Cussà la civilització

 L’obra de Jordi Cussà encara no és prou coneguda. Potser no serà mai. En realitat, hauria de ser-ne molt, de coneguda –i, sobretot, llegida— perquè es fes justícia a la potència narrativa, al torrent fabulador, a la poderosa creativitat, al treball d’orfebreria lingüística i, en definitiva, a la vàlua literària que conté. Si féssim una enquesta entre lletraferits, estic segur que la novel·la més citada continuaria sent Cavalls salvatges, la primera que va publicar, una meravella narrativa sobre el món dels ionquis que no va ser, tanmateix, el seu projecte més ambiciós. Allà on Jordi Cussà va mostrar, d’una manera més absoluta, rodona i desinhibida, la força narrativa que era capaç de desplegar va ser en la «Trilogia de la Civilització», un tríptic monumental compost per La serp (Columna, 2001), El Ciclop (L’Albí, 2018) i Les muses (Comanegra, 2022), que ara Comanegra ha anunciat que publicarà complet. I ja n’ha sortit el primer volum, La serp.

La serp encadena episodis protagonitzats per una nissaga d’Empúries que, al llarg de nou segles, sobreviu enmig del fanatisme d’uns i la tirania d’altres. Per El Ciclop també desfilen tot de personatges de la més variada condició, emparentats entre ells, que es mouen pels marges de les convencions i que encarnen tota mena de virtuts, defectes i passions entre els segles IV i XIII. Finalment, Les muses comença a l’època de Ramon Llull i segueix amb personatges que sobreviuen a l’ombra de genis universals com Shakespeare, Da Vinci, Mozart o Poe, fins arribar a la psicodèlia dels anys setanta.

En conjunt, la Trilogia de la Civilització fa un recorregut de dos mil cinc-cents anys, que van des de l’antiga Grècia fins a les festes hippies. Entremig, centenars d’històries de personatges anònims que, més que no pas les dels grans personatges històrics coneguts (que també hi apareixen), fan avançar una humanitat permanentment amenaçada. És una novel·la riu, immensa, total, «una mena de mosaic sense aturador ni concert on hi ha peces de totes mides, de tots colors, de qualsevol forma i textura, a totes les rajoles» (El Ciclop). Un d’aquells reptes que només són a l’abast d’un gran autor. Un autor que exhibeix una especial debilitat pels personatges femenins, que acostumen a mostrar-se sensibles, forts, resolutius, entranyables i tràgics. Un autor capaç de fer vibrar el lector amb aventures trepidants, de sacsejar-li la consciència amb reflexions profundes i de commoure-li l’anima amb passatges d’alt voltatge poètic a través d’uns personatges moguts per la voluntat de transmetre el llegat ancestral del coneixement al llarg de la història. Perquè la Trilogia de la Civilització és sobretot un cant al coneixement com a mitjà per assolir la llibertat o, si més no, per aspirar-hi.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 16 de febrer de 2025)

Lletres contra l'oblit

 

Si hi ha una característica que uneix les quatre obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany és que totes quatre parteixen de la lluita contra l’oblit o, dit d’una altra manera, totes quatre lluiten per la recuperació i reivindicació de la memòria de fets que val la pena recuperar o persones importants que no haurien de ser oblidades.

Amb Guspires de memòria (Edicions 62), per exemple, Daniel Giralt-Miracle evoca allò que recorda d’una vida dedicada al món de l’art en què ha conegut tothom que en aquest camp ha tingut a casa nostra alguna rellevància durant la segona meitat del segle XX. Uns records que, a la seva edat, només es veu capaç de fixar en forma de guspires, però que evoquen figures tan rellevants com Miró, Dalí o Tàpies. Xavi Coral, per la seva banda, recupera la memòria del seu avi durant la guerra civil, l’exili a Sant Cebrià i la immediata postguerra a Aprendre a esquivar les bales (La Campana). Coral dona forma novel·lada al testimoni escrit de l’avi, que s’erigeix com a símbol de tants soldats que, després d’haver sobreviscut a nombroses penalitats bèl·liques, no van poder tornar a casa quan es va acabar el conflicte. La passadora (Columna), de Laia Perearnau, reivindica la feina de les dones (grans oblidades de la història) que durant la guerra d’Europa arriscaven la vida per ajudar a passar la frontera als qui fugien del nazisme (pilots, soldats, jueus, resistents...) i construeix un relat de ficció capaç de recrear amb fidelitat el que diversos testimonis corroboren. Maria Carme Roca va una mica més enrere i, a Les illes interiors (Columna), recupera la figura d’una catalana tan rellevant com desconeguda, Clotilde Cerdà, filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, el famós enginyer que va dissenyar l’Eixample, que amb la seva arpa va fascinar personalitats tan rellevants com Víctor Hugo, Wagner o Isabel II i que amb el temps va convertir-se en una gran pedagoga i feminista, però que a casa nostra havia passat del tot desapercebuda fins ara.

Tres novel·les i un assaig memorialístic. El divuit de febrer una d’aquestes quatre obres serà reconeguda com a guanyadora del vint-i-cinquè Premi Joaquim Amat-Piniella.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2025)

Eufemismes 2.0

 Els eufemismes són paraules o expressions que diem per evitar dir-ne unes altres que considerem que poden resultar malsonants, ofensives, inadequades en un determinat context, o bé que han esdevingut directament tabú en aquesta societat contradictòria en què vivim. Com que les relacions humanes són canviants, la llengua genera eufemismes de manera natural i permanent, i allò que en un moment determinat va aparèixer com a eufemisme pot passar a considerar-se un mot inadequat i se’n genera un altre de més suau. Naturalment, hi ha alguns temes delicats (sexe, escatologia, malalties, mort...) que són més propicis que d’altres a la generació d’eufemismes. Així, fins fa poc les padrines parlaven d’«un mal lleig» per evitar conjurar el temut «càncer», i sovint trobem escrites expressions com «dejeccions canines» (per esquivar els «cagallons de gos») o «persones amb mobilitat reduïda» (que antigament eren «esguerrats», després «minusvàlids» i fins fa poc «discapacitats físics»). Els òrgans sexuals són una mina d’eufemismes en contínua evolució (de la «figa» o el «conilllet», fins al «pardal» o la «tita»), però també de disfemismes que busquen l’efecte contrari i que ara no citaré per no ofendre ningú.

Les xarxes socials han amplificat la nostra exposició pública fins a extrems insospitats. Ara tots tenim accés a plataformes que projecten la nostra imatge a un infinit al qual tothom té accés. Quan un penja una imatge o un missatge a les xarxes sap que allò, tard o d’hora, ho pot acabar veient tothom. Això ha implicat que qui més qui menys percebi la possibilitat de convertir-se en una persona influent i popular o que, si més no, el discurs publicat a les xarxes pugui arribar a molta gent. I aquesta realitat ha fet aflorar el nostre ego. Allò que pengem a Instagram, a Tik-Tok, a X o a Facebook és la imatge amb què volem que ens vegi el món: fotos on apareixem en la nostra millor versió, moments de felicitat als cims de les muntanyes o en places concorregudes de ciutats amb molt glamour, frases eloqüents que ens semblen originals i profundes, comentaris punyents, elogis ensucrats, atacs ferotges, ensabonades sense mesura... En fi, que les xarxes ens han convertit a tots en poetes de pa sucat amb oli. I, com sap tothom, la poesia és l’art de dir les coses amb altres paraules, com més cursis millor, com si expressar-se amb naturalitat fos malsonant.

Per això, com que parlar de «marit», «esposa» o «matrimoni» es considera poc cool, ara el personal s’estableix amb un «company de vida»; com que «fer anys» es veu com a massa terrenal, a les xarxes es fan «voltes al sol»; i com que «morir-se» resulta dramàtic i insuportable, es diu que «ha aparegut una nova estrella al firmament».

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el di 2 de febrer de 2025)

Desgavell educatiu

 

Podríem dir que a cada generació apareix un escriptor que, des de la primera línia docent, fa un retrat descoratjador de la situació en l’ensenyament secundari a Catalunya. Fa vint-i-cinc anys –quan un servidor encara tenia edat de pensar que tot estava per fer i tot era possible— va ser Toni Sala que, amb la seva Petita crònica d’un professor a secundària (Edicions 62, 2001), va retratar, amb un estil literari que s’acosta a la novel·la, la secundària sorgida de la LOGSE (1990), popularment coneguda com «la reforma», una llei que partia del constructivisme, fomentava l’esperit integrador, introduïa l’escolarització obligatòria fins als 16 anys i avaluava a partir de conceptes, procediments i actituds.

Des d’aleshores, els docents de la generació del Toni Sala hem vist com la llei anava canviant –LOCE (2002), LOE (2006), LOMCE (2013), fins arribar a l’actual LOMLOE (2020)— i hem envellit amb els canvis i la sensació que a cada bugada hi perdíem un llençol. Mentrestant, han aparegut noves fornades de professors, algun dels quals són també bons escriptors, que hi han volgut dir la seva. És el cas de Damià Bardera, que a principis d’aquest curs va publicar Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu (Pòrtic, 2024), una visió descarnada i pessimista (però necessària) de la secundària al nostre país, un país en què els gurús educatius que no han trepitjat una aula dicten lleis i normatives que aposten pel menyspreu del coneixement, la desaparició de la meritocràcia, l’excés de pantalles i l’apel·lació constant a la gestió dels sentiments i les emocions de l’alumne («com si les emocions no haguessin de passar cap filtre i encara menys el filtre de la raó»). Amb un estil esmolat i com si es tractés d’un recull de relats, Bardera fa un retrat inevitablement parcial, però punyent, del panorama actual a secundària: denuncia el «papanatisme educatiu», la inutilitat dels cursos de formació, la poca implicació dels inspectors, els eufemismes que amaguen la realitat, la perversió que hi ha darrere de molts PI (plans individualitzats), el ball de sigles amb què constantment ens bombardegen (DUA, ULAE, NESE, TEI... i així fins a l’infinit), la metodologia per projectes aplicada sense recursos o l’excés de burocràcia a què els centres han de fer front, i reivindica les «classes intel·lectualment i artísticament estimulants».

No tenim perquè estar d’acord amb tot el que diu Bardera. Ni tan sols amb el to amb què ho diu. Però hi ha una realitat irrefutable: cada cop és més palesa –i en dono fe— la manca d’il·lusió, l’esgotament, l’ansietat i l’angoixa que senten molts professionals d’una professió que, per experimentar-la amb plenitud, cal que tingui un «destacat component vocacional». I això ens hauria de preocupar.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de gener de 2025)

Llorenç Capdevila

 

La combinació d’un nom i d’un cognom que no són dels més freqüents fa que sigui molt difícil coincidir amb algú que es digui com tu. Segur que aquells que es diuen Jordi Garcia, Pau Vila, Josep Prat o Xavier Pujol s’han trobat més d’un cop amb persones homònimes. Si et dius Llorenç Capdevila això no passa. De Llorenç n’hi ha poquíssims i de Capdevila no pas gaires. La coincidència d’aquest nom i aquest cognom és, doncs, una casualitat que és molt difícil que es produeixi. Mai no he conegut ningú que es digui com jo (si bé tenia un oncle, a qui no vaig arribar a conèixer, que se’n deia), com deu passar a algú que es digui, posem per cas, Elies Torrallardona, Maties Grabulosa o Eladi Solanich.

Per això, en llegir «La bugada del Pou» de novembre, em va sorprendre descobrir que m’ha aparegut un homònim i que, curiosament, no és una persona real sinó un personatge de ficció. Es tracta del protagonista, interpretat per Jordi Bosch, de Mort d’un comediant, una obra produïda pel teatre Romea, dirigida per Josep Maria Mestres i amb autoria de Guillem Clua, que farà parada al teatre Kursaal de Manresa a mig febrer.

Els mecanismes que duen un creador a inventar-se el nom d’un personatge són diversos i, generalment, inescrutables. De vegades poden tenir una intenció simbòlica o una voluntat evocadora; hi pot haver qui vol fer un homenatge íntim a una persona admirada o, per contra, fer escarni d’un conegut a qui es vol ridiculitzar. Sempre, això sí, cal que els personatges duguin noms que siguin versemblants dins del context.

Quan fa un parell de mesos, llegint el Pou, vaig descobrir que l’admirat Jordi Bosch es posarà a la pell de Llorenç Capdevila, vaig començar a donar voltes sobre quina carambola del destí ha portat el dramaturg Guillem Clua a anomenar així el protagonista de Mort d’un comediant, «un dels actors més respectats i estimats de Catalunya» que «sembla haver perdut el cap i en ocasions es comporta com els personatges que ha interpretat durant la seva dilatada carrera». Alguna idea?

El Pou de la gallina, gener de 2025

Les cruïlles d'Helena Rufat

 

L’escriptora de Torrelameu Helena Rufat Casals acaba de publicar un text que fa un pas més en la seva evolució com a novel·lista. Si a Una història d’amor (2012) i Tardes de bar (2019) ens acostaven a un món narratiu format per dones desorientades que han de prendre decisions difícils en un context actual, a Les ànimes fidels (Edicions 62, 2024), Premi Joanot Martorell, continua explorant l’ànima femenina, però n’amplia els matisos i ambienta la trama en el marc de la guerra civil.

Les ànimes fidels situa un grup de dones a la Bisbal de Falset durant la batalla de l’Ebre: la Clara és una mestra vídua que sobreviu com pot, a casa de la seva tia Felisa, i que guarda un secret que si es descobrís podria ser fatal; la Gertrude és una comunista anglesa que ha arribat amb les Brigades Internacionals i fa d’infermera a l’hospital de campanya; la Dolores és una embarassada que es veu obligada a amagar el mala bèstia del seu home a casa. Som davant d’una història que podria atraure un públic ampli, i tant de bo que sigui així. Ara bé, Les ànimes fidels no és una novel·la pensada per complaure el lector que busca evadir-se amb una història fàcil de llegir. Helena Rufat no renuncia a construir un text literari de primera magnitud. El seu estil és d’anar al gra, d’estalviar la palla narrativa sense renunciar al llenguatge poètic. Va a l’essència dels fets i dels personatges amb una prosa vigorosa que pot despistar una mica el lector habitual de novel·la històrica, però que alhora el pot acostar a la literatura d’alta volada, de la mateixa manera que pot acostar a la novel·la històrica el lector més, diguem-ne, literari. La novel·la ofereix molts detalls que demostren un profund coneixement i un gran esforç de documentació per part de l’autora. Però el detall històric mai no és el centre del relat i sempre està al servei de la trama i dels personatges.

A Helena Rufat li interessen les històries de perdedors, i en aquesta novel·la n’hi ha una bona colla. Tots els personatges han perdut, perden o estan a punt de perdre alguna cosa important, a banda de la guerra.

Les ànimes fidels parla de les dones en la guerra. Explica la guerra amb mirada femenina. Descriu els marges de la batalla de l’Ebre i explora l’ànima d’unes dones que sobreviuen gràcies a la sororitat («Només l’afecte i la confiança que es tenien podia explicar que els assumptes d’una fossin responsabilitat de totes»). És una història de dones i homes que coincideixen en una cruïlla on tots hi són de pas, que viuen uns fets dramàtics i que la memòria històrica hauria de retenir. Perquè Les ànimes fidels, a banda de ser un bon text literari i de recrear un episodi històric, és també una reivindicació dels qui van lluitar des de la segona línia per uns ideals de llibertat.

Lectura, Segre, 5 de gener de 2025

Petons, encaixades, abraçades

 

N’hi ha que necessitem un cert ordre, quan anem pel món. Ens cal saber, per no angoixar-nos, com hem d’actuar en cada moment. Per això m’aniria bé que fixéssim unes normes clares de què hem de fer quan ens trobem, coneixem o ens presenten algú. En aquesta part d’occident la societat és tan complexa, i el ventall de situacions i contactes socials s’ha diversificat de tal manera, que s’han desdibuixat totes les línies que pautaven aquesta mena de convencions.

No sé si també us passa, però jo cada vegada em perdo més quan em presenten una persona o quan em trobo un conegut a qui fa temps que no veia. Reconec que em guio per la intuïció per saber si amb una encaixada n’hi ha prou, si cal fer dos petons o si el més adequat és fer una abraçada (amb copets a l’esquena inclosos o no). De vegades ho tinc clar, sobretot amb els homes amb qui coincideixo habitualment. El grau de relació que hi tinc o hi he tingut em deixa dues opcions: encaixada o abraçada, tot i que també hi ha familiars i algun amic amb els quals, quan ens trobem, ens fem dos petons. Amb els homes desconeguts també queda clar: encaixada i prou. Amb les dones amb qui no tinc relació habitual és més complicat interpretar el context, costa saber si encaixar quedarà fred o si fer petons semblarà massa agosarat, i no és estranya aquella situació tan incòmoda en què un allarga la mà i l’altre acosta la cara. També se’m fa difícil d’interpretar què cal fer quan et trobes companys de feina pel carrer o durant les vacances. I què fas quan l’encaixada resultat massa distant i els dos petons massa invasiu? Un copet a l’espatlla? Si no hi posem remei aviat, correm el risc de fer un pas més cap al caos.

Durant l’època en què la Covid marcava les distàncies, tot era més fàcil, oi? No podíem entrar en contacte i, per tant, els dubtes sobre si encaixades, petons o abraçades s’esvaïen immediatament, tot i que tinc la sensació que, justament, el desgavell actual prové de quan, després de la Covid, vam començar a descongelar les expansions afectives i, mentre uns encara no les tenien totes, altres frisàvem per tornar-nos a tocar.

Ben mirat, podríem saludar-nos sempre, tots, a la manera dels milicians antifeixistes: aixecant el puny esquerre i dient «salut!» amb solemnitat. Ni abraçades, ni petons, ni encaixades. Fora contacte físic, que, a més de propiciar situacions violentes, no saps mai fins a quin punt t’exposes a un contagi perillós.

Però si us he de dir la veritat, m’estimo més, en cas de dubte, triar sempre l’opció més afectuosa: entre encaixar o fer petons, endavant amb els petons; i si el dubte és si cal fer una abraçada, llançar-s’hi sense pensar. En aquests casos, trobo que és millor –i més humà— passar-se que quedar-se curt.

Lectura, Segre, 22 de desembre de 2024

El Senzill

 

A Joan Busquets el van posar a la presó l’any 1949. Tenia vint-i-un anys i l’havien condemnat a mort. Era un jove idealista que va optar per la lluita activa contra un règim opressor que reprimia durament la dissidència en aquella Espanya de postguerra. Nascut l’any 1928, no havia participat en la guerra, però de seguida que va tenir edat va prendre consciència de lluita, va marxar a França, va entrar en contacte amb les joventuts llibertàries i es va afiliar a la CNT a l’exili. Això el va portar a integrar-se, amb només dinou anys, en la guerrilla que lluitava per desestabilitzar el franquisme, sobretot amb la colla de Marcel·lí Massana (Panxo), on també va coincidir amb Ramon Vila (Passos Llargs o Caracremada). A ell li deien el Senzill. Les condicions en què lluitaven aquests guerrillers, coneguts com a maquis, eren tan precàries que la majoria dels qui van triar el camí de la lluita activa van acabar morts o empresonats.

En un judici que no va tenir res de just, el Senzill va ser condemnat a mort. Al cap d’un temps, la sentència li va ser commutada per la de cadena perpètua. Alguns dels seus companys van tenir menys sort. A Manuel Sabaté, per exemple, que era també molt jove i que amb prou feines havia acompanyat guerrillers més experimentats, com Ramon Vila, en un parell d’ocasions en què travessaven la frontera per ajudar a passar activistes o per entrar armes, el van executar al Camp de la Bota aquell mateix any. El seu principal delicte era el de ser germà d’un dels maquis més buscats, Quico Sabaté. Les sentències aplicades a aquests guerrillers solien ser desproporcionades i cruels, més d’acord amb la voluntat de venjança que no pas amb la de fer justícia.

Joan Busquets va consumir els millors anys de la joventut tancat. Quan va sortir de la presó, l’any 1969, superava la quarantena i s’havia passat mitja vida entre reixes. Ara en té noranta-sis i viu a França, on va refer la seva vida, com a exiliat, quan va quedar en llibertat. Si s’hagués quedat aquí, les autoritats del règim li haurien fet la vida impossible. Fa anys que, amb lucidesa i vitalitat, denuncia les escletxes i llacunes de la transició democràtica espanyola. I és aquesta lucidesa i aquesta vitalitat les que l’han portat, finalment, a demanar una indemnització a l’estat espanyol. Perquè Joan Busquets és una víctima del franquisme i cal que se li reconegui aquesta condició després que la llei de memòria històrica aprovada el 2022 reconegui com a víctimes els guerrillers antifranquistes i declari «nul·les» les sentències dictades i les penes aplicades per la justícia del règim. És l’última oportunitat de restablir la dignitat històrica a aquests lluitadors antifeixistes, perquè el Senzill és l’únic maqui que queda viu.

Lectura, Segre, 8 de desembre de 2024

Mar endins

 

Entre tanta modernor i joventut trencadora amb ganes de matar la tradició i menjar-se el món (que ja està bé que hi sigui), de vegades oblidem que hi ha poetes com Josep Fàbrega, un dels més interessants, rics i sensibles que tenim a la Catalunya central. Fàbrega no és jove, ni trencador, i com a poeta no ha tingut mai l’actitud combativa de qui vol matar la tradició, però des de fa una vintena d’anys garbella mots, acumula premis i publica llibres de poemes que potser haurien de merèixer una mica més d’interès.

Ara fa un any, Fàbrega va publicar el seu darrer recull, Mar endins (Neopàtria, 2023), guanyador del VIII Premi de Poesia Xavier Casp, que componen una cinquantena de proses poètiques flanquejades per dos haikús cadascuna. De vegades els haikús són un complement de la prosa i en altres casos la prosa actua com a paràfrasi dels haikús. Sigui com vulgui, els textos dialoguen entre ells. En conjunt, Mar endins és un compendi d’impressions, sentiments i emocions en què el paisatge marítim (amb el mar com a símbol de pau, de llibertat, de serenor, de mort) fa de reflex de l’ànima i, amb imatges paisatgístiques de gran plasticitat («quatre rampoines de núvol blanquinós entelen el primer blau de l’any») i una llengua precisa i genuïna (que recupera paraules mig oblidades com «tanagra», «agafallós» o «esmotxar»), serveix per parlar dels grans temes: la solitud, el retorn («El retorn és un mite, una falàcia. Mai no retornes al lloc d’on vas sortir, mai»), la vellesa, el record («l’hivern enceta / la pell de la memòria. / La llum és freda»), el desengany («Hi ha freds que esbalcen, / vestits de gebre i d’ombres, / les esperances»), la mort i el pas del temps («Desdibuixada / i ratada per l’ombra / se’n va la tarda»)... Fins que al final, amb una certa fatiga de viure, «Tip de paraules / i amb els llavis sense esma / me’n torno a casa».

Són les impressions d’un home del terròs que guaita, embadalit, el mar; que s’impregna del paisatge costaner i acaba mirant, sobretot, a dins d’ell mateix. Són els mots d’un enamorat de la llengua que sent la necessitat de deixar constància del seu pas per aquest món.

(El Pou de la gallina, desembre 2024)

Qui vol ser docent?

 

Segons les conclusions d’una enquesta del sindicat USTEC, un de cada tres docents es planteja canviar de feina. Els motius de la insatisfacció laboral són diversos: salaris discrets, augment de la burocratització, interferència i poc suport de les famílies, ràtios altes a les aules, desgast psicològic, alumnat amb complexitats difícils de gestionar en grups nombrosos i diversos...

Com sempre que apareixen notícies vinculades amb les condicions laborals de mestres i professors, l’opinió pública (si més no, la que crida més a les xarxes socials) ha mostrat dues cares molt polaritzades. Hi ha els qui se solidaritzen amb els docents i hi ha els qui s’escandalitzen que funcionaris acomodats, ben pagats i amb llargues vacances tinguin la gosadia de queixar-se. Els primers acostumen a ser els propis afectats o persones que hi estan vinculades, mentre que els segons solen ser pares que no saben què fer amb els fills quan no són a l’escola o envejosos que no toleren que ningú tingui algun privilegi del qual ells no gaudeixen.

Com a professor de secundària, no puc ser imparcial. Però com a docent amb trenta anys d’experiència sí que puc aportar el meu testimoni amb cert coneixement de causa. La nostra és una feina que s’ha de fer amb il·lusió i, si pot ser, amb passió. Compartir el temps amb adolescents és de les experiències més gratificants del nostre dia a dia, sempre, és clar, que puguis compartir-lo en condicions. Perquè la passió i la il·lusió es desinflen quan t’has d’enfrontar a un mar burocràtic ple de dimensions, avaluacions de competències digitals i socials, àmbits d’aprenentatge, indicadors d’avaluació transversal, rúbriques diverses, programacions basades en situacions d’aprenentatge i premisses pedagògiques segons les quals les emocions passen sempre per davant de continguts, actituds i procediments; o quan t’adones que cada vegada costa més que els alumnes apartin la vista de les pantalles; o quan t’has d’enfrontar a famílies que no accepten que el seu fill és un gandul o un destraler; o quan denuncies la situació i et cauen un allau de retrets perquè es veu que no tens dret a queixar-te.

Podem debatre tant com vulguem i podem atacar tant com ens plagui els qui contribueixen a l’educació dels nostres fills en escoles i instituts. La dada irrefutable, però, és que cada cop hi ha més docents que es plantegen deixar la feina i cada cop hi ha menys joves que es plantegen la docència com una opció laboral. Per alguna cosa deu ser, no? I aquest problema, que en els centres educatius forma part del dia a dia (quan, per exemple, no envien ningú per cobrir una baixa o costa de cobrir una plaça a principi de curs), és un problema que potser hauria de preocupar a tothom.

(Lectura, Segre, 24 de novembre de 2024)