És temps de calçotades. Ai, els calçots! Poques menges demanen una manera tan poc decorosa de ser ingerides: cal mascarar-se els dits per fer sortir el cor del calçot, sucar la punta de la ceba tendra en la salsa, una mena de romesco que és la gràcia de tot plegat, i elevar-la, a risc que gotegi (hi ha qui augmenta la humiliació posant-se un pitet), obrir la boca, exposar els queixals empastats a la mirada de la concurrència, i fer-la baixar ganyot avall per, tot seguit, eixugar-se els morros ostensiblement i, abans de fer-ne un glop, embrutar el got de vi amb les mans ennegrides.
Ara ens sembla que els calçots i les calçotades han estat presents des de sempre entre nosaltres. En canvi, si més no en la majoria de latituds catalanes, aquest costum s’ha popularitzat en el darrer quart de segle. A l’horta lleidatana, per exemple, tot i que els calçots també s’han fet molt populars, les trobades amb parents o amics (especialment si es fan al tros) no les marcaven les calçotades, sinó les caragolades (de caragols a la llauna, sobretot), val a dir que una manera també força degradant d’alimentar-se: cal agafar la closca oliosa amb els dits, clavar l’agulla en aquella carn tovenca del gasteròpode, tallar-li el budellam (popularment anomenat cul) amb el polze a mitja extracció, xarrupar la closca fent soroll, sucar el caragol amb allioli o vinagreta i avall que fa baixada.
I, tanmateix, poques coses agermanen tant com una calçotada o una caragolada. En poques trobades gastronòmiques gaudeixes tant del menjar, de la companyia i de la conversa com en un àpat d’aquest estil, en què tots els comensals (tret d’aquell que sempre arriba a misses dites) participen en el procés de preparació. Perquè tothom amb una mica de sentit comú sap que a una calçotada o a una caragolada no s’hi ha de presentar mudat ni amb el temps just: hi ha d’arribar amb roba còmoda i, sobretot, amb temps, per ajudar. Quan us convidin a fer-ne una, tingueu-ho present. Uns quants s’encarregaran del foc amb una cervesa a les mans i ganes de posar-se al dia, mentre la resta paren taula i també fan tertúlia. La conversa és tan important com la qualitat del producte que es consumeix: els calçots han de tenir la mida justa, els caragols han de ser bovers i els temes per parlar variats. A més, tots sabem que després dels caragols o dels calçots ve la carn a la brasa –costelles, llonganissa, cansalada, botifarra negra...—, que acostuma a gaudir d’acceptació unànime sempre que no hi hagi cap vegetarià a la colla. Som animals socials. Poques coses hi deu haver més tristes que una calçotada o una caragolada en solitari.
La meva conclusió és que embrutar-se les mans en companyia crea vincles i reforça els que ja existien.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de març de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada