La gent

 

Sorprèn la facilitat amb que els humans parlem de la resta d’éssers de la nostra espècie tot excloent-nos a nosaltres com a individus. És com si visquéssim en una mena de bombolla exclusiva que flota per sobre d’aquesta massa informe i poc concreta que anomenem «la gent». Em recorda quan, des de la metròpoli, s’esmenta «el territori», com si la capital i la seva àrea directa d’influència estiguessin levitant en una mena d’espai eteri i «el territori» fóssim només els altres.

Parlem de «la gent» en tercera persona i ens quedem tan amples, com si nosaltres no en forméssim part, de «la gent», com si fóssim habitants d’un altre planeta o com si –ai las!— hi estiguéssim per sobre. No és un fenomen nou, però tinc la sensació que la tendència és més viva que mai. «La gent és ximple», «la gent no sap què vol», «la gent no sap vestir», «la gent no sap menjar»... Ho repetim a tort i a dret, potser sense adonar-nos que són missatges que, si més no en el nostre subconscient, porten implícit un «jo soc intel·ligent», «jo sé el que vull», «jo tinc bon gust amb la roba», «a mi m’agrada menjar bé i m’ho puc permetre»... i ens posa, com a individus, en el centre del món i en possessió de grans veritats que els altres desconeixen: nosaltres tenim raó i «la gent», sovint, s’equivoca. I m’estimo més pensar que ho fem sense adonar-nos-en, perquè soc de tarannà optimista i la idea contrària m’esborrona.

Ens hem repetit amb tanta insistència que som únics, insubstituïbles i inimitables, que ens ho hem acabat creient fins a passar-nos de frenada. Les noves tecnologies –i molt especialment les xarxes socials— ens han abocat a un món virtual on tothom fa coses extraordinàries, menja en bons restaurants i es retrata aquí i allà oferint a la humanitat un «jo» que, en major o menor mesura, és de mentida, una ficció autobiogràfica que compartim amb tothom i que sempre ens deixa en bona posició: som guapos, visitem llocs bonics, vivim aventures magnífiques, mengem la mar de bé, tenim idees originals, piulem opinions sòlides i rebatem les dels altres amb contundència. I tot això ens eleva fins a fer-nos creure que, en relació a la resta de la humanitat, vivim en una mena de posició privilegiada que, ben mirat, no té res d’autèntica.

No sé si tot plegat forma part de la naturalesa dels humans o és una conseqüència dels temps que corren. Em temo que, en realitat, hi estem predisposats de manera instintiva, i que, en tot cas, la tendència individualista dels darrers anys –atiada per les selfies i el postureig— ha fet aflorar aquesta tirada a l’egoisme i a l’egocentrisme. Tampoc no sabria dir si aquest antropocentrisme 2.0 és bo o és dolent. Tanmateix, crec que no hauríem d’oblidar una cosa: per als altres, «la gent» som nosaltres.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de maig de 2024)