La Viquipèdia

                Fa trenta anys, quan havíem de fer un treball escolar, procuràvem d’ajuntar-nos amb el privilegiat que tenia enciclopèdia a casa. Em fascinava que en un grapat de volums hi hagués tantes referències concentrades. Si el treball requeria un grau més alt d’aprofundiment, però, calia anar a la biblioteca i espigolar entre les obres monogràfiques amb la seguretat que acabaríem trobant, tard o d’hora, unes dades que, pel fet d’aparèixer en lletra impresa, calia suposar contrastades.

                Avui, la recerca escolar es limita pràcticament a dues eines que qualsevol té a l’abast sense sortir de casa: el Google, que enllaça amb un calaix de sastre virtual on la informació acostuma a ser tan abundant com superficial; i la Viquipèdia, tan pràctica, completa, ràpida i actualitzada com poc fiable. La Viquipèdia és pràctica perquè només cal disposar d’accés a Internet per consultar-la. És completa, perquè el número d’articles és molt gran (en català s’acosta als cinc-cents mil, en castellà o italià en té el doble, en francès o en alemany un milió i mig, i en anglès ja passa dels quatre milions) i es va ampliant dia rere dia, amb aportacions dels propis usuaris que, a més, actualitzen els articles ja existents i ofereixen enllaços per ampliar la informació.

                Però les virtuts que fan de la Viquipèdia una eina tan útil són, al mateix temps, el seu principal perill. Que qualsevol indocumentat pugui potinejar els articles fa que –per més supervisió, també voluntària, que en facin els administradors— la informació sigui, sovint, molt poc fiable. D’altra banda, difícilment se citen les fonts de les quals s’ha tret el que hi apareix escrit, que pot reflectir un grau molt alt de subjectivitat i pot no haver-se contrastat. Fa poc s’ha descobert que hi ha empreses que cobren per crear entrades fraudulentes que, amb la mentida, afavoreixen el client. Avui, per a la majoria d’estudiants, el Google és l’eina per buscar informació trivial i la Viquipèdia serveix per fer recerca d’informació seriosa.

                Ara no vull, però, acreditar ni desacreditar aquesta eina que, al capdavall, s’ha de reconèixer com a molt valuosa, sinó més aviat alertar del perill que a les escoles, instituts i –que Déu ens agafi confessats!— fins i tot universitats, es caigui en un excés de dependència viquipèdica, és a dir, en donar valor absolut a allò que hi apareix i, sobretot, de bandejar la recerca bibliogràfica als arxius i biblioteques amb el convenciment –erroni— que “a Internet hi és tot”. Potser algun dia podrem trobar a Internet tota la saviesa que la humanitat ha acumulat al llarg dels segles. En aquest moment, però, cal tenir clar que, per més que la Viquipèdia tingui milions d’articles, si es vol una informació contrastada, completa i profunda encara cal anar a les fonts tradicionals.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de març de 2014, i també a El Pou Digital)

De Cardona a Praga, passant per Manresa

                Qui vulgui seguir el ritme de publicacions del cardoní Jordi Santasusagna aviat no donarà l’abast. Acaba de sortir publicat el seu thriller ambientat a la Cardona assetjada del 1711, Bandera negra (Editorial Gregal), quan tot just hem enllestit la lectura de La lluna de Praga (Onada Edicions), una novel·la plantejada com a juvenil, però amb prou ingredients per considerar-la apta per a tots els públics. Anem a pams, però. De Bandera negra ja ens n’ocuparem un altre dia. Avui toca parlar de La lluna de Praga.

                Si hi ha un aspecte que cal destacar de La lluna de Praga és la capacitat de l’autor per mantenir el suspens capítol rere capítol (i n’hi ha quaranta-quatre!). I això agrada als joves de totes les edats. Quan sembla que s’ha revelat el principal misteri que ens tenia atrapats, un altre gir argumental capta de nou, i amb més intensitat, la nostra atenció. Jordi Santasusagna mostra, doncs, un bon domini del ritme narratiu i sap, també, crear i, sobretot, mantenir, un grau d’intriga prou intens per atrapar el lector. La novel·la, que es planteja, en el primer capítol, com la crònica del viatge a Praga d’un grup d’adolescents (una vintena d’alumnes de 4t d’ESO de l’institut Pius Font i Quer, amb el seu jove professor d’història), de seguida es converteix en el relat de la recerca d’una noia desapareguda per, més endavant, adoptar les característiques d’una història d’investigació amb assassinats i, al capdavall, esdevenir un thriller amb polítics i poderosos implicats en una trama sòrdida.

                Al llarg de la novel·la, que transcorre a cavall entre la Praga més turística i una Manresa amb un punt de maquillatge novel·lesc (gitanes que llegeixen la mà a les escales de Crist Rei i tirotejos enmig de la processó de Divendres Sant a la baixada del Pòpul), s’alternen les veus dels dos protagonistes: el Charly, un professor que no arriba a la trentena, que ha tingut el valor d’acompanyar una colla de ganàpies en el seu viatge de final d’etapa, i que, convertit en una mena de detectiu improvisat arran de la desaparició d’una de les seves alumnes l’última nit del viatge, es veu embolicat en d’una trama que es complica cada vegada més; i l’Anna, l’adolescent desapareguda, de família acomodada i, com tots els adolescents (o, potser, una mica més), amb un cabàs de dubtes sobre la pròpia identitat. I, encara, fins i tot, hi ha temps per introduir alguna trama paral·lela que ajuda a completar la construcció dels personatges. En aquest sentit, és especialment interessant el retrat del Charly (un immadur, que als vint-i-vuit anys encara viu amb els pares) a partir de la relació que manté amb els progenitors (una mare tafanera i un pare simpàtic, però que evita les complicacions) i, sobretot, amb la Clara, la seva xicota, possessiva i enigmàtica, amb qui té seriosos problemes de comunicació.

                Caldrà seguir l’evolució de Jordi Santasusagna com a narrador. De moment, a part d’aquestes dues novel·les, el podrem llegir també com un dels autors que participen en el volum Tot és possible. 43 narradors de la Catalunya central (L’Albí), que es presenta el dia 28 de març al Centre Cultural del Casino.

(Article publicat a Regió7, el dia 16 de març de 2014)

Ficció i realitat

Estic convençut que la línia divisòria entre realitat i ficció és inexistent i que, sovint, la ficció és, fins i tot, més autèntica que la realitat. Quan succeeix alguna cosa sorprenent, quan passa un fet que sembla més propi de la literatura o del cinema que no pas de la vida quotidiana, s’acostuma a utilitzar aquell tòpic que diu que “la realitat supera la ficció”. És una bajanada, una ingenuïtat pueril. Com a molt, puc acceptar que la realitat s’acosta a la ficció i, si de cas, de vegades la imita. Però mai, en cap aspecte, la supera. Allò que llegim acostuma a ser tant real com allò que vivim. O potser més i tot. Com és, si no, que podem anar a Londres i visitar el número 221B de Baker Street on, segons Arthur Conan Doyle, vivia el detectiu de ficció Sherlock Holmes? O comprar sabó amb perfum de llimona a la farmàcia dublinesa on ho feia cada matí Leopold Bloom, el protagonista de l’Ulisses de James Joyce? Si la ficció és mentida, com és que parlem de situacions kafkianes, d’espectacles dantescos, d’homes amb complex d’Èdip o de tiberis pantagruèlics?

                Es veu que l’any 1860 Alexandre Dumas va visitar el Castell d’If, prop de Marsella, on ell havia situat el seu heroi, Edmon Dantès, empresonat durant catorze anys, abans de protagonitzar la fuga més famosa de la literatura universal i convertir-se en el comte de Montecristo. Dumas va descobrir, astorat, que el principal reclam turístic de l’indret era “l’autèntica” cel·la on havia estat empresonat el seu personatge, mentre que els guies del castell obviaven altres presoners històrics (i “reals”) que hi havia fet estada.

                Els grans escriptors són capaços de crear personatges de carn i ossos, tan autèntics que sovint ens commouen més que les persones amb qui ensopeguem cada dia. Si no, com ens expliquem el suïcidi d’un bon grapat de joves romàntics després d’haver llegit Les desventures del jove Werther, de Goethe? La ficció és, al capdavall, l’espai on s’expressa la versió més autèntica de la naturalesa humana. Per això hi ha qui creu que algunes realitats tan sols es poden retratar en forma de novel·la.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de març de 2014)

La canalla d'avui

Devíem tenir onze o dotze anys. No recordo quin va ser el motiu pel qual les nostres discrepàncies van derivar en una confrontació violenta. Segur que obeïa a qualsevol ximpleria infantil (ara parlaríem de preadolescència): un comentari despectiu agafat al vol, la defensa d’un solar ple de tubs de formigó on jugàvem quan sortíem d’estudi, un episodi de rivalitat esportiva... Tant se val! El cas és que, amb els meus amics, vam començar a apedregar els d’una altra colla i aquests, naturalment, van respondre l’agressió de la mateixa manera. La lluita era equilibrada: tres o quatre a cada bàndol i en terreny pla. Per tant, ningú pot dir que hi hagués avantatge perquè els uns fossin més o els altres disposessin d’una posició privilegiada des de la qual fos més fàcil encertar l’adversari. Què preteníem? Segurament no gran cosa més que gallejar una mica. La cosa, però, sempre que començava a cops de pedra es resolia quan algú acabava amb un bon xiribec i la cara ensangonada. I aquell dia em va tocar a mi. Vaig veure un projectil que s’atansava. Vaig quedar paralitzat, pensant que si em movia podia ser pitjor. Em va encertar de ple, sobre la cella esquerra. Encara hi tinc la cicatriu. La sangada va ser tan escandalosa que el propi agressor, espantat, va venir corrents i va oferir-me el mocador perquè pogués cobrir-me el trau. Dos centímetres més avall i podia haver perdut un ull. Per sort, tot va quedar amb unes quantes grapes i una marca que em recorda, cada cop que sóc davant del mirall, que abans la canalla érem uns salvatges.

Qui sóc jo, doncs, per jutjar si la canalla d’avui dia són, a causa de la televisió, dels videojocs o de l’accés gairebé il·limitat a la informació, més violents que els de la meva generació quan un servidor, de petit, s’havia barallat a cops de pedra o havia maltractat, alegrement, sargantanes i pardals. Els joves d’avui no són, en essència, pitjors que els de fa trenta, quaranta, cinquanta o cent anys. En unes poques generacions la naturalesa humana no pot haver canviat pas gaire. La tendència, inherent a la vanitat humana, de pensar que un sempre és millor que els altres i que, per tant, la pròpia joventut va lligada a uns valors que el jovent d’avui ha perdut, s’ha mantingut al llarg de tota la història de la humanitat. Com molt bé s’ha preocupat de difondre el sociòleg Salvador Cardús, els pensadors grecs ja deien coses sobre els joves que, si les traslladéssim al context actual, tindrien plena versemblança. Sòcrates afirmava, fa dos mil cinc-cents anys, que “els joves d’avui en dia són uns tirans. Contradiuen els seus pares, devoren el seu menjar i falten al respecte als seus mestres”. Potser canvien els entorns socials, culturals o econòmics, però la naturalesa humana es manté (ens agradi o no) inalterable.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de març de 2014; i també al Pou Digital)

El nom i la cosa

                A la comèdia francesa El nom, que fins fa poc es representava al teatre Goya de Barcelona i que a hores d’ara deu estar de gira per diferents teatres del Principat, protagonitzada i dirigida per Joel Joan, dues parelles i un amic comú, que han quedat per sopar, es veuen embolicats en una discussió que evoluciona del riure nerviós fins al drama gairebé èpic. Tot comença quan una de les parelles (ella està embarassada) comparteix la decisió de posar al futur fill el nom d’Àdolf. Naturalment, la indignació sorgeix del fet que aquest nom recorda Hitler, un dels personatges més monstruosos de la història de la humanitat. En el fons, com sempre passa amb les bones històries, la baralla sobre el nom és, en aquesta peça tragicòmica, només l’anècdota que desencadena la veritable intenció dels dramaturgs Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière: presentar, de forma descarnada, la complexitat de les relacions humanes.

                El nom d’Àdolf, en canvi, no figura a la llista d’una seixantena de noms que a l’estat mexicà de Sonora han declarat com a prohibits a través d’una nova Llei de Registre Civil. Diu que pretenen evitar que els joves siguin víctimes de bullying per culpa d’uns pares amb poques llums o poc criteri. El cas és que en aquest estat del nord-oest de Mèxic han decidit vetar tot un seguit de noms que fan referència a artistes coneguts, que poden resultar ofensius o que impliquen un doble sentit. N’hi ha que figuren a la llista i que es prohibeixen per sentit comú, tot i que es fa difícil imaginar ningú amb prou mala baba per adjudicar-los a un fill o a una filla (Escrot, Circumcisió, Burger King...); altres segurament hi són perquè encara hi hauria algun al·lucinat capaç d’encolomar-los a la descendència, tot i que d’entrada no goso pas qualificar-los de pejoratius, ni d’insultants (Rolling Stone, Michael Jackson, Rambo, Michelin, Robocop, Pocahontas...); alguns estan associats a les noves tecnologies (Facebook, Yahoo, Hashtag...); i altres es prohibeixen tan sols si al darrere duen un cognom concret, amb el qual formarien un aliança ben galdosa (“Élber Galarga”, “Alma Marcela”, “Benito Camela”...). Però n’hi ha alguns que no acabo d’entendre per què la llei de Sonora impedeix de registrar.  Què pot tenir d’ofensiu, per exemple, dir-se Pitàgores? I Shakira? En canvi, ningú no hi prohibeix Rihanna, ni Aristòtil... Pel que es veu, et pots dir Judes, o Barrabàs, però no Jesucrist, ni Verge Maria... No pots registrar un fill amb el nom de Batman, però no diuen res sobre Spiderman o qualsevol altre superheroi... I, com ja avançàvem, Àdolf (ni Benito, ni Francisco, ni Augusto, ni Joseph) no figura a la llista de noms prohibits en aquest estat mexicà. És que no tenen res en contra dels grans dictadors del segle XX?

                Quantes vegades no hem pensat que el nom que li han posat a algú diu molt del seu entorn social, cultural o, fins i tot, intel·lectual? A Sonora han agafat el bou per les banyes i, segurament amb la intenció d’evitar mals majors, han decidit que, perduda la batalla del santoral, si el personal no actua amb seny, cal ajudar-lo. Al capdavall, un no sap si pensar en la complexitat de les relacions humanes, o en la ridícula simplicitat dels éssers de la nostra espècie.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 1 de març de 2014)

Serem el que vulguem ser

            Entre els qui, sense oposar-s’hi obertament, s’escarrassen a buscar arguments per posar en dubte l’opció independentista en tot això que tothom anomena “el procés”, s’escampa la idea que la independència només valdria la pena si anés acompanyada d’una torna concreta. “Jo no m’oposo a la independència”, diuen, “però només hi donaria suport si sabés que la nova Catalunya seria així o aixà”. Sovint són els mateixos que afirmen que no hi ha una proposta definida; o els qui diuen que no es pensa prou en les conseqüències d’una eventual sortida de la UE; els mateixos que titllen els incondicionals independentistes de patir una obsessió per la història; els qui parlen de la decadència dels estats nació, que s’haurien d’integrar en un món global, sense fronteres, i no pas fragmentar-se; els qui, intentant mantenir la neutralitat entre independentisme i unionisme, denuncien una manca de debat seriós; els qui asseguren que la Catalunya independent copiaria tots els tics dolents de l’Espanya unida; o els qui destaquen l’absència d’una “gran” majoria a favor de la independència.

            És una postura legítima i, fins i tot, lloable, perquè un estat nou de trinca permetrà als seus ciutadans engegar tots els projectes, depuracions, filtres i dinàmiques que vulguin. I ja està bé que hi anem pensant. Em temo, tanmateix, que al darrere d’aquests arguments sovint s’hi amaga el recel d’aquells que, per coherència ideològica, no poden oposar-se a la voluntat majoritària, però que, en el fons, prefereixen continuar com estan. Quan s’obri la campanya pel referèndum, doncs, molts d’aquests –i tant de bo m’equivoqui— s’arrengleraran amb l’unionisme i defensaran el no. I ho faran amb total legitimitat, però amb arguments que trobo equivocats.

            Si comencéssim a posar condicions insalvables a qualsevol procés de canvi, ja no caldria engegar-ne cap. Dir que només acceptaràs la independència si aquesta arriba feta a la teva mida és fer trampa. La direcció que finalment prendrà el nou estat no la podem saber, perquè la decidirà, democràticament, la majoria dels ciutadans de la Catalunya independent. I aquesta majoria, per descomptat, serà plural i debatrà més d’un model. Ara no podem “exigir” res, a canvi del nostre suport. Podem fer propostes, defensar-les... i confiar que la majoria se les faci seves. Si som un estat sobirà, podrem decidir com volem que sigui. Defensar la independència passa, naturalment, perquè cadascú proposi quina mena d’estat vol, però no podem posar el nostre criteri de com ha de ser un estat com a condició per donar suport al “procés” cap a aquest nou estat. Ara no es tracta tant de definir com serem, sinó de proposar el que cadascú voldria que fóssim i acceptar, si de cas, que, sense cap dubte, serem allò que vulguem ser.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de febrer de 2014, i també a El Pou Digital)

L'home que va ser pedra

La localitat de Sueca, a la Ribera Baixa, ha estat, des de l’època del sainetista Josep Bernat i Baldoví (que en va ser, fins i tot, alcalde), un peculiar focus cultural dins del País Valencià. Escriptors com Josep Palàcios i, sobretot, Joan Fuster, en són una mostra. Fa set anys, el suecà Manuel Baixauli publicava una de les novel·les més interessants de la literatura catalana de les darreres dècades, L’home manuscrit: una experiència metaliterària, fascinant i intel·ligent, que va arrossegar milers de lectors cap a una trama centrada en l’apassionant i esperançadora lluita contra l’oblit que és la literatura. Amb aquella novel·la hipnòtica (que a voltes pot recordar Auster, Kafka o Pirandello, però que a la vegada no té res a veure amb cap d’aquests autors), Baixauli va crear un univers on es barregen, de forma obsessiva, experiència i literatura, realitat i ficció, vida i mort...

            Baixauli acaba de publicar, ara, La cinquena planta (Proa, 2014). En aquesta nova novel·la, l’autor parteix de la pròpia experiència viscuda: la síndrome de Guillaume-Barré, una estranya malaltia que el va tenir paralitzat durant més de quaranta dies. Sis setmanes que es van convertir en un malson, al qual va seguir un lent procés de rehabilitació en un sanatori que s’ha convertit en l’espai central de la novel·la i que es va revelant com una mena de misteriós espai de contacte entre la vida i la mort, i on el joc metaliterari hi és també molt present.

            Al sanatori, el protagonista (un tal B), conviu amb personatges singulars (un cel·lador repulsiu que sedueix totes les dones, una físio de proporcions explosives, un violinista cèlebre que toca peces originals que va improvisant i ningú no enregistra, un escriptor que mai no escriu...) i s’obsessiona per la inaccessible cinquena planta, de la qual ningú no li acaba de donar detalls i on anem descobrint que tot hi és possible. Amb una atmosfera on podem trobar, de manera natural, situacions fantàstiques, surrealistes i oníriques, Baixauli ens ofereix una experiència literària de primera magnitud, que va molt més enllà de l’argument (“És pot explicar, una novel·la? I en dos pàgines? Una novel·la on el menys important és l’anècdota, on l’important és precisament allò que només es pot dir literàriament?”).

            Al llarg de la narració, de fet, Baixauli ens va donant pistes sobre el mateix procés creatiu. Perquè Baixauli integra aquest procés en el propi resultat artístic. En aquest sentit, els breus relats que intercala al llarg del text revelen fins a quin punt hi ha una absoluta implicació entre l’experiència viscuda i la creació literària: vida i literatura són una mateixa cosa (“L’art no sols ha d’estar viu. L’art ha de ser, en si mateix, vida”).

            Amb tot això, però, no voldria que semblés que La cinquena planta és una novel·la apta només per a intel·lectuals i pedants interessats pels grans temes explicats de forma críptica. La cinquena planta, com ja passava a L’home manuscrit, és una narració plena de girs sorprenents i inesperats, on (mai no sabem quan) un objecte o un personatge que apareix com de passada es converteix, de sobte, en el centre del relat. I ens manté absorts fins a l’última pàgina.

(Article publicat al diari Regió7, el dissabte, 15 de febrer de 2014)

Finalistes de l'Amat-Piniella 2014 (i II)

           El pou dels maquis (Cossetània, 2013), de Margarida Aritzeta, relata i recrea, a partir de fets reals, un episodi força desconegut de la nostra postguerra. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, s’esperava que els aliats entrarien a Espanya i acabarien amb Franco. Per preparar-los el terreny, un grup de guerrillers vinculats al Partit Comunista (l’Agrupació Guerrillera de Catalunya) estaven repartits per tot el territori i preparaven accions per desestabilitzar el règim. El desmantellament del grup, l’any 1947, es va conèixer com “la caiguda dels Vuitanta”. Entre els detinguts hi havia l’avi i el pare de Margarida Aritzeta, que havien amagat a la masia Cardellà, prop de Valls, quatre maquis que es feien passar per jornalers i construïen un pou. Amb un admirable domini de l’espai (Valls i Barcelona, però també París o Mauthausen), del temps (les llargues el·lipsis s’integren en el relat de forma natural) i dels personatges (que són una bona colla), Aritzeta reconstrueix aquests fets tan vinculats al seu passat familiar i es deixa atrapar per “la teranyina confusa d’aquells temps on els contes tenien l’aparença de realitat i la realitat semblava una novel·la”.

            El banquer (Ed. de 1984, 2013), de Núria Cadenes, és la història de Miquel Lluc, un home retret, de gest sec, aparentment inofensiu, però ambiciós, insensible, avar, fred, calculador, corrupte i amb pocs escrúpols. Un banquer literari inspirat en el poderós banquer mallorquí Joan March, que, amb el suport de la monarquia als anys vint, i de Franco als anys quaranta, va acumular una de les principals fortunes de l’època. Cadenes fuig de la novel·la històrica i se centra en el costat humà (o inhumà) del personatge i el seu entorn. Amb prosa incisiva (la novel·la està formada per un enfilall de flaixos narratius on es barreja amb naturalitat l’estil directe i l’indirecte) i llengua impecable (que integra fragments en mallorquí amb molt encert), El banquer es podria llegir com una rondalla amb rerefons moral, com la història d’un home tan pobre que només tenia diners.

            El 19 de febrer sabrem quina de les quatre novel·les que hem ressenyat s’emporta el Premi Joaquim Amat-Piniella del 2014.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de febrer de 2014)

Amat-Piniella, encara

                L’any dedicat a Joaquim Amat-Piniella, que ha servit per recordar el més important dels escriptors manresans i per recuperar la seva obra, s’ha acabat. El trasllat de les despulles al cementiri de Manresa a primers de desembre, la presència dels seus textos durant els actes de la Nit de Santa Llúcia i, encara, aquest dilluns passat, la lectura de fragments de KL Reich al Palau del Parlament en el marc del Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust, han estat esdeveniments emblemàtics que han servit per cloure l’any del Centenari. Potser tot plegat no ha tingut el ressò que l’autor mereix, però s’han espremut al màxim els recursos amb què es comptava i, al final, el balanç és, donades les circumstàncies, prou positiu: una exposició que volta per les biblioteques; una altra, de gran format, que es va poder veure al Centre Cultural del Casino i al Museu d’Història de Catalunya i que va despertar cert interès mediàtic; una magnífica escultura que quedarà per a la posteritat; la reedició de novel·les introbables i d’altres textos inèdits; lectures, recitals, representacions teatrals, xerrades i altres actes d’homenatge.

                La figura de Joaquim Amat-Piniella, però, és recordada anualment a Manresa, més enllà del Centenari, a través del Premi literari que porta el seu nom. El Premi Joaquim Amat-Piniella s’atorga, cada any i a tall de reconeixement públic, a una obra narrativa ja publicada que reflecteixi una preocupació social en relació al món contemporani. Entre els guanyadors dels darrers anys hi ha llibres molt interessants d’Antoni Pladevall, Jordi Coca, Jordi Puntí, Rafel Nadal, Sílvia Alcàntara o Jordi Estrada.

                El Premi d’enguany es lliurarà el proper 19 de febrer a l’Auditori de la Plana de l’Om. Abans, però, tindrem l’oportunitat de sentir els quatre finalistes en les presentacions que, al llarg dels propers quinze dies, faran de les seves obres a la llibreria Parcir. I no em puc estar de dir que la qualitat de les quatre novel·les que ha escollit la comissió assessora del Premi és especialment alta. Dimarts, dia 4, es presenta La nit de Vàlia, de Monika Zgustova, que reconstrueix la història real d’una dona que va viure la crueltat dels camps stalinistes. Dijous, 6, Margarida Aritzeta presentarà El pou dels maquis, on recrea un episodi familiar que s’emmarca en un dels episodis més desconeguts de la postguerra. Dimarts, 12 de febrer, serà el torn de Les guerres del pare, de Pere Rovira, on l’autor de Vila-seca recorda, amb gran solidesa narrativa, la figura excepcional del seu progenitor i la relació que ell mateix va tenir-hi de petit. I, finalment, el dia 13, arribarà el torn de Núria Cadenes, que amb El banquer ha creat, amb una prosa esmolada i brillant, un personatge monstruós que s’inspira en un dels homes més poderosos de l’època franquista.

                Quatre novel·les, doncs, amb referents reals. Dues d’elles, les d’autors tarragonins, recuperen episodis més o menys autobiogràfics i familiars. Una altra, de temàtica russa, la signa una dona txeca que viu a Catalunya. La quarta, ambientada a Mallorca, és obra d’una barcelonina establerta a València. Tres dones i un home. Qualsevol de les quatre obres finalistes mereixeria el premi, però només una d’elles l’obtindrà. Quina? Ho sabrem el dia 19.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 4 de febrer de 2014)

Sempre Verdaguer

                La poesia de Jacint Verdaguer és inesgotable. El més etern dels nostres poetes continua sent objecte d’edicions, reedicions i estudis. Fa poc em va caure a les mans el trentè volum de l’Obra Completa de l’autor de Folgueroles, que la Societat Verdaguer s’encarrega de tirar endavant des de fa gairebé vint anys. Es tracta d’una edició crítica, amb un estudi completíssim a cura de Ricard Torrents i Maria Àngels Verdaguer, d’un dels poemes més desconeguts de Mossèn Cinto. Un poema llarg, però no gaire (poc més de tres-cents cinquanta versos repartits en sis cants), que, com que Verdaguer mai no el va incloure en cap dels seus reculls, ha mantingut els dos títols atribuïts en cadascun dels manuscrits que se’n conserva: La Pomerola i Primavera.

                Es tracta d’un poema compost l’any 1896, però que no es va publicar fins l’any 1995, amb el títol de La Pomerola, a partir d’un manuscrit autògraf conservat a la Biblioteca de Catalunya. Al cap d’uns anys es va localitzar, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, una versió posterior titulada Primavera. En l’edició que acaba d’aparèixer trobem tota la carn que, al voltant d’aquest poema, pot posar-se sobre la graella: a part de l’estudi esmentat, hi ha el facsímil de les dues versions manuscrites conegudes, així com una proposta que vol aproximar-se a allò que Verdaguer hauria donat per més o menys definitiu. I tot això –que no té res de potineig suplantatori— també ens permet assistir a diverses fases del procés creatiu del gran poeta.

                La Pomerola / Primavera és, en realitat, el gran poema de l’obra tardana de Jacint Verdaguer. Parla del contrast entre la caducitat de la vida i l’eternitat de la poesia i del poeta. L’obsessió per perdurar a través dels versos va ser, de fet, un tema recurrent en l’obra poètica de Verdaguer. En aquest cas, un trobador torna a la seva llar, una masia prop del Ter, i troba que no queda res del que ell va conèixer i estimar, ni la gent, ni el paisatge, ni tan sols la pomera, que ara, convertida en llenya, crema a la llar de foc. El trobador evoca la infantesa a la masia i la importància simbòlica de la “Pomerola”, que el va veure convertir-se en poeta. Aleshores, ell, que és ja una figura decrèpita, fa un cant exaltat a l’esclat de la natura, a la primavera. L’interrompen unes noies que tornen de treballar i el poeta cau de la pomera on s’havia enfilat. Com si tornés a ser un infant, el salva la mare. Retornat a la realitat, el trobador s’acomiada de la pomera, de la masia i, en definitiva, de la joventut. Demana, però, als masovers, que guardin un parell de branques de la pomera, en facin una creu, la posin a la seva tomba quan ell mori i hi pengin el seu llaüt. Ell morirà, però el vent farà sonar el llaüt i, per tant, el seu cant el sobreviurà. Premonitori.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de febrer de 2014, i també a El Pou Digital)