La novel·la de l'any

 

Entre les lectures del 2023, n’hi ha una que em va impactar especialment: La mestra i la Bèstia, d’Imma Monsó (Anagrama). No sé si és la millor novel·la de l’any, però sens dubte es una de les meves preferides, com ho ha estat per al jurat del Premi Òmnium i per al del Premi Joaquim Amat-Piniella.

Els mèrits literaris de La mestra i la Bèstia són diversos: una prosa portentosa i alhora senzilla, carregada de matisos que poden anar de la gravetat a la ironia en un mateix paràgraf; un personatge complex i radicalment monsonià (una noia tan humana com introvertida, tan ingènua com autosuficient, tan silenciosa com excèntrica); un diàleg permanent amb altres expressions artístiques, com ara la música (Duke Ellington, Schubert, Strauss o la bossa nova de Vinicius de Moraes); personatges secundaris molt interessants, com la tia Júlia (que sent una especial debilitat pels comiats, sobretot si són de pretendents), el Doctor Flos (que havia estudiat amb Màrius Torres) o, naturalment, el magnètic Simeó, la Bèstia. La novel·la té la capacitat d’oferir una mirada nova a temes extensament tractats: les conseqüències de la guerra, la resistència antifranquista, la repressió durant la dictadura o el mite de la bella i la bèstia. La protagonista és una víctima col·lateral de la guerra i una metàfora del temps en què viu, educada per la mare en l’aïllament d’una casa solitària, enmig d’un secretisme que fa que la noia, als 19 anys i òrfena, arribi a Dusa, un poblet imaginari de l’Alta Ribagorça, per fer de mestra, sense haver tingut contacte amb el món i amb la decisió de portar a terme el seu principal objectiu vital (ser autosuficient) així com tres desitjos plens d’ingenuïtat: tenir casa pròpia, veure caure la neu i formar part d’una comunitat de persones. A Dusa, mentre anem coneixent detalls de com va créixer a la casa solitària de la carretera (amb una mare malaltissa, un pare amb una dedicació misteriosa i un veí taciturn), la Severina (que de molt petita va descobrir que tot era finit i, com a conseqüència, «només era capaç d’estimar el que estava a punt d’extingir-se», i que «té molt a perdre, per més que es pensi que ho ha perdut tot») descobreix com és el món i, gràcies sobretot al guiatge del Simeó i la Justa, enmig d’una atmosfera trista que contrasta amb un agut sentit de l’humor (és antològica, en aquest sentit, la divertidíssima reunió de joves mestres que porten un «inventari de partits»), arriba a interpretar i donar sentit a la informació que fins llavors no havia estat capaç de processar.

El rovell de la història és, doncs, un any en la vida de la protagonista, un curs escolar, en què (com els grans personatges literaris) no farà canviar la història, sinó que canviarà amb la història.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 18 de febrer de 2024)