Ara sempre

 

Dues paraules. Dos adverbis que evoquen, alhora, la fugacitat del temps i la importància d’allargar el present, d’aprofitar-lo, de connectar-lo amb el futur i amb el passat. Ara sempre és, a banda d’una declaració de principis i qui sap si d’un lema vital, el títol del darrer disc de la santpedorenca Anaïs Vila. Un disc magnífic que la cantautora va presentar el passat 15 de febrer a la sala petita del Kursaal, plena com un ou, en un concert íntim i emotiu, com les cançons que hi va cantar acompanyada de tres músics joves que van acomboiar, amb delicada professionalitat, la seva veu xiuxiuejant i avellutada.

El meu crèdit és molt limitat en matèria musical, i en aquest cas, a més, m’és impossible ser objectiu, perquè conec l’artista des de la seva tendra adolescència i li mantinc l’estima que es reserva als bons alumnes que t’han ajudat a créixer com a docent. Tot i així –i ja em perdonareu l’atreviment de crític musical diletant—, em veig amb cor d’assegurar que és una veu que val la pena de sentir i de seguir. Les lletres d’Ara sempre –i d’això em sembla que sí que puc parlar-ne amb una mica de criteri— són profundes i sensibles, carregades d’imatges que permeten assegurar que Anaïs Vila, més enllà de la música, conrea un llenguatge literari propi. Ara sempre és un disc de maduresa i això es nota en la seguretat amb què interpreta els temes, però també en la força literària de les cançons. No sempre són lletres fàcils, però en totes hi ha algun vers, alguna imatge, que se t’endú i t’evoca, per exemple, la recerca de l’alteritat («vull dir som / i el joc se’m confon»), el neguit existencial («Aquest desert / que només deixa pols / i reescriu la sort / i em posa en un cercle / que pot ser viciós»), les ganes de viure («Si un dia no tinc forces per seguir, / regueu-me per dins / i apropeu-me a un raig de sol, / si surt»), la importància de les coses petites («que són les miques quotidianes / les que encomanen sensacions»), o, naturalment, el pas del temps («El després a totes hores fuig»).

Anaïs Vila deu ser, a hores d’ara, una de les veus més estimulants de la música catalana d’autor. I és de casa. Escolteu-la. Val la pena.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2024)