Pornografia i hipocresia

            La pornografia, com l’obscenitat, són conceptes difícils de definir. Les coses són tingudes per obscenes o pornogràfiques segons quin sigui el filtre ideològic, religiós o cultural amb què un se les mira. El que per a uns és una mostra subtil d’erotisme i sensualitat per a uns altres pot considerar-se d’una grolleria censurable. És pornografia, per exemple, el creuament de cames de la Sharon Stone a Instint bàsic? Ho eren, les desfilades de roba interior en els programes del José Luís Moreno? I les novel·les d’en Bukowski? I El gran masturbador del Dalí? I la pel·lícula L’imperi dels sentits, del japonès Nagisa Oshima?

            Tanmateix, sigui on sigui el llistó, sigui on sigui la frontera (per a uns la visió d’un pit femení i, per a uns altres, una demostració de sexe explícit), per a qualsevol cultura i per a qualsevol ideologia el concepte de pornogràfic és gairebé sempre sinònim de sexe menyspreable i brut, quasi animal. Tothom estableix un límit a partir del qual acaba l’erotisme i comença la pornografia que, com diu l’enciclopèdia, és “tot allò que hom considera que va més enllà d’un erotisme tingut per respectable”. En un sentit més o menys ampli, doncs, es pot considerar que la pornografia és l’exhibició pública (normalment amb afany de lucre) d’allò que s’acostuma a reservar per a la intimitat. I des d’un punt de vista moralitzant podríem dir que es tracta de la pèrdua, en públic, de la dignitat que com a éssers humans hauríem de conservar.

            No pretenc pas donar lliçons, jo, ara. Déu me’n guard! I molt menys de moral! Tan sols vull comentar com n’és de contradictòria, sovint, la societat en què vivim. Quants no s’escandalitzarien si un bon dia, sense previ avís, passessin per televisió, i en hora punta, una escena d’un parell –o més— d’espècimens de raça humana, de sexes diferents –o del mateix—, casats –o no—, deixant-se governar per les lleis de la naturalesa, tal com van arribar al món i en totes les postures imaginables? I, en canvi, quants, d’aquells que s’haurien escandalitzat en el supòsit anterior, es posen les mans al cap quan, en horari infantil, desenes d’homes i dones perden la dignitat davant les càmeres explicant el seu currículum de misèries i exhibint –verbalment, sí, però exhibint!— la seva intimitat?

            Quanta hipocresia! Potser és que la normalitat hauria de passar perquè la televisió emetés pel·lícules del Conrad Son a mitja tarda. Tant per tant, intimitat per intimitat, potser hi ha qui preferiria veure com la mollerussenca María Lapiedra es passa per la ídem el lampista de torn en comptes d’haver d’escoltar com un senyor amb cara de tenir poques llums descobreix, en directe, que aquell a qui anomena fill en realitat ho és del veí del tercer segona.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de juliol de 2011)