Valoro positivament qualsevol iniciativa que intenti fomentar l’ús del català en els àmbits on coixeja (que són més dels que voldríem i dels que sovint reconeixem) i s’ha de dir que, ara mateix, els entorns juvenils fan patir. No vull dir que el català es trobi immers en una davallada irreversible entre la gent jove, però està clar que les xarxes socials, els internautes influents i la música de moda han naturalitzat l’ús del castellà entre els joves catalanoparlants, que cada cop més perceben el català com una llengua vinculada a l’àmbit acadèmic, a alguns boomers de la ceba o a quatre perroflas passats de moda. La gent guai, en canvi, utilitza el castellà. Per tant, em sembla fantàstic que existeixin projectes com Som EVA, que es defineixen com «una comunitat de creadores i creadors en català i sense filtres» i parlen a les xarxes sobre actualitat, música, salut mental o curiositats per als més de cinquanta-mil seguidors que tenen. A més, la plataforma 3Cat difon els continguts que pengen i això n’augmenta el ressò.
Però aquest «sense filtres» —que d’entrada sembla molt rebel, modern i guai (que ja està bé)— em fa arrufar el nas quan, per exemple, veig que pengen un vídeo a TikTok on dos xicots (que s’identifiquen, bandereta inclosa, l’un com a català i l’altre com a valencià) comparen com diu cadascú determinades paraules i, com si parlessin llengües diferents, asseguren que les unes són en valencià (espill, xiquet, meua) i les altres en català (mirall, noi, meva). No dubto que la intenció és bona, però envia missatges equivocats i, segons com, perillosos: l’un parla català i l’altre no, l’un parla una llengua amb tots els ets i uts i l’altre un dialecte graciós, el valencià i el català són llengües diferents, el català bo és el català central. Que a Lleida o Tortosa també diguem «espill», «xiquet» o «seua» ho passen per alt perquè els espatlla l’acudit, o bé (encara més simple) ho ignoren perquè mai no s’hi han fixat, ni ho han buscat, ni els importa gaire... No és un fenomen nou ni exclusiu de l’àmbit catalanòfon: els trets dialectals fan gràcia als qui parlen la variant hegemònica de qualsevol llengua. El problema arriba quan es fa caricatura d’una llengua amenaçada i, sobretot, quan els mitjans més importants i suposadament seriosos se’n fan ressò. Demanem-nos, però, si nosaltres ens podem permetre aquesta mena de frivolitats. La situació del català és, ara mateix, massa fràgil per anar fent humor amb unes diferències internes que, a més, no existeixen. Des de quan «espill», «xiquet» i «meua» no són paraules catalanes?
En el vídeo no hi veig mala fe. Tampoc en el fet que 3Cat el difongui. Tan sols és ignorància. Sovint, però, la ignorància és perillosa i de vegades aniria bé, passar algun «filtre».
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 12 de maig de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada