Al principi de Confeti (Proa, 2024), l’esplèndida novel·la de Jordi Puntí que va guanyar el darrer Premi Sant Jordi, hi ha una reflexió del narrador que m’obsessiona des que la vaig llegir: aproximadament el 40% en la vida de qualsevol persona és una ficció. En alguns casos, una mica més; en altres, una mica menys. En el cas del protagonista, Xavier Cugat, el percentatge superaria de llarg el 50%. Per tant, si ens creiem aquesta afirmació (que al llarg de la novel·la queda molt ben il·lustrada), és possible que gairebé la meitat de la nostra existència sigui ficció, una mentida que construïm a base d’invencions, de records alterats, de moments de dissimulació, d’excuses falses que ens ajuden a sortir del pas, de sopars de duro que expliquem i que ens expliquen o d’una projecció planificada de nosaltres mateixos... A Confeti, el Xavier Cugat protagonista és un autèntic paradigma d’aquesta vida de mentida, un personatge amb un ego descomunal, que viu en un món d’aparença i fantasia, de festa continuada amb música alegre, de confeti i còctels sofisticats, envoltat de dones joves, de chiuaues a la butxaca de l’americana i d’aduladors que volen fer-se fotos amb ell. Un home que necessita públic per donar sentit a tot allò que fa, perquè la ficció, en essència, necessita públic, fins i tot quan no hi ha cap més espectador que un mateix.
Des d’aquest punt de vista, tots som creadors del nostre propi personatge: ens vestim, ens pentinem i actuem per oferir una imatge determinada; compartim allò que ens sembla que s’adequarà millor a la imatge que volem projectar; expliquem records filtrats per la memòria selectiva i adaptats a cada context. I, a més, passem una part important del temps consumint ficció: quan llegim una novel·la, quan anem al cinema, quan mirem una sèrie, quan ens expliquen un acudit o quan som amb algú que ens ofereix un simulacre del que és en realitat. Fins i tot, quan dormim, en la més estricta solitud, el nostre cervell fabrica les històries de ficció que són els somnis, generades a partir de suggestions, anhels, pors o fets viscuts distorsionats. Perquè l’ésser humà, al capdavall, necessita la ficció per sobreviure.
Potser el problema –si és que n’hi ha cap— es produeix quan la mentida al voltant de la qual algú ha construït la seva vida arriba a dominar-la d’una manera gairebé absoluta, quan la persona s’instal·la còmodament en el personatge, en «aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani», com és el cas del Xavier Cugat de Puntí, per a qui tot és ego, i l’ego és com el confeti d’una festa, molt alegre i acolorit fins que l’endemà arriba el moment d’escombrar-lo.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de març de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada