La merda de la muntanya...

           Alguns turistes de zones rurals es queixen dels sorolls i les olors que han de patir. Fa poc, al Ripollès, hi van haver mobilitzacions de ramaders per denunciar allò que ja es coneix com a mobbing rural.

            Quan, de petits, cantàvem que “la merda de la muntanya no fa pudor” sabíem que, en un sentit literal, l’afirmació és falsa. Els excrements no són inodors, però el seu tuf es veu compensat per tot de compensacions paisatgístiques i humanes. Parlo en propietat, perquè a l’Alpicat de fa trenta anys els gossos anaven sols, als camins et podies trobar un ramat de corders, els xiquets voltàvem per la serra i a finals d’hivern no era estrany sentir els esgarips d’un port al qual estaven degollant... i ningú no es plantejava si li molestava o no. Moltes d’aquestes postals han evolucionat de manera natural. Per higiene i salut pública, és lògic que, per exemple, els porcs se sacrifiquin a l’escorxador. Altres, en canvi, han desaparegut juntament amb el paisatge i la gent que les feia possibles.

            Hi ha urbanites que, tips del brogit, la pol·lució i l’estrès de la ciutat, busquen la tranquil·litat d’algunes zones que encara conserven un perfil netament rural; però resulta que no estan disposats a pagar cap peatge a l’hora de gaudir de la natura. Volen respirar l’aire pur sense que s’hi noti aquella flaire acolorida dels excrements bovins; o bé gaudir de la placidesa nocturna sense que sonin les campanes; esmorzar sense haver de sentir el molest soroll de les esquelles del bestiar; passejar sense necessitat d’esquivar una pasterada pudent; o despertar-se quan els doni la gana, sense intromissions de galls impertinents... Que per això estan fent vacances!

            Pobres. L’aire que respiren habitualment està contaminat; a la nit, els cotxes, els veïns o la música del bar de la cantonada no els deixen dormir;  al carrer són ells mateixos els qui, quan passegen el gosset pels volts de casa, deixen empastifada la vorera; i cada matí, a la mateixa hora, els desperta un empipador bip-bip electrònic... Per tant, quan van a passar uns dies al poble, ho fan per evitar totes aquestes situacions molestes. I, és clar, els insensibles autòctons mantenen una manera de viure tan poc civilitzada!

            Aleshores pressionen, denuncien i es queixen a tort i a dret. Fan l’única cosa que saben fer. Apliquen al lloc on tenen la segona residència les lleis salvatges de la jungla d’asfalt, basades en l’assetjament (immobiliari, laboral, veïnal...) i en la supervivència quotidiana.

            Proposo que se’ls faci cas. A partir d’ara que les vaques deixin de cagar, que les esquelles es fabriquin sense batall, que els galls no cantin i que les campanes de les esglésies dels pobles es fonguin per fabricar souvenirs. O això, o...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, fa un parell d'anys)