Per a un ampli sector de la societat, adobat a base de tertúlies radiofòniques i pirotècnia mediàtica en general, la figura del mestre es podria definir amb unes poques pinzellades: és aquell funcionari que, a més d’un sou digne, té moltes vacances. Pocs, en canvi, ho fan en aquests altres termes: el mestre és la persona adulta amb qui els meus fills passen més hores.
Volem que aquells, en mans dels quals dipositem una part important de l’educació dels nostres fills estiguin desanimats, estressats i cremats? (És un desig legítim, suposo). Doncs, endavant! Critiquem-los! Tractem-los de ganduls! Denunciem, sense matisos, la seua incompetència! Diguem ben fort que són una colla d’aprofitats que, a sobre, sempre es queixen! Proclamem-los únics responsables dels alts índexs de fracàs escolar! I, sobretot, fem-ho davant dels nostres fills. Així, si aquests encara els tenen una mica de respecte, l’acabaran de perdre com ja fa temps que ens l’han perdut a nosaltres. Que l’horari de l’escola no es correspon amb el de la nostra empresa? La culpa és dels mestres! Que no sabem on col·locar els nens quan no són a l’escola? La culpa és dels mestres! Que amb tantes vacances la canalla s’avorreix? La culpa és dels mestres! Que els llibres són cars? La culpa és dels mestres! Que les tardes de la segona quinzena de juny, a les aules, hi fa una calor difícil de suportar? La culpa és dels mestres! Que el nen no se sap la taula del set? La culpa és dels mestres! I així anar fent.
Demanem que l’escola formi individus responsables. Però, en som, nosaltres, de responsables, quan ens dediquem a escarnir (amb arguments que només poden ser destructius) uns dels principals actors que intervenen en l’educació dels nostres fills? No sempre veiem que la falta de confiança en els mestres els fa perdre autoritat, i hauríem de saber que sense autoritat és més difícil que hi hagi aprenentatge.
He dit algun altre cop que, en el procés d’aprenentatge, el mestre és més important que el mètode. Per més que canviem calendaris i fem reformes i contrareformes educatives, per més que introduïm ordinadors i pissarres electròniques a l’aula, la qualitat de l’ensenyament és a les mans dels mestres, i si aquests no se senten respectats és d’una pretensió arrogant exigir-los, a sobre, segons quins sacrificis, el primer dels quals és negar-los el dret de queixar-se i, a la vegada, haver d’entomar les queixes de tothom.
(Part d'un article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, a principis del 2010)
Mai s’ha de perdre el respecte a ningú, tampoc als mestres, ni els mestres als alumnes. Però un el respecte se l’ha de guanyar i forces mestres – no tots- no s’ha guanyat el respecte ni dels alumnes i en molts casos ni dels pares.
ResponEliminaQuin és el problema, suposo que n’hi ha molts, mestres, pares , alumnes i polítics, tots tenim la nostra responsabilitat.
Ni tots els mestres són dolents ni tots els mestres són bons.
Parlo com a mare “cremada” del sistema educatiu, aquell que no sap o no vol filtrar els mestres que només són funcionaris, els mestres que no ensenyen, els mestres que fan la viu-viu, els mestres que no valoren l’esforç, els mestres que no saben explicar, els mestres que només volen la seva cadira fixa, els mestres que fan avorrir als alumnes i no els engresquen, parlo en definitiva dels mestres ineptes en la seva feina. I d’ineptes n’hi ha en totes les feines.
Només passant un sedàs efectiu i real crec que podríem parlar d’un sistema educatiu més eficaç, aquest hauria de ser un primer pas, i el món acadèmic en sortiria enfortit respectat i perquè no admirat. Segurament ja no parlaríem de desprestigi social.
En canvi jo, l'article el vaig fer com a professor (amb vocació docent) una mica -de moment només una mica- "cremat" a causa de sentir-me dir, contínuament, que no tinc cap dret de queixar-me quan em retallen el sou, o quan la conselleria dicta decrets capriciosos, o cada cop que un alumne mal educat em falta al respecte perquè a casa ha sentit el mateix discurs en boca dels seus pares.
ResponEliminaM'agraden els meus alumnes i crec que puc presumir que amb la majoria hi tinc un tracte afable i cordial. En definitiva: els respecto i em respecten. I és veritat que, com en totes les feines, també a l'ensenyament hi ha incompetents que no han ensopegat la seva vocació. Però la moda dels darrers anys ha estat, invariablement, escarnir els defectes d'alguns mestres, criticar suposats privilegis de la professió i rebutjar qualsevol reivindicació dels docents, més que no pas lloar la tasca que fan molts d'ells, crec que la majoria.
Personalment, com a professor, em sento respectat pels meus alumnes, molt més que no pas per la societat.
Com alumne m’he trobat els dos tipus de mestres, com a mare, també. El mal que fan els mals mestres tapa l’eficàcia del bon professor. Això és una pena i un llast.
ResponEliminaEl mal funcionament del sistema educatiu NO és només responsabilitat del mestre, pares, alumnes i politics, és a dir tota la societat, en som responsables. Assumir-la entre tots d’una manera valenta crec que és la única forma d’arribar a uns bons resultats (no només acadèmics, sinó també socials).
Polítics ineptes, alumnes i pares irresponsables i mal educats també n’hi ha.
Desitjo que la força i el respecte que m’han demostrat els bons mestres no defalleixi mai, de fet, són aquest els que perduren en la memòria de tots els alumnes.
Completament d'acord.
ResponEliminaUna abraçada.
Crec que sóc una privilegiada: en general, de mestres, n'he tingut més de bons que de dolents. Dos en particular, la mestra del col·le i un profe de l'institut, els considero els meus pares adoptius. La veritat és que potser he tingut més sort amb els mestres que amb els pares, però aixó és un altre tema...
ResponEliminaLa meva enhorabona a tots els mestres que s'estimen la seva feina i els seus alumnes!