dissabte, 4 de juny de 2011

Un àpat interessant (Opi i sardines, de Cesc Martínez)



            La lectura d’Opi i sardines (La Magrana, 2011), del manresà Cesc Martínez, deixa un regust agradable al paladar. És una novel·la escrita amb la calma de qui cuina a foc lent, amb tot de digressions, però on a la vegada passen moltes coses, tant en el periple físic del protagonista com en el seu viatge interior.
            Fabre fa de professor substitut a Barcelona quan, de cop i volta, viu una d’aquelles caramboles de l’atzar que fa de detonant per fer evolucionar la trama. Troba una fotografia inesperada dins d’un llibre que havia perdut al tren i recuperat a l’oficina d’atenció al client dels ferrocarrils. Esperonat per descobrir qui són els personatges de la fotografia, especialment un d’ells, que té la cara tatxada amb una creu vermella, Fabre se’n va fins a Sarmenta, una ciutat que viu a un ritme molt particular, situada en un lloc imprecís de la geografia catalana, que els manresans de seguida descobrim que té moltes semblances amb la ciutat que trepitgem cada dia. A Sarmenta, Fabre descobrirà fets i circumstàncies que envolten els personatges de la fotografia, però també se li obriran nous interrogants. L’home de la cara de cuir és un antic camioner desaparegut, que havia provat sort en el món de la boxa i que podria estar relacionat amb l’acció directa de grups anarquistes durant la transició. La investigació avança (o recula) per la intervenció de persones que van conèixer els retratats i, d’una forma particular, a causa de la relació amb la Berta Miravent, l’enigmàtica i fascinant locutora d’un programa de ràdio nocturn, especialitzat en jazz.
            Les imatges, d’una plasticitat cinematogràfica, se succeeixen en un context sempre urbà, d’asfalt xafogós i cel metàl·lic, de fanals que fan llum groga les nits sense lluna, on Fabre es mou com Ed Crane, el protagonista de The Man Who Wasn’t There, la pel·lícula dels germans Coen que narra la vida d’un barber anònim, conformat amb la seva vida gris i mediocre fins que comet un assassinat. Fabre, com Ed Cran, és un home una mica insociable, a qui agrada passar desapercebut mentre observa els altres.
            La trama, que engega amb una certa confusió, agafa aviat la deriva de novel·la negra i ofereix una perspectiva interessant sobre un tema, d’altra banda, molt tractat els últims anys: la recuperació de la memòria històrica. Hi treu el cap el cas Scala, un dels episodis més tèrbols de la transició. I tot plegat està amanit amb una banda sonora a base de bon jazz, des de Billie Holliday fins al mític disc Vampyria, de Tete Montoliu i Jordi Sabatés.

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada