Mentalitat pagesa

 Recupero una reflexió sobre l'economia que vaig publicar fa temps, en forma d'article:

           El pagès tradicional és previsor. Recull d’un sol cop els beneficis d’allò de què ha anat tenint cura durant l’any. D’allò que, al llarg de vuit o nou mesos, ha plantat, ha sembrat, ha podat i ha llaurat sense obtenir-ne ni un cèntim. Per tant, està acostumat a guardar, a conservar un roc a la faixa i, a més, a tenir un coixí per si arriba una temporada de vaques flaques. Sap que si no fa un bon ús del que arreplega no podrà encarar-se a la propera campanya. Coneix més que ningú, sense saber d’economia, les fluctuacions conjunturals del mercat. Potser és per això que el pagès té fama de queixar-se per tot, perquè sap el que s’hi juga quan encara no ho ha perdut.

            El pagès tradicional no gasta mai per sobre de les seves possibilitats. Viu sempre un xic per sota del que es pot permetre. Això el fa viure en una mena de “crisi permanent”, l’obliga a fer restriccions de forma habitual, però li permet, quan van mal dades, de mirar-se el món sense alarmismes. El pagès evita, sempre que pot, fer-se una hipoteca que l’escanyi cada final de mes. Se la fa, és clar, perquè també ha de viure sota un sostre, però estudia bé fins on pot arribar. Es compra un cotxe que li serveixi, quan calgui, per anar al tros. Inverteix en maquinària l’any que la collita ha anat una mica millor.

            Viure amb aquesta mentalitat no ha estat de moda durant els darrers quinze o vint anys. Hem viscut en un miratge que ens mostrava més rics del que, en realitat, érem. Molts, de vegades atrets per les lucratives oportunitats que se’ls plantaven davant dels nassos i tips de patir, any rere any, per si la collita aniria malament, han renunciat al sacrifici i han abandonat el camp. Quants pagesos de l’horta de Lleida han degut penjar el tractor els darrers deu anys? Milers. Quan una empresa acomiada tres-cents treballadors de cop, tothom en parla, surt als diaris i és la capçalera del Telenotícies, els sindicats negocien el millor futur per als acomiadats i s’organitzen mobilitzacions. En canvi, de pagesos que abandonavenn la terra n’hi ha hagut, només a Catalunya, molts centenars cada any, però això no ha ocupat cap portada, ni tan sols ha existit com a notícia. La conjuntura econòmica actual m’ha fet pensar en tot això. La mentalitat econòmica dels pagesos –de vegades vista, des de fora, com a mesquina— es basa en la previsió, que és justament allò que sembla que va fallar a les borses, els temples totpoderosos de la macroeconomia. Que no ho preveien, que la bombolla havia de petar? Com és, doncs, que ara sembla que la crisi ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre?

            Potser, si la nostra societat hagués participat més de la tradicional mentalitat pagesa, ara no ens trobaríem com ens trobem. Però, és clar, de pagesos cada cop en queden menys...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, fa un parell d'anys)