Pasqual Farràs i les coses

A l’època del zàping, la velocitat i la impaciència, llegir una novel·la com El vigilant i les coses (Edicions de 1984), del solsoní Pasqual Farràs, és anar contracorrent, gairebé una provocació. La novel·la de Farràs no té una acció trepidant, ni una estructura de plantejament, nus i desenllaç, ni pràcticament diàlegs, ni cap clímax massa marcat... És a dir que no se li pot atribuir cap de les característiques de la literatura de comercial. En canvi, El vigilant i les coses és un relat cuinat a foc lent (l’autor va publicar-la al cap de deu anys de la seva primera novel·la, La mort del fabulador), escrit amb una prosa impecable i elegant (en alguns moment superba), que agafa com a referència els grans narradors europeus d’entreguerres (Kafka, Musil, Joyce), i que conté, segurament, una de les anàlisis del comportament i de la naturalesa humans més subtils i profundes que un lector pugui trobar en la literatura catalana de les darreres dècades.

            El protagonista, August, fa de vigilant nocturn en uns magatzems i es dedica a observar objectivament, sense cap finalitat concreta, tot el que passa al seu voltant. És una mena de Bartleby desmotivat, escèptic, obsessiu, poc sociable, que evita implicar-se en res. La xerrameca l’atabala. “Ell no era pas un home sol. Ell era, o maldava per ser, un home independent, un home deslligat de les exigències externes més immediates, un home descompromès”. Al voltant de la seva existència passiva, però, succeeixen coses greus, que se’ns mostren de biaix, des de la perspectiva abúlica del protagonista, perquè la novel·la, tot i que està escrita en tercera persona, focalitza el discurs en la ment d’August, que viu en un món de “coses” abstractes i, de tant en tant, fa una ullada a les “coses” concretes (“La pulsió contemplativa d’August sempre se solia acabar imposant a la possibilitat d’actuar”).

En la primera meitat del llibre seguim August per la ciutat on viu, durant un cap de setmana, des que plega de la feina dissabte al matí fins que hi torna dilluns al vespre. Tot el que fa és anar al Cafè Central, a la fira, a casa seva, a casa d’una antiga amiga que ha desaparegut i al funeral d’un noi a qui només havia conegut de vista. Al llarg d’aquest periple tan aparentment insuls, però, assistim a una meticulosa dissecció de la psicologia del personatge. La segona part és més dinàmica: una peculiar relació amb l’encarregada d’un gimnàs, les tertúlies del Cafè Central, una relació furtiva amb una dona casada i unes curioses aspiracions laborals. En realitat, El vigilant i les coses narra el que podríem dir-ne una aventura introspectiva, l’aventura d’un home a la recerca d’ell mateix. I també podríem veure-hi la metàfora de l’escriptor: “Hi havia el món de veritat, el món de fora, el món de les coses, i la gent que hi intervenia necessàriament, cadascú amb el seu paper ben après. I en una altra esfera que només de tant en tant es creuava amb aquella altra, hi havia el vigilant August, perspicaç observador sense paper, un figurant anònim enmig de la gran mascarada”.

Tinc la sensació d’haver llegit un llibre ambiciós, gens anecdòtic, intemporal. És per això que m’ha vingut de gust parlar-ne tot i haver-se publicat fa un parell d’anys.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 15 d'octubre de 2011)