“Vaig formar part de l’exèrcit dit franquista durant la guerra civil. No me n’he amagat mai i no hi ha cap ambigüitat respecte a aquesta qüestió. I, de la mateixa manera, no vaig participar en cap activitat repressiva. Més aviat (···) vaig aprofitar les poques esquerdes que el règim oferia –la censura era tancadíssima— per manifestar, quan va ser possible, la meva aliadofília i el meu compromís monàrquic.”
Aquesta declaració la feia Carles Sentís, als noranta-cinc anys, en el seu llibre Memòries d’un espectador (La Campana, 2006), i ens dóna una idea del caràcter ideològicament complex i controvertit d’aquest periodista. Carles Sentís va morir, després d’un segle de vida, el passat dimarts, dia 19 de juliol. I és que Sentís, després de l’alçament feixista, va arrenglerar-se amb aquella burgesia catalana que veia en Franco un mal menor, una manera de frenar el descontrol revolucionari que els amenaçava. De fet, va fugir de Barcelona el dia abans que els anarquistes assassinessin el manresà Josep Maria Planes, company seu a les pàgines de La Publicitat.
Sentís, que al desembre hauria fet cent anys, formava part d’un sector de la intel·lectualitat catalana –amb Martí de Riquer, Josep Pla i altres, molts d’ells pròxims a la figura de Francesc Cambó— que es van posicionar al costat dels revoltats, que van col·laborar amb els nacionals, però que mai no van simpatitzar del tot amb la dictadura del general Franco. Monàrquic convençut, Sentís va viatjar a Estoril, per entrevistar-se amb Joan de Borbó i conspirar per la reinstauració de la monarquia.
El cas, però, és que la seva posició de periodista afecte al règim li va permetre, durant molt de temps, ocupar un lloc privilegiat per observar i retratar la història –catalana, espanyola i internacional— i els seus protagonistes. S’havia convertit en una llegenda viva del periodisme, que, de jove, havia estat secretari d’un conseller del govern del president Companys i havia treballat amb Cambó. Més tard va recórrer Àfrica amb el general De Gaulle, del Congo fins a Algèria; va conèixer Antoine de Saint-Exupéry, l’autor de El petit príncep, quan feia de pilot militar; va ser al despatx oval amb Harry Truman; va tractar Josephine Baker, Simenon, Samitier, Pla, Sagarra, Gary Cooper o Lola Flores; va ser l’únic periodista català present al procés de Nurenberg; va fer de corresponsal a París i Nova York; va gestionar el retorn de Tarradellas; va ser diputat a Madrid sota les sigles de la UCD d’Adolfo Suárez (hi era, per exemple, el dia del cop d’estat de Tejero), i conseller del govern de la Generalitat; i va col·laborar amb La Vanguardia (el mitjà amb el qual va mantenir més vincles) fins al final, amb un article d’opinió cada setmana. Alguns dels seus textos van veure la llum, en forma de llibre, al cap dels anys, com ara L’instant abans del 36, o Viatge en Transmiserià, on feia la crònica, l’any trenta-dos, del viatge en autobús que realitzaven els immigrants murcians fins a Barcelona.
Simpatitzem més o menys (o gens) amb les seves posicions ideològiques, el cas és que amb Carles Sentís perdem un bon escriptor, un periodista sagaç i un dels últims testimonis d’una època plena de llums i ombres.
(Article publicat dissabte, dia 23 de juliol de 2011, al Regió7)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada