La mort en vida (a propòsit de "La mort lenta", de Xavier Mas Craviotto)

                “Soc massa jove perquè el món em faci tanta mandra”, diu l’Aram, el protagonista amb nom de metall de La mort lenta, la novel·la del navassenc Xavier Mas Craviotto, que va merèixer el premi Documenta i que s’ha convertit en una de les propostes literàries més interessants de la temporada. La mort lenta parla de tres personatges joves, molt ben “cartografiats”, que tanquen etapes. D’entrada, hi ha dos germans (l’Aram –estrany, solitari, intel·ligent, callat, misteriós— i la Lena –possessiva, pràctica, sensible—), que van perdre els pares en un accident, la qual cosa va unir-los fins al punt que viuen en el mateix pis. L’arribada d’una antiga parella del noi, la Laia (egoista, inconstant i “addicta a la pèrdua”), genera un peculiar triangle que sacseja la convivència entre els germans i desencadena tot un seguit de trasbalsos emocionals.

                És una història narrada com si fos un mosaic, una mena de puzzle, fàcil de recompondre, que comença amb un epíleg i acaba amb un pròleg, on l’ordre dels capítols no és cronològic: la narració va endavant i endarrere en el temps, però cada cosa s’explica quan s’ha d’explicar. A més, s’hi intercalen unes “notes per a la cartografia d’un jo” que ajuden a conèixer i entendre l’Aram i la Lena, dos germans que es complementen com una mà i un guant, com dues cares d’una mateixa moneda. Molts capítols interpel·len directament el lector amb un “imagina’t” que es va repetint a l’inici de cada frase, o de cada paràgraf, en forma d’anàfora, una figura retòrica (molt rodorediana) que l’autor explora i explota a bastament, com també fa amb la comparació o la metàfora. I és que en alguns passatges La mort lenta entra en el terreny de la prosa poètica.

                Pot semblar contradictori, si tenim en compte que l’autor només té 23 anys, però La mort lenta mostra una gran maduresa literària i una gran capacitat d’invitació a la reflexió. És un cant a la lentitud que, en mans d’una persona tan jove resulta, avui dia (en què tot va accelerat), un fenomen sorprenent. Al mateix temps, però, l’edat permet a l’autor parlar de la joventut amb un directe coneixement de causa i, en conseqüència, fer-ne un retrat que s’allunya de qualsevol tòpic dels que acostumen a banalitzar aquesta etapa de la vida. La fusió d’aquestes dues característiques (maduresa i joventut) permeten a Xavier Mas Craviotto crear una novel·la formalment agosarada, però reflexiva en el contingut. Hi llegim afirmacions que gairebé podrien formar part d’un llibre de poesia, o de filosofia: “la vida és un temps d’espera”, “és un naufragi, la vida”, “som una tara”, “la moral ens allunya de l’animal que portem dins”... Hi descobrim l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 11 de maig de 2019)

Em salvo sola

Algunes coses sí que estan canviant en el tema de la discriminació per motius de gènere, però no podem dir que estiguem vivint en una societat en la qual hagi desaparegut aquesta discriminació. Ni de bon tros. La ignomínia que representen els casos de violència masclista són només la punta de l’iceberg. Només cal recordar un parell d’evidències: les dones cobren, de mitjana, sous més baixos i, per més que estiguin sotmeses a horaris laborals tan llargs com els dels homes, carreguen molt més, en general, amb les tasques domèstiques. És clar que han canviat coses, però, digui el que digui la llei, ens trobem encara lluny de la igualtat efectiva.

I, malgrat tot, s’avança. Si bé les dones de la nostra generació tenen més drets i llibertats que les nostres padrines (que, per norma general, passaven de la submissió davant del pare a la submissió davant del marit i, per descomptat, quedaven sotmeses a una legislació i uns costums clarament discriminatoris), les generacions més joves tenen clar que encara queda camp per córrer. La feina feta en moltes famílies, a les escoles o als casals dels barris, el ressò mediàtic de les reivindicacions feministes dels últims anys, la lluita social contra els estereotips... Tot plegat contribueix a augmentar l’autoestima de gènere de moltes noies joves, que ja no se senten (ni permeten que les facin sentir) inferiors a ningú.

Al certamen literari que, com cada any pels volts de Sant Jordi, s’ha organitzat a l’institut on treballo, enguany proposàvem la redacció d’un microrelat (d’unes 80 paraules) que partís de la pregunta “Qui va matar el drac?”. Era una proposta més o menys lúdica que, amb una simple pregunta, convidava a desplegar un ampli ventall de possibilitats creatives: des de la picada d’ullet al gènere criminal, fins a la reinterpretació de la coneguda llegenda de Sant Jordi. Molts alumnes es van allunyar de la llegenda clàssica i van interpretar el drac d’una manera lliure, com un enemic simbòlic a abatre (les drogues, la repressió política, el racisme o, naturalment, el masclisme). Alguns van identificar el drac amb un valor positiu en perill de desaparèixer, com la imaginació o l’esperança. Altres van capgirar la llegenda tradicional i van convertir el drac en una pobra víctima. I en va haver una bona colla que van fer una versió feminista (o, simplement, femenina) de la llegenda, en la qual no és el cavaller valent qui salva la princesa, sinó la princesa que se salva sola o que, gràcies a la seva habilitat dialèctica, convenç el drac que no la devori o arriba a aconseguir l’admiració de la bèstia i el seu amor incondicional. En algun cas, fins i tot, els papers s’inverteixen de tal manera que és la princesa qui salva un cavaller poruc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de maig de 2019)

La Buresa novel·lada

                Manresa, anys 20. Una ciutat on la indústria tèxtil ha fet prosperar algunes famílies, on els rics van a ballar a Casino i la gent humil a l’Ateneu, on les reivindicacions obreres es reprimeixen amb duresa, on els magatzems Jorba estan en plena efervescència i s’està preparant el IV centenari de la visita ignasiana. La Manresa, doncs, de fa un segle. La Maria Dolors (o Dolors, o Dolores, o Dulores) és una noia jove que prové d’una família de masovers de la Llavinera i arriba a la ciutat per fer de cuinera a casa d’un notari i la seva família que viuen (poca broma!) en un pis de l’edifici de la Buresa. La promesa del Julián (o Culian, o Julià), el fill del notari, acaba de suïcidar-se.

                Aquesta és l’arrencada de La cuinera dels senyors (L’Albí, 2019), la darrera novel·la de la manresana Imma Cortina. Una història que es pot llegir com una recreació d’una ciutat i d’una època, però també (i sobretot) immersos en la peripècia de la protagonista que, presa de l’enyor cap a la terra i la família que ha deixat al camp, es veu de cop a la ciutat, cuinant per als senyors i descobrint la bondat i la maldat del món. I la protagonista ens ho explica en primera persona, amb una desimboltura i una naturalitat que de vegades recorda algun personatge rodoredià. Perquè l’estil és un altre dels encerts de La cuinera els senyors. La Dolors s’expressa amb una prosa creïble, carregada d’expressions populars i del vocabulari propi d’una noia de la seva condició social i esquitxa la novel·la amb un “valga’m Déu!” per aquí i un “ai, ves!” per allà, i utilitza frases fetes com “el semblar fa ruc” o “d’un pet en fa cent esquerdes”. Com també és un encert la construcció dels personatges, especialment de la protagonista i del Culián, dos cors solitaris que al llarg de la història van travant una relació ben peculiar.

                Si l’any 2015, amb Només ho saben les muntanyes, Imma Cortina ja es presentava com una lectora veterana amb domini de l’escriptura i una notable capacitat fabuladora, amb La cuinera dels senyors es consolida com una de les veus narratives més interessants de la Catalunya central.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2019)

Pàmias, sense pressa

                Acabo d’enllestir una lectura insòlita: Déu no té pressa (Curbet Edicions, 2018), de l’amic poeta Jordi Pàmias. Insòlita, d’una banda, en relació a l’autor: tot i que la condició d’home de fe cristiana plana per sobre de bona part de la seva obra poètica, és en aquestes pàgines de prosa on en parla més obertament i amb més compromís. Però també és insòlita pel que fa al lector: és un llibre al qual difícilment hauria arribat si no sentís un gran afecte per l’autor i un interès per tot allò que publica.

                Es tracta d’uns apunts de dietari escrits entre el 2010 i el 2011. Un reguitzell d’anotacions de tres o quatre ratlles (reflexions i comentaris depurats i sintètics, que de vegades s’acosten a l’aforisme) que fugen de la retòrica banal i recalen en la transcendència quotidiana d’una persona humil que, sense fer escarafalls, mentre juga amb el seu net Bernat, va al teatre amb la Maria, viatja a Terra Santa o assisteix a un recital poètic, pensa coses d’una gran profunditat. Els comentaris que trobem a Déu no té pressa van molt més enllà de la reflexió purament religiosa i segueixen (com s’apunta en el lluminós pròleg Lluís Calvo) tres eixos temàtics: l’actualitat (els inicis del procés sobiranista, la immigració, la crisi econòmica, la lluita contra el “bilingüisme hipòcrita”, el tsunami al Japó i l’incendi a la central de Fukushima o els 50 anys d’Òmnium), la poesia i l’art (“en la creació, la bellesa ens es oferta”, “no hi ha obra al marge del sentiment”, “la contemplació del món i el record són el doble impuls, fonamental, de la poesia”, “l’obra d’art ha de ser imprevisible”), i, naturalment, la fe cristiana (“L’esperit de Jesús és en nosaltres i ens enforteix contra el desànim i la por”). És una llàstima que l’edició, que aparentment és prou acurada, caigui en algun error que fa poca justícia a la qualitat del conjunt, com ara la inexplicable desaparició, a les darreres quaranta pàgines del llibre, de la cursiva quan se citen versos o títols d’obres literàries.

                A Déu no té pressa hi ha molts detalls interessants que mostren la quotidianitat d’un home savi, ple d’humanitat, humilitat i generositat, que renuncia a l’orgull petulant (quan, per prestigi, podria rabejar-s’hi) i és capaç de veure les virtuts en l’obra d’aquells a qui admira. I no s’està de mostrar la seva admiració tant per clàssics (Chesterton, Pla, Torres, Alcover o Maragall), com per alguns contemporanis (Formosa o Mira), o, fins i tot, per autors més joves (com Xavier Macià o el poeta i científic no racionalista David Jou). “L’enveja és profundament trista”, diu, parlant del món dels lletraferits, “la netedat d’esperit tendeix cap a l’admiració”. I Jordi Pàmias és un escriptor admirable, que cal anar llegint, sense pressa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'abril de 2019)

L'imperatiu americà

                Entre les ignomínies més brutals comeses per la raça humana en els darrers segles hi ha, sens dubte, l’Holocaust perpetrat en els camps d’extermini nazis i l’esclavisme de base racista que, amb la complicitat i la participació de negrers europeus, es va mantenir a Amèrica (el cas més conegut és el dels estats del sud dels EUA) fins ben avançat el segle XIX. El cinema i la literatura s’han ocupat a bastament d’una i altra atrocitat: KL Reich, Si això és un home, La llista de Schindler, El noi del pijama de ratlles, La zona d’interès, La cabana de l’oncle Tom, 12 anys d’esclavitud, Amistad, Raíces. Al capdavall, són pel·lícules i novel·les que, més enllà de la denúncia d’episodis infames de la humanitat, el que fan és un retrat universal de la maldat que sembla ser que porta implícita la naturalesa dels humans. És per això que, de tant en tant, per recordar el costat fosc del qual no es pot desempallegar la nostra espècie, i alhora per intentar que la memòria ens mantingui allunyats de recaure-hi, resulta inevitable i necessari que apareguin petites joies literàries o cinematogràfiques centrades en un o altre d’aquests episodis vergonyosos.

La darrera que m’ha caigut a les mans és la novel·la El ferrocarril subterrani (Edicions del Periscopi, 2017), del novaiorquès Colson Whitehead, traduïda amb encert al català per Albert Torrecastana. És un relat escruixidor sobre les condicions inhumanes en què vivien els esclaus a Amèrica, sobre la crueltat i la hipocresia dels blancs que els tenien sotmesos, sobre l’infern que els tocava suportar, però també sobre la recerca de la llibertat i l’esperança que representava el ferrocarril subterrani que dona nom al llibre, una xarxa de solidaritat que facilitava la fugida dels esclaus. I, més enllà de retratar l’horror i l’esperança amb una prosa sòbria i ràpida, pinzellades de surrealisme màgic i una atmosfera onírica, la novel·la de Whitehead és també una crítica mordaç cap a alguns dels valors supremacistes sobre els quals es va fonamentar la creació els EUA i la idea del somni americà. En un moment determinat, el caçador d’esclaus que persegueix la protagonista, un home brutal i menyspreable, declara que “al meu pare li agradava el seu discurs indi sobre el Gran Esperit. Després de tants anys, jo soc més partidari de l’esperit americà, el que ens va portar del Vell al Nou món per conquerir, construir i civilitzar. I destruir el que convingui. Per il·lustrar les races inferiors. I, si no, per sotmetre-les. I, si no, per exterminar-les. El nostre destí per prescripció divina: l’imperatiu americà”.

                El ferrocarril subterrani parla, alhora, del passat i del present dels EUA, on “l’única cosa més perillosa que un negre amb una pistola (···) era un negre amb un llibre”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'abril de 2019)

Quan jo era noi

                Si bé es va estrenar amb el recull de narracions al voltants dels deu manaments creades expressament per deu escriptors actuals, Que Déu ens agafi confessats (2018), la col·lecció “Altres veus, altres àmbits”, de l’editorial l’Albí, té com un dels objectius principals, a banda de reivindicar veus properes amb no sempre prou projecció, recuperar textos d’autors desapareguts, de vegades oblidats i sovint poc valorats. En aquest sentit, el segon volum de la col·lecció rescata, amb edició i introducció de Josep Maria Solà, un deliciós recull de proses literàries d’un dels artistes més importants del Modernisme, el calafí Alexandre de Riquer (1856-1920), Quan jo era noi, que es va publicar per primera vegada per l’Avenç l’any 1897.

                Riquer, que va ser conegut més com a pintor i dibuixant que no pas com a escriptor, va publicar aquest llibre empès per la “necessitat de fixar, per retrobar-los i reviure’ls, aquests records de nen fantasiats per l’home”. L’autor, que acompanya els textos amb delicats dibuixos, grata en el record i cerca la bellesa d’evocar-lo a través de les paraules. En conjunt, tots els relats (que dialoguen entre ells, amb personatges comuns i referències compartides) formen part d’una mateixa història que es pot llegir com una novel·la sobre la infància. Riquer s’erigeix com un excel·lent escriptor, amb descripcions vistoses i àgils, plenes de plasticitat. Tot i evocar la infantesa, no sempre es tracta de l’evocació d’un paradís perdut, ni de la recreació d’episodis més o menys íntims. Abunden els personatges tràgics: el Manco (a qui roben els préssecs de la vinya), el Martí (que és coix i rep un tret durant la carlinada de 1872), la Mariona (una nena malaltissa que viu amb el seu pare després que la mare els abandonés),... De vegades, sense ser tan foscos, alguns relats recorden la prosa de Víctor Català o de Joaquim Ruyra.

                Quan jo era noi és una oportunitat per descobrir l’Alexandre de Riquer narrador, per fer una passejada sincera i nostàlgica per la infantesa de l’autor, per descobrir l’Alta Segarra de la segona meitat del XIX, per conèixer-ne el paisatge, el llenguatge, la gent.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2019)

La llengua del judici

                Jutgen el sobiranisme català. Líders polítics i activistes seuen al banc dels acusats. Tots ells tenen el català com a llengua materna i s’hi expressarien amb naturalitat, però, com que no compten amb traducció simultània, cap no pot utilitzar la seva llengua per no empantanegar el judici. Amb els testimonis catalanoparlants passa el mateix. Així, doncs, a l’Espanya que alguns pretenien plurinacional i plurilingüe, el judici més important de les darreres decades, en el qual intervenen parlants de les diferents llengües d’Espanya, s’està duent a terme en rigorós monolingüisme castellà perquè ningú no ha previst cap altra possibilitat. Tothom sap que l’àmbit judicial, fins i tot a Catalunya, és bàsicament castellanoparlant. Només cal sentir com parla qualsevol dels advocats de la defensa per adonar-se que el costum de moure’s pels jutjats (catalans) fa que s’expressi en un castellà impecable.

                El castellà dels acusats i dels testimonis, d’altra banda, és també molt bo, malgrat la befa que se n’ha fet des d’alguns sectors que confonen l’accent amb la correcció. Cuixart, Sánchez, Romeva, Junqueras, Rull, Turull, Forn, Bassa o Forcadell s’expressen amb una fluïdesa irreprotxable i esforçada, tenint en compte que han de fer-ho en una llengua que no és la que utilitzen de manera habitual. Una altra cosa són els fiscals, els advocats de l’estat o els propis integrants del tribunal. Aquests tenen tan clara la condició del castellà com a llengua hegemònica i suposadament superlativa que són (o ho fan veure) incapaços ni tan sols de pronunciar correctament els noms d’aquells a qui jutgen o acusen. Puc entendre que costi de pronunciar una lateral palatal a final de mot i hàgim de sentir coses com “Rul”, “Forcadel” i “Turul”, tot i que amb una mica d’interès estic segur que ho sabrien fer millor. El que no es pot entendre és que persones amb estudis, capaces, n’estic segur, de pronunciar correctament la fricativa palatal sonora de cognoms com ara Juncker (a qui no compto que anomenessin “Iúnquer” si el tinguessin al davant), o dir amb tota la naturalitat la fricativa palatal sorda a l’inici de Shakira o Shakespeare, siguin en canvi incapaços de dir bé els cognoms Junqueras, Jové o Cuixart.

                En aquest judici es jutgen moltes coses. Naturalment, la més important de totes es la innocència dels acusats en relació als fets que se’ls imputen de manera clamorosament injusta. Però de rebot també es jutja el sobiranisme i les implicacions culturals o, fins i tot, lingüístiques que s’hi associen. No hem d’oblidar que en un ambient tan carregat de formes com és un judici els gestos són molt importants, i aquest menyspreu cap a la llengua dels acusats és un gest a tenir en compte, una mostra de la posició de superioritat arrogant que mostren alguns cada cop que obren la boca.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de març de 2019)

Per què matem?

                El món criminal ens fascina i no sabem (o, més aviat, no volem saber) per quin motiu. En el camp de la ficció, només cal veure la munió de lectors atrets pel gènere negre per adonar-se que és un tema que interessa. Sense moure’ns de les comarques lleidatanes trobem autors i autores de novel·la criminal per donar i vendre. Entre els que han publicat darrerament, per exemple, hi ha la Ramona Solé (Instint de supervivència), la Montse Sanjuan (Anna Grimm. Memòria mortal) o l’Emili Bayo (Més que ràbia).

                No em sentireu mai defensar aquell tòpic que diu que la realitat supera la ficció. No és cert. Realitat i ficció són vasos comunicants. La ficció beu de la realitat i la realitat, sovint, imita la ficció. Ara bé, quan una història criminal té un rerefons real o, encara més, si té la pretensió de recrear fidelment uns fets documentats a la premsa o en informes policials, la fascinació es multiplica. No em feu dir per què. I aquesta mena d’històries són les que explica el lleidatà Carles Porta a Catalunya Ràdio en el programa Crims (podeu recuperar tots els programes emesos fins ara a l’app de l’emissora). Porta va descobrir el filó del true crime (el gènere que va inaugurar Truman Capote l’any 1966 amb A sang freda) quan, fa una colla d’anys, va publicar la narració que recreava la investigació al voltant dels crims de Tor (Tor: tretze cases i tres morts, 2005), sobre els quals havia dirigit un memorable 30 minuts i que l’any passat es va convertir també en un interessant serial radiofònic. Des de llavors, Carles Porta s’ha especialitzat en el periodisme d’investigació al voltant de crims reals. En el programa Crims, per exemple, ha reconstruït la investigació d’assassinats més o menys famosos (com el de la bibliotecària Helena Juvany, de l’any 2001; el de l’estudiant de dret de la UdL Isabel Bascuñana, l’any 2004; o els crims del probable assassí en sèrie Josep Talleda).

                Com a les sèries documentals nord-americanes Making a Murderer, I am a Killer o Evil Genius (totes accessibles des de Netflix), Porta detalla fil per randa els processos d’investigació dels crims, amb testimonis, documents i la participació de l’antropòleg Adrià Pujol, que analitza el comportament humà. Sap (i en sap un niu, perquè és bon periodista i, a més a més, bon narrador) mantenir l’expectació de l’oient, dosificant les noves informacions, insistint en les ja conegudes i calculant els cops d’efecte. No evita recrear-se en la truculència quan la temàtica ho demana. Confesso que he quedat totalment enganxat al serial del Carles Porta. He escoltat, en un parell de setmanes, tots els episodis emesos fins ara i ja friso perquè els de Catalunya Ràdio pengin el següent. Mentrestant, agafaré una bona novel·la negra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de març de 2019)

Aprendre a escriure

No tothom que està alfabetitzat sap escriure. Escriure bé, vull dir. Perquè una cosa és conèixer l’alfabet i fer més o menys faltes d’ortografia o de gramàtica, i una altra de molt diferent és construir textos coherents, adequats i cohesionats. I si parlem de crear textos amb voluntat literària (és a dir, ben escrits, atractius, honestos i capaços d’explorar l’ànima humana), la quantitat de bons escriptors disminueix.

                Es pot aprendre a escriure literatura? La resposta és complicada i no és la mateixa per a tothom. La proliferació d’escoles d’escriptura sembla indicar que sí, que se’n pot aprendre. I és evident que l’aprenentatge i la pràctica de tècniques i models d’escriptura creativa pot beneficiar els aspirants a publicar. Per això, periòdicament trobem a les llibreries l’obra d’autors que han passat per una d’aquestes escoles: un exemple recent és el recull de relats Xocolata espessa (Gregal, 2018), on participen les manresanes Montserrat Vilarmau i Imma Cortina. Però si no hi ha un bagatge de lectures, una certa capacitat fabuladora i una mínima capacitat innata, aquest aprenentatge resulta complicat. En el seu llibre Escriure. Memòries d’un ofici (Periscopi, 2018), el conegut creador de novel·les populars Stephen King classifica els escriptors en quatre categories: dolents, competents, bons i genials, i assegura que “malgrat que sigui impossible fer d’un mal escriptor un escriptor competent, igual d’impossible que fer d’un bon escriptor un escriptor genial, sí que es possible, amb molta dedicació, esforç i ajuda, fer d’un escriptor competent un bon escriptor”. Crec que hi estic d’acord. Com també subscric altres de les afirmacions i consells que dona King, i que, al capdavall, es podrien resumir essencialment en un: “Si vols escriure, sobretot has de fer dues coses: llegir i escriure molt”. Per més que la crítica hagi trinxat sovint les seves novel·les, Stephen King ha demostrat una gran habilitat per inventar històries sorprenents i una capacitat més que notable per explicar-les amb ofici. I ha propiciat que els seus llibres tinguin milions de lectors. L’obra de King no formarà mai part dels cànons acadèmics, però és una veu amb prou autoritat perquè l’escoltem tots aquells que aspirem a publicar narrativa amb cara i ulls.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2019)

Bons personatges

                Tothom qui llegeix i escriu narrativa literària (és a dir, contes, novel·les o, fins i tot, biografies) sap que no és el mateix un bon personatge que un personatge bo. Els personatges bons són agraïts, per al lector i per a l’escriptor, però no sempre resulten gaire atractius des del punt de vista literari i, de fet, si la bondat és l’únic tret que els defineix, fins i tot contravenen l’essència mateixa de la literatura, que ha de retratar amb profunditat la naturalesa humana i aquesta sempre és contradictòria. Què hi farem: per més que ens escarrassem a semblar-ho, no som ni bons ni dolents. Ni les persones essencialment bones s’estalvien l’ombra d’un costat fosc, ni els malvats deixen de tenir alguna característica que els fa aflorar una espurna d’humanitat.

                Els bons personatges, en canvi, són gairebé sempre difícils de pair (per al lector) i, per descomptat, difícils de parir (per a l’escriptor). Costen d’entendre i costen de crear, però no costen de creure, i aquest és el gran mèrit: són autèntics. Els bons personatges són contradictoris, no sempre empàtics i, això sí, cal que siguin profundament humans. El lector se’ls ha de creure i potser, en algun moment, s’hi ha de poder identificar. Deia Ernesto Sabato que “la literatura no es un passatemps ni una evasió, sinó una forma –potser la més completa i profunda— d’examinar la condició humana”. I aquesta condició s’examina, és clar, a través dels personatges, que s’exhibeixen davant nostre mostrant-nos-en els detalls més recòndits i sovint més incòmodes. Per tant, els personatges bons són accessoris, però els bons personatges són imprescindibles. Sense, com a mínim, un bon personatge, no hi pot haver una bona novel·la, ni un bon relat, ni tan sols una bona biografia. Els grans autors de la literatura universal han estat sempre grans creadors (o recreadors) de personatges.

                Per això, sovint s’ha donat el cas que, quan un autor ha ensopegat amb un bon personatge no l’ha abandonat i l’ha recuperat en obres posteriors. D’aquests casos la novel·la policíaca en va plena i ens ha ofert personatges memorables (investigadors de crims que, en major o menor mesura, acostumen a ser l’alter ego de l’autor) que van de Phillip Marlow o Sam Spade fins a Lluís Arquer o, naturalment, Pepe Carvalho. Precisament, aquest darrer torna a protagonitzar una novel·la, Problemas de identidad (Planeta i, en català, Columna), escrita per Carlos Zanón més de quinze anys després de la mort del creador del personatge, Manuel Vázquez Montalbán. Carvalho és un bon personatge, honest i cínic, tendre i solitari, escèptic i –ai las!— equidistant en matèria política. Ningú no és perfecte i els personatges literaris (els bons) tampoc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de febrer de 2019)