Vull ser famós!

 

            Un xicot de vint anys es grava amb una càmera de vídeo casolana mentre condueix a 160 km/h per una carretera secundària. Filma com el morro del vehicle devora l’asfalt i com es creua amb altres cotxes a una velocitat de vertigen. Enfoca el comptaquilòmetres, perquè en quedi constància. Filma també el vehicle (matrícula inclosa) i, finalment, perquè no hi hagi cap dubte de qui és el protagonista de l’heroïcitat, es filma a ell, somrient, trionfant, orgullós. Quan acaba, penja la pel·lícula al YouTube i es prepara per assaborir els minuts de glòria que, segons Andy Warhol, tothom hauria de tenir almenys un cop a la vida.

            En l’antiguitat, la recerca de la fama anava íntimament lligada a la posteritat i l’honor. O almenys això diuen els clàssics. Si Aquil·les o Hèctor destacaven en cada batalla pel seu coratge era perquè buscàven la celbritat pòstuma, molt més enllà de ser coneguts pels seus contemporanis.

            L’arribada del bombardeig informatiu globalitzat ha anat molt més de pressa que la capacitat social d’ensinistrar-nos en l’adquisició d’un filtre crític que ens permeti destriar els mitjans i les informacions realment útils, digerir-les, i aprofitar-les per créixer. Emili Teixidor, en el seu interessant assaig La lectura i la vida (Columna, 2007), recorda que Aldous Huxley, en la seva utopia futurista, “ironitza que el problema de la humanitat no seria la restricció de la informació, sinó l’excés indiscriminat que n’hi hauria, cosa que la banalitzaria i la convertiria en irrellevant”. En aquest sentit, internet s’ha convertit en una eina molt útil, però també en una mena de calaix de sastre on tot hi cap i tot el que hi apareix es considera gairebé sagrat. Hi ha gent convençuda que a internet –oh, miraculosa panacea!— hi ha la resposta a totes les preguntes. Paral·lelament, l’ampliació de l’oferta televisiva, que per una banda ha contribuït a la visió global del món, ha generat també l’aparició d’un grup d’individus, gairebé una nova classe social, que viu de mostrar en públic la seva intimitat més miserable. En diuen, simplement, famosos.

            Avui, la fama (ni que sigui efímera) és a l’abast de tothom. Ser famós és fàcil, si un està disposat a qualsevol cosa, per degradant que sigui. Quants d’aquests famosos, però, passaran a la posteritat?

            Hi ha joves a qui si demanes què els agradaria ser a la vida contesten que voldrien ser famosos; com si ser famós fos una finalitat en si mateixa; com si en el camí per arribar a la fama no hi tingués res a veure, posem per cas, el talent; com si no hi hagués cap diferència entre la fama (en alguns casos pòstuma) d’artistes genials com Orson Welles, Picasso, Kafka o Mozart i els personatges pintorescos que apareixen a l’omnipresent premsa rosa o en els vídeos friquis del YouTube.

(Article publicat fa més de dos anys al suplement Lectura del diari Segre)