Confeti

 

Amb Confeti (Proa, 2024), la prosa de Jordi Puntí, que ja gaudia d’una solidesa inqüestionable, assoleix l’excel·lència: fluïda, gens carregosa, absorbent, exhuberant i, alhora, d’una profunditat aparentment senzilla. Puntí és un lector voraç. Deu ser dels escriptors catalans que més ha llegit i, al mateix temps, dels qui menys necessita demostrar-ho quan escriu. I això té un gran mèrit, perquè les lectures hi són, i ben assimilades, però no les fa servir per presumir, sinó per integrar el bagatge en les pròpies històries, en els personatges, en l’estil... sense que es noti, de manera natural. Els relats de Pell d’armadillo, Animals tristos o Això no és Amèrica són equiparables, en qualitat, als de qualsevol narrador occidental modern. L’èxit, però, li ha arribat sobretot amb les dues novel·les que ha publicat. El 2011, entre altres premis, va guanyar l’Amat-Piniella amb Maletes perdudes, i Confeti, la seva darrera novel·la, va ser guardonada amb el Sant Jordi la passada Nit de Santa Llúcia.

Confeti gira al voltant de la figura del músic Xavier Cugat, un home amb un ego descomunal, per a qui la vida va ser, sobretot, una ficció, un simulacre, una festa plena de confeti que l’endemà caldria escombrar. Explicada des d’un punt de vista molt interessant (un periodista musical que va coincidir sovint amb el músic empordanès al llarg de la vida i que, a poc a poc, acaba confonent-se cada vegada més amb ell, en un joc d’identitats molt ben resolt), Confeti segueix la trajectòria musical i matrimonial de Cugat, però sobretot convida a reflexionar sobre la part de ficció que conforma les nostres vides: «el quaranta per cent de la vida humana, calculo jo –diu el narrador—, és una ficció», perquè «una porta invisible separa la realitat de la ficció i constantment la traspassem».

En aquest sentit, Cugat vindria a ser el paradigma d’aquesta vida de mentida, un personatge que viu en un hotel, en un món simulat, de festa continuada amb música alegre, de tupès que dissimulen l’alopècia, envoltat de dones joves i d’aduladors que volen fer-se fotos amb ell. Un home que necessita públic per donar sentit a tot allò que fa, perquè la ficció, en essència, necessita públic, fins i tot quan no hi ha cap més espectador que un mateix.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de Sant Jordi de 2024)