Llengua còmoda

 

No sé si el suplement de cap de setmana d’un diari és l’espai més adient per fer aportacions conceptuals al camp de la sociolingüística, però és la plataforma de què disposo per transmetre allò que se m’acut i em sembla interessant. Per això crec que ha arribat l’hora de difondre un concepte que darrerament em ronda pel cap. Es tracta de «llengua còmoda» i, si es vol, del seu revers inevitable: «llengua incòmoda».

La llengua còmoda seria aquella a la qual els parlants d’una llengua minoritzada canvien en situacions en què perceben que l’ús de la llengua pròpia els pot generar incomoditat, encara que, sobre el paper, totes dues llengües tinguin la mateixa consideració legal. El canvi de la llengua incòmoda a la llengua còmoda, doncs, és un pas inevitable –un pas més— en el procés de substitució lingüística, un procés que pot avançar amb més rapidesa o amb més lentitud, però que avança inexorable fins al reemplaçament definitiu. Si una llengua es percep com a incòmoda, és perquè n’hi ha una altra, de més poderosa (el poder sempre resulta còmode) que aspira a ocupar el seu espai d’ús. Aleshores, per justificar el canvi, apareixen nocions tronades i aparentment equidistants com «lengua común», i justificacions de pa sucat amb oli com ara «así nos entendemos todos». Us sona, oi?

La llengua còmoda és la que utilitzen per defecte molts cambrers, comerciants o funcionaris de finestreta quan no identifiquen la llengua del receptor. És la que fan servir els qui volen caure bé a les xarxes socials. És la que fa escandalitzar tothom quan algú no la parla amb total correcció i fluïdesa. És la que aprèn qui va a viure allà on és oficial, encara que n’hi hagi una altra que també ho sigui. En canvi, la llengua incòmoda és la que s’evita quan no hi ha la seguretat absoluta que el receptor l’entendrà. La que s’amaga per no semblar obtús i provincià. La que no passa res si es parla malament perquè prou fan alguns parlants només pel fet d’usar-la i encara gràcies. La que no cal aprendre quan es va a viure al territori d’on és pròpia perquè ja n’hi ha una altra en què, perquè ningú se senti incòmode, tothom s’adreçarà al nouvingut.

Desafiar la incomoditat i mantenir-se en la llengua pròpia (tot intentant fer sentir còmode l’interlocutor) és, en aquests contextos d’ús lingüístic, un acte de militància que pot contribuir a millorar lleugerament la situació de la llengua minoritzada. Però no es pot demanar que la majoria de parlants practiquin aquesta actitud, perquè, no ens enganyem, els parlants no parlen per militància, sinó per comunicar-se.

En situacions d’igualtat legal (però no social) de dues llengües, la incomoditat lingüística pot ser un dels factors decisius en el procés de substitució.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de setembre de 2024)

Per molts anys!

 

A finals d’agost, l’amic Josep Tomàs Cabot va fer anys i alguns dels qui el visitem habitualment el vam anar a veure. N’ha fet noranta-quatre, que és una edat de la qual, quan s’hi arriba, val la pena presumir. I Tomàs Cabot hi arriba físicament força limitat (fa anys que no surt de casa i arrossega certes xacres que li impedeixen participar en la vida cultural de la ciutat i del país), però mentalment lúcid, amb la capacitat íntegra de recordar anècdotes de joventut, amb la fermesa ideològica de qui sovint ha militat contracorrent, amb la solidesa intel·lectual de qui ha acumulat un bagatge transversal i ampli, gairebé renaixentista, i amb l’ímpetu de defensar punts de vista que de vegades xoquen amb els dels seus contertulians i amics. Sempre, això sí, conserva la cordialitat del savi que se sap en possessió d’un pòsit de coneixements tan extens i rotund que els visitants, encara que no combreguem amb alguna de les seves idees, no podem més que rendir-nos a l’evidència i agrair la sort de comptar entre els privilegiats que tenim accés a un tal desplegament d’erudició i humanitat.

Periodista, novel·lista, melòman, amb un gran coneixement d’història i una sòlida formació científica, Tomàs Cabot és un espècimen únic en el panorama cultural català. L’activitat professional i els interessos particulars el van convertir en un intel·lectual capaç d’escriure biografies històriques (com la de Felip II) i novel·les ambientades en diferents èpoques i diferents espais (des de la Umbria medieval de Bona nit, senyor hoste!, fins al món futurista de 2112, passant per l’Àustria de Schubert, la Rússia del transsiberià, els EUA d’Oppenheimer o la Catalunya de la guerra civil i la postguerra), d’introduir precises dades científiques en els seus relats (detallades descripcions d’anatomia a L’inesperat arcàngel del matí o els tractaments psiquiàtrics a L’últim experiment) o de recrear de manera versemblant matisos ideològics molt diversos (des dels dilemes morals i religiosos de La Reducción, fins a l’anarquisme que professen alguns personatges de El cercle tràgic).

L’ocasió sempre és bona per reivindicar una obra que no sempre ha estat valorada com es mereixia i recordar que la Narrativa catalana completa, de Josep Tomàs Cabot, publicada per l’Albí, és a l’abast de tothom.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2024)

Llengua i mercat

 

L’ús del català com a eina de creació artística no és una qüestió de mercat. Des de fa dècades, i mal que ens pesi, és més aviat una qüestió lligada a l’arrelament cultural de l’artista o a una certa militància lingüística. Tots els qui escrivim en català –i encara més els qui hi canten o hi actuen— hem hagut de respondre més d’un cop a la pregunta «per què no ho fas en castellà, per arribar a més gent?». És una pregunta enganyosa, perquè, d’entrada, si bé el mercat és més gran, també ho és la competència. D’altra banda, la pregunta mostra el clàssic prejudici supremacista d’aquell a qui mai se li acudiria demanar, a un artista que s’expressa en castellà, perquè no ho fa en anglès o en xinès, que són llengües amb un mercat encara més gran. I, encara, no hem d’oblidar que la creació artística consisteix en expressar el món de l’artista, que només pot sonar autèntic si s’expressa en la llengua pròpia d’aquest món, la que parla amb aquells a qui estima, la que va aprendre de petit, aquella en la qual pensa...

Té mercat, però, la llengua catalana?

En el llibre Personal i transferible (Empúries, 2023), el dietari que Raimon va escriure a principis dels anys vuitanta, el cantant de Xàtiva escriu, a l’entrada del 21 de novembre de 1983, a propòsit de les companyies discogràfiques: «el mercat català és molt més reduït que la seva població. No hi ha proporció entre població i mercat. Ells pensen, amb raó, que també en castellà arriben als Països Catalans, i que en segons quins indrets dels Països Catalans, arriben més fàcilment en castellà que en català». Aquesta afirmació, al cap de quaranta anys, té una vigència absoluta i alarmant. Raimon es demana per què encara hi ha gent que canta en català i ho atribueix a raons cíviques i artístiques. I conclou: «Si aquestes raons cíviques i artístiques no són compartides per un públic suficientment ampli com perquè el cantant en català pugui viure del seu ofici, es pugui guanyar la vida cantant, llavors la desaparició d’aquests cantants en català es farà inexorable».

Al cap dels anys, un té la sensació que les campanyes i subvencions institucionals, si bé són imprescindibles per compensar les dificultats que ha de superar la música, el teatre o la creació literària en una llengua minoritzada, només serveixen per allargar l’agonia. Mai no podrem competir amb una llengua com el castellà, que té al seu favor la maquinària d’un estat poderós. Ens mantindrem fidels al català per raons «cíviques i artístiques», però, si no hi ha un gir inesperat en el guió, em temo que anem de pet a l’extinció. Observeu, si no, en quina llengua consumeixen la majoria de continguts més o menys culturals (música, còmics, sèries...) els joves –i no tan joves— catalans d’avui dia. Són faves comptades!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de setembre de 2024)

Planes (el relleu)

 

Al juliol va fer cent anys que Josep Maria Planes va publicar el seu primer article i diverses entitats de Manresa van promoure el cicle «Cent anys llegint Planes» per reivindicar la figura i l’obra del periodista, assassinat dotze anys després d’aquella primera publicació i silenciat durant moltes dècades.

Un d’aquests actes va ser la taula rodona «Josep Maria Planes, un referent per al periodisme literari i d’investigació», moderada pel veterà Eduard Font i amb la participació dels joves periodistes Pep Corral, Anna Hernàndez i Aleix Solernou. S’hi van dir coses molt interessants sobre com devia ser fer de periodista fa cent anys i què representa ser-ho ara, es va destacar la vigència de l’obra de Planes i se’n va reivindicar la lectura. Però el missatge més important de l’acte crec que va ser el mateix cartell de participants: tres periodistes que ronden la trentena, la mateixa edat que tenia Josep Maria Planes quan el van assassinar. Que els periodistes joves continuïn interessats en l’obra del manresà demostra que la seva obra continua viva i, sobretot, que la seva recepció té relleu.

Fa disset anys, en motiu del centenari del naixement de Planes, es va recuperar la figura de Planes des d’uns quants àmbits: l’editorial Proa va reeditar molts dels seus textos, TV3 el va fer aparèixer com a personatge en una docusèrie, se’n va publicar la biografia definitiva de Jordi Finestres, Quim Aloy va engegar una pàgina web que s’ha anat convertint en el principal referent documental sobre l’escriptor i es van muntar uns quants actes i taules rodones per recordar-lo. Més tard accediria al saló de plens de l’Ajuntament com a manresà il·lustre.

L’any 2007, quan tot això passava, Corral, Hernàndez i Solernou eren uns marrecs que encara no havien sentit a parlar d’un conterrani que havia estat un dels periodistes més ben considerats del seu temps. De fet, potser encara no sabien que estudiarien periodisme. Que avui, 2024, hi hagi gent jove interessada el l’obra de Josep Maria Planes és un glop d’esperança que fa pensar que potser aquesta obra es continuarà llegint, com a mínim, durant cent anys més.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2024)

El lloc i el moment

 

És difícil avaluar el present. És difícil valorar la importància del que estem vivint. No podem saber si una vivència, per intensa que sigui, tindrà repercussió en el futur, és a dir, si ens canviarà la vida.

Quan Joan Salvat, aleshores director del 30 Minuts, l’any 1996 va demanar a Carles Porta que dirigís un reportatge sobre els conflictes i crims al voltant de la muntanya de Tor, poc devia pensar-se el periodista de Vila-sana que al cap de trenta anys encara hi seria i que, entremig, bona part de la seva trajectòria estaria condicionada, directament o indirectament, per aquell documental. Si aleshores Porta no hagués treballat a TV3, o bé si el seu accent ponentí no hagués influït en la decisió d’enviar-lo al Pallars per proximitat geogràfica i cultural, no hauria aprofundit en el tema i avui potser ja ningú recordaria qui van ser Palanca i Sansa, ni l’assassinat d’aquest darrer.

El 30 Minuts (Tor, la muntanya maleïda, 1997) va tenir molta audiència quan es va emetre. L’experiència de la investigació, gravació, muntatge i èxit del programa va marcar de tal manera Carles Porta que l’any 2005 va publicar el llibre Tor. Tretze cases i tres morts (La Campana), on n’explicava els detalls. En va vendre tants com va voler. Més tard va publicar un altre llibre sobre el cas d’un crim al Pirineu (Fago. Si et diuen que el teu germà és un assassí, 2012), que el va consolidar com un dels especialistes més solvents en la narrativa de no-ficció, i més concretament en aquest gènere anomenat «true crime». El 2018, just abans de començar a emetre el programa radiofònic Crims (que s’ha convertit en un referent del gènere i ha disparat la popularitat de Porta, sobretot des que va fer el salt a la televisió), ja va fer un pòdcast de vint-i-cinc capítols sobre el cas de Tor i enguany, com és sabut, TV3 ha estrenat, amb una producció espectacular i un gran èxit d’audiència, Tor. Foc encès, una sèrie documental de vuit capítols que actualitza el cas amb nous testimonis i reconstrueix la investigació amb detalls inèdits. El cas de Tor, doncs, ha condicionat bona part de la vida professional de Carles Porta, que ha sabut jugar les cartes i ha interpretat a la perfecció l’interès que desperta, des de fa uns anys, el periodisme sobre crims reals, tant de ràdio com de TV. Sap que per fer funcionar aquesta mena d’històries cal ser bon periodista, però també bon narrador. La realitat no supera la ficció, però sovint la imita. I això fascina el públic, àvid de bones històries carregades de sang i misteri que, si són reals, afegeixen un pessic de morbo a l’experiència.

El 1996, Carles Porta es trobava en el lloc i moment adequats. Va descobrir el filó del «true crime» i no ha parat d’explotar-lo amb èxit.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de setembre de 2024)

Creure

 

La pràctica religiosa del cristianisme fa temps que està en crisi en el món occidental. Fa anys que les esglésies s’han anat buidant, els casaments civils i les parelles de fet substitueixen el matrimoni cristià i en els rituals de pas cada vegada hi ha menys concurrència. En l’Alpicat de la meva infantesa pocs xiquets faltaven a la missa de diumenge (fins i tot alguns hi fèiem d’escolans), la moral imperant no contemplava els aparellaments que no estiguessin beneïts per Déu Nostre Senyor, tots vam fer la comunió i la majoria, fins i tot, vam confirmar-nos. La idea d’una força superior divina servia (i encara serveix) per explicar tot allò que no tenia resposta. Ara bé, una bona colla dels qui ens vam criar en aquest ambient catòlic i apostòlic després vam anar a viure en parella sense estar casats, no hem batejat els fills i ens declarem obertament ateus o, els més prudents, diuen que són agnòstics. Molts dels nostres fills ja no coneixen bona part dels rituals cristians, ni l’estructura d’una missa, ni es plantegen l’existència d’un déu que jutja quines ànimes se salvaran i quines seran condemnades.

Desempallegar-nos de rituals i creences fonamentats en la fe religiosa pot semblar un avenç des del punt de vista de la ciència. El que ara no té explicació, potser d’aquí a uns anys, uns segles o (si la humanitat encara aguanta) uns mil·lennis, en tindrà. Bé que abans del boom dels meteoròlegs molts fenòmens climàtics s’explicaven per la voluntat i l’acció divines. I és cert que encara hi ha qui participa en processons per demanar que plogui. Fa cinquanta anys hi hauria anat tothom.

Els avenços científics han demostrat que tot, tard o d’hora, acaba tenint una explicació raonable. Però la naturalesa humana no sempre està a l’altura de les circumstàncies i té la necessitat de satisfer preguntes amb respostes immediates. Així, si no sabem com explicar determinats avistaments d’objectes voladors, si ens costa d’entendre com s’ho devien fer els egipcis per construir piràmides o dreçar monòlits gegantins, si som incapaços de treure l’entrellat d’algun fenomen geològic o atmosfèric..., en comptes de pensar que algun dia un científic trobarà una explicació plausible, tendim a imaginar que hi ha una força superior que ho controla tot. I en temps de crisi de fe religiosa, com la que viu actualment el món occidental, busquem altres explicacions igualment fantasioses. I és aleshores que apareix el fenomen curiós d’aquells que descarten, per absurda, l’existència d’un déu totpoderós i en canvi contemplen la possibilitat que la intervenció d’una força extraterrestre superior (de la qual, naturalment, tampoc no tenen cap constància) sigui l’explicació de tot allò que avui resulta inexplicable.

Al capdavall, potser necessitem creure en alguna cosa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'agost de 2024)

Dignificar els morts

 

Quan es va acabar la guerra, molts dels qui havien lluitat o s’havien significat en el bàndol republicà i no havien aconseguit passar la frontera van ser detinguts. Desenes de milers van acabar en camps de concentració de presoners. Un d’aquests camps era el de la Seu Vella de Lleida. L’historiador Gerard Pamplona calcula que hi podrien haver passat fins a 7000 presoners. Fa poc, gràcies al treball de Joan Ramon Segura i Marisa Bendicho, s’ha trobat i s’ha fet pública una llista amb més de 4000 noms.

Les condicions del camp de la Seu eren lamentables. Alguns hi van morir. I un d’aquests morts va ser Joan Colom, avi de l’escriptor capelladí Joan Pinyol. Des de fa anys, Pinyol es dedica a difondre la seva lluita per treure l’avi del Valle de los Caídos i tornar-lo a casa, a Capellades. Joan Pinyol sabia que l’avi havia mort al camp de presoners de Lleida, però fins fa uns quinze anys es pensava que les despulles continuaven a la fossa comuna del cementiri de la ciutat, on en un primer moment havia estat enterrat i on la seva filla (la mare del Joan) duia flors de tant en tant. Fins que, gràcies a les aportacions de la historiadora Queralt Solé, va descobrir que el cadàver del seu avi, després de ser exhumat amb nocturnitat i secretisme, a principis dels anys seixanta va ser dut al gran mausoleu de l’horror franquista, com tants altres cadàvers d’un i altre bàndol, sense demanar permís a la família, per acompanyar el botxí responsable de la seva mort. Des d’aleshores, ha remogut cel i terra per treure l’avi del lloc ignominiós on està enterrat. Ha fet front a tota mena de traves tècniques i a la falta de voluntat política. No s’ha rendit. Tampoc no se n’ha sortit, de moment. Ha promogut actes de denúncia i entrevistes als mitjans, s’ha relacionat amb associacions i familiars de víctimes, va aconseguir que l’any 2013 TV3 fes un Sense Ficció, dirigit per Montse Armengou, a partir del seu cas, i va publicar un llibre amb el mateix títol que el documental: Avi, et trauré d’aquí! (Saldonar, 2019). Al llarg de quinze anys, Pinyol ha disfós la seva lluita arreu, fent presentacions del llibre per tot Catalunya; fins i tot va dur-lo als EUA i, darrerament, aprofitant que n’ha aparegut la versió castellana –¡Te sacaré de ahí, abuelo! (Postmetropolis, 2024)—, es dedica a escampar la causa també per localitats espanyoles.

Les ferides que va deixar la guerra fa vuitanta-cinc anys continuen obertes. Sembla que els qui hi haurien de posar remei esperen que es curin soles. Hi han aplicat sofisticades campanyes de maquillatge, però tots sabem que només es poden curar amb actes de recuperació de la memòria col·lectiva, assumpció de responsabilitats i restitució de la dignitat. Alguns, com Joan Pinyol, no defalleixen.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'agost de 2024)

Del "cogut" a l'"endolçar"

 

Enguany vaig fer de vigilant en el exàmens de la selectivitat i em va tocar corregir un bon grapat d’exàmens de llengua catalana. Crec que la prova era prou senzilla, si més no per als alumnes que no fan gaires faltes d’ortografia, tenen una expressió escrita prou correcta i han aprofitat poc o molt les classes de batxillerat. Així i tot, sempre hi ha algun detall que els examinats troben difícil i, quan surten de la prova, de seguida se n’exclamen i comencen a compartir-ho a les xarxes.

Aquest cop, l’anècdota va protagonitzar-la el participi del verb «coure». Havien de completar la seqüència «Aquestes mongetes són crues. No s’han ... prou». La meitat o més van ser incapaços d’omplir el forat amb la paraula «cuit» i aquella mateixa tarda es va fer viral un vídeo on entrevistaven alguns dels qui sortien de la prova i tots coincidien que havien escrit «cogut». I, efectivament, corregint les proves he trobat que aquesta ha estat una de les solucions més populars.

No és pas un d’aquells errors que fan que ens esquincem les vestidures tot vaticinant la mort de la llengua. N’hi ha d’altres de molt més alarmants. Tinc la sensació que aquesta mena d’errors són producte de la variació diacrònica: amb el temps, la llengua evoluciona, va canviant i es produeixen variacions d’una generació a una altra. Ja em va passar fa uns anys, quan havien de fer un derivat de «carn» per completar la frase «va cometre l’assassinat amb traïdoria i...». En aquell moment, quan vaig veure la prova, vaig pensar que la solució era fàcil: «acarnissament», però quan va ser l’hora de corregir les proves i vaig veure que el 90% l’havien espifiat, vaig deduir que els adolescents desconeixien aquest mot perquè, si bé els nascuts fins als anys vuitanta vam créixer informant-nos a través de mitjans (orals o escrits) on tot sovint es parlava de crims comesos amb «traïdoria i acarnissament», els joves d’avui s’informen a través del consum trepidant de continguts que ofereixen les xarxes, on l’acarnissament no deu aparèixer. De fet, juraria haver llegit en algun lloc que als menors de 25 anys els resulta cada cop més difícil d’entendre el llenguatge periodístic dels mitjans tradicionals.

A aquest mateix fenomen pot atribuir-se també un altre error freqüent a la prova de català de les PAU d’enguany. Alguns alumnes van resoldre que «endolçar», en comptes d’«endolcir» (que deu ser una paraula que els resulta estranya), és el derivat normatiu de «dolç». El que no es pot atribuir a la variació diacrònica, en canvi, és que un percentatge molt alt d’estudiants, que coneixien la forma correcta del derivat, escrivissin «endolçir», demostrant que ignoren la norma ortogràfica que diu que mai no hem de posar una «ç» davant de «i» o «e». Això s’arregla estudiant la normativa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juliol de 2024)

Aprendre

 Estiu. Un altre final de curs. En el meu cas, ja en són trenta com a docent. Aviat està dit! Trenta cursos que em donen certa perspectiva i vull pensar que un xic d’autoritat. Trenta cursos en què m’he dedicat de gust a aquesta feina (com encara penso fer uns quants anys més), i al llarg dels quals sempre he defensat que –parafrasejant Gregorio Luri— és millor un bon mestre que un bon mètode.

Els docents que tenim força més vida professional al darrere que per endavant, aquells que fa anys que ens dediquem a bregar amb alumnat de secundària, no podem evitar, encara que sigui de tant en tant, enyorar l’època en la qual tothom tenia clar què havien d’aprendre els adolescents quan anaven a l’institut. No dic que creguem que aquella època fos millor, però sí que aleshores tot era més fàcil de gestionar, perquè tenir les responsabilitats clares sens dubte en facilita l’execució. Tampoc no dic que aquesta feina hagi de ser fàcil, ni tan sols que abans ho fos, però sí que ho era més que ara, en aquest mar de rúbriques, competències clau, indicadors d’avaluació per competències transversals, dimensions i àmbits d’aprenentatge en què avui estem immersos els qui ens dediquem a l’ofici apassionant que és la docència.

En aquests trenta anys hem anat d’un extrem a l’altre. Hem passat d’un temps en què es parlava d’ensenyament, a un altre en què s’està parlant, sobretot, d’educació; d’un temps en què l’única responsabilitat del professorat de secundària era transmetre uns continguts, a un altre en què el benestar emocional de l’alumne s’ha convertit en l’eix del procès d’educació i aprenentatge; d’un temps en què el professor amb prou feines se sabia el nom dels alumnes, a un altre en què en coneix l’arbre genealògic; d’un temps en què es treballava amb llibres de text, a un altre en què es fomenta el treball globalitzat a partir de projectes temàtics; d’un temps de suspensos i molt deficients, a un temps de no assoliment; d’un temps de tenir por d’alguns professors, a un altre en què es perd fàcilment el respecte; d’un temps, en fi, en què el programa de cada matèria estava clar, a un altre en el qual s’han anat imposant els continguts transversals i s’han desdibuixat les matèries. No ho critico. Ho constato i, en tot cas, ja serà la societat del futur qui valorarà el resultat dels canvis.

Caldrà valorar, doncs, si anàvem més bé quan ens centràvem en l’aprenentatge d’uns continguts concrets, sense donar importància a l’aplicació pràctica en l’entorn ni tenir en compte l’estat emocional de l’alumne; o bé és millor que l’adolescent participi en dinàmiques grupals, pràctiques, transversals i, si pot ser, divertides, d’avaluació imprecisa i resultat incert.

La idoneïtat, com sempre, segurament seria trobar un equilibri entre els extrems.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juliol de 2024)

Rellotges

 

Gairebé tota la vida he dut un rellotge al canell. En porto des que el padrí em va regalar el primer quan vaig fer la comunió. N’he tingut uns quants. De fet, acostumo a tenir-ne sempre dos: un de digital, senzill i barat, per quan faig esport o trastejo per casa, i un altre d’analògic, més bo i elegant, per anar arreglat. M’agrada saber l’hora i, si mai em despisto i no me’l poso, em passo l’estona mirant un canell pelat. Se me n’hi van els ulls de manera inconscient. No m’he acostumat a consultar l’hora al mòbil, com fan molts dels meus amics o coneguts. I em temo que ja no m’hi acostumaré. Com a molt, potser algun dia acabi comprant-me un d’aquests dispositius que anomenen smart watches, que és com un mòbil petit amb forma i mida de rellotge i que, naturalment, quan el mires també et diu l’hora. Tinc entès, però, que tenen una autonomia limitada, i això em frena.

De moment, continuaré amb els meus rellotges tradicionals. A banda de ser un complement que defineix l’estil i, fins i tot, la personalitat de qui el duu, com una joia, un rellotge és pràctic. Hi estic tan acostumat, que encara se’m fa estrany que algú no en dugui. De fet, abans que tothom anés amb un mòbil a la butxaca, hi havia gent que demanava l’hora pel carrer a qui duia rellotge, que érem la majoria, la qual cosa obria la porta a una manera més de socialitzar. Un amic de la universitat, fins i tot, va fer un estudi sociolingüístic que consistia a demanar l’hora, pels carrers de Lleida, a persones de diferents edats i sexes per comprovar si la resposta era amb el sistema tradicional del català nord-occidental o central («dos quarts de tres», per exemple) o amb el sistema interferit pel castellà («les tres i mitja»). Aleshores encara hi havia esperança.

Avui dia la gent jove no duu rellotge i difícilment recita l’hora a partir dels quarts. Saben quina hora és perquè han nascut amb un mòbil a les mans. A més, cada cop més tots plegats acostumen a llegir l’hora a partir dels números digitals («les tres trenta»). A les joieries, els rellotges són bàsicament objectes ornamentals, d’un cert luxe, i poques vegades es limiten a dir l’hora, sinó que duen incorporat un GPS, controlen dades de salut i fan ves a saber què més.

No puc evitar d’associar el fet de dur rellotge a la puntualitat. Soc una persona puntual. De vegades, massa. Si pogués recuperar tots els minuts en què m’he hagut d’esperar perquè he arribat a un lloc abans d’hora, i hi afegís els que han passat perquè algú amb qui he quedat arribava tard, calculo que en tindria per viure mitja vida més. No sé si ho vull, però. Al capdavall, quan t’hi acostumes, aprofites les estones d’espera per pensar, i això no és perdre el temps. Em demano si aquells que sempre arriben tard a tot arreu en tenen, de temps per pensar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de juny de 2024)

Paperam

 Hi va haver un temps en què no existia internet i trucar per telèfon resultava car. Pagaves per temps de trucada i per distància. Una telefonada de pocs minuts a l’estranger et podia sortir per un ull de la cara. Els progenitors es feien un tip de renyar els fills adolescents quan les trucades a porta tancada s’allargaven més del compte. És per això que, sovint, en aquella època encara ens comunicàvem a través de cartes. Era un temps en què escrivíem llargues missives, amb fotos adjuntes, als parents de l’altra punta del món o a persones a qui havíem conegut i que vivien lluny. Un temps en què enviàvem postals vistoses a familiars i amics quan marxàvem de viatge. Un temps en què fèiem arribar felicitacions nadalenques a un reguitzell de coneguts... i, és clar, un temps en què obries la bústia amb una barreja de neguit i il·lusió perquè sabies que t’hi podies trobar qualsevol cosa. Sembla que parlem de la prehistòria, però en realitat només hauríem de tirar vint-i-cinc anys enrere. Després, amb l’arribada de tarifes planes i la generalització del correu electrònic, vam tenir un moment en què a la bústia només hi trobaves factures i comunicats del banc; a banda, és clar, de la propaganda comercial que aviat vam aprendre a esquivar posant un cartellet de «Propaganda, no. Gràcies».

Avui dia, quan obres la bústia el més probable és que no hi trobis res. De tant en tant, t’arriba una revista a la qual estàs subscrit o d’una entitat de la qual ets soci, o algun comunicat de l’Ajuntament, o un missatge comercial d’alguna empresa a qui vas donar les dades, o la factura d’un operari que renega de les noves tecnologies... i poca cosa més.

Des de fa uns anys visc en un lloc prou aïllat perquè la propaganda de franquícies de menjar ràpid i de grans superfícies passi de llarg. Per això només miro la bústia una o dues vegades a la setmana i sovint la trobo ben buida. Hi ha, però, una excepció: els períodes electorals. Quan s’acosten eleccions, primer t’arriba el comunicat per anunciar-te en quin col·legi i en quina mesa estàs censat. I en els dies posteriors, els de la campanya, no falten mai el plec de sobres de tots els partits, multiplicats per tants majors d’edat com som a casa. El màxim gest a favor de la sostenibilitat és el d’algun partit que només envia un sobre per família. Deuen ser les èpoques en què rebo més correu en paper. Llavors, em demano: si per estalviar paper tothom ha reduït la correspondència, per què els partits polítics la mantenen? De debò hi ha algú que (si no és a les municipals, i encara) es llegeixi algun d’aquells programes? Cal que ens enviïn la papereta a casa si als col·legis n’hi ha tantes de cada partit com votants censats? En fi...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de juny de 2024)

Precocitat centenària

 

Va ser el 19 de juliol de l’any 1924. Per tant, el 19 de juliol d’enguany en farà cent que Josep Maria Planes va publicar el seu primer article signat. El dia anterior havia mort el gran poeta i dramaturg Àngel Guimerà al carrer Petritxol de Barcelona i el jove manresà, que aleshores tenia només disset anys, li va retre el seu particular homenatge a les pàgines del diari El Pla de Bages amb l’article «Guimerà, figura popular».

Naturalment, no és el millor article que va escriure Planes en la seva trajectòria periodística, però ja apunta maneres i, de fet, deixa entreveure l’estil esmolat i espurnejant que va fer dels seus articles, dels seus reportatges i de les seves cròniques noctàmbules, peces a mig camí entre el periodisme informatiu i el geni literari. Hi comença destacant la popularitat de Guimerà («La figura de don Àngel, eternament vestit de negre, amb el seu barret fort, la blanca barba, alt i molt encorbat, com no podent aguantar el pes de tanta glòria, era coneguda per tothom») per, tot seguit, recrear el darrer cop que l’havia vist, a la plaça del Pi, i la reacció devota que tenia tothom quan el veien passar.

Es fa estrany que, amb la sensació que fa quatre dies commemoràvem el centenari del naixement de Josep Maria Planes, ja estiguem parlant del centenari del seu primer article. Com quan a casa, un bon dia, entra un ganàpia per la porta i penses que fa no res aquell tros d’home era una criatura de bolquers. En el cas de Planes, això s’explica per dos motius: perquè el temps passa volant i perquè va ser un escriptor precoç. Era com si tingués pressa per deixar ràpidament petjada, com si sabés que només li quedaven dotze anys per escriure i publicar i sentís la necessitat de començar aviat, als disset anys. Quan, l’agost del 36, el van assassinar, només en tenia vint-i-nou, però deixava com a llegat un llibre extraordinari (Nits de Barcelona) i un gran nombre d’articles i reportatges que encara podem gaudir a través del reculls publicats per Proa (Planes d’esports, Els gàngsters de Barcelona) o de l’espai web memoria.cat/josep-maria-planes/.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2024)

El faroner

 

Al desembre va aparèixer el primer volum dels textos dispersos que el Lluís Calderer va publicar ací i allà durant més de quaranta anys i que l’autor va batejar com a «Intents d’aproximació», qualificatiu carregat de modèstia que, tot evitant la paraula «assaig» però cenyint-se a l’essència d’aquest gènere, amaga veritables joies. A l’ombra del faroner (L’Albí) recull assajos sobre literatura publicats entre el 1976 i el 1989 en mitjans com Faig, Regió7 o El Pou de la gallina. El volum, a més, compta amb un pòrtic entranyable de Feliu Formosa i un epíleg brillant de Joaquim Noguero.

Els textos de Calderer es passegen per l’obra de grans poetes (Carles Riba, Joan Maragall, Konstandinos Kavafis, Pere Fons, Miquel Desclot, J V Foix, Salvador Espriu, Josep Carner, Marià Manent, Feliu Formosa, Josep Palau i Fabre, Rilke), narradors (Baltasar Porcel, Eduard Mörike, Joan Perucho, Isaac Babel, Roberto Pazzi), assagistes (Gaziel, J N Santaeulàlia) i cineastes (Luchino Visconti, Fritz Lang). Alguns dels papers, en canvi, més que no pas penetrar en l’obra d’un artista, reflexionen sobre qüestions relacionades amb l’art i la cultura (la importància de la qualitat per sobre de la quantitat, la tendència consumista que ha incentivat el mal gust, o la llegenda com a gènere narratiu «ahistòric»). En tots els textos del volum sentim la veu de Calderer, la veu del lector voraç i del divulgador lúcid, del savi que convida a llegir, de l’intel·lectual discret, pausat i tranquil (però també ambiciós) que, lluny de voler fer una exhibició de coneixements, analitza amb rigor, deteniment i sensibilitat allò que ha llegit, hi aboca llum i, sense demanar res a canvi, ho comparteix amb tothom que vulgui seguir (o, senzillament, escoltar) les seves orientacions.

A l’ombra del faroner és una oportunitat, per a aquells que el vam conèixer i admirar, de recuperar la saviesa, la lucidesa i la capacitat de compartir idees que Calderer prodigava generosament. I això, per a tots els qui enyorem el seu guiatge, pot esdevenir, si més no, un consol temporal que ens farà sentir-lo (i tenir-lo) encara a prop, si més no mentre esperem que aparegui el següent volum d’aquests excel·lents «intents d’aproximació».

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2024)

La gent

 

Sorprèn la facilitat amb que els humans parlem de la resta d’éssers de la nostra espècie tot excloent-nos a nosaltres com a individus. És com si visquéssim en una mena de bombolla exclusiva que flota per sobre d’aquesta massa informe i poc concreta que anomenem «la gent». Em recorda quan, des de la metròpoli, s’esmenta «el territori», com si la capital i la seva àrea directa d’influència estiguessin levitant en una mena d’espai eteri i «el territori» fóssim només els altres.

Parlem de «la gent» en tercera persona i ens quedem tan amples, com si nosaltres no en forméssim part, de «la gent», com si fóssim habitants d’un altre planeta o com si –ai las!— hi estiguéssim per sobre. No és un fenomen nou, però tinc la sensació que la tendència és més viva que mai. «La gent és ximple», «la gent no sap què vol», «la gent no sap vestir», «la gent no sap menjar»... Ho repetim a tort i a dret, potser sense adonar-nos que són missatges que, si més no en el nostre subconscient, porten implícit un «jo soc intel·ligent», «jo sé el que vull», «jo tinc bon gust amb la roba», «a mi m’agrada menjar bé i m’ho puc permetre»... i ens posa, com a individus, en el centre del món i en possessió de grans veritats que els altres desconeixen: nosaltres tenim raó i «la gent», sovint, s’equivoca. I m’estimo més pensar que ho fem sense adonar-nos-en, perquè soc de tarannà optimista i la idea contrària m’esborrona.

Ens hem repetit amb tanta insistència que som únics, insubstituïbles i inimitables, que ens ho hem acabat creient fins a passar-nos de frenada. Les noves tecnologies –i molt especialment les xarxes socials— ens han abocat a un món virtual on tothom fa coses extraordinàries, menja en bons restaurants i es retrata aquí i allà oferint a la humanitat un «jo» que, en major o menor mesura, és de mentida, una ficció autobiogràfica que compartim amb tothom i que sempre ens deixa en bona posició: som guapos, visitem llocs bonics, vivim aventures magnífiques, mengem la mar de bé, tenim idees originals, piulem opinions sòlides i rebatem les dels altres amb contundència. I tot això ens eleva fins a fer-nos creure que, en relació a la resta de la humanitat, vivim en una mena de posició privilegiada que, ben mirat, no té res d’autèntica.

No sé si tot plegat forma part de la naturalesa dels humans o és una conseqüència dels temps que corren. Em temo que, en realitat, hi estem predisposats de manera instintiva, i que, en tot cas, la tendència individualista dels darrers anys –atiada per les selfies i el postureig— ha fet aflorar aquesta tirada a l’egoisme i a l’egocentrisme. Tampoc no sabria dir si aquest antropocentrisme 2.0 és bo o és dolent. Tanmateix, crec que no hauríem d’oblidar una cosa: per als altres, «la gent» som nosaltres.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de maig de 2024)

Perills de la ignorància

 

Valoro positivament qualsevol iniciativa que intenti fomentar l’ús del català en els àmbits on coixeja (que són més dels que voldríem i dels que sovint reconeixem) i s’ha de dir que, ara mateix, els entorns juvenils fan patir. No vull dir que el català es trobi immers en una davallada irreversible entre la gent jove, però està clar que les xarxes socials, els internautes influents i la música de moda han naturalitzat l’ús del castellà entre els joves catalanoparlants, que cada cop més perceben el català com una llengua vinculada a l’àmbit acadèmic, a alguns boomers de la ceba o a quatre perroflas passats de moda. La gent guai, en canvi, utilitza el castellà. Per tant, em sembla fantàstic que existeixin projectes com Som EVA, que es defineixen com «una comunitat de creadores i creadors en català i sense filtres» i parlen a les xarxes sobre actualitat, música, salut mental o curiositats per als més de cinquanta-mil seguidors que tenen. A més, la plataforma 3Cat difon els continguts que pengen i això n’augmenta el ressò.

Però aquest «sense filtres» —que d’entrada sembla molt rebel, modern i guai (que ja està bé)— em fa arrufar el nas quan, per exemple, veig que pengen un vídeo a TikTok on dos xicots (que s’identifiquen, bandereta inclosa, l’un com a català i l’altre com a valencià) comparen com diu cadascú determinades paraules i, com si parlessin llengües diferents, asseguren que les unes són en valencià (espill, xiquet, meua) i les altres en català (mirall, noi, meva). No dubto que la intenció és bona, però envia missatges equivocats i, segons com, perillosos: l’un parla català i l’altre no, l’un parla una llengua amb tots els ets i uts i l’altre un dialecte graciós, el valencià i el català són llengües diferents, el català bo és el català central. Que a Lleida o Tortosa també diguem «espill», «xiquet» o «seua» ho passen per alt perquè els espatlla l’acudit, o bé (encara més simple) ho ignoren perquè mai no s’hi han fixat, ni ho han buscat, ni els importa gaire... No és un fenomen nou ni exclusiu de l’àmbit catalanòfon: els trets dialectals fan gràcia als qui parlen la variant hegemònica de qualsevol llengua. El problema arriba quan es fa caricatura d’una llengua amenaçada i, sobretot, quan els mitjans més importants i suposadament seriosos se’n fan ressò. Demanem-nos, però, si nosaltres ens podem permetre aquesta mena de frivolitats. La situació del català és, ara mateix, massa fràgil per anar fent humor amb unes diferències internes que, a més, no existeixen. Des de quan «espill», «xiquet» i «meua» no són paraules catalanes?

En el vídeo no hi veig mala fe. Tampoc en el fet que 3Cat el difongui. Tan sols és ignorància. Sovint, però, la ignorància és perillosa i de vegades aniria bé, passar algun «filtre».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 12 de maig de 2024)

Confeti

 

Amb Confeti (Proa, 2024), la prosa de Jordi Puntí, que ja gaudia d’una solidesa inqüestionable, assoleix l’excel·lència: fluïda, gens carregosa, absorbent, exhuberant i, alhora, d’una profunditat aparentment senzilla. Puntí és un lector voraç. Deu ser dels escriptors catalans que més ha llegit i, al mateix temps, dels qui menys necessita demostrar-ho quan escriu. I això té un gran mèrit, perquè les lectures hi són, i ben assimilades, però no les fa servir per presumir, sinó per integrar el bagatge en les pròpies històries, en els personatges, en l’estil... sense que es noti, de manera natural. Els relats de Pell d’armadillo, Animals tristos o Això no és Amèrica són equiparables, en qualitat, als de qualsevol narrador occidental modern. L’èxit, però, li ha arribat sobretot amb les dues novel·les que ha publicat. El 2011, entre altres premis, va guanyar l’Amat-Piniella amb Maletes perdudes, i Confeti, la seva darrera novel·la, va ser guardonada amb el Sant Jordi la passada Nit de Santa Llúcia.

Confeti gira al voltant de la figura del músic Xavier Cugat, un home amb un ego descomunal, per a qui la vida va ser, sobretot, una ficció, un simulacre, una festa plena de confeti que l’endemà caldria escombrar. Explicada des d’un punt de vista molt interessant (un periodista musical que va coincidir sovint amb el músic empordanès al llarg de la vida i que, a poc a poc, acaba confonent-se cada vegada més amb ell, en un joc d’identitats molt ben resolt), Confeti segueix la trajectòria musical i matrimonial de Cugat, però sobretot convida a reflexionar sobre la part de ficció que conforma les nostres vides: «el quaranta per cent de la vida humana, calculo jo –diu el narrador—, és una ficció», perquè «una porta invisible separa la realitat de la ficció i constantment la traspassem».

En aquest sentit, Cugat vindria a ser el paradigma d’aquesta vida de mentida, un personatge que viu en un hotel, en un món simulat, de festa continuada amb música alegre, de tupès que dissimulen l’alopècia, envoltat de dones joves i d’aduladors que volen fer-se fotos amb ell. Un home que necessita públic per donar sentit a tot allò que fa, perquè la ficció, en essència, necessita públic, fins i tot quan no hi ha cap més espectador que un mateix.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de Sant Jordi de 2024)

Gestos

 

Els gestos ens delaten. Per més que intentem dissimular, sempre hi ha un moviment de mans, una postura adoptada inconscientment o una mirada fugaç que acabarà per descobrir, davant de l’espectador atent i perspicaç, algun plec recòndit de la nostra ànima.

Hi ha gestos que ens obliguem a fer per mostrar les nostres intencions: les reverències institucionals, el postureig dels selfies o una encaixada de mans quan ens presenten algú. Les encaixades de mans mereixen, de fet, un capítol específic en els estudis sobre comunicació no verbal, perquè revelen una quantitat d’informació que sovint valdria la pena de recollir i descodificar: hi ha qui presenta la mà morta, com si fos un peix bullit, i espera que l’hi estrenyis però no gaire; hi ha qui encaixa amb fermesa, projectant el braç de dalt cap a baix, prement amb ímpetu i, fins i tot, reforçant el gest amb un cop a l’espatlla o agafant la mà de l’altre entre les seves, per mostrar seguretat, autoritat i domini de la situació; hi ha qui mira als ulls i hi ha qui mira cap a una altra banda mentre fa el gest d’encaixar, com si no anés amb ell; hi ha qui es llança a fer dos petons i hi ha qui, quan s’hi troba, tira el cap enrere en aquell gest reflex que es coneix com «fer la cobra»; etc.

No podem deixar de banda, tanmateix, aquells gestos que fa el nostre cos sense que en siguem del tot conscients. Gestos instintius, poc o molt incontrolables, que comuniquen més enllà del que d’entrada voldríem transmetre. Ens mig tapem la boca quan pel cap ens ronda una mentida i creuem els braços per construir una barrera amb l’interlocutor. Mostrem els palmells de les mans quan som sincers i posem la punta dels peus cap al costat quan voldríem fugir d’algun pesat que ens està inflant el cap. Ens gratem el coll quan ens sentim insegurs i ens protegim els genitals si temem una agressió (encara que no sigui física). Ens pessiguem la barbeta quan estem indecisos o pensatius i posem les mans sobre els malucs, cames separades, per mostrar que estem a punt per entomar el que vingui. Ens protegim darrere d’un full de paper per sentir-nos més segurs i premem els punys i les dents per contenir la ràbia.

Aquests dies de precampanyes i campanyes electorals, si sou dels qui segueixen les declaracions, promeses i estirabots dels candidats, fixeu-vos no tan sols en el que diuen, sinó també en com ho diuen: com seuen, com posen braços i mans, com s’aferren als faristols, com saluden, com encaixen les mans, com miren els interlocutors... La gestualitat és més difícil d’educar i de controlar que el contingut dels discursos i, per tant, és més sincera. Si estem atents, doncs, és possible que captem missatges més veraços en els gestos que no pas en les paraules amb què ens intentaran encolomar sopars de duro.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 d'abril de 2024)

Capbussar-se en els orígens

 

La tradició popular i la mitologia clàssica, especialment la grega, són a la base de l’obra del calafí Josep Maria Solà. I són, és clar, el fonament sobre el qual s’erigeix el llibre que acaba de publicar: Capbussada (L’Albí, 2024). Sempre implicat en els projectes literaris de la Catalunya central, Solà publica textos aquí i allà, en diaris i revistes, per, al cap del temps, reescriure’n alguns i aplegar-los en reculls que demostren la coherència i l’homogeneïtat de la seva narrativa: una capbussada en els orígens, en l’essència, en el rovell de l’ou del que som, de les arrels culturals que ens defineixen. Capbussar-se, submergir-se, per descobrir allò que només pot arribar amb la capbussada, com el buscador de perles de la cita inicial de Carles Riba que enceta el llibre, o del magnífic sonet de Jaume Huch que fa de portal als tres tríptics de narracions que componen el volum: Tríptic dels orígens, Tríptic de Calaf i Tríptic de la dona.

Com diu Miquel Desclot al pròleg, «Solà es torna a capbussar a les aigües profundes de l’oceà mític». Parteix de la mitologia, de la història llegendària, de la tradició rondallaire, i en fa una lectura de gran profunditat intel·lectual, perquè hi ha coses que només es poden explicar a través de la literatura, de la poesia i, com observa Desclot, «el pensament mític és un pensament poètic», que serveix per «penetrar en aquell inconegut on el llenguatge verbal racional no pot arribar». I és així que Solà, quan parafraseja El mal caçador, quan recrea els orígens llegendaris de l’Anoia o de l’Alta Segarra, quan imagina l’origen del suposat maxil·lar de balena de l’església de Sant Pere de Boixadors, quan se situa en l’època barroca al costat de l’escultor que va idear el retaule de Calaf, quan escriu una faula al voltant de la coneguda llegenda del mercat calafí, quan recupera l’ogre peladits per construir un conte tan bell com tràgic, quan situa quatre dones que odien els pares respectius davant d’un psiquiatre, quan reivindica la força femenina amb dones que estudien la mitologia grega i aconsegueixen refer-se, poc o molt, de desenganys amorosos o de fets més traumàtics... Quan fa tot això, Solà explora, al capdavall, racons universals de la naturalesa humana.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2024)

Visca la cultura popular!

 

Pels volts de Setmana Santa, en el marc de la Festa de la Mare de Déu dels Dolors de Bellpuig, se celebra, des de fa més de trenta anys i promogut per l’Ajuntament d’aquesta localitat del Pla d’Urgell, el lliurament dels guardons del que segurament és el certamen més important relacionat amb la cultura popular que es convoca al país i que porta el nom d’un dels principals folkloristes de casa nostra: els Premis Valeri Serra Boldú de Cultura Popular, que tenen com a objectiu promoure la recuperació i divulgació del patrimoni cultural (tradicions, llegendes, dites, costums) dels Països Catalans. No sé si som sempre prou conscients de la importància d’aquestes iniciatives per mantenir viva una identitat cultural que no deu ser millor ni pitjor que qualsevol altra, però que és la nostra, la que hem heretat i la que hauríem de preservar.

En la categoria absoluta, el Premi, que té una considerable dotació econòmica, és per a un assaig sobre recerca en l’àmbit del patrimoni etnològic i immaterial, que posteriorment serà publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Les catagories infantil i juvenil, per la seva banda, obertes a nois i noies de tot el territori lingüístic, es convoquen amb la complicitat de l’Institut Lo Pla d’Urgell i serveixen per despertar en els joves l’interès per la cultura popular que defineix la identitat catalana. I és que un dels grans valors del concurs, no en tinc cap dubte, és la connexió generacional que s’estableix al seu recer, perquè sovint, la jovenalla que s’hi volen presentar entrevisten els padrins com a font principal de la recerca. I això permet connectar generacions que moltes vegades, avui dia, estan massa desconnectades entre elles. Aquesta interacció generacional és imprescindible per a la preservació de la riquesa cultural, històrica i lingüística de la qual, inevitablement, estem cridats a ser dipositaris si no volem que desaparegui.

No descobreixo res si dic que vivim en un món dominat per les noves tecnologies i l’impacte visual permanent a través de les pantalles, en què tot va tan de pressa que amb prou feines veiem com passa el temps i com el perdem, en què la immediatesa és la divisa que domina la voluntat dels humans, en què la globalització ens fa vulnerables a la influència (lingüística i cultural) forastera al mateix temps que oblidem allò que ens han transmès, en què sempre estem connectats amb tothom i alhora desconnectats del que ens envolta... I en aquest món, mantenir i promoure un projecte que té l’objectiu de conservar la memòria col·lectiva, promoure l’interès per recuperar les arrels que ens han fet com som, fer un cop d’ull al passat per entendre el present i encarar el futur amb amor propi, és d’un mèrit absolutament lloable.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'abril de 2024)

La vida és una ficció

 

Al principi de Confeti (Proa, 2024), l’esplèndida novel·la de Jordi Puntí que va guanyar el darrer Premi Sant Jordi, hi ha una reflexió del narrador que m’obsessiona des que la vaig llegir: aproximadament el 40% en la vida de qualsevol persona és una ficció. En alguns casos, una mica més; en altres, una mica menys. En el cas del protagonista, Xavier Cugat, el percentatge superaria de llarg el 50%. Per tant, si ens creiem aquesta afirmació (que al llarg de la novel·la queda molt ben il·lustrada), és possible que gairebé la meitat de la nostra existència sigui ficció, una mentida que construïm a base d’invencions, de records alterats, de moments de dissimulació, d’excuses falses que ens ajuden a sortir del pas, de sopars de duro que expliquem i que ens expliquen o d’una projecció planificada de nosaltres mateixos... A Confeti, el Xavier Cugat protagonista és un autèntic paradigma d’aquesta vida de mentida, un personatge amb un ego descomunal, que viu en un món d’aparença i fantasia, de festa continuada amb música alegre, de confeti i còctels sofisticats, envoltat de dones joves, de chiuaues a la butxaca de l’americana i d’aduladors que volen fer-se fotos amb ell. Un home que necessita públic per donar sentit a tot allò que fa, perquè la ficció, en essència, necessita públic, fins i tot quan no hi ha cap més espectador que un mateix.

Des d’aquest punt de vista, tots som creadors del nostre propi personatge: ens vestim, ens pentinem i actuem per oferir una imatge determinada; compartim allò que ens sembla que s’adequarà millor a la imatge que volem projectar; expliquem records filtrats per la memòria selectiva i adaptats a cada context. I, a més, passem una part important del temps consumint ficció: quan llegim una novel·la, quan anem al cinema, quan mirem una sèrie, quan ens expliquen un acudit o quan som amb algú que ens ofereix un simulacre del que és en realitat. Fins i tot, quan dormim, en la més estricta solitud, el nostre cervell fabrica les històries de ficció que són els somnis, generades a partir de suggestions, anhels, pors o fets viscuts distorsionats. Perquè l’ésser humà, al capdavall, necessita la ficció per sobreviure.

Potser el problema –si és que n’hi ha cap— es produeix quan la mentida al voltant de la qual algú ha construït la seva vida arriba a dominar-la d’una manera gairebé absoluta, quan la persona s’instal·la còmodament en el personatge, en «aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani», com és el cas del Xavier Cugat de Puntí, per a qui tot és ego, i l’ego és com el confeti d’una festa, molt alegre i acolorit fins que l’endemà arriba el moment d’escombrar-lo.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de març de 2024)

Ara sempre

 

Dues paraules. Dos adverbis que evoquen, alhora, la fugacitat del temps i la importància d’allargar el present, d’aprofitar-lo, de connectar-lo amb el futur i amb el passat. Ara sempre és, a banda d’una declaració de principis i qui sap si d’un lema vital, el títol del darrer disc de la santpedorenca Anaïs Vila. Un disc magnífic que la cantautora va presentar el passat 15 de febrer a la sala petita del Kursaal, plena com un ou, en un concert íntim i emotiu, com les cançons que hi va cantar acompanyada de tres músics joves que van acomboiar, amb delicada professionalitat, la seva veu xiuxiuejant i avellutada.

El meu crèdit és molt limitat en matèria musical, i en aquest cas, a més, m’és impossible ser objectiu, perquè conec l’artista des de la seva tendra adolescència i li mantinc l’estima que es reserva als bons alumnes que t’han ajudat a créixer com a docent. Tot i així –i ja em perdonareu l’atreviment de crític musical diletant—, em veig amb cor d’assegurar que és una veu que val la pena de sentir i de seguir. Les lletres d’Ara sempre –i d’això em sembla que sí que puc parlar-ne amb una mica de criteri— són profundes i sensibles, carregades d’imatges que permeten assegurar que Anaïs Vila, més enllà de la música, conrea un llenguatge literari propi. Ara sempre és un disc de maduresa i això es nota en la seguretat amb què interpreta els temes, però també en la força literària de les cançons. No sempre són lletres fàcils, però en totes hi ha algun vers, alguna imatge, que se t’endú i t’evoca, per exemple, la recerca de l’alteritat («vull dir som / i el joc se’m confon»), el neguit existencial («Aquest desert / que només deixa pols / i reescriu la sort / i em posa en un cercle / que pot ser viciós»), les ganes de viure («Si un dia no tinc forces per seguir, / regueu-me per dins / i apropeu-me a un raig de sol, / si surt»), la importància de les coses petites («que són les miques quotidianes / les que encomanen sensacions»), o, naturalment, el pas del temps («El després a totes hores fuig»).

Anaïs Vila deu ser, a hores d’ara, una de les veus més estimulants de la música catalana d’autor. I és de casa. Escolteu-la. Val la pena.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2024)

M'agrada ensenyar

 

Fa trenta anys que em dedico a la docència. Per descomptat, he comès errors, sovint he hagut de corregir idees preconcebudes i m’he hagut d’adaptar a la realitat que m’he trobat a l’aula. Intento no ser curt de mires, fer la feina amb entusiasme, i considero que, d’allò que faig, el que més m’agrada és entrar a classe i interactuar amb els alumnes. Digueu-me romàntic o idealista, però soc dels qui pensen que el millor mètode per ensenyar (i, fins i tot, per educar) és l’entusiasme, la passió per transmetre coneixements i l’empatia envers l’infant o, en el meu cas, l’adolescent. És per això que tant em pot convèncer de la seva manera de treballar, d’una banda, un defensor de les noves metodologies centrades en el benestar emocional de l’alumne, com, d’altra banda, l’Antoni Dalmases quan, fa uns anys, defensava el valor de les «vilipendiades i anatemitzades» classes magistrals. Qualsevol mestre o professor que es dediqui al seu ofici amb entusiasme, passió i empatia té arguments de pes per justificar la seva feina i estic convençut que pot tenir raó, tant si es dedica a fer projectes i fomentar el treball cooperatiu, com si manté els alumnes embadalits amb sucoses, amenes i interessants classes magistrals (avui dia estigmatitzades fins i tot a la universitat). Perquè, com diu Gregorio Luri, és millor un bon mestre que un bon mètode. És millor, doncs, un mestre entusiasta –un bon mestre— amb un mètode clàssic, que no pas un mestre desmotivat –un mal mestre— amb un mètode modern.

No seré pas jo qui llenci abrandades diatribes en contra de les modernes tendències pedagògiques que defensen, impulsen i pretenen imposar l’aprenentatge per projectes, el treball cooperatiu, la programació a partir de l’avaluació i el regne de les intel·ligències múltiples, l’educació emocional com a eix, les competències clau, les dimensions, els àmbits d’aprenentatge, la transversalitat, les seqüències, els indicadors d’avaluació per competències, els criteris, les rúbriques per valorar el nivell d’assoliment, la digitalització omnipresent i la premissa pedagògica segons la qual, a classe, l’alumne s’ho ha de passar bé. Com no vull ser jo qui vomiti penjaments per desacreditar la burocratització creixent a què sotmet els docents una administració vacil·lant, més pendent dels resultats positius que no pas de la realitat que hi ha al darrere d’aquests resultats.

No vull semblar retrògrad, ni, encara menys, donar la sensació que estic cremat, però potser el que caldria, a part d’incrementar recursos, és fomentar l’entusiasme dels docents per ensenyar, més que no pas imposar una manera de treballar amb la qual alguns (potser molts), quan entrem a l’aula, no ens acabem de sentir còmodes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de març de 2024)

Calçots i caragols

 

És temps de calçotades. Ai, els calçots! Poques menges demanen una manera tan poc decorosa de ser ingerides: cal mascarar-se els dits per fer sortir el cor del calçot, sucar la punta de la ceba tendra en la salsa, una mena de romesco que és la gràcia de tot plegat, i elevar-la, a risc que gotegi (hi ha qui augmenta la humiliació posant-se un pitet), obrir la boca, exposar els queixals empastats a la mirada de la concurrència, i fer-la baixar ganyot avall per, tot seguit, eixugar-se els morros ostensiblement i, abans de fer-ne un glop, embrutar el got de vi amb les mans ennegrides.

Ara ens sembla que els calçots i les calçotades han estat presents des de sempre entre nosaltres. En canvi, si més no en la majoria de latituds catalanes, aquest costum s’ha popularitzat en el darrer quart de segle. A l’horta lleidatana, per exemple, tot i que els calçots també s’han fet molt populars, les trobades amb parents o amics (especialment si es fan al tros) no les marcaven les calçotades, sinó les caragolades (de caragols a la llauna, sobretot), val a dir que una manera també força degradant d’alimentar-se: cal agafar la closca oliosa amb els dits, clavar l’agulla en aquella carn tovenca del gasteròpode, tallar-li el budellam (popularment anomenat cul) amb el polze a mitja extracció, xarrupar la closca fent soroll, sucar el caragol amb allioli o vinagreta i avall que fa baixada.

I, tanmateix, poques coses agermanen tant com una calçotada o una caragolada. En poques trobades gastronòmiques gaudeixes tant del menjar, de la companyia i de la conversa com en un àpat d’aquest estil, en què tots els comensals (tret d’aquell que sempre arriba a misses dites) participen en el procés de preparació. Perquè tothom amb una mica de sentit comú sap que a una calçotada o a una caragolada no s’hi ha de presentar mudat ni amb el temps just: hi ha d’arribar amb roba còmoda i, sobretot, amb temps, per ajudar. Quan us convidin a fer-ne una, tingueu-ho present. Uns quants s’encarregaran del foc amb una cervesa a les mans i ganes de posar-se al dia, mentre la resta paren taula i també fan tertúlia. La conversa és tan important com la qualitat del producte que es consumeix: els calçots han de tenir la mida justa, els caragols han de ser bovers i els temes per parlar variats. A més, tots sabem que després dels caragols o dels calçots ve la carn a la brasa –costelles, llonganissa, cansalada, botifarra negra...—, que acostuma a gaudir d’acceptació unànime sempre que no hi hagi cap vegetarià a la colla. Som animals socials. Poques coses hi deu haver més tristes que una calçotada o una caragolada en solitari.

La meva conclusió és que embrutar-se les mans en companyia crea vincles i reforça els que ja existien.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de març de 2024)

La novel·la de l'any

 

Entre les lectures del 2023, n’hi ha una que em va impactar especialment: La mestra i la Bèstia, d’Imma Monsó (Anagrama). No sé si és la millor novel·la de l’any, però sens dubte es una de les meves preferides, com ho ha estat per al jurat del Premi Òmnium i per al del Premi Joaquim Amat-Piniella.

Els mèrits literaris de La mestra i la Bèstia són diversos: una prosa portentosa i alhora senzilla, carregada de matisos que poden anar de la gravetat a la ironia en un mateix paràgraf; un personatge complex i radicalment monsonià (una noia tan humana com introvertida, tan ingènua com autosuficient, tan silenciosa com excèntrica); un diàleg permanent amb altres expressions artístiques, com ara la música (Duke Ellington, Schubert, Strauss o la bossa nova de Vinicius de Moraes); personatges secundaris molt interessants, com la tia Júlia (que sent una especial debilitat pels comiats, sobretot si són de pretendents), el Doctor Flos (que havia estudiat amb Màrius Torres) o, naturalment, el magnètic Simeó, la Bèstia. La novel·la té la capacitat d’oferir una mirada nova a temes extensament tractats: les conseqüències de la guerra, la resistència antifranquista, la repressió durant la dictadura o el mite de la bella i la bèstia. La protagonista és una víctima col·lateral de la guerra i una metàfora del temps en què viu, educada per la mare en l’aïllament d’una casa solitària, enmig d’un secretisme que fa que la noia, als 19 anys i òrfena, arribi a Dusa, un poblet imaginari de l’Alta Ribagorça, per fer de mestra, sense haver tingut contacte amb el món i amb la decisió de portar a terme el seu principal objectiu vital (ser autosuficient) així com tres desitjos plens d’ingenuïtat: tenir casa pròpia, veure caure la neu i formar part d’una comunitat de persones. A Dusa, mentre anem coneixent detalls de com va créixer a la casa solitària de la carretera (amb una mare malaltissa, un pare amb una dedicació misteriosa i un veí taciturn), la Severina (que de molt petita va descobrir que tot era finit i, com a conseqüència, «només era capaç d’estimar el que estava a punt d’extingir-se», i que «té molt a perdre, per més que es pensi que ho ha perdut tot») descobreix com és el món i, gràcies sobretot al guiatge del Simeó i la Justa, enmig d’una atmosfera trista que contrasta amb un agut sentit de l’humor (és antològica, en aquest sentit, la divertidíssima reunió de joves mestres que porten un «inventari de partits»), arriba a interpretar i donar sentit a la informació que fins llavors no havia estat capaç de processar.

El rovell de la història és, doncs, un any en la vida de la protagonista, un curs escolar, en què (com els grans personatges literaris) no farà canviar la història, sinó que canviarà amb la història.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 18 de febrer de 2024)

Finalistes amb banda sonora

 

Al marge de la temàtica històrica i social que han de tenir per optar al Premi, i al marge també dels indiscutibles mèrits literaris amb què compten, les quatre obres finalistes del XXIVè Premi Joaquim Amat-Piniella estan carregades de música.

Són quatre novel·les amb banda sonora.

Així, entre les pàgines de París érem nosaltres (Columna), d’Andreu Claret, van sonant els acords de les composicions de Pau Casals, que també apareix com a personatge, perquè és amic del protagonista (que no és altre que el pare de l’autor). La figura de Casals va exercir, de ben segur, una influència enorme en la família Claret, fins al punt que dos germans de l’autor, Gerard i Lluís, s’han dedicat professionalment a tocar el violoncel.

Si les notes del violoncel sonen a París érem nosaltres, a la novel·la de Xavier Bosch, 32 de març (Univers), se sent com sona l’oboè, instrument que toquen dos dels protagonistes (la Margaux i el Damien) i gràcies al qual entren en contacte i s’enamoren. Per la banda sonora de 32 de març (que podem trobar a Spotify en forma de llista de reproducció) s’hi passegen obres de Rimsky-Korsakov, Debussy, Txaikovsky, l’ànec de Pere i el llop de Prokófiev, Schubert... però també Louis Armstrong, Ella Fitzgerald o Carla Bruni.

A 1969 (L’altra), d’Eduard Màrquez, hi sona música de la més moderna que es produïa a Barcelona l’any que dona títol a la novel·la. La veu d’un testimoni (val a dir que la novel·la és un collage de documents i testimonis reproduïts amb fidelitat), que ben bé podria ser Pau Riba, hi explica com es va gestar un dels discos més influents de la història de la música moderna en català: Dioptria (el primer volum del qual va sortir l’any 1970); i un altre testimoni, que ben bé podria tractar-se de Jordi Batiste, parla de la formació del grup Máquina!, una de les primeres bandes de rock progressiu a casa nostra.

Finalment, a La mestra i la Bèstia (Anagrama), d’Imma Monsó, la música també hi és protagonista. Un dels personatges, per exemple, se suposa que va assistir al naixement de Chega de Saudade, una joia de l’aleshores incipient bossa nova, composta per Antonio Carlos Jobim, amb lletra de Vinicius de Moraes i popularitzada per João Gilberto. I, a banda d’aquesta música brasilera, també s’hi sent el jazz de Duke Ellington o alguns temes clàssics de Schubert i Strauss.

El diàleg entre disciplines artístiques és sempre un estímul per al lector/oient/espectador.

(Article publicat a El Pou de la gallina, a la secció "Àlbum de visites" del número de febrer de 2024. Foto: Joan Closas)

Finalistes 2024

 Quatre són, quatre, un any més, les obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella. I, com sempre, serà un maldecap per al jurat triar la guanyadora perquè totes estan dotades de virtuts temàtiques i literàries que justifiquen l’accés a la final.

32 de març (Univers), de Xavier Bosch, són dues històries d’amor ambientades a París, enllaçades però situades en plans temporals diferents: una en l’època més o menys actual (l’any 2008) i una altra en el París de l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial. Amb aquesta història carregada de música, Bosch demostra una vegada més perquè és ara mateix un dels autors més llegits en llengua catalana.

París érem nosaltres (Columna), d’Andreu Claret, es presenta amb un format literari interessant. És la història d’un surienc que va haver d’exiliar-se després de la Guerra Civil, narrada pel seu fill (l’autor) en forma de novel·la: la reconstrucció novel·lada dels records del pare, un relat testimonial i autèntic. És el retrat d’un home decidit, just, dialogant, resolutiu, íntegre i amb dots de lideratge.

1969 (L’altra), d’Eduard Márquez, és una proposta literària innovadora, el fruit d’un replantejament creatiu radical. Un text on el narrador desapareix darrere d’un collage textual format per documents autèntics que dialoguen entre ells, contrasten i es complementen: transcripcions de testimonis, informes policials, declaracions institucionals, sentències judicials, correspondència privada, decrets, discursos... Un retrat polièdric de l’any que va començar el final de la dictadura.

La mestra i la Bèstia (Anagrama), d’Imma Monsó, és una novel·la escrita amb una prosa carregada de matisos i amb un personatge complex i fascinant, radicalment monsonià (una mestra jove, introvertida, ingènua, autosuficient, silenciosa, excèntrica... que arriba a la seva primera destinació: un petit poble de la Ribagorça). Monsó ofereix una mirada nova a un tema extensament tractat: les conseqüències de la guerra, la resistència antifranquista, la repressió durant la dictadura.

Cap a mig febrer es farà públic el veredicte del jurat i el dia 22, a la Plana de l’Om, hi haurà el lliurament del Premi.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2024)

Com mengen als EUA

 Em fan patir. Ho confesso. De vegades, quan vaig al cinema o miro una sèrie a la televisió, estic més pendent del plat que tenen al davant els personatges que no pas de la conversa que mantenen, perquè sé que el deixaran intacte i això em neguiteja. Quan has estat educat amb el principi inqüestionable que, en qualsevol àpat, cal menjar-se tot el que et serveixen, veure plats plens de menjar destinat a malbaratar-se et genera una angoixa irracional. Digueu-me extravagant, però m’alteren algunes escenes que hem vist centenars de vegades en pel·lícules i sèries produïdes, sobretot, als EUA. Per exemple:

1-És hora d’esmorzar i la canalla va seient al voltant de la taula de la cuina, mentre un dels progenitors llegeix el diari i l’altre és als fogons amb una paella a les mans. Mentre criden el fill adolescent (que tots sabem que no farà acte de presència fins que l’autobús de l’institut serà davant de casa), van omplint els plats d’ous remenats, cansalada i pancakes que banyen amb xarop d’auró. La conversa pot anar per diferents viaranys, l’adolescent apareixerà amb el temps just (i, com a molt, farà una mossegada a una torrada o un glop de suc de taronja abans de sortir esperitat), discutiran poc o molt, obriran la nevera americana en diverses ocasions, el progenitor que llegia el diari també s’adonarà que va amb el temps just per portar els menuts a l’escola i, per descomptat, l’esmorzar s’acabarà amb tot de plats curulls de teca que ningú no haurà tocat i que farà cap al cubell de les escombraries o abocaran a la trinxadora de la pica.

2-Una parella (homes, dones o un de cada) se citen en un restaurant. Se saluden amb cordialitat i demanen plats suculents que reben amb mirada goluda o amb indiferència. Enceten una conversa que, invariablement, anirà pujant de to i tots sabem que acabarà quan un dels dos, enfadat, s’aixecarà i tocarà el dos mentre l’amanida niçoise, el pastís de poma o el bistec amb patates quedarà intacte sobre la taula. Com a molt (si es tracta d’una ficció ambientada al segle passat), un dels comensals farà servir el menjar per apagar el cigarret amb arrogància.

3-El matrimoni protagonista rep la visita d’una parella. Avui han convidat a sopar els nous veïns, o la germana i el cunyat, o el company de feina del marit (policia, és clar) amb la seva dona. El primer que fan és oferir-los una copa de vi, que ompliran fins a dalt de tot i que s’empassaran amb un parell de glopades. Perquè els plats no, però les copes de vi, les ampolles de cervesa i els gots de whisky els escuren fins a la darrera gota.

Suposo que, com a tot arreu, hi deu haver de tot, però, si hem de fer poc o molt cas del que veiem a les pantalles, els americans mengen i beuen tan malament com poden.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 4 de febrer de 2024)

El valor de les coses

 

No m’agradaria convertir-me en un d’aquests vells que es passen el dia evocant, des de la nostàlgia rondinaire, un passat en el qual se suposa que tot era millor: el menjar més sa, les persones més educades i la vida més amable. No m’agradaria convertir-m’hi perquè no penso que sigui així: en general, estem millor que fa quaranta o cinquanta anys i, malgrat que de vegades em desperto melancòlic, evito tant com puc de caure en l’«abantisme», aquella tendència de pensament (que s’intensifica a mesura que ens fem grans) segons la qual tot allò que fa olor de passat és bo i tot allò que forma part del present és –si no del tot dolent— pitjor.

Dit això, com que ja tinc una edat, l’«abantisme» em tempta i no puc evitar, de tant en tant, pensar en el món de quan era un marrec: aquella època en què ens passàvem les vacances escolars al tros, els treballs de l’institut s’havien de fer a màquina, gravàvem les cançons de la ràdio en una cinta de casset i encara no sabíem que internet ho canviaria tot. Pensar-hi i, és clar, comparar-ho amb com és ara. Oi més tenint en compte que treballo envoltat d’adolescents. Com algunes estrelles del rock (però d’una manera molt menys glamurosa), em vaig fent vell mentre el meu públic continua tenint l’edat de sempre i la distància generacional és, per tant, cada cop una mica més àmplia. Recordo (o, si més no, em sembla recordar), per exemple, que quan jo tenia l’edat dels meus alumnes donàvem molta més importància al valor material d’alguns objectes, com ara els llibres. Aleshores, les lectures obligatòries servien per anar confeccionant una biblioteca personal que mantenies intacta en una lleixa de l’habitació. Crec que molts encara conservem la major part dels llibres que ens van fer llegir a l’institut. Títols com Ulls de gat mesquer, No emprenyeu el comissari! o d’Uf! Va dir ell formen part del meu tresor particular des que era adolescent. Avui, en canvi, constato que una part de l’alumnat (de vegades animats per famílies que no és pas que hagin de suportar estretors econòmiques) evita comprar-se els llibres de lectura (els demanen prestats a qui sigui o en busquen una versió digital gratuïta) i, quan no els queda cap més remei que gratar-se la butxaca, un cop llegits els posen a la venda per internet. Ho trobo trist.

Però no m’hi faig mala sang. Afortunadament, per més que a mesura que ens fem grans tinguem la sensació (com l’han tinguda totes les generacions quan han pensat en la generació anterior al llarg de la història de la humanitat) que els joves van de pet cap al desastre perquè no valoren res, la naturalesa humana és la mateixa i, per tant, hem de pensar que els valors profunds que ens fan persones es mantenen intactes. Oi?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 21 de gener de 2024)