El valor de les coses

 

No m’agradaria convertir-me en un d’aquests vells que es passen el dia evocant, des de la nostàlgia rondinaire, un passat en el qual se suposa que tot era millor: el menjar més sa, les persones més educades i la vida més amable. No m’agradaria convertir-m’hi perquè no penso que sigui així: en general, estem millor que fa quaranta o cinquanta anys i, malgrat que de vegades em desperto melancòlic, evito tant com puc de caure en l’«abantisme», aquella tendència de pensament (que s’intensifica a mesura que ens fem grans) segons la qual tot allò que fa olor de passat és bo i tot allò que forma part del present és –si no del tot dolent— pitjor.

Dit això, com que ja tinc una edat, l’«abantisme» em tempta i no puc evitar, de tant en tant, pensar en el món de quan era un marrec: aquella època en què ens passàvem les vacances escolars al tros, els treballs de l’institut s’havien de fer a màquina, gravàvem les cançons de la ràdio en una cinta de casset i encara no sabíem que internet ho canviaria tot. Pensar-hi i, és clar, comparar-ho amb com és ara. Oi més tenint en compte que treballo envoltat d’adolescents. Com algunes estrelles del rock (però d’una manera molt menys glamurosa), em vaig fent vell mentre el meu públic continua tenint l’edat de sempre i la distància generacional és, per tant, cada cop una mica més àmplia. Recordo (o, si més no, em sembla recordar), per exemple, que quan jo tenia l’edat dels meus alumnes donàvem molta més importància al valor material d’alguns objectes, com ara els llibres. Aleshores, les lectures obligatòries servien per anar confeccionant una biblioteca personal que mantenies intacta en una lleixa de l’habitació. Crec que molts encara conservem la major part dels llibres que ens van fer llegir a l’institut. Títols com Ulls de gat mesquer, No emprenyeu el comissari! o d’Uf! Va dir ell formen part del meu tresor particular des que era adolescent. Avui, en canvi, constato que una part de l’alumnat (de vegades animats per famílies que no és pas que hagin de suportar estretors econòmiques) evita comprar-se els llibres de lectura (els demanen prestats a qui sigui o en busquen una versió digital gratuïta) i, quan no els queda cap més remei que gratar-se la butxaca, un cop llegits els posen a la venda per internet. Ho trobo trist.

Però no m’hi faig mala sang. Afortunadament, per més que a mesura que ens fem grans tinguem la sensació (com l’han tinguda totes les generacions quan han pensat en la generació anterior al llarg de la història de la humanitat) que els joves van de pet cap al desastre perquè no valoren res, la naturalesa humana és la mateixa i, per tant, hem de pensar que els valors profunds que ens fan persones es mantenen intactes. Oi?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 21 de gener de 2024)