febles com “la hi” o “li ho”) i valora positivament les incorporacions lèxiques dels darrers anys al diccionari, així com el paper dels llibres d’estil d’alguns mitjans o dels diccionaris que no són el DIEC. Pau Vidal se centra en condemnar la doble negació (“Mai no”), que considera interferida per l’espanyol. Ernest Rusinés analitza la situació actual entre partidaris de la comunicació i partidaris de la genuïnitat, assegura que el codi gramatical que ens regeix és massa antic, es remet a la bibliografia publicada sobre qüestions de llengua mal resoltes o no resoltes i planteja qüestions d’ús corrent que queden fora del codi. Rudolf Ortega se centra en la normativa de la dièresi i fa una proposta per eliminar-ne una part. Albert Pla Nualart s’inspira en la figura de Joan Solà (a qui, de fet, està dedicat el llibre), repassa alguns criteris que han de portar a millorar la sintaxi normativa, defensa la idea d’entendre la “correcció com a adequació al registre”, i renega de la voluntat fabriana de crear un estàndard a partir de barrejar dialectes. Enric Gomà denuncia algunes mancances inexplicables en el DIEC (el diccionari de l’Institut). Agustí Mas fa un retrat sociolingüístic d’Andorra i demana que l’IEC prengui en consideració els “andorranismes”. Finalment, Ramon Solsona se centra en les dificultats del català escrit (literari) per reflectir la llengua oral i col·loquial, i reivindica el “geni del català popular” dels avis, “connectats amb l’ànima profunda de l’idioma”.

Al llibre hi predomina el sentit comú. Les propostes no es presenten com a plantejaments unilaterals. Cada autor, de fet, es fa responsable únicament del que diu en el seu article, sense valorar el que diuen els altres. El llibre, al capdavall, només vol activar el debat, donant per fet que l’última paraula l’ha de tenir l’IEC.

(Article publicat a Regió7, el dia 16 de maig de 2015)

El meu heroi

                Fa prop d'un mes que el professor de socials lleidatà Abel Martínez va morir assassinat a l’institut Joan Fuster de Barcelona on feia només uns dies que treballava com a substitut. La seva mort va desencadenar una allau de mostres de dol i solidaritat arreu del país. Hi ha qui pot haver trobat exagerada la reacció de la comunitat educativa i, especialment, del col·lectiu docent, que arran del cas va voler compartir, per tots els mitjans i a tall d’homenatge a la víctima, el valor social, intel·lectual i humà de la professió d’ensenyant i educador. Hi ha qui pot considerar que en moltes feines els treballadors estan exposats a riscos que, en un moment determinat, posen en perill la seva integritat, i que no en fan un drama social cada vegada que algú hi deixa la pell. Hi ha qui, fins i tot, pot atribuir aquest clam unànime dels docents al victimisme que sovint s’atribueix als integrants d’aquest sector.

                Fixeu-vos, però, que en cap moment ningú no ha demanat que es faci justícia, ni s’ha denunciat desprotecció, ni s’han exigit responsabilitats. L’únic que hem fet els mestres i professors del país ha estat mostrar la nostra commoció davant d’un fet molt tràgic i, com a molt, denunciar una evident manca de recursos que impedeix que puguem exercir la nostra professió amb garanties davant d’un cas com aquest.

                L’Abel va morir mentre feia la seva feina, que, en aquell moment, no era la de, per exemple, fer entendre la importància cultural del Renaixement als seus alumnes de segon d’ESO, sinó la de protegir aquests alumnes d’una amenaça que procedia de dins mateix del centre. L’Abel no va dubtar quin havia de ser el seu paper. No va dubtar sobre com havia d’enfrontar-se a la situació. I li va costar la vida.

                Estic convençut que, si no tots, la majoria dels qui ens dediquem a la docència hauríem fet el mateix. Per això, quan vam sentir la notícia a mig matí del dia 20 d’abril, vam quedar commocionats. Perquè, lluny d’haver-nos trobat mai amb res semblant, ens era esborronadorament fàcil imaginar com devia haver anat tot. Ens vam identificar amb aquell xicot que sent soroll al passadís i surt de classe per veure què passa i, per instint, perquè davant d’una actitud irresponsable d’un alumne l’última cosa que farà és amagar el cap sota l’ala, s’hi enfronta i troba la mort. Estava fent la seva feina, la part menys acadèmica i més humana. S’estava enfrontant a un alumne per protegir la resta, una part de la seva feina que mai no li hauria estat reconeguda si no li hagués costat la vida. Com no hauria estat reconeguda la del seu company d’educació física, que, a risc de fer una fi semblant, va poder reduir l’agressor només amb paraules.

                Tots els docents som, des de fa unes setmanes, L’Abel Martínez. L’Abel és, des d’ara, el meu heroi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de maig de 2015, i també al Pou Digital)

Tradicions

No cal haver estudiat antropologia per adonar-se que a les nostres tribus, si bé antigament l’origen de la majoria de costums i rutines socials es perdien en la memòria de les generacions més velles, en el món canviant i globalitzat d’avui tendim a consolidar, a una velocitat de vertigen, modes i costums que, al cap de pocs anys, tothom considera tradicions. Els nostre fills diran que el Halloween s’ha celebrat tota la vida, mentre nosaltres plorem per la castanyera que, com qui diu, els nostres padrins no coneixien. Al capdavall, per més que els pobles ens aferrem a qualsevol costum i l’elevem a la categoria d’ancestral, sempre hi ha un origen. Ens agrada presumir de conservar les tradicions i no sempre recordem que aquestes tradicions qui sap si un dia, no massa llunyà, van ser una simple moda (potser d’origen foraster) que va esdevenir costum i que, amb el temps, ha arrelat. La distància que va del costum sobrevingut a la tradició ancestral és tan prima que no deixa de comportar alguns riscos per a les tradicions que es remunten realment als orígens culturals d’un poble.

Els turistes que visiten la costa catalana o fan un creuer que s’atura a Barcelona estan convençuts que una de les tradicions més arrelades en aquest país és anar de tapes, degustar “montaditos” o menjar paella infecta i beure amb canyeta sangria de vi barat en un local amb terrassa on els cambrers xampurregen totes les llengües tret de l’autòctona. Quan deuen tornar al seu lloc d’origen segur que presumeixen, amb aire de mundologia, de la seva immersió en la gastronomia local “autèntica”.

Els pastissers són un dels gremis professionals que més ha contribuït a consolidar, adaptar i, fins i tot, crear tradicions recents. Les mones de pasqua (que fa cent anys no eren res més que un ou pintat) i els panellets (que han modificat formes i gustos per arribar a tots els paladars) en són exemples clars. I que me’n dieu, del pa de Sant Jordi? Una mena de coca quadribarrada que a les pastisseries venen, des de la primera diada que el van comercialitzar, com a tradicional?

Segur que avui molts dels lectors d’aquest suplement fan una calçotada. N’hi haurà que, fins i tot, embolicaran un grapat de cebes dolces escalivades amb els fulls del diari que acompanya el dominical. Anar al camp o al restaurant, mascarar-se les mans, sucar els calçots a la salsa (tothom sap i és profecia que el secret dels calçots és la salsa) i aixecar-los ben amunt per, amb una ganyota ridícula, fer-los baixar gola avall, s’ha convertit en un costum arreu de la geografia catalana i ja es parla de les “tradicionals” calçotades. Sembla que ho haguem fet tota la vida quan, en realitat, fins fa una vintena d’anys era una pràctica del tot excepcional.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 d'abril de 2015)

L'univers de Sònia Moya

El passat onze d’abril vam presentar, a la llibreria Papasseit, el darrer poemari de Sònia Moya: Plutó. L’autora va recitar, davant d’una concurrència entusiasta, uns quants poemes del recull, acompanyada per la guitarra del seu company Pau Ruiz. A un servidor li va tocar el paper d’introduir l’acte amb un simulacre de presentació. Presentar un llibre de poemes no és gens fàcil. De fet, era la primera vegada que ho feia. He presentat moltes novel·les, algun llibre d’història, reculls de contes i, fins i tot, la novel·la d’algun poeta, però de llibres de poemes, fins aquell dia, encara cap ni un. Parlar de l’autora i del conjunt de la seva obra hauria estat absurd, comptant que a les presentacions el públic acostuma a saber-ne més coses que tu. Llegir alguns poemes en veu alta només m’hauria posat en evidència. Això ja ho faria, i molt bé, la pròpia autora. No es tractava, tampoc, de fer una anàlisi interpretativa dels textos perquè seria una pallissa per a l’auditori i perquè el llibre compta amb un bon pròleg d’Anna Aguilar-Amat .

Què podia dir, doncs, de Plutó, sense que sonés acadèmic, redundant, frívol o avorrit, i que, al mateix temps, sonés prou personal i servís d’alguna cosa? Vaig acabar per comentar impressions i sensacions que havia tingut en llegir el llibre. Com ara que m’agrada la musicalitat de la poesia de Sònia Moya, que, en certa manera, ens retorna als orígens de la creació poètica, perquè està pensada per ser dita. O bé que comparteixo l’interès per la inexactitud de les coses aparentment exactes. Moya ha canviat la gramàtica per l’astronomia, dues ciències que tenen l’ordre com a finalitat. Però, de tots els planetes, estrelles i constel·lacions, se centra en Plutó, aquell pobre planeta que la comunitat científica va decidir que era massa petit i que tenia una òrbita massa irregular per ser considerat planeta i van acabar per desnonar-lo del Sistema Solar.

També m’agrada l’estil enjogassat amb què Sònia Moya planteja temes transcendentals, com la pèrdua de la innocència, la condició femenina i, sobretot, la recerca de la identitat. A Plutó hi ha més dubtes que conviccions i hi ha, també, la redescoberta d’un mateix des de noves perspectives. Plutó és ple de miralls, ulls i ulleres per mirar-se. Les metàfores s’apuntalen en la vida quotidiana (diu que planxa els vestits de sota la pell o exfolia el moll dels ossos per rentar-se les venjances), en l’astronomia (el mateix Plutó n’és el principal exemple), en la botànica (el salze, l’escorça, les arrels...), en l’arquitectura (de vegades es veu a ella mateixa com una casa) o, fins i tot, en la meteorologia (com al poema Clariana, en què es veu com si fos un mapa del temps, “sota els aires de l’anticicló” i amb “borrasques mal resoltes”).

Plutó és el llibre d’algú que ha madurat i es refugia en el record, en la seguretat del paradís perdut dels primers anys de vida. Perquè algú que, com Sònia Moya, no va descobrir fins als 10 anys que els reis són els pares (cosa que confessa en un dels poemes), és algú que s’aferra a la infantesa. El viatge a Plutó és, a més, un viatge a l’univers d’una poesia per sentir (amb l’oïda i amb el cor) més que per llegir. És l’univers dels planetes imperfectes. És l’univers de Sònia Moya.

(Article publicat a Regió7 el dia 29 d'abril de 2015)

Sobreviure al bilingüisme

Malgrat el cofoisme optimista dels qui acostumen a interpretar els resultats de les enquestes sobre coneixement i ús del català, i malgrat els qui veuen en l’Estat propi (només pel fet de tenir-lo) una solució definitiva a la situació de conflicte lingüistic, algunes veus alerten del perill que, per a una llengua feble com el català, suposa a la llarga conviure en igualtat de condicions amb una llengua forta com el castellà. A finals de març es va presentar a Manresa El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), un llibre on el filòleg Pau Vidal diu coses com que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”.  En un Estat amb aquest perfil de doble oficialitat lingüística, el català continuaria sent una llengua prescindible (com fins ara) i tindria tots els números per, a la llarga, acabar essent engolida per l’altra llengua, el castellà, més poderosa, que des del principi (emparada per la cooficialitat) es mantindria com a única llengua d’una bossa considerable de parlants monolingües, exactament com passa ara. Si es pretén que desaparegui la figura del monolingüe castellà, calen àmbits monolingües en català, on l’usuari no pugui escollir, i això només és possible si aquesta és l’única llengua de l’administració, és a dir, si hi ha monolingüisme oficial.

Estic d’acord amb Pau Vidal quan diu que un Estat català on el català desaparegui no val la pena. I també estic d’acord amb Vidal que la supervivència del català perilla per la quantitat (nombre de parlants), però també per la qualitat (salut filològica). Una llengua que cada vegada (a causa de la contaminació lèxica, sintàctica i fonètica) s’assembla més a l’altra amb què conviu, no té un futur clar. “La llengua –diu Vidal— es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui de parlants) sinó de llengua”. Vidal posa el lector davant d’un mirall on no es pot esquivar una realitat de conflicte lingüístic que quantitativament juga contra el català, ni el retrocés qualitatiu del qual ningú (ni els professionals dels mitjans de comunicació, que treballen amb la llengua) s’escapa.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de Sant Jordi de 2015)

Llengua i Estat propi

                Hi ha qui professa l’independentisme per raons identitàries i hi ha qui ho fa, sobretot, per temes econòmics. Entre els del primer grup, trobaríem els irreductibles que ja defensàvem l’Estat propi quan el separatisme era una tendència clarament minoritària. Sovint, érem tractats d’ingenus i romàntics, i se’ns dispensava –tant per part de l’espanyolisme ranci com, ves per on, del nacionalisme català tradicional— un tracte més aviat condescendent. En canvi, els darrers anys no han fet més que augmentar els independentistes sobrevinguts que s’han acabat de convèncer quan s’ha fet evident el tracte econòmic discriminatori de l’Estat espanyol cap a Catalunya, quan s’ha vist que el peix al cove era insuficient i s’ha comprovat (després de la sentència del Constitucional contra l’Estatut l’any 2010) que no hi havia cap possibilitat d’entesa. Val a dir, tanmateix, que tant els integrants d’un grup com els de l’altre han acabat per defensar, d’una manera global, tant els interessos identitaris com els econòmics i que, al capdavall, per més que ara mateix molts parlin –amb interès— de reculada i desencantament de l’independentisme, la tendència s’ha consolidat en un percentatge que fa uns anys hauria estat inimaginable.

                Per més que les balances fiscals mostrin un panorama desequilibrat i injust, la història i la cultura tenen el seu pes, i encara més la llengua. Perquè... val la pena lluitar per un Estat propi on la llengua pròpia, el símbol identitari i cultural més important, acabi per desaparèixer? Fins ara s’ha tendit a esquivar el tema del paper que ha de donar-se al català i al castellà en el futur Estat català. Per evitar la divisió, s’ha focalitzat el debat en altres qüestions i, com a molt, han sortit alguns opinadors que –amb bona voluntat, però amb molt poc criteri científic— han assegurat que el futur Estat català hauria de tenir dues llengües oficials. No han faltat tampoc els optimistes que, des de les institucions i emparats per uns percentatges de parlants basats més en el coneixement de la llengua que no pas en el seu ús, repeteixen que el futur del català està garantit. Jo estic convençut, en canvi, que l’Estat propi no garanteix la supervivència del català. I no és una opinió capriciosa. Cada vegada més, algunes veus acreditades alerten del perill que, per a una llengua feble, suposa a la llarga conviure en igualtat de condicions amb una llengua forta. És el cas, per exemple, de El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), un llibre on el filòleg Pau Vidal diu coses com que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”. És cert, i jo em sento a prop de Vidal quan afirma que un Estat català on el català desaparegui no val la pena.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 12 d'abril de 2015, i també al Pou Digital)

Centre i perifèria

                Ja fa temps que, fora del cap i casal, hi ha un debat obert sobre com Barcelona ignora tot allò que, en matèria cultural (i, molt especialment, en matèria literària), es genera i es promou “a comarques”. És una situació anòmala que, com tantes altres, en el “país normal” en què molts volem viure hauria de quedar resolta. Sigui perquè el periodisme cultural dels grans mitjans no hi veu més enllà de la Diagonal, o bé perquè tot el que no passi a dins o a prop de la gran metròpoli cosmopolita sembla provincià, el cas és que qui exerceix la tasca creativa (de vegades molt interessant) fora de Barcelona, així com els esdeveniments culturals que es desenvolupen a més de cinc minuts en taxi de la redacció dels grans diaris, ràdios i televisions del país, acostumen a despertar un interès escàs entre la fauna periodística d’aquests mitjans. En canvi, l’última excentricitat del jove escriptoret de moda (amb secció als programes més glamurosos de la CCRTV) pot mobilitzar un exèrcit de periodistes sempre que sigui cap a un local fashion del centre barceloní.

                La cosa pot ratllar el ridícul. El mateix autor que encapçala notícies culturals quan guanya un premi a Barcelona, és ignorat si s’enduu un guardó “comarcal”. Els autors barcelonins ho saben bé, i per això sovint els costa sortir de la closca metropolitana, si no és per passejar els seus èxits per les llibreries “perifèriques”. I també ho saben, és clar, els autors del sud, del nord, de l’oest i, naturalment, del centre del país, que s’escarrassen per treure el cap a Barcelona, delerosos de ser engolits per la voràgine mediàtica.

                En la darrera edició del premi Amat-Piniella va ser guardonat un dels autors amb més projecció de la narrativa catalana actual, Pep Coll. Els mitjans “comarcals” (tant al Bages com a Ponent) se’n van fer ressò. La resta de mitjans, com és habitual, ho devien considerar una notícia provinciana, perquè amb prou feines en van dir res. Com diu l’amic Jordi Cussà “la gran capital continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa.”

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2015)