Avis i àvies

        

El món editorial és més complex del que molts es pensen. De gent que té una obra escrita i ganes de publicar-la, però no sap com fer-ho, n’hi ha més que no sembla. Quan algú em parla d’un best-seller que guarda al calaix (us farieu creus de la quantitat de personal que es creu en possessió de la fórmula màgica per fabricar èxits i no entén com és que ningú més no se n’adona) i em demana com es fa per publicar un text, li comento la meva modesta experiència: presentar l’obra a premis literaris que incloguin la publicació, enviar l’original a les editorials que més li agradin,... Com que més d’un cop em miren amb cara d’haver intentat tots aquests passos, els dius que poden fer arribar l’obra a una agència literària, que si els interessa es faran càrrec de tot, a canvi d’una comissió. Si no, sempre queda l’opció de coeditar o autoeditar-se el llibre. Hi ha editorials especialitzades en aquesta mena de producte. Sovint, però, el resultat és la impressió de l’original sense passar cap mena de sedàs editorial, estilístic ni de correcció lingüística. I això comporta que es publiquin, a través d’aquesta fórmula, autèntics disbarats.

            Fa poc, però, m’ha caigut a les mans un llibre publicat per una d’aquestes empreses (Stonberg Editorial) i he de confessar que el resultat és prou digne. Es tracta d’Avis i àvies, un llibre infantil de la mestra manresana Teresa Clua, il·lustrat amb solvència pel rajadellenc Joan Turu. Ignoro si la publicació ha estat per coedició, autoedició o si ha anat a risc de l’editorial (possibilitat que he vist que també oferien a la pàgina web, però que dubto que apliquin a gaires originals).

            Avis i àvies és un simpàtic recull d’històries protagonitzades cadascuna per un avi o per una àvia ben peculiar. Els contes, tots ells explicats des del punt de vista d’un infant, parteixen de situacions quotidianes per acabar endintsant-se, a través de la sorpresa, en un univers amb diferents dosis de fantasia. Així, trobem l’avia que visita, des de petita, la boca del bosc; l’avi que pastura núvols i n’ensenya al nét; l’avi que viatja a través de les becaines; l’àvia previsora, amb un rebost molt ben assortit; l’avi avinyonenc que busca i troba les respostes més imaginatives a les preguntes més inversemblants; o l’àvia que fa canelons farcits de paraules. Es nota que Teresa Clua deu ser una enamorada de la part lúdica del llenguatge, però també de la part tendra. Una veritable caçadora d’històries en perill d’extinció.

(Article publicat a El pou de la gallina, en el número d'estiu de 2011)