Hemingway

           La setmana passada va fer just mig segle que va morir Ernest Hemingway. El dos de juliol de 1961, a punt de fer els seixanta-dos anys, va agafar una escopeta i es va engegar un tret. Feia poc que li havien diagnosticat una malaltia greu i, depressiu i alcoholitzat, va decidir acabar amb la seva vida amb la mateixa contundència amb què l’havia viscut.

            Hemingway és un d’aquells artistes genials que han assolit popularitat –també— entre els qui llegeixen poc. La participació, com a conductor d’ambulàncies, en la Primera Guerra Mundial, on fou ferit, i que després va retratar en novel·les memorables com Un adéu a les armes; la seva presència, amb pocs recursos econòmics, al París bohemi dels anys vint i als cafès del boulevard Sant Germain, on deia que havia estat “molt pobre, però molt feliç”; la fascinació per les “corridas” i els “encierros”, que el van dur a visitar Pamplona en diverses ocasions i que va reflectir en la seva primera novel·la, Festa; la presència a Madrid, com a corresponsal, durant la Guerra Civil Espanyola; el fet que moltes de les seves històries s’hagin adaptat al cinema, des de Per qui toquen les campanes fins a Tenir o no tenir; haver guanyat els dos premis més importants a què podia aspirar, el Nobel i el Pulitzer; les cinc dones amb qui es va casar; l’alcoholisme i les profundes depressions que el van obligar a estar temporades internat; la relació amb Fidel Castro; el seu interès per la caça, la pesca, el rugby, la boxa... Tot plegat va contribuir a la seva fama d’escriptor aventurer, impulsiu, viril i contradictori. Tothom se l’ha intentat fer seu. Els defensors del règim castrista, per exemple, li atribueixen una última frase pública en favor de la revolució cubana. Com passa amb molts d’aquests genis, però, sovint les circumstàncies que envoltaven la seva persona han eclipsat la seva obra. Ara mateix, és tant o més fàcil trobar una biografia com una novel·la seva traduïda al català. Com en tants altres casos, Hemingway s’ha convertit en un autor més conegut que no pas llegit. Com diuen que va dir ell mateix en algun moment: “el clàssic és un llibre que tothom admira, però que ningú llegeix”.

            I, en canvi, val la pena llegir Ernest Hemingway, encara que, si el volem llegir en català, a les llibreries amb prou feines podrem demanar El vell i la mar, A punta de dia i Un adéu a les armes (les tres publicades a Proa). La seva prosa té ritme. És com una simfonia executada a la perfecció, amb frases curtes i adjectius precisos. Fàcil de llegir en una primera capa de lectura, però amb la seguretat que rere gestos, converses o situacions aparentment banals, els seus relats amaguen tot un univers de sentiments, una lliçó profunda sobre la naturalesa humana. Hemingway és, juntament amb William Faulkner, F. Scott Fitzgerald i algun altre, un dels escriptors americans més influents del segle XX. La narrativa nord-americana va experimentar un abans i un després de Hemingway. Com queda molt ben descrit en la interessant novel·la de Tobias Wolff, La vella escola, als anys cinquanta els joves nord-americans que aspiraven a convertir-se en escriptors imitaven la prosa de Hemingway, i fins i tot parlaven entre ells imitant els seus el·líptics i contundents diàlegs.

(Article publicat a Regió7, el dia 9 de juliol de 2011)