Reprodueixo un article que vaig publicar, deu fer més de dos anys, al suplement Lectura del diari Segre. Parla d'un tema indignant, encara que no faci ni fred ni calor als anomenats indignats (i cal demanar-se per què).
Me opongo a cualquier medida que sea para enriquecer a los catalanes pues consta que cuando más acomodados estuvieren, tanto menos obedientes serán. Aquestes paraules, que semblen sortides d’una tertúlia radiofònica o d’una columna d’opinió d’algun diari de la caverna mediàtica, en realitat van ser pronunciades el 1626 per un conseller reial arran del fracàs de les Corts catalanes en què Felip IV i els diputats catalans no havien arribat a cap acord. Era el temps en què aquell imperi on suposadament mai no es ponia el sol iniciava el seu declivi; el temps en què el bandoler Serrallonga campava, amb el pedrenyal a la xarpa, amunt i avall per les Guilleries.
En aquella època, sota el regnat de Felip IV de Castella, els catalans gaudien d’un seguit de lleis i privilegis (dits constitucions) i vetllaven gelosament per tal que no fossin alterats (ni un pèl!) des de Madrid. Qualsevol modificació a aquestes constitucions, per petita que fos, calia que el rei la pactés, personalment, amb els representants dels diferents estaments del Principat en les Corts. Aixó, en una època en què a Europa s’estilaven les monarquies absolutes, generava antipaties, enveges i incomprensió. No entenien com podia haver-hi una provincia que, emparant-se en unes lleis ancestrals però vigents, s’oposés a contribuir econòmicament i humana, com totes les altres, a les campanyes militars per mantenir l’imperi intacte. La voluntat centralista (sovint vestida de jacobinisme), unificadora (allò de antes roja que rota) i homogeneïtzadora (la del café para todos) ha estat sempre lligada a la política que des de qualsevol centre s’ha fet pensant en la perifèria (especialment si aquesta perifèria antany havia estat centre). I això era així al segle XVII i ho és (ves per on!) al segle XXI.
Si las constituciones embarazan esto, que lleve el diablo las constituciones, afirmava el comte duc d’Olivares, l’any 1639. Canvieu constituciones per estatuto (o per finançament) i tindreu una declaració que ben bé podria ser actual. En aquell moment tot plegat va desenvocar en la famosa revolta dels Segadors i es va desencadenar una guerra que els catalans (ai las!) vam perdre i de la qual els portuguesos es van acabar aprofitant per obtenir la seva independència. Avui, quatre centúries més tard, ens diuen que no hem de reclamar drets històrics, que això només es propi de mentalitats provincianes, que cal mirar cap al futur i no cap al passat... però el seu discurs, si més no el que arriba de determinats sectors (no pas minoritaris), continua sent el mateix de sempre.
Els catalans (per sort!) fa anys i panys que vam guardar la falç. Ara només ens queda tenir esmolada la llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada