Ànima de retrovisor

 

Mai no em convenceran que la realitat pugui superar la ficció, però és ben cert que de vegades s’escarrassa a aconseguir-ho, s’hi atansa i s’hi podria arribar a confondre. Els qui no ens perdem cap pòdcast de Crims prou que ho sabem. I és just en un dels millors episodis d’aquest programa que vaig sentir l’Anna Sàez parlar amb el Carles Porta d’una història que ella mateixa ja m’havia explicat: la dels cinc crims per enverinament que es van cometre a la Granja d’Escarp l’any 1935, tres dels quals van produir-se a la part de baix de la casa on va créixer i on encara viuen els seus pares.

A L’enverinadora, que acaba de publicar Pòrtic, Anna Sàez reconstrueix la història de Dolors Coït Vallès, que l’abril de 1935 va ser detinguda per haver assassinat el marit, la sogra, els cunyats i un nebodet de només onze mesos. Tots enverinats amb arsènic. Més endavant també detindrien sa mare, Teresa Vallès, com a còmplice i instigadora. El cas va tenir una gran repercussió mediàtica en aquell moment i va marcar per sempre els veïns de la Granja d’Escarp. Però el llibre no és tan sols una reconstrucció dels fets. També és un interessant retrat del personatge. Dolors Coït va entrar a la presó als vint-i-un anys, essent analfabeta i amb l’aspecte d’un velleta endolada amb mocador al cap, però al cap de poc ja presentava un aspecte totalment canviat: quan va arribar al judici era una dona sofisticada, ben vestida i amb la permanent acabada de fer. La presó l’havia canviat. A partir d’aquí, la seva vida va fer gairebé tants girs com versions va donar dels fets.

L’enverinadora és un true crime amb tots els ets i uts, que, com no podia ser d’altra manera, es llegeix d’una tirada. Però té un valor afegit: la mirada personal de l’autora. Els crims es van produir no tan sols al seu poble, sinó a dins de casa seua, i això fa que no es pugui deixar d’implicar, en primera persona, en el retrat de l’època, del lloc i de la gent («Quan jo era petita la majoria de vells havien nascut al s.XIX. Es reconeixien fàcilment perquè portaven faixa i armilla, sempre negres»). A més, amb l’estil evocador, irònic i intel·ligent que ja li coneixem, com que l’escenari sinistre de tres dels assassinats era justament un dels escenaris dels jocs de la seua infantesa, aprofita per introduir, de tant en tant, un incís nostàlgic que ens transporta als anys setanta.

Els qui enyoreu els «retrovisors» que l’Anna publicava fins fa poc a Segre, teniu l’oportunitat de llegir-ne un de 150 pàgines. Un «retrovisor» que li ha demanat un important esforç d’investigació periodística, però que conserva aquella eloqüència espurnejant dels seus articles setmanals. I és que, com diu cap al final, «Recordar és tornar a passar pel cor. No m’espanta convertir-me en estàtua de sal».

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 30 de març de 2025)

Dibuixar indianes

 

Imma Cortina ha publicat la seva tercera novel·la, El dibuixant d’indianes (L’Albí), i això és tot un esdeveniment literari a Manresa i comarca. Només ho saben les muntanyes (2015) ja va tenir força èxit, però va ser amb La cuinera dels senyors (2019) que vam comprovar que les publicacions d’Imma Cortina acaben convertides en un autèntic fenomen local. I tot fa pensar que El dibuixant d’indianes seguirà aquest mateix camí i que, tant debò, transcendirà l’àmbit més proper.

A El dibuixant d’indianes acompanyem el Mallol, un personatge complex i contradictori, en el seu procés de creixement, des de la infantesa entre les vinyes a Vilademuls, fins a les fàbriques d’indianes a Barcelona, passant per Sant Pere de Rodes i per un molí paperer de Manresa. Es tracta d’una novel·la que transcendeix gèneres (històrica, iniciàtica, d’aventures, romàntica, psicològica, de costums...) i que està magníficament ambientada al segle XVIII. Al marge d’una trama molt ben construïda que ara no desvetllarem, se’n pot destacar la prosa fluïda, que agombola, amb tota naturalitat, un portentós treball de vocabulari sobre temes tan diversos com el món de la vinya, la navegació, el dibuix i la pintura, la indústria de la filatura, la botànica o la vida quotidiana i la moda de l’època... L’època en què a Barcelona començava a florir una burgesia que convivia amb la petita noblesa local. Així, llegint El dibuixant d’indianes assistim a concerts i balls en salons sofisticats com els del Palau Moja, on treuen el cap i conviuen personatges reals com El Baró de Maldà o Erasme de Gònima; participem en combats navals al costat del conegut corsari Martí Badia; o seguim les inestimables lliçons del capellà i pedagog Baldiri Reixac.

I, encara, per si no n’hi ha prou amb els incentius literaris, un parell de sorpreses plàstiques: la magnífica il·lustració de la coberta, de l’artista Lourdes Fisa, i els 21 dibuixos de flors i plantes de Jaume Gubianas que encapçalen els capítols amb els quals s’estableix un interessant diàleg. Com a curiositat, el capítol situat a Manresa està associat al fonoll.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2025)

No fan mal a ningú

 Ens agrada dir que som tolerants. Afirmem que tolerem la diferència de qui practica una determinada religió, de qui té una orientació sexual que no és la nostra, de qui té uns trets racials determinats o de qui parla una llengua minoritària que no entenem. Diem que som tolerants i ens quedem tan amples. «No fan mal a ningú», afirmem, sovint, amb una condescendència que ens situa en un pla superior, com si només poguessin «fer mal» aquells que s’aparten dels estàndards religiosos, ètics, físics o lingüístics que tenim nosaltres, que som els «normals». Com si, d’entrada, aquell a qui percebem com a «diferent» fos per aquesta raó un perill en potència. Com si la «normalitat» hagués de ser automàticament sinònim de «bondat», sense pensar que en altres èpoques o en altres llocs del món ha estat o és «normal» discriminar persones per motius que ara i aquí ens escandalitzarien. «No fan mal a ningú», repetim, amb una prepotència que deixa al descobert la nostra ignorància.

Si consultem el diccionari, trobarem que la tolerància és la «disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.». Tolerar és, doncs, estar disposat a respectar. És suficient? N’hi ha prou, amb ser tolerants? El concepte porta implícita una dosi de superioritat moral que ens hauria d’incomodar. Presumir de ser tolerant és com dir «ets diferent i, en un primer moment, no m’agradaves. Però t’he conegut i, com que soc tan bona persona, he decidit que t’acceptaré i, fins i tot, estic disposat a respectar-te».

Homofòbia, racisme, discriminació lingüística, grassofòbia... són conseqüències inadmissibles de la intolerància. Es pot ser intolerant amb un homosexual, una dona, una persona d’una altra raça, amb qui no s’adequa a un estàndard físic o amb algú que parla una llengua diferent. Detectar la diferència ens empeny, de manera instintiva, cap a la intolerància. Allò diferent ens fa por i, per tant, genera aprensió. Tot acte de tolerància implica, doncs, una fase prèvia de rebuig. Per arribar a ser tolerant cal, primer de tot, conèixer allò que l’instint ens fa rebutjar. L’accés al coneixement fa caure prejudicis i ens acosta als altres. La seqüència vindria a ser la següent: por, rebuig, coneixement, tolerància, respecte, dignitat.

Vist així, la tolerància és un pas necessari que ens acosta a la normalitat, al respecte, a la convivència en igualtat de condicions. Mai, però, no hauria de ser l’objectiu final. Una societat tolerant és una societat que va pel bon camí, però no és encara una societat ideal. No n’hem de tenir prou amb ser tolerants i que ens tolerin. Cal respectar i que ens respectin. Perquè sense el respecte no podrem accedir a viure amb dignitat, que és el mínim a què hauríem d’aspirar.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 16 de març de 2025)

Els marges de la guerra

 

Tenim assignatures pendents i una és la recuperació de la memòria del paper que van jugar les dones durant la guerra civil. Quan parlem de conflictes bèl·lics, els protagonistes sempre són els homes. I no, no ens enganyem, el paper de les milicianes que van anar al front –tret, potser, d’alguna excepció— no va ser el de situar-se a primera línia de foc. Fins i tot corria la brama que les dones no podien anar-hi perquè distreien els soldats. En realitat, aquelles imatges –fotos o cartells— de noies amb granota i fusell forma part d’un imaginari que poc es devia correspondre a una realitat gaire més enllà de la propaganda. A l’hora de la veritat, també les esquerres marginaven la figura femenina i la relegaven a les tasques que tradicionalment s’han atribuït a la feminitat: cuinar, tenir cura de la intendència, ajudar a guarir malalts i ferits... I d’això els llibres no n’acostumen a parlar.

Per això la darrera novel·la d’Helena Rufat, Les ànimes fidels (Edicions 62, que es va presentar a la Parcir el passat febrer) té un valor que va més enllà del literari. Rufat construeix uns personatges femenins sòlids i complexos i els situa a la Bisbal de Falset, molt a prop del front de l’Ebre. Allà hi trobem, sobretot, dues dones: la Gertrude, infermera anglesa, comunista fidel als seus ideals, que treballa en un hospital de campanya; i la Clara, mestra republicana, que sobreviu com pot, fidel al poc que li va deixant la guerra. I aquestes, juntament amb altres dones, s’erigeixen en testimoni del que devia suposar ser dona durant la guerra. Les ànimes fidels descriu els marges de la batalla de l’Ebre i explora l’ànima d’unes dones que sobreviuen gràcies a la sororitat («Només l’afecte i la confiança que es tenien podia explicar que els assumptes d’una fossin responsabilitat de totes»). A banda de ser un bon text literari i de recrear un episodi històric, és també una reivindicació dels qui van lluitar des de la segona línia per uns ideals de llibertat. I això, quan es fa amb literatura de primera divisió, com és el cas, té un valor afegit.

(Publicat a El pou de la gallina, en el número de març de 2025)

La tartana i la masia

 

En la seva darrera novel·la, Els crims de la mel (Proa), Pep Coll parteix d’un crim real de 1953 al Pallars (un pagès va matar un gitano que li robava la mel de l’arna) per fer un retrat solvent, poètic i irònic del contrast entre la vida itinerant dels gitanos i la vida arrelada a la masia dels pagesos: «Des del punt de vista de la solidesa de l’habitatge, la mobilitat i la visió del món que tenen els seus estadants, la tartana de campament gitano es troba als antípodes de la masia pairal. Murs massissos de pedra enfront de lona i taulons de fusta, fonaments enfonsats a la terra enfront de rodes vacil·lants, horitzons que de tan permanents han esdevingut familiars enfront d’horitzons cada dia nous i forasters. No és estrany, doncs, que el pagès i el gitano ambulant s’hagin comportat sempre com gat i gos».

Pep Coll és un escriptor únic. Ningú, com ell, és capaç de transformar en paraules i en experiència universal el paisatge, la vida i la manera de ser dels pallaresos. I ho fa amb un estil també propi, amb una llengua que flueix amb naturalitat però que alhora serva una riquesa lèxica que no escatima paraules i expressions de precisió exquisida, i un to que a voltes pot semblar desmenjat o dramàtic però que sempre es descarrega en una fina pàtina d’ironia que, de tant en tant, pot desembocar en episodis divertits o, fins i tot, hilarants. I és que la prosa de Pep Coll acostuma a combinar la sobrietat de qui desgrana històries amb claredat, la calidesa de qui ensopega les paraules justes i l’atractiu de qui domina la ironia, característiques comunicatives que, no em feu dir ben bé per què, sempre he associat a la gent del Pirineu, aquells homes i dones de la muntanya, una mica feréstecs i desconfiats, poc donats a les expansions verbals, que, de sobte, fan un comentari divertit i eloqüent, com qui no vol la cosa, amb una mitja rialla sota el nas.

A Dos taüts negres i dos de blancs (2013), Coll ja va enfrontar-se literàriament a la reconstrucció d’un crim real. Allà, però, buscava reproduir amb fidelitat la realitat històrica, esfereïdora, dels fets. Aquí, en canvi, sense trair la realitat documentada, s’ha centrat en la construcció d’una ficció veraç al voltant d’un episodi real, amb una galeria de personatges (pagesos, gitanos i tricornis) implicats en uns fets que en unes altres mans poc passarien del relat anecdòtic, però que filtrats per la capacitat fabuladora i analítica de l’escriptor de Pessonada (que, com confessa en l’epíleg, aquest cop ha fet cas de les paraules de Carson McCullers a propòsit de la creació literària: «hi ha més veritat en la imaginació que en la realitat») es converteixen en una peça narrativa deliciosa i carregada de matisos sobre la naturalesa dels humans.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 2 de març de 2025)

Cussà la civilització

 L’obra de Jordi Cussà encara no és prou coneguda. Potser no serà mai. En realitat, hauria de ser-ne molt, de coneguda –i, sobretot, llegida— perquè es fes justícia a la potència narrativa, al torrent fabulador, a la poderosa creativitat, al treball d’orfebreria lingüística i, en definitiva, a la vàlua literària que conté. Si féssim una enquesta entre lletraferits, estic segur que la novel·la més citada continuaria sent Cavalls salvatges, la primera que va publicar, una meravella narrativa sobre el món dels ionquis que no va ser, tanmateix, el seu projecte més ambiciós. Allà on Jordi Cussà va mostrar, d’una manera més absoluta, rodona i desinhibida, la força narrativa que era capaç de desplegar va ser en la «Trilogia de la Civilització», un tríptic monumental compost per La serp (Columna, 2001), El Ciclop (L’Albí, 2018) i Les muses (Comanegra, 2022), que ara Comanegra ha anunciat que publicarà complet. I ja n’ha sortit el primer volum, La serp.

La serp encadena episodis protagonitzats per una nissaga d’Empúries que, al llarg de nou segles, sobreviu enmig del fanatisme d’uns i la tirania d’altres. Per El Ciclop també desfilen tot de personatges de la més variada condició, emparentats entre ells, que es mouen pels marges de les convencions i que encarnen tota mena de virtuts, defectes i passions entre els segles IV i XIII. Finalment, Les muses comença a l’època de Ramon Llull i segueix amb personatges que sobreviuen a l’ombra de genis universals com Shakespeare, Da Vinci, Mozart o Poe, fins arribar a la psicodèlia dels anys setanta.

En conjunt, la Trilogia de la Civilització fa un recorregut de dos mil cinc-cents anys, que van des de l’antiga Grècia fins a les festes hippies. Entremig, centenars d’històries de personatges anònims que, més que no pas les dels grans personatges històrics coneguts (que també hi apareixen), fan avançar una humanitat permanentment amenaçada. És una novel·la riu, immensa, total, «una mena de mosaic sense aturador ni concert on hi ha peces de totes mides, de tots colors, de qualsevol forma i textura, a totes les rajoles» (El Ciclop). Un d’aquells reptes que només són a l’abast d’un gran autor. Un autor que exhibeix una especial debilitat pels personatges femenins, que acostumen a mostrar-se sensibles, forts, resolutius, entranyables i tràgics. Un autor capaç de fer vibrar el lector amb aventures trepidants, de sacsejar-li la consciència amb reflexions profundes i de commoure-li l’anima amb passatges d’alt voltatge poètic a través d’uns personatges moguts per la voluntat de transmetre el llegat ancestral del coneixement al llarg de la història. Perquè la Trilogia de la Civilització és sobretot un cant al coneixement com a mitjà per assolir la llibertat o, si més no, per aspirar-hi.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 16 de febrer de 2025)

Lletres contra l'oblit

 

Si hi ha una característica que uneix les quatre obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany és que totes quatre parteixen de la lluita contra l’oblit o, dit d’una altra manera, totes quatre lluiten per la recuperació i reivindicació de la memòria de fets que val la pena recuperar o persones importants que no haurien de ser oblidades.

Amb Guspires de memòria (Edicions 62), per exemple, Daniel Giralt-Miracle evoca allò que recorda d’una vida dedicada al món de l’art en què ha conegut tothom que en aquest camp ha tingut a casa nostra alguna rellevància durant la segona meitat del segle XX. Uns records que, a la seva edat, només es veu capaç de fixar en forma de guspires, però que evoquen figures tan rellevants com Miró, Dalí o Tàpies. Xavi Coral, per la seva banda, recupera la memòria del seu avi durant la guerra civil, l’exili a Sant Cebrià i la immediata postguerra a Aprendre a esquivar les bales (La Campana). Coral dona forma novel·lada al testimoni escrit de l’avi, que s’erigeix com a símbol de tants soldats que, després d’haver sobreviscut a nombroses penalitats bèl·liques, no van poder tornar a casa quan es va acabar el conflicte. La passadora (Columna), de Laia Perearnau, reivindica la feina de les dones (grans oblidades de la història) que durant la guerra d’Europa arriscaven la vida per ajudar a passar la frontera als qui fugien del nazisme (pilots, soldats, jueus, resistents...) i construeix un relat de ficció capaç de recrear amb fidelitat el que diversos testimonis corroboren. Maria Carme Roca va una mica més enrere i, a Les illes interiors (Columna), recupera la figura d’una catalana tan rellevant com desconeguda, Clotilde Cerdà, filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, el famós enginyer que va dissenyar l’Eixample, que amb la seva arpa va fascinar personalitats tan rellevants com Víctor Hugo, Wagner o Isabel II i que amb el temps va convertir-se en una gran pedagoga i feminista, però que a casa nostra havia passat del tot desapercebuda fins ara.

Tres novel·les i un assaig memorialístic. El divuit de febrer una d’aquestes quatre obres serà reconeguda com a guanyadora del vint-i-cinquè Premi Joaquim Amat-Piniella.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2025)

Eufemismes 2.0

 Els eufemismes són paraules o expressions que diem per evitar dir-ne unes altres que considerem que poden resultar malsonants, ofensives, inadequades en un determinat context, o bé que han esdevingut directament tabú en aquesta societat contradictòria en què vivim. Com que les relacions humanes són canviants, la llengua genera eufemismes de manera natural i permanent, i allò que en un moment determinat va aparèixer com a eufemisme pot passar a considerar-se un mot inadequat i se’n genera un altre de més suau. Naturalment, hi ha alguns temes delicats (sexe, escatologia, malalties, mort...) que són més propicis que d’altres a la generació d’eufemismes. Així, fins fa poc les padrines parlaven d’«un mal lleig» per evitar conjurar el temut «càncer», i sovint trobem escrites expressions com «dejeccions canines» (per esquivar els «cagallons de gos») o «persones amb mobilitat reduïda» (que antigament eren «esguerrats», després «minusvàlids» i fins fa poc «discapacitats físics»). Els òrgans sexuals són una mina d’eufemismes en contínua evolució (de la «figa» o el «conilllet», fins al «pardal» o la «tita»), però també de disfemismes que busquen l’efecte contrari i que ara no citaré per no ofendre ningú.

Les xarxes socials han amplificat la nostra exposició pública fins a extrems insospitats. Ara tots tenim accés a plataformes que projecten la nostra imatge a un infinit al qual tothom té accés. Quan un penja una imatge o un missatge a les xarxes sap que allò, tard o d’hora, ho pot acabar veient tothom. Això ha implicat que qui més qui menys percebi la possibilitat de convertir-se en una persona influent i popular o que, si més no, el discurs publicat a les xarxes pugui arribar a molta gent. I aquesta realitat ha fet aflorar el nostre ego. Allò que pengem a Instagram, a Tik-Tok, a X o a Facebook és la imatge amb què volem que ens vegi el món: fotos on apareixem en la nostra millor versió, moments de felicitat als cims de les muntanyes o en places concorregudes de ciutats amb molt glamour, frases eloqüents que ens semblen originals i profundes, comentaris punyents, elogis ensucrats, atacs ferotges, ensabonades sense mesura... En fi, que les xarxes ens han convertit a tots en poetes de pa sucat amb oli. I, com sap tothom, la poesia és l’art de dir les coses amb altres paraules, com més cursis millor, com si expressar-se amb naturalitat fos malsonant.

Per això, com que parlar de «marit», «esposa» o «matrimoni» es considera poc cool, ara el personal s’estableix amb un «company de vida»; com que «fer anys» es veu com a massa terrenal, a les xarxes es fan «voltes al sol»; i com que «morir-se» resulta dramàtic i insuportable, es diu que «ha aparegut una nova estrella al firmament».

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el di 2 de febrer de 2025)

Desgavell educatiu

 

Podríem dir que a cada generació apareix un escriptor que, des de la primera línia docent, fa un retrat descoratjador de la situació en l’ensenyament secundari a Catalunya. Fa vint-i-cinc anys –quan un servidor encara tenia edat de pensar que tot estava per fer i tot era possible— va ser Toni Sala que, amb la seva Petita crònica d’un professor a secundària (Edicions 62, 2001), va retratar, amb un estil literari que s’acosta a la novel·la, la secundària sorgida de la LOGSE (1990), popularment coneguda com «la reforma», una llei que partia del constructivisme, fomentava l’esperit integrador, introduïa l’escolarització obligatòria fins als 16 anys i avaluava a partir de conceptes, procediments i actituds.

Des d’aleshores, els docents de la generació del Toni Sala hem vist com la llei anava canviant –LOCE (2002), LOE (2006), LOMCE (2013), fins arribar a l’actual LOMLOE (2020)— i hem envellit amb els canvis i la sensació que a cada bugada hi perdíem un llençol. Mentrestant, han aparegut noves fornades de professors, algun dels quals són també bons escriptors, que hi han volgut dir la seva. És el cas de Damià Bardera, que a principis d’aquest curs va publicar Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu (Pòrtic, 2024), una visió descarnada i pessimista (però necessària) de la secundària al nostre país, un país en què els gurús educatius que no han trepitjat una aula dicten lleis i normatives que aposten pel menyspreu del coneixement, la desaparició de la meritocràcia, l’excés de pantalles i l’apel·lació constant a la gestió dels sentiments i les emocions de l’alumne («com si les emocions no haguessin de passar cap filtre i encara menys el filtre de la raó»). Amb un estil esmolat i com si es tractés d’un recull de relats, Bardera fa un retrat inevitablement parcial, però punyent, del panorama actual a secundària: denuncia el «papanatisme educatiu», la inutilitat dels cursos de formació, la poca implicació dels inspectors, els eufemismes que amaguen la realitat, la perversió que hi ha darrere de molts PI (plans individualitzats), el ball de sigles amb què constantment ens bombardegen (DUA, ULAE, NESE, TEI... i així fins a l’infinit), la metodologia per projectes aplicada sense recursos o l’excés de burocràcia a què els centres han de fer front, i reivindica les «classes intel·lectualment i artísticament estimulants».

No tenim perquè estar d’acord amb tot el que diu Bardera. Ni tan sols amb el to amb què ho diu. Però hi ha una realitat irrefutable: cada cop és més palesa –i en dono fe— la manca d’il·lusió, l’esgotament, l’ansietat i l’angoixa que senten molts professionals d’una professió que, per experimentar-la amb plenitud, cal que tingui un «destacat component vocacional». I això ens hauria de preocupar.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de gener de 2025)

Llorenç Capdevila

 

La combinació d’un nom i d’un cognom que no són dels més freqüents fa que sigui molt difícil coincidir amb algú que es digui com tu. Segur que aquells que es diuen Jordi Garcia, Pau Vila, Josep Prat o Xavier Pujol s’han trobat més d’un cop amb persones homònimes. Si et dius Llorenç Capdevila això no passa. De Llorenç n’hi ha poquíssims i de Capdevila no pas gaires. La coincidència d’aquest nom i aquest cognom és, doncs, una casualitat que és molt difícil que es produeixi. Mai no he conegut ningú que es digui com jo (si bé tenia un oncle, a qui no vaig arribar a conèixer, que se’n deia), com deu passar a algú que es digui, posem per cas, Elies Torrallardona, Maties Grabulosa o Eladi Solanich.

Per això, en llegir «La bugada del Pou» de novembre, em va sorprendre descobrir que m’ha aparegut un homònim i que, curiosament, no és una persona real sinó un personatge de ficció. Es tracta del protagonista, interpretat per Jordi Bosch, de Mort d’un comediant, una obra produïda pel teatre Romea, dirigida per Josep Maria Mestres i amb autoria de Guillem Clua, que farà parada al teatre Kursaal de Manresa a mig febrer.

Els mecanismes que duen un creador a inventar-se el nom d’un personatge són diversos i, generalment, inescrutables. De vegades poden tenir una intenció simbòlica o una voluntat evocadora; hi pot haver qui vol fer un homenatge íntim a una persona admirada o, per contra, fer escarni d’un conegut a qui es vol ridiculitzar. Sempre, això sí, cal que els personatges duguin noms que siguin versemblants dins del context.

Quan fa un parell de mesos, llegint el Pou, vaig descobrir que l’admirat Jordi Bosch es posarà a la pell de Llorenç Capdevila, vaig començar a donar voltes sobre quina carambola del destí ha portat el dramaturg Guillem Clua a anomenar així el protagonista de Mort d’un comediant, «un dels actors més respectats i estimats de Catalunya» que «sembla haver perdut el cap i en ocasions es comporta com els personatges que ha interpretat durant la seva dilatada carrera». Alguna idea?

El Pou de la gallina, gener de 2025

Les cruïlles d'Helena Rufat

 

L’escriptora de Torrelameu Helena Rufat Casals acaba de publicar un text que fa un pas més en la seva evolució com a novel·lista. Si a Una història d’amor (2012) i Tardes de bar (2019) ens acostaven a un món narratiu format per dones desorientades que han de prendre decisions difícils en un context actual, a Les ànimes fidels (Edicions 62, 2024), Premi Joanot Martorell, continua explorant l’ànima femenina, però n’amplia els matisos i ambienta la trama en el marc de la guerra civil.

Les ànimes fidels situa un grup de dones a la Bisbal de Falset durant la batalla de l’Ebre: la Clara és una mestra vídua que sobreviu com pot, a casa de la seva tia Felisa, i que guarda un secret que si es descobrís podria ser fatal; la Gertrude és una comunista anglesa que ha arribat amb les Brigades Internacionals i fa d’infermera a l’hospital de campanya; la Dolores és una embarassada que es veu obligada a amagar el mala bèstia del seu home a casa. Som davant d’una història que podria atraure un públic ampli, i tant de bo que sigui així. Ara bé, Les ànimes fidels no és una novel·la pensada per complaure el lector que busca evadir-se amb una història fàcil de llegir. Helena Rufat no renuncia a construir un text literari de primera magnitud. El seu estil és d’anar al gra, d’estalviar la palla narrativa sense renunciar al llenguatge poètic. Va a l’essència dels fets i dels personatges amb una prosa vigorosa que pot despistar una mica el lector habitual de novel·la històrica, però que alhora el pot acostar a la literatura d’alta volada, de la mateixa manera que pot acostar a la novel·la històrica el lector més, diguem-ne, literari. La novel·la ofereix molts detalls que demostren un profund coneixement i un gran esforç de documentació per part de l’autora. Però el detall històric mai no és el centre del relat i sempre està al servei de la trama i dels personatges.

A Helena Rufat li interessen les històries de perdedors, i en aquesta novel·la n’hi ha una bona colla. Tots els personatges han perdut, perden o estan a punt de perdre alguna cosa important, a banda de la guerra.

Les ànimes fidels parla de les dones en la guerra. Explica la guerra amb mirada femenina. Descriu els marges de la batalla de l’Ebre i explora l’ànima d’unes dones que sobreviuen gràcies a la sororitat («Només l’afecte i la confiança que es tenien podia explicar que els assumptes d’una fossin responsabilitat de totes»). És una història de dones i homes que coincideixen en una cruïlla on tots hi són de pas, que viuen uns fets dramàtics i que la memòria històrica hauria de retenir. Perquè Les ànimes fidels, a banda de ser un bon text literari i de recrear un episodi històric, és també una reivindicació dels qui van lluitar des de la segona línia per uns ideals de llibertat.

Lectura, Segre, 5 de gener de 2025

Petons, encaixades, abraçades

 

N’hi ha que necessitem un cert ordre, quan anem pel món. Ens cal saber, per no angoixar-nos, com hem d’actuar en cada moment. Per això m’aniria bé que fixéssim unes normes clares de què hem de fer quan ens trobem, coneixem o ens presenten algú. En aquesta part d’occident la societat és tan complexa, i el ventall de situacions i contactes socials s’ha diversificat de tal manera, que s’han desdibuixat totes les línies que pautaven aquesta mena de convencions.

No sé si també us passa, però jo cada vegada em perdo més quan em presenten una persona o quan em trobo un conegut a qui fa temps que no veia. Reconec que em guio per la intuïció per saber si amb una encaixada n’hi ha prou, si cal fer dos petons o si el més adequat és fer una abraçada (amb copets a l’esquena inclosos o no). De vegades ho tinc clar, sobretot amb els homes amb qui coincideixo habitualment. El grau de relació que hi tinc o hi he tingut em deixa dues opcions: encaixada o abraçada, tot i que també hi ha familiars i algun amic amb els quals, quan ens trobem, ens fem dos petons. Amb els homes desconeguts també queda clar: encaixada i prou. Amb les dones amb qui no tinc relació habitual és més complicat interpretar el context, costa saber si encaixar quedarà fred o si fer petons semblarà massa agosarat, i no és estranya aquella situació tan incòmoda en què un allarga la mà i l’altre acosta la cara. També se’m fa difícil d’interpretar què cal fer quan et trobes companys de feina pel carrer o durant les vacances. I què fas quan l’encaixada resultat massa distant i els dos petons massa invasiu? Un copet a l’espatlla? Si no hi posem remei aviat, correm el risc de fer un pas més cap al caos.

Durant l’època en què la Covid marcava les distàncies, tot era més fàcil, oi? No podíem entrar en contacte i, per tant, els dubtes sobre si encaixades, petons o abraçades s’esvaïen immediatament, tot i que tinc la sensació que, justament, el desgavell actual prové de quan, després de la Covid, vam començar a descongelar les expansions afectives i, mentre uns encara no les tenien totes, altres frisàvem per tornar-nos a tocar.

Ben mirat, podríem saludar-nos sempre, tots, a la manera dels milicians antifeixistes: aixecant el puny esquerre i dient «salut!» amb solemnitat. Ni abraçades, ni petons, ni encaixades. Fora contacte físic, que, a més de propiciar situacions violentes, no saps mai fins a quin punt t’exposes a un contagi perillós.

Però si us he de dir la veritat, m’estimo més, en cas de dubte, triar sempre l’opció més afectuosa: entre encaixar o fer petons, endavant amb els petons; i si el dubte és si cal fer una abraçada, llançar-s’hi sense pensar. En aquests casos, trobo que és millor –i més humà— passar-se que quedar-se curt.

Lectura, Segre, 22 de desembre de 2024

El Senzill

 

A Joan Busquets el van posar a la presó l’any 1949. Tenia vint-i-un anys i l’havien condemnat a mort. Era un jove idealista que va optar per la lluita activa contra un règim opressor que reprimia durament la dissidència en aquella Espanya de postguerra. Nascut l’any 1928, no havia participat en la guerra, però de seguida que va tenir edat va prendre consciència de lluita, va marxar a França, va entrar en contacte amb les joventuts llibertàries i es va afiliar a la CNT a l’exili. Això el va portar a integrar-se, amb només dinou anys, en la guerrilla que lluitava per desestabilitzar el franquisme, sobretot amb la colla de Marcel·lí Massana (Panxo), on també va coincidir amb Ramon Vila (Passos Llargs o Caracremada). A ell li deien el Senzill. Les condicions en què lluitaven aquests guerrillers, coneguts com a maquis, eren tan precàries que la majoria dels qui van triar el camí de la lluita activa van acabar morts o empresonats.

En un judici que no va tenir res de just, el Senzill va ser condemnat a mort. Al cap d’un temps, la sentència li va ser commutada per la de cadena perpètua. Alguns dels seus companys van tenir menys sort. A Manuel Sabaté, per exemple, que era també molt jove i que amb prou feines havia acompanyat guerrillers més experimentats, com Ramon Vila, en un parell d’ocasions en què travessaven la frontera per ajudar a passar activistes o per entrar armes, el van executar al Camp de la Bota aquell mateix any. El seu principal delicte era el de ser germà d’un dels maquis més buscats, Quico Sabaté. Les sentències aplicades a aquests guerrillers solien ser desproporcionades i cruels, més d’acord amb la voluntat de venjança que no pas amb la de fer justícia.

Joan Busquets va consumir els millors anys de la joventut tancat. Quan va sortir de la presó, l’any 1969, superava la quarantena i s’havia passat mitja vida entre reixes. Ara en té noranta-sis i viu a França, on va refer la seva vida, com a exiliat, quan va quedar en llibertat. Si s’hagués quedat aquí, les autoritats del règim li haurien fet la vida impossible. Fa anys que, amb lucidesa i vitalitat, denuncia les escletxes i llacunes de la transició democràtica espanyola. I és aquesta lucidesa i aquesta vitalitat les que l’han portat, finalment, a demanar una indemnització a l’estat espanyol. Perquè Joan Busquets és una víctima del franquisme i cal que se li reconegui aquesta condició després que la llei de memòria històrica aprovada el 2022 reconegui com a víctimes els guerrillers antifranquistes i declari «nul·les» les sentències dictades i les penes aplicades per la justícia del règim. És l’última oportunitat de restablir la dignitat històrica a aquests lluitadors antifeixistes, perquè el Senzill és l’únic maqui que queda viu.

Lectura, Segre, 8 de desembre de 2024

Mar endins

 

Entre tanta modernor i joventut trencadora amb ganes de matar la tradició i menjar-se el món (que ja està bé que hi sigui), de vegades oblidem que hi ha poetes com Josep Fàbrega, un dels més interessants, rics i sensibles que tenim a la Catalunya central. Fàbrega no és jove, ni trencador, i com a poeta no ha tingut mai l’actitud combativa de qui vol matar la tradició, però des de fa una vintena d’anys garbella mots, acumula premis i publica llibres de poemes que potser haurien de merèixer una mica més d’interès.

Ara fa un any, Fàbrega va publicar el seu darrer recull, Mar endins (Neopàtria, 2023), guanyador del VIII Premi de Poesia Xavier Casp, que componen una cinquantena de proses poètiques flanquejades per dos haikús cadascuna. De vegades els haikús són un complement de la prosa i en altres casos la prosa actua com a paràfrasi dels haikús. Sigui com vulgui, els textos dialoguen entre ells. En conjunt, Mar endins és un compendi d’impressions, sentiments i emocions en què el paisatge marítim (amb el mar com a símbol de pau, de llibertat, de serenor, de mort) fa de reflex de l’ànima i, amb imatges paisatgístiques de gran plasticitat («quatre rampoines de núvol blanquinós entelen el primer blau de l’any») i una llengua precisa i genuïna (que recupera paraules mig oblidades com «tanagra», «agafallós» o «esmotxar»), serveix per parlar dels grans temes: la solitud, el retorn («El retorn és un mite, una falàcia. Mai no retornes al lloc d’on vas sortir, mai»), la vellesa, el record («l’hivern enceta / la pell de la memòria. / La llum és freda»), el desengany («Hi ha freds que esbalcen, / vestits de gebre i d’ombres, / les esperances»), la mort i el pas del temps («Desdibuixada / i ratada per l’ombra / se’n va la tarda»)... Fins que al final, amb una certa fatiga de viure, «Tip de paraules / i amb els llavis sense esma / me’n torno a casa».

Són les impressions d’un home del terròs que guaita, embadalit, el mar; que s’impregna del paisatge costaner i acaba mirant, sobretot, a dins d’ell mateix. Són els mots d’un enamorat de la llengua que sent la necessitat de deixar constància del seu pas per aquest món.

(El Pou de la gallina, desembre 2024)

Qui vol ser docent?

 

Segons les conclusions d’una enquesta del sindicat USTEC, un de cada tres docents es planteja canviar de feina. Els motius de la insatisfacció laboral són diversos: salaris discrets, augment de la burocratització, interferència i poc suport de les famílies, ràtios altes a les aules, desgast psicològic, alumnat amb complexitats difícils de gestionar en grups nombrosos i diversos...

Com sempre que apareixen notícies vinculades amb les condicions laborals de mestres i professors, l’opinió pública (si més no, la que crida més a les xarxes socials) ha mostrat dues cares molt polaritzades. Hi ha els qui se solidaritzen amb els docents i hi ha els qui s’escandalitzen que funcionaris acomodats, ben pagats i amb llargues vacances tinguin la gosadia de queixar-se. Els primers acostumen a ser els propis afectats o persones que hi estan vinculades, mentre que els segons solen ser pares que no saben què fer amb els fills quan no són a l’escola o envejosos que no toleren que ningú tingui algun privilegi del qual ells no gaudeixen.

Com a professor de secundària, no puc ser imparcial. Però com a docent amb trenta anys d’experiència sí que puc aportar el meu testimoni amb cert coneixement de causa. La nostra és una feina que s’ha de fer amb il·lusió i, si pot ser, amb passió. Compartir el temps amb adolescents és de les experiències més gratificants del nostre dia a dia, sempre, és clar, que puguis compartir-lo en condicions. Perquè la passió i la il·lusió es desinflen quan t’has d’enfrontar a un mar burocràtic ple de dimensions, avaluacions de competències digitals i socials, àmbits d’aprenentatge, indicadors d’avaluació transversal, rúbriques diverses, programacions basades en situacions d’aprenentatge i premisses pedagògiques segons les quals les emocions passen sempre per davant de continguts, actituds i procediments; o quan t’adones que cada vegada costa més que els alumnes apartin la vista de les pantalles; o quan t’has d’enfrontar a famílies que no accepten que el seu fill és un gandul o un destraler; o quan denuncies la situació i et cauen un allau de retrets perquè es veu que no tens dret a queixar-te.

Podem debatre tant com vulguem i podem atacar tant com ens plagui els qui contribueixen a l’educació dels nostres fills en escoles i instituts. La dada irrefutable, però, és que cada cop hi ha més docents que es plantegen deixar la feina i cada cop hi ha menys joves que es plantegen la docència com una opció laboral. Per alguna cosa deu ser, no? I aquest problema, que en els centres educatius forma part del dia a dia (quan, per exemple, no envien ningú per cobrir una baixa o costa de cobrir una plaça a principi de curs), és un problema que potser hauria de preocupar a tothom.

(Lectura, Segre, 24 de novembre de 2024)

L'últim savi

 

Formar part de l’òrbita literària, o de l’univers intel·lectual i cultural en general, té un avantatge generacional indiscutible: un cop traspassada la primera i abrandada joventut en què cal acarnissar-se contra allò que han fet els que t’han precedit, les diferències d’edat s’esborren. Així, de la mateixa manera que en el camp de les lletres et consideren jove fins a la quarantena, és fàcil anar conreant l’amistat de persones amb qui et portes una bona colla d’anys i que, per edat, uns podrien ser els teus pares i altres els teus fills. Per això em considero afortunat d’haver pogut compartir amistat amb homes extraordinaris com el Lluís Calderer, el Josep Maria Aloy o, naturalment, el recentment desaparegut Josep Tomàs Cabot, una de les veus narratives més interessants de les darreres dècades i persona d’una enorme qualitat humana.

Fa uns quants anys, al llarg d’una conversa sobre la versemblança i el realisme en la narrativa, l’amic Tomàs Cabot es mostrava fervent defensor de no desafiar mai allò que científicament està demostrat. Confessava que, ja de petit, no li agradaven les històries fantasioses en què els animals parlaven o actuaven com a humans. Havíem sortit a parlar de Rússia –ell era un gran russòfil— i, inevitablement, va sortir a col·lació la literatura russa i va confessar-se admirador d’autors d’abans i de després de la Revolució, amb especial predilecció per Tolstoi. Dovstoievski no li agradava tant, perquè el trobava un xic massa fantasiós. A partir d’aquí, vam parlar del realisme en la narrativa i es va mostrar escèptic a narrar tot allò que no tingui una base científica i un raonament lògic. Vam relacionar el tema amb la literatura infantil, que sovint presenta situacions impossibles o absurdes, amb elements fantàstics, escenes surrealistes o animals garlaires. Ell renegava de la fantasia (no pas de la imaginació, és clar) i jo intentava defensar el valor literari que pot tenir un text no necessàriament racional i científic. Mentre rebatia els meus arguments, em va assegurar que ell, quan era un nen, trobava que els contes infantils no tenien sentit, que no hi havia res de racional en una història com La Caputxeta Vermella, on un llop parla, es menja una nena i la seva àvia i després les recuperen totes dues de la panxa de l’animal. Llavors li vaig demanar qui li explicava els contes, a ell, quan era petit? Va dubtar un instant abans de reconèixer que a ell, quan era petit, tot i que vivia en una casa on els llibres no faltaven, en una família acomodada amb un pare metge i una mare que descendia d’una nissaga important a la ciutat, mai no li explicaven contes, ni realistes ni fantàstics. I aleshores li vaig confessar que, justament, la meva passió per la literatura, especialment per la narrativa, prové d’abans de saber llegir, de quan, tot i haver crescut en una família humil on els adults amb prou feines havien anat a escola, de petit tenia la sort de comptar amb la proximitat de persones que m’explicaven contes i els sabien explicar molt bé. Una mica a contracor, va reconèixer que aquesta mancança en la seva infantesa potser havia influït en la seva manera de percebre la fantasia en la ficció.

Ell i jo veníem de mons diferents, ens portàvem quasi quaranta anys i teníem interessos força allunyats. Tot i així, l’òrbita literària ens havia fet amics i per a mi, aquesta circumstància, ha estat un privilegi.

Des del 2007 no publicava ficció. Manifestava que se sentia pessimista i escèptic, més sincer i descarat que abans, menys diplomàtic, menys respectuós. Pensava que, en cas de posar-s’hi, hauria fet novel·les cíniques, barroeres i estripades. Algun cop li vaig dir que, potser justament per això, hauria valgut la pena que s’hi hagués posat!

En vam tenir unes quantes, de converses com aquestes, quan el Jordi Estrada i jo l’anàvem a veure a casa i ell treia una ampolla whisky del bo. Associava la tertúlia literària a la ingestió (cal aclarir que moderada) de destil·lat escocès i això el transportava a l’època enyorada en què, entre els anys cinquanta i vuitanta, havia freqüentat alguns cercles i personalitats selectes de la vida cultural barcelonina. Em sembla que el gust del whisky quedarà gravat en la nostra memòria gustativa associat a les visites a Josep Tomàs Cabot, no pas perquè en beguéssim gaire, sinó perquè era l’únic lloc on en bevíem.

Quan conversàvem, no sempre estàvem d’acord, però un acabava rendint-se a l’evidència que el bagatge humà, literari i intel·lectual d’aquell home savi era molt superior al bagatge de qualsevol dels qui el visitàvem. Cada cop que parlava, impartia una lliçó d’història, de literatura o de vida. Perquè Josep Tomàs Cabot era un humanista, un erudit d’aquells que ja no en queden. Potser el darrer dels grans savis que saben de tot, capaç de dissertar, amb autoritat, sobre temes tan diversos com ciència, tecnologia, medicina, història, música o, naturalment, literatura.

Els darrers anys, sense poder sortir de casa, rebia agraït la visita de coneguts i amics i acceptava amb bonhomia el reconeixement que li professàvem. Es lamentava d’haver perdut els amics de joventut (havia freqüentat personalitats destacades del món cultural dels seixanta i dels setanta, com Néstor Luján, Horacio Sáenz Guerrero o Josep Maria Ainaud de Lasarte) i es conformava amb la companyia dels amics que havia fet de gran, després que, jubilat, va tornar a Manresa. A casa seva sovint coincidíem amb el seu editor i amic, el Jaume Huch, o amb l’historiador Joaquim Aloy, amb el qual, a més, eren parents. Però també amb altres amics desvinculats del món de la literatura o de la cultura, que li tenien afecte i li anaven a fer una estona de companyia.

L’obra de Josep Tomàs Cabot (sobretot la narrativa, però també la periodística) té un valor indiscutible, que radica sobretot en el perfil insòlit de l’autor. Perquè Tomàs Cabot ha estat un exemplar únic en la seva espècie: melòman fins al moll de l’os, metge que no va exercir mai, periodista especialitzat amb la divulgació històrica i científica, expert en música clàssica, filòleg rigorós i escriptor vocacional. Home de lletres i de ciències. Jugava amb unes eines, uns coneixements i una sensibilitat que no sé pas si trobaríem en cap altre escriptor. Qui, sinó ell, podia escriure novel·les com L’inesperat arcàngel del matí, que parla dels primers cirurgians tardomedievals i que, per tant, demana els coneixements del metge, la saviesa de l’historiador i la força literària del novel·lista? Qui, sinó ell, hauria pogut escriure una novel·la com Els miralls de Schubert, que recrea una època i una música i, al mateix temps, s’endinsa en el món de les malalties mentals? Qui, sinó ell, hauria pogut construir personatges tan sòlids com la Lliberta per fer-li recórrer el període que va de principis del segle XX fins a la crua postguerra?

Josep Tomàs Cabot no va ser un metge, un melòman o un historiador amb aficions literàries, sinó un escriptor amb coneixements rigorosos de medicina, de música i d’història. I això va imprimir un caràcter únic a la seva narrativa.

Per a alguns, a més, Tomàs Cabot va ser un mestre i un referent, a més d’un bon amic.

Si bé, com diu el tòpic, ningú no mor del tot mentre se’n conserva el record, en el cas d’un escriptor en queda, a més, l’obra. I en el cas concret de Josep Tomàs Cabot qualsevol lector té a l’abast la seva Narrativa catalana completa en cinc volums que tan bellament va publicar L’Albí entre el 2018 i el 2020. Una obra narrativa que demana ser coneguda i reconeguda.

(El Pou de la gallina, novembre 2024)

Josep Tomàs Cabot

 

El passat 12 d’octubre va morir l’escriptor Josep Tomàs Cabot. Tenia 94 anys i en feia uns quants que gairebé no sortia de casa. Alguns dels amics que l’anàvem a veure habitualment el vam visitar a finals d’agost, per acompanyar-lo en la celebració del que tots sospitàvem que seria el seu darrer aniversari, com així ha estat.

Va viure fins al darrer moment amb plena lucidesa, amb la capacitat íntegra de recordar anècdotes de joventut, amb la fermesa ideològica de qui sovint ha militat contracorrent, amb la solidesa intel·lectual de qui ha acumulat un bagatge transversal i ampli, amb l’ímpetu de defensar punts de vista que de vegades xocaven amb els dels seus contertulians i amics, i amb la pena de saber que la seva obra no era prou reconeguda. Sempre, això sí, conservava la cordialitat del savi que se sap en possessió d’un pòsit de coneixements tan extens i rotund que els visitants, encara que no combreguéssim amb alguna de les seves idees, no podíem fer més que rendir-nos a l’evidència i agrair la sort de comptar entre els privilegiats que teníem accés a un tal desplegament d’erudició i humanitat.

Periodista (va publicar milers d’articles a Destino, La Vanguardia o Regió7), novel·lista (era autor d’una quinzena de títols), melòman (sempre es va considerar musicòleg frustrat), amb gran coneixement d’història (va dirigir la revista Historia y vida durant més d’una dècada) i una sòlida formació científica (la primera carrera que va estudiar va ser la de medicina), Tomàs Cabot era un espècimen únic en el panorama cultural català. L’activitat professional i els interessos particulars el van convertir en un intel·lectual capaç d’escriure novel·les ambientades en diferents èpoques i diferents espais (des de la Umbria medieval de Bona nit, senyor hoste!, fins al món futurista de 2112, passant per l’Àustria de Schubert, la Rússia del transsiberià, els EUA d’Oppenheimer o la Catalunya de la guerra civil i la postguerra), d’introduir precises dades científiques en els seus relats (detallades descripcions d’anatomia a L’inesperat arcàngel del matí o els tractaments psiquiàtrics a L’últim experiment) o de recrear de manera versemblant matisos ideològics molt diversos (des dels dilemes morals i religiosos de La Reducción, fins a l’anarquisme que professen alguns personatges de El cercle tràgic).

Tenim el deure de reivindicar una obra que no sempre ha estat valorada com es mereixia i recordar que la seva Narrativa catalana completa, reunida i publicada per Edicions de l’Albí entre 2018 i 2020, i de la qual vaig tenir l’honor de signar l’estudi introductori, és a l’abast de tothom. Ara que ens ha deixat, el millor homenatge que podem retre a Josep Tomàs Cabot és llegir-lo.

(Lectura, Segre, 10 de novembre de 2024)

Gran escriptor i gran persona

 

A finals d’agost, una colla d’amics vam voler acompanyar Josep Tomàs Cabot en la celebració del seu noranta-quatrè aniversari, sabent que potser seria el darrer cop que ho podríem fer. A més, li portàvem, a tall de regal, la notícia que RTVE havia penjat els cinc episodis de La Reducción, la versió dramatitzada que s’havia fet el 1966 de la seva novel·la homònima.

Sempre rebia agraït la visita de coneguts i amics i acceptava amb bonhomia el reconeixement que li professàvem. Es lamentava d’haver perdut molts amics de joventut i es conformava amb la companyia dels que havia fet de gran, quan, jubilat, va tornar a Manresa. Per a nosaltres, era un referent intel·lectual i literari, una mena de patriarca, un mestre de qui, a part d’aprendre’n, et pots considerar amic. I és que formar part de l’univers lletraferit té aquestes coses: passada la primera joventut en què necessites carregar contra els que t’han precedit, les edats s’esborren.

Comptar-me entre els amics de Josep Tomàs Cabot, savi d’una generositat humana i intel·lectual infreqüent, ha estat un motiu d’orgull i n’he presumit moltes vegades. La seva obra té un valor indiscutible, que radica sobretot en el perfil insòlit de l’autor: melòman, metge, periodista especialitzat amb la divulgació històrica i científica i escriptor versàtil. Jugava amb unes eines, uns coneixements i una sensibilitat que no sé pas si trobaríem en cap altre escriptor.

Si bé, com se sol dir, ningú no mor del tot mentre se’n conserva el record, en el cas d’un escriptor en queda, a més, l’obra. I en el cas concret de Josep Tomàs Cabot qualsevol lector té a l’abast la seva Narrativa catalana completa en cinc volums que tan bellament va publicar L’Albí entre el 2018 i el 2020. Llegir-lo serà, a partir d’ara, la millor manera de retre-li homenatge.

(Regió7, 13 d'octubre de 2024)

Col·leccions

 

En el número d’aquesta revista del mes passat, el Jordi Estrada signava un reportatge interessantíssim en què repassava col·leccions insòlites que han atresorat alguns bagencs a casa seva, des d’una completa col·lecció de ràdios antigues, fins a una valuosa col·lecció d’objectes relacionats amb els Beatles, passant per una recopilació d’edicions del Quixot en llengües diverses.

El reportatge, però, no incloïa –per raons òbvies— col·leccions immaterials. Seria interessant que la redacció del Pou ho tingués en compte com a tema per a més endavant, tot i que l’encarregat de fer el reportatge potser toparia amb dificultats insalvables, perquè les col·leccions d’aquesta mena deuen ser difícils de validar. No em direu, però, que no seria interessant conèixer alguna col·leccionista d’amants manresana, un recopilador de sospirs de Sant Vicenç o un col·leccionista de desenganys que fos de Santpedor o de Súria.

A mig camí entre allò que és material i allò que no ho és, hi ha les col·leccions de paraules. Els diccionaris entrarien en aquest terreny i n’hi ha de ben variats. Conec filòlegs que col·leccionen mots en perill d’extinció, paraules pròpies d’una zona concreta o d’un grup social determinat... Jo mateix n’he començat alguna, de col·lecció d’aquestes, però soc poc constant i sempre les deixo a mitges (ja em passava amb els àlbums de cromos quan era petit), com la col·lecció d’escriptors i personatges literaris amb el cognom igual que el nom. En vaig trobar cinc: el protagonista de Lolita Humbert Humbert, l’escriptor costumista Robert Robert, el poeta menorquí Ponç Pons, l’assagista lleidatà Vidal Vidal o el novel·lista nord-català Joan-Lluís Lluís.

Quan estudiava a la universitat tenia un company que col·leccionava eufemismes i disfemismes referents als òrgans sexuals, tant masculins com femenins, en qualsevol dialecte del català (de la «tita» o el «pardal» a la «figa» o la «xona»). Els classificava per temàtiques (ocells, fruites, etc.). En tenia una pila i estava convençut que amb aquell material algun dia faria una aportació valuosíssima al camp de la lexicografia catalana. De moment, però, crec que l’estudi resta encara inèdit.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2024)

Seriositat

 

La seriositat no està de moda. Té mala premsa i, segons com, està mal vista. És com si visquéssim atrapats en una mena de dictadura de la felicitat aparent, de la banalitat permanent.

Tothom s’ha de mostrar content. Sempre. Només cal que mireu qualsevol compte d’Instagram. Només cal que us fixeu en les fotografies de cartells publicitaris, en els de propaganda electoral o en els de la majoria de campanyes institucionals. Només cal que engegueu el televisor i feu un cop d’ull a qualsevol programa d’entrevistes en hora de màxima audiència. De fet, només cal que us poseu davant d’un objectiu i, si no feu una rialla d’orella a orella, el mateix fotògraf us dirà allò de «Lluíííís» per arrencar-vos ni que sigui un lleu somriure.

És com si sortir seriós en una fotografia et convertís en un ésser estrany i sorrut quan, en realitat, és en la més íntima seriositat que els humans acostumem a passar la major part del dia. La seriositat, de fet, diria que deu ser el nostre estat natural. Per què l’amaguem, doncs, quan hem d’enregistrar la nostra imatge per a la posteritat?

L’escriptor Quim Monzó, sigui per integritat o per dur la contrària, sempre s’ha rebel·lat en contra d’aquesta convenció moderna i els seus retrats (algun dels quals ha esdevingut icònic, especialment els que li ha anat fent Pedro Madueño) el mostren amb un aire seriós que de vegades fins i tot ratlla o reflecteix un cert posat de mal humor.

No fa gaire, motivat per l’amistat que m’ha unit des de fa anys amb l’escriptor manresà Josep Tomàs Cabot, vaig revisar una entrevista que li van fer fa prop de cinquanta anys amb motiu de l’estrena de l’adaptació televisiva d’una de les seves novel·les, Piquet d’execució (1976). L’entrevista l’han penjada, aquest estiu, a la plataforma de Televisió Espanyola. Em va sorprendre la circumspecció formal amb què tant l’entrevistador com l’entrevistat enraonen durant els deu minuts que dura el document. Si fos avui, segur que haurien sucumbit a la consigna de la rialla permanent.

Busqueu entrevistes dels anys seixanta i setanta a escriptors, cineastes o directors teatrals. Alguns –com Pere Calders— es mostraven enriolats, és cert. Però perquè era el seu tarannà, no pas per cap convenció imposada. Us ve al cap, en canvi, alguna imatge de Salvador Espriu somrient? O de Carles Riba? O de Josep Maria de Sagarra? O de Camilo José Cela? De tots ells en trobaríeu alguna, però l’hauríeu de buscar entremig d’un gavadal de retrats on apareixen amb posat seriós.

De vegades penso en la majoria d’animals que, com els gossos, no saben somriure i als quals, per tant, ningú no exigeix una rialla quan s’han de posar davant d’una càmera. Són, en certa manera, afortunats. I no em digueu que no hi surten elegants, a les fotografies.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'octubre de 2024)

Qui no vulgui pols...

 

Havia de passar. Els indicis ja fa anys que m’ho advertien, però em resistia a creure-ho: soc més a prop de la generació dels avis que no pas de la dels pares dels meus alumnes. Com a mínim, aquesta és la sensació que em provoca el que vaig viure l’altre dia a classe.

Al llarg del curs, sempre hi ha algun moment en què amb els nois i noies de segon de batxillerat, aquells que freguen la majoria d’edat i que, en bona part, el curs vinent seran universitaris, reflexionem sobre què representa parlar una llengua més enllà d’utilitzar un codi pràctic per comunicar missatges. Aleshores comentem que si no dominem el llenguatge no dominarem el pensament, perquè el pensament abstracte només el podem articular en la mesura que som capaços de formular-lo amb paraules; i parlem del pòsit cultural sobre el qual es basteix una llengua; i de com, per exemple, al diccionari hi ha paraules que ens connecten amb obres clau de la literatura occidental, com «odissea» o «dantesc»; i observem com la llengua és també el reflex del que vam ser en el passat. És aleshores que, per mostrar-los que venim d’una tradició pagesa on el cicle del llaurar, sembrar, segar, batre, moldre, pastar i enfornar marcava el ritme de vida de la gent, els poso com a exemple un refrany que, com tants altres, passats els anys, tot i mantenir-se viu en el sentit figurat, ha perdut la referència: «Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era».

Fins fa alguns anys una part important de nois i noies hauria sabut interpretar-ne el sentit, perquè l’haurien sentit a casa, i jo hauria pogut passar directament a explicar-ne el referent, és a dir, que fa molts anys, a l’època dels seus besavis, l’acte de ventar el blat, a l’era, aprofitant la brisa del capaltard, provocava una pols que devia resultar incòmoda i d’aquí ve la dita. Els darrers cursos, però, quan he demanat quanta gent l’havia sentida, cada cop hi havia menys mans aixecades. Fins que ha passat l’inevitable: aquest curs, en una classe de trenta-quatre alumnes de segon de batxillerat, en un poble on la majoria de famílies són catalanoparlants, ningú –ni un sol alumne!— coneixia el refrany. Encara sort que altres frases («destriar el gra de la palla», «arribar i moldre») els sonaven i em van servir per argumentar la tesi.

No escric això per afegir-me al discurs catastrofista que vaticina la desaparició del català perquè el jovent el parla cada cop pitjor. No sé si realment és així i, en tot cas, soc més aviat del parer que el català desapareixerà, simplement, perquè es deixarà de parlar. Només he reproduït l’anècdota per constatar que em faig vell i que, a partir d’ara, si no vull la pols de respostes que m’ho facin evident, hauré de freqüentar menys l’era de la fraseologia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 13 d'octubre de 2024)